CIUTADANS I PARTITS

Mentre la manifestació ciutadana del 10 de juliol va considerar-se com a "màxima" per la seva qualitat (diversitat, continguts clars i ferms, i estil expressiu i cívic) i per la seva quantitat (centenars de milers), la declaració de partits catalanistes, apareguda dies després, va ser condiderada de "mínima", fins al punt que va ser rebuixada per un del seus signants, el PSC, al votar-se a Madrid després del debat sobre l'estat de la nació.

Ciutadans i partits, tan lluny, tan a prop, no semblen encaixar. De sobte aparenten sintonia a l'autodefinir-se com un nació amb voluntat de fer un estat dins o fora de Espanya, però aviat els partits desconnecten i s'emboliquen en disputes estretes, sense interés ciutadà.

La propera tardor els ciutadans i el partits han de trobar-se en unes eleccions en mig de la crisi catalana-espanyola. Si el partits catalanistes desitgen ser considerats seriosament han d'aconseguir que una gran majoria vagi a votar. Segon càlculs actuals, més del 50% s'abstindria i un gran número votaria en blanc, voluntats que representen desafecció i per tant debilitat si es vol negociar amb Espanya amb algunes possibilitats d'èxit.

Les eleccions no poden ser motiu per romadre en un baix nivell polític. Al contrari, podrien ser la una oportunitat per entusiasmar a l'electorat desencantat. Com? Aixecant la qualitat dels debats, amb partits que expliquin una alternativa consistent en els seus objectius, transparent en la seva estratègia i creatius en el seu estil d'acostarse als ciutadans.

Però sobretot, partits que transmetin, a la campanya mateixa, la voluntat de ser una opció de govern oberta a fer amplies alliances polítiques nacionals i democràtiques amb els seus competidors, per a que el futur govern sigui recolzat per una gran i diversa majoria de ciutadans que obligui a l'estat espanyol a tenir en compte de debò als catalans.

MONTILLA I ZP

Fa temps que el president Montilla va parlar de dels perills de desafecció dels catalans respecte d'Espanya. Un missatge que va adecreçar al govern i les institucions de l'Estat en el context de les deliberacions i dels tres anys i mig de sentències fallides del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.

La sentència ha arribat i els catalans s'han emprenyat, van sortir al carrer en forma massiva. La desafecció, anunciada per el president català, es va estendre com taca d'oil. La voluntat de fer una nació plena i, més enllà, per apostar per arribar a la independència d'Espanya s'han sentit fort.

Des de Madrid, el ministre Rubalcaba diu que en democràcia s'han de considerar les veus del carrer. No obstant, el presidente Zapatero ha minimizat del succeït al carrer quan diu que es tracta d'un malestar passatger dels catalans i afegeix qu aquest Estatut li dona a Catalunya facultats com mai.

La propera entrevista entre Montilla i Zapatero és una oportunitat per aclarir si el govern espanyol està per oxigenar unes relacions que evidencien esgotament i, un cop recuperades, si s'està disposat a obrir un diàleg que repari el desfet per el Tribunal Constitucional.

Parodiant a un dels pares de la Constitució, Miquel Roca, saber si el govern espanyol "vol tot l'Estatut", o acceptar les rebaixes aprovades per el Tribunal que tanquen l'autogovern. Aques ùltim, sense dubte, augmentaria la desafecció predita pel president Montilla i que ja està al carrer.

L'HORA CATALANA

Quins efectes tindrà entre els partits denominats catalanistes la sentència del Tribunal Constitucional, que tanca el procés de l’autogovern català, i la massiva manifestació dels catalans el 10 de juliol a favor de fer de Catalunya una nació política, dins o fora de Espanya?

La unitat de les diferents opinions dels ciutadans expressades aquell dia, serà o no representada pels partits que s’hi van adherir? Difícilment podrà ser així si es considera el to de marcada afirmació nacional i, més encara, vista la forta presència independentista, aspectes de moment inassumibles per part d’Espanya.

El PSC, col·locat entre el seu catalanisme i la seva pertinença al PSOE, haurà de decidir si aquesta vegada assumeix la clau catalana i pacta amb la resta de partits catalanistes o bé es refugia en la clau partidària supeditada als interessos del PSOE.

Per una altra banda ERC, exigida per la presència d’independentistes, pot sentir-se temptada a proposar una unitat sense considerar el pacte amb Espanya, i CiU es pot veure condicionada a fer un pronunciament de to sobiranista.

Per ara la unitat és només en torn al rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional, però la manifestació del 10 de juliol exigeix un pronunciament sobre quins són els següents passos per recuperar el procés de desenvolupament de l’autogovern.

Mentrestant, el presidente Rodríguez Zapatero espera sense immutar-se, satisfet amb la decisió del Tribunal, l’arribada del president Montilla, confiant que la seva molèstia per la sentència hagi desaparegut i es presenti a La Moncloa amb la seva tranquil·litat acostumada.

LA INDEPENDÈNCIA DE L'10 DE JULIOL

Els crits d’independència van impregnar la marxa de centenars de milers de catalans al llarg de tot el seu recorregut, des de el Passeig d’Gràcia i la Diagonal fins a la plaça Tetuan. Una paraula que deixa enrere la seva marginalitat de quan era utilitzada només per grups tipificats de radicals, i que en aquest segle, poc a poc, s’ha anat incorporant al llenguatge habitual (no oficial) dels catalans.

El què es va viure el dissabte, 10 de juliol, és una de les manifestacions dels canvis que s’han vingut produint en la societat catalana. Cada vegada més s’aprecia la conveniència i la possibilitat de desenvolupar-se com una nació política, es a dir, amb capacitat de decidir el propi destí, o bé, exercir l’autogovern que el Tribunal Constitucional li ha negat.

La majoria dels presents van manifestar la seva voluntat de fer nació i per tant ser independents. Això podrà ser dins o fora de Espanya, dependrà si aquesta s’obre a reconèixer la singularitat política i no només històrico-cultural de Catalunya.

Ara, abans de les eleccions de la tardor, veurem si aquesta manifestació va commoure als partits catalans i fan una campanya política en la qual expliquin i debatin, de cara als ciutadans, les diferents proposicions sobre el futur pròxim de Catalunya, on les discrepàncies siguin font d’enriqueriment de les possibilitats d’acords consistents a partir del nou govern de la Generalitat.