PP I DRETS HUMANS

L’oient va aconseguir, enmig d’un intercanvi de paraules furibundes entre tertulians, amb tota calma introduir la pregunta: ¿Per què li costa tant al Partit Popular asumir els drets humans?

El diputat popular Jorge Fernández, un dels tertulians, sensibilizat, amb serenitat va respondre que el Partit Popular sempre ha tingut la Carta dels Drets Humans de 1948 en el seu ideari i va mencionar diferents experiències dictatorials al món que el partit ha rebutjat sense dubtes. Però, entre aquestes no va esmentar la dictadura de Franco.

Si el Partit Popular reconegués els drets de les víctimes de les violacions dels drets humans durant el franquisme, es a dir, dels familiars a conèixer les causes del seus morts i a recuperar les seves restes enterrades en fosses comunes, seria una contribució a tancar les ferides encara obertes a la Espanya d’avui.

Però, a més, si el Partit Popular és un partit democràtic i els drets humans formen part de la seva fonamentació política, doncs, què li impideix afavorir les causes per investigar els delictes per desaparicions forçoses de persones, reconegudes per l’Estat espanyol com imprescriptibles, succeïts sota una dictadura oposada a l’identitat democràtica del Partit Popular?

PINOCHET SÍ, FRANCO MAI

Per què per al Tribunal Suprem, el jutge Baltasar Garzón tenia facultat per investigar els crims comesos durant la dictadura xilena i en canvi no la té per fer-ho sobre els crims de la dictadura espanyola?

Una resposta possible pot ser perquè Pinochet estava viu, detingut a Londres i Franco és mort, enterrat al Valle de los Caídos. Aquesta suposa un objetiu limitat de la justícia: la penalització de responsabilitats individuals, però omet els drets de les víctimes a conèixer les circunstàncies de la mort de seus familiars, a buscar l’indret on es troben, a identicar-los i a recuperar les seves restes. En síntesi, rehabilitar o reparar les injustícies comeses.

En tots dos casos es tracta de delictes contra la humanitat, és a dir, de desaparicions forçoses de persones que, segons la doctrina jurídica moderna, són imprescriptibles mentre no s’hagin trobat els despareguts o les seves restes, per tant no correspon, en el cas espanyol, invocar la llei d’amnistia de 1977 per no iniciar investigacions sobre aquests delictes. Una altra cosa és veure si correspon o no responsabilitats penals.

Com explicar la paradoxa del Tribunal Suprem de acceptar en un cas y refusar en l’altre les competències per investigar crims similars. En aquests dies es parla d’un fet amagat en el silenci: la justícia espanyola, a diferència de les forces armades, per exemple, no va passar per reformes en el procés de transició.

Una part important dels jutges arrosseguen la idea de no tocar el periode franquista, una actitud semblant a la Rúsia actual respecte del periode estalinista soviètic. Una mostra d’això ha sigut la reticència a fer justícia obrint fosses comuns per trobar restes de desapereguts durant el franquisme.

Però aquesta consideració, la de resistir-se a la justícia de cara al futur, també la tenen les administracions autonòmiques sota la direcció del Partit Popular, no interesades en atendre els drets de les víctimes del franquisme que busquen als seus sers estimats.

Per acabar, seria verosimil que Carlos Dívar, president del Consejo Superior del Poder Judicial fes una declaració similar a la feta recentment per el president de la Corte Suprema xilena, Milton Juica: “la Corte Suprema en épocas pasadas (es referia als disset anys de la dictaduta de Pinochet) no estuvo a la altura de los acontecimientos (crims contra la humanitat)”.