RAJOY, RUBALCABA I... MAS

Rajoy i Rubalcaba no tenen ulls per reconèixer el nou actor polític a Catalunya: un moviment cívic empoderat, que pensa i actua políticament amb autonomia dels partits. Tenen una mirada centralista al no reconèixer Catalunya com una nació o nacionalitat amb dret a decidir sigui per a independitzar-se o federar-se amb l'Estat espanyol. Mentrestant, en un any, Mas no ha sabut construir una força política suficient per pactar una consulta amb el govern espanyol. 

Rajoy i Rubalcaba  anul·len el diàleg

Rajoy i Rubalcaba coincideixen en què el diàleg amb el govern d'Artur Mas passa perquè aquest renunciï a la consulta sobirana. Rajoy l'invita a un "diàleg sense data de caducitat" - una conversació inútil- i sense considerar cap matèria que estigui fora del marc jurídic, com la consulta. Pérez Rubalcaba l'invita a un diàleg sobre una reforma constitucional federal.

Ambdós, en comptes d'un diàleg, proposen a Mas a que claudiqui, és a dir, que abandoni el projecte d'autodeterminació i torni a la posició d'abans de l'11 de setembre de 2012.

Rubalcaba: deixi la consulta sobiranista per la reforma constitucional

Tot dos ignoren el moviment cívic que va aixecar l'exigència al Parlament i al Govern a obrir un procés d'autodeterminació. Així, no el consideren com un factor polític fonamental per entendre l'actual cicle sobiranista, un moviment autònom de les directives dels partits.

Rajoy i Rubalcaba no s'adonen de l'empoderament polític de la societat civil independent dels  partits polítics. Aquest és un dels signes en aquests temps de crisi del model dominant des dels 80, quan l'economia financera va establir la seva supremacia en el món global, subordinant la política cap a una mera administració i protecció  dels interessos de les grans corporacions privades.

El nou actor polític: el moviment cívic

Aquest és el fet políticament rellevant que no sembla interessar als caps de govern i de l'oposició espanyola. En el cas català, des del 2009 (consultes independentistes) un moviment cívic ve assumint un projecte polític en forma autònoma als partits.  Empoderat, pensa políticament pel seu compte i emprèn una estratègia amb un estil propi per sumar forces des de baix.

Aquest moviment, quatre anys després, irromp en l'escenari polític i mediàtic (Diada 2012) i  incideix en forma decisiva en els ciutadans  i  explica en gran mesura el moll dels resultats de l'elecció del 25-N: la conformació d'una majoria democràtica plural sense majoria absoluta, com pretenia Mas.

Els ciutadans a les urnes van recolzar l'objectiu del moviment cívic: la consulta sobiranista, confiant en la diversitat política, representativa de la societat catalana i no en l'hegemonia de partit únic (la majoria absoluta o excepcional).

La debilitat de Mas: no llegir bé el 25-N 

El govern de Mas, sorprès per no haver aconseguit la majoria absoluta,  no va entendre  l'abast d'aquest resultats. Prova d'això és que després d'un any de les eleccions no ha sabut consolidar una majoria política que, juntament a la trama de la societat civil catalana i recolzat amb el moviment cívic, sigui capaç d'obligar al govern d'Espanya a asseure's a pactar una consulta.

La conducció del govern de CiU, recolzat per ERC, ha mostrat insuficiència o falta de pes polític (diferent a l'aritmètica electoral) per convèncer i entusiasmar a la societat com sí que ho ha aconseguit el moviment que ara s'expressa en l'Assemblea Nacional Catalana. No tot és de la seva responsabilitat, però ha fallat en el tipus de lideratge nacional al no compartir-lo amb la diversitat catalanista. 

El govern té problemes cada cop més seriosos entre els partits que l'integren (CDC i UDC); no ha sabut atraure al PSC per a desenvolupar la declaració de sobirania del 13 de març de 2013; tampoc ha concitat confiança política en ICV-EUiA i les CUP excloent-les de tot debat sobre prioritats socials  i econòmiques i de revisar una política de seguretat policial indubtablement autoritària.

Ni diàleg, ni pacte, després d'un any

El PP i PSOE amb les seves exigències cancel·len el diàleg amb el govern de Mas. Mentrestant, aquest no té força política per pactar una consulta amb el govern de Rajoy, desaprofitant la majoria parlamentària plural favorable a la consulta des de fa un any  i el consistent moviment cívic que sí que ha demostrat més vigor i arrel en la societat catalana (Diada 2013).

DIÀLEG I AUTODETERMINACIÓ

L'autoritarisme de Rajoy es pot vèncer amb la força de la raó política: unitat catalana àmplia i movilització cívica. Mas encerta quan diu que la pregunta ha de ser inclusiva. Per tant, aquesta ha de considerar a tots els que volen trencar l'statu quo, siguin independentistes o no ho siguin.
 
autoritarisme versus diàleg
 
El govern d'Espanya ha derivat en govern autoritari. El PP decideix tot aplicant la seva majoria absoluta.  Rajoy no estableix diàleg amb ningú. És indiferent envers els moviments ciutadans. En el cas català, utilitza la Constitució i les lleis per no parlar sobre la consulta sobiranista amb el President Mas. En una paraula l'autoritarisme mitjançant el silencí, el desdeny i l'exclusió.

Rajoy mira cap al costat si es tracta de diàleg, Mas intenta passar pàgina

El govern català i el 77% del Parlament van fixar-se l'objectiu d'una consulta legal i pactada  amb el govern d'Espanya. Això requereix d'un diàleg i un acord sobre la consulta entre tots dos governs. Però, Rajoy ho rebutja dient que no parla de qüestions que estan fora de la Constitució.

I els partits catalans,  han estat interessats en un diàleg amb el govern espanyol sobre la consulta? Recordem que el President Mas no el considerava necessari. La carta enviada a Rajoy, a finals de juliol, per obrir una negociació per realitzar una consulta pactada, es va fer sota presió d'ERC i així complir el pas fixat al full de ruta.

amb tot el cos

Cap partit ha aixecat el diàleg com a senyera fonamental per arribar a una consulta. Ningú sembla interessat en intentar trencar l'autoritarisme del no-diàleg de Rajoy amb Catalunya. Per què no impulsar el diàleg com una de les eines per resoldre democràticament en una consulta el conflicte català-espanyol?

Què passaria si el govern de Mas, juntament als partits que van aprovar la consulta legal i pactada i institucions representatives de la societat civil catalana, subscrivissin un plantejament que exigís a Rajoy dialogar sobre la forma de realitzar la consulta. Això hauria d'escenificar-se amb una gran concentració  (semblant a la del 10-J que va presidir el President Montilla) o en un acte més solemne "d'estat i societat civil" junts.

La resposta de Rajoy, tant si fos sí com no (encara que la fes a la gallega), seria favorable per seguir endavant. El projecte d'autodeterminació es carregaria de renovades raons davant Catalunya, Espanya i sobre tot Europa. La carta de Mas del juliol va ser necessària, però no suficient. Ara li tocaria un desafiament  clar, profund i directe de tot el cos institucional i de la societat civil de Catalunya pel diàleg.

consulta i procés constituent

Mentrestant, s'espera un acord sobre la pregunta i la data de la consulta del 2014. El president Mas encerta quan planteja que la pregunta ha de ser clara i inclusiva, és a dir, que aconsigueixi consens entre els partits favorables al dret a decidir (fins i tot el PSC últimament allunyat del que va decidir fa set mesos).

Una pregunta incloent fa referència a si els catalans volen o no construir un Estat propi, sobirà, i per tant amb capacitat jurídica i política per decidir el futur de les relacions amb Espanya. Si la consulta aconsigueix una participació qualificada i una majoria per un Estat propi, aleshores tocaria obrir un procés constituent català.

Si es tria l'Estat propi, Catalunya ha de fer una Constitució i definir  si independència o una fórmula associativa amb Espanya 

En aquest procés, els catalans haurien de debatre el seu model d'Estat propi i sobirà on, un dels punts fonamentals, seria definir el seu caràcter independent d'Espanya o associat amb Espanya. Això hauria der ser decidit en un referèndum del poble català i després obrir negociacions amb l'Estat espanyol per implementar-ho.

comunicar-se, discutir, acordar

Diàleg amb Espanya i consulta sobirana no són excloents, com tampoc ho és amb les movilitzacions en l'espai públic. Tot això, són mecanismes democràtics d'una política cap a l'autodeterminació. No obstant, el seu èxit requereix de molta més unitat política a Catalunya. Cal conversar i discutir més per aconseguir un acord sòlid perquè el govern del PP triï entre seguir enroscat en l'autoritarisme o obrir-se cap a una solució democràtica del conflicte.

 

NAVARRO, TORNI A CATALUNYA

La política espanyola i catalana va amb presses. La primera amb un afany de recentralització, la segona d'autodeterminació. Dos processos, simultanis i contradictoris, que han obert un període post-autonòmic. En aquest context, el PSC de Navarro planteja un federalisme des de l'Estat espanyol mitjançant una reforma constitucional. Fa 7 anys, el PSC de Maragall, ho va fer des de Catalunya mitjançant un nou Estatut el què es va frustrar pel PSOE  i el PP. 

La directiva del PSC de Pere Navarro, des d'abans de la seva derrota electoral del 25 N, quan va negar el Pacte Fiscal, sembla descol·locada. Per una banda, sembla incòmode davant la ferma tendència cap a la recentralització de l'Estat i la buidor notable del sistema autonòmic, i per una altra, davant el gran auge de la desafecció dels catalans cap a Espanya i el seriós creixement de la consciència independentista.

la voluntat recentralitzadora

Fa set anys, el PSC va impulsar un projecte d'Estatut de Catalunya de to federal. La iniciativa va alertar les forces centralistes espanyoles, llavors distribuïdes entre el PSOE i el PP. Tan sols cal recordar l'envestida de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats presidida per Alfonso Guerra, la rebaixa accentuada per l'acord Zapatero- Mas, i la renúncia de Pasqual Maragall induïda pel propi Zapatero.

De seguida, el PP va rematar recusant l'Estatut al Tribunal Constitucional (TC), que va acabar desfigurant-lo. Des del PSOE van sorgir veus importans de complaença amb la sentència i, fins i tot, Zapatero no va presentar la llei que restabliria el Poder Judicial Català.vetat pel TC. Així, el President José Montilla (PSC)  va advertir a Zapatero dels perills de la desafecció dels catalans cap a Espanya.

El PSOE i el PP coincideixen en aturar Catalunya en la seva voluntat de ser una nació o subjecte polític sobirà, sigui per continuar dins d'Espanya, com pretenia l'Estatut, o no, com ara pretenen amplis sectors ciutadans i polítics que han acabat desafectant-se d'Espanya.

La recentralitatció és clau pel projecte neoliberal del PP

La recentralitzación s'accelera amb la majoria absoluta del PP. El govern de Rajoy aprofita la crisi per a  desmuntar l'Estat Democràtic de Dret (terme dels sectors democràtics en 1978), i per fer un Estat subsidiari amb la autoritat per garantir la unitat indivisible d'Espanya (terme dels hereus del franquisme en 1978). Així, restablir una unitat de mercat que, desregulat, garanteixi atractiu, seguretat i rentabilitat als projectes de privatizacions en totes les esferes de  la societat espanyola

la voluntat d'autodeterminació

També Catalunya viu el seu propi procés d'autodeterminació, que el PSC de Navarro no acaba d'acceptar en tota la seva envergadura. Aquest no va néixer ni amb ERC ni menys amb CDC, sinó des de baix, de la societat. Diverses plataformes, a contra corrent de l'stablishment polític, van realitzar durant un any i mig (setembre 2009-abril 2011) més de 500 votacions en diferents localitats de la geografia catalana, acabant a Barcelona, on hi va participar el 21% del padró electoral.

El fet que les consultes no fossin vinculants no va merèixer major atenció dels partits.Van ser una experiència d'organització i conscienciació independentista inèdita. Aquesta força es va expressar el 10-J, la gran concentració contra la sentència del TC, encapçalada pel President Montilla i tots els partits catalanistes. L'independentisme va omplir l'espai amb les seves consignes i símbols en forma clara, encara que després fos minimitzat per les esferes polítiques i mediàtiques.

Aquest és l'antecedent directe de l'Assemblea Nacional Catalana  (abril 2011), que va organitzar les Diades de 2012 i 2013 i que van sorprendre i van sacsejar el món polític català, espanyol i van atraure les mirades d'Europa i dels grans mitjans de comunicació occidentals. L'ANC, hereva de les consultes independentistes, va col·locar Catalunya en el mapa del món.

l'opció del PSC

Davant aquestes dues realitats superposades, l'opció del PSC de Navarro és la reforma federal d'Espanya. D'aquesta manera no es reconeix Catalunya com una nació capaç de decidir quina relació ha de tenir amb l'Estat.  Per contra, és Espanya la sobirana que decideix la relació que ha d'acceptar finalment Catalunya.

El PSC juga les seves cartes en el PSOE

Molt diferent seria que el PSC admetés que fos Cataluya qui triés, lliurement, mitjançant una consulta, federar-se a l'Estat. Però clar, això requereix que l'altra part, Espanya, volgués ser una Federació. En el PSOE només hi ha consens sobre una reforma autonòmica amb un sentit federal, en comptes de definir Espanya com un Estat federal (ni el PSE, ni el PSM, ni el PSA tenen especial empatia amb aquesta idea).

La possibilitat del PSOE de negociar amb Rajoy una Espanya federal és nul·la. La direcció del govern del PP és clarament recentralitzadora i té majoria absoluta en el Congrés fins al 2016. Tampoc s'adverteix un moviment social a Espanya que demani un canvi polític cap a una Federació.

Per tant, el PSC de Navarro en comptes d'anar-se'n a Madrid buscant un acord il·lusori -PSOE-PP- sobre com  solucionar  l'encaix català, hauria de tornar a Catalunya i buscar socis (Duran Lleida, ICV-EUiA, fins i tot en el món de CDC i en moviments com els Federalistes d'Esquerres) per procurar la realització d'una consulta legal en què la pregunta tingui dues respostes clares en positiu: iniciar negociacions amb l'Estat cap a la formació d'un Estat propi o iniciar negociacions amb l'Estat cap a una Federació espanyola.

2014: CONSULTA O ELECCIONS

La societat catalana vol decidir. La maduresa política dels partits està a prova. El Parlament hauria donar suport a Mas davant Rajoy per aconseguir una consulta legal. Si els partits no aconsegueixen acord sobre una pregunta i una data és millor que acceptin les seves limitacions. Doncs, donar-li la paraula a la societat en eleccions anticipades per a que decideixin si volen una Catalunya independent, associada o  subordinada políticament a l'Estat espanyol.

Fa 4 anys, des de la societat es va fer el primer acte d'autodeterminació

l'èxit polític de la mobilització ciutadana

Després d'un any d'obert el procés d'autodeterminació, centenars de milers de ciutadans catalans han passat de desplaçar-se pels carrers de Barcelona a fer-ho pels les carreteres de Catalunya; els partits catalans favorables al dret a decidir han augmentat la seva dispersió política i la desconfiança entre ells, tot i que el context presenta una ofensiva del govern d'Espanya per a frustrar el procés iniciat a Catalunya.

La mobilització social, hegemonitzada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és la base política fonamental del procés. Sense aquesta, ni CiU estaria encapçalant un govern soberanista, ni el govern espanyol es preocuparia seriosament de Catalunya. Per això s'equivoquen aquells que diuen que després de l'11 de setembre li toca a la política. La mobilització social és part de la política del dret a decidir.

El 2010, des de socialistes fins a independentistes deien: "Som una Nació"

Es veritat, que la mobilització requereix de les institucions polítiques per decidir la estratègia política per aconseguir fer una consulta, perquè els catalans optin sobre quin tipus de relació volen tenir amb Espanya.  Per això, l'ANC ha demanat als partits unitat entorn a realitzar una consulta que demani als catalans si volen o no la independència el 2014.

2013: els ciutadans volen decidir el seu futur com a nació (foto:M.Cerqueira)

la dispersió política dels partits

Aquest és el punt  que manté dispersos als partits catalanistes. CDC, ERC, i CUP desitgen una consulta que pregunti per la indpendència, sí o no el 2014; UCD vol una pregunta que eviti que sigui directa sobre la independència i que la consuta sigui durant l'actual legislatura, fins el 2016; el PSC rebutja una consulta que pregunti només sobre la independència i que sigui forçosament el 2014 i ICV-EUiA planteja que la consulta sigui definida pel Parlament, tant l'estratègia com la pregunta i la data.

Tots diuen sí a la consulta, però aquesta només serà possible mitjançant un consens parlamentari, més enllà d'una majoria aritmètica. La alternativa d'anar cap una relació d'independència d'Espanya va ser la que va obrir el procés d'autodeterminació, per tant seria estrany que no es preguntés per aquesta opció. Però això no impedeix que les seves alternatives - una o dues- fossin formulades en termes propositius.

Fins i tot aquesta forma podria garantir millor la participació massiva i probablement la immensa majoria de catalans se sentirien identificats amb el procés d'autodeterminació. Els independentistes no haurien de tenir por de competir amb fórmules associatives i autonomistes  de l'Estat espanyol, no independentistes; ni aquests haurien de tenir por de l'opció independentista. Totes són legítimes encara que no totes tinguin la mateixa consistència.

Els partits catalanistes han d'escoltar el 80,5% que vol ser consultat

La consulta depèn dels partits catalans

Si els cinc partits no concordessin en quins termes es faria la consulta i en quin moment, existeix la possibilitat que els ciutadans siguin convocats a eleccions plebiscitàries el 2014. És a dir, que cada partit proposi en forma clara quina relació desitja tenir amb l'Estat espanyol.

La paradoxa és que malgrat, que  el 80,5% dels catalans són partidaris de realitzar una consulta sobirana (enquesta Observatori SER), els cinc partits que s'han compromès fer-la podrien frustrar-la sense la participació de seu principal adversari: el govern d'Espanya. En canvi, si aquests partits la possibilitessin, sumats a aquesta gran majoria ciutadana, la consulta gaudiria d'una legitimitat interna i internacional a tota prova.

Faltaria saber si el govern d'Espanya la acordaria. El Presidente Rajoy, en resposta al President Mas, va dir que està sempre disposat a dialogar dins del marc constitucional i legal. ICV-EUiA ha proposat al Parlament que en el termini d'un mes el govern de Mas procuri una consulta d'acord a l'article 150.2 de la Constitució o segons l'article 92 de la Constitució.

Tot això requereix de suport dels cinc partits, més de dos terços del Parlament. Aquesta seria una decisió coherent amb els desitjos dels catalans, estiguin o no per la independència. Es tracta d'afirmar el procés d'autodeterminació català davant l'Estat espanyol, com ho van subscriure aquests partits l'abril passat.

NO AL 2016

El vigor i la transparència del moviment social no encaixa amb la feblesa i ambigüitat del govern i els partits polítics davant el procés d'autodeterminació. L'Assemblea Nacional Catalana demana determinació i coratge davant Espanya. La Generalitat i el Parlament estan en deute i els terminis polítics s'acaben

el sentiment de ser majoria

En la Diada 2013, el moviment social pel dret a decidir i la independència va substituir el malestar i la queixa per l'entusiame i la il·lusió. Cobrint tota Catalunya, de nord a sud, centenars de milers de ciutadans agafats de les mans van expressar un sentiment de majoria política a favor de la realització d'una consulta sobirana i d'un projecte de país independent.

Així, els catalans van respondre a la convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) que va demostrar un alt nivell d'organització, superior a l'any passat quan va reunir centenars de milers de persones a Barcelona. No és el mateix organitzar una manifestació en una ciutat que una cadena humana continuada  al llarg de 400 kilòmetres.

En aquest context, d'un elevat suport ciutadà, la presidenta de l'ANC Carme Forcadell, ha donat un rotund No al 2016, en al·lusió directa a la idea llançada pel President Mas de realitzar una elecció plebiscitària al finalitzar el seu  període (2016) en cas que el govern espanyol bloquegi la consulta.

Forcadell demana determinació i coratge al govern de CiU

ara li toca al Parlament

Després d'un any en què el moviment social, encapçalat per l'ANC, va obrir un procés d'autodeterminació, la idea de convertir Catalunya en un subjecte polític sobirà s'ha enfortit. L'abril passat, el 77% dels diputats al Parlament va recolzar el govern de Mas per a que pactés amb el govern de Rajoy una consulta. 

Set mesos després, es verifica que el 80,5% dels catalans aproven una consulta que defineixi el seu futur com a pais, segons l'enquesta de l'Observatori de la Cadena Ser, i la mobilització ciutadana en la Diada del passat 11 de setembre, demostra la maduresa política de la societat catalana per a definir el seu futur el 2014.

És l'hora que les institucions catalanes funcionin bé, d'acord amb la demanda ciutadana de ser consultada. Això significa que la comissió parlamentària pel dret a decidir ha de proposar al govern criteris, continguts i terminis per a la negociació que Mas ha de iniciar amb Rajoy.

Mas s'ha d'aclarir

Es tracta de prendre la iniciativa. Provar si el govern d'Espanya està interessat en ajustar els marcs constitucionals i legals per a que la voluntat democràtica dels catalans s'expressi o si persiteix en el seu autoritarisme polític d'utilitzar la Constitució com a dic de contenció de la consulta.

El govern de Mas ha d'aclarir si la realització de la consulta està o no condicionada pel parer del govern d'Espanya en última instància. En cas que així sigui i el govern del PP no autoritzi la consulta, Mas ha de definir si l'elecció plebiscitària, com a últim recurs, seria el 2014 tal com ho demana l'ANC o el 2016 com ell ha assenyalat en una entrevista radial.

Per a un suposat diáleg i negociació entre Mas i Rajoy és imprescindible que el President consideri com actiu polític tant l'entusiame, la il·lusió i la maduresa cívica del moviment social català, com les deliberacions i consens parlamentari sobre el camí cap a la consulta. 

 

EL TRESORER DE MAS

El President Mas s'ha declarat irresponsable jurídicament davant les acusacions del fiscal i el jutge del cas Palau, però sí que es reconeix políticament responsable de donar-li tot el poder al tresorer per gestionar els diners de CDC. La tranparència politica està lluny de Catalunya. Es requereixen propostes ètiques per legislar una política democràtica. Aquestes podrien provenir de sectors de la societat civil creïbles per els ciutadans.

fins a vendre el patrimoni

El President Mas - exigit per tots els grups parlamentaris, excepte CiU - va comparèixer al Parlament el dia abans del començament de les vacances d'estiu per explicar les acusacions del fiscal, confirmades pel jutge del cas Palau, de finançament il·legal de CDC. Mas va triar una data calculada per evitar impactes o debats no desitjats entre una ciutadania farta de la corrupció política.

La novetat més interessant de la compareixença va ser la seva afirmació sobre el tresorer de CDC: “tenia tant poder que fins i tot podia vendre patrimoni sense consultar-nos”. Una declaració que recorda quan els dictadors blindaven al cap de la policia secreta perquè els actes delectius que ordenessin no els comprometessin jurídicament.

Un "petit Bàrcenas" a CDC?

Quina és la lògica de facultar al tresorer de CDC perquè aconseguís diners en solitari, sense cap control de l'executiva del partit? Poder fer actes dubtosos o il·legals a favor del partit que no comprometessin a les seves màximes autoritats. És el costat fosc, en aquest cas, de CDC.

el portal del govern

Ni Espanya ni Catalunya tenen lleis de transparència que, per una banda posin a l'abast dels ciutadans les seves fonts i maneres de finançar-se i per una altra, inhibeixin comportaments delictius i no ètics dels responsables polítics.

Ara és difícil que el govern del PP a Espanya i el govern de CiU a Catalunya puguin encapçalar processos de regeneració democràtica. No és casualitat que ambdós no siguin capaços de crear un marc legal que exigeixin noves pràctiques de finançament dels partits i dels propis polítics.

En el cas del govern de Mas, després de més de mig any d'haver presentat 51 mesures concretes al Parlament, només ha obert un portal electrònic de accés a informació i dades públiques. Tanmateix, la web, entre molts buits, no permet als ciutadans fer demandes de dades i per tant, la informació publicada depèn exclusivament de la voluntat del govern.

la pilota està en la societat civil

La degradació de la política allunya als ciutadans de les institucions democràtiques, com són els partits polítics, i per tant la corrupció dels partits polítics és una amenaça per a la democràcia, abona un terreny que afavoreix el cultiu de l'autoritarisme polític sigui sota formes democràtiques o formes dictatorials.

Com iniciar una regeneració democràtica de debò?

És urgent proposar iniciatives creïbles per avançar cap una regeneració democràtica a Catalunya. Per una banda, el govern gesticula amb promesas que no compleix i treu fotos, de tant en tant, i per l'altra el Parlament sembla impotent quan ho debat.

Per tant, sectors de la societat civil, afins a l'ètica, la política i el coneixement haurian de promoure propostes que donin un horitzó ètic a les practiques polítiques, que sintonitzin amb una majoria de ciutadana i sensibilitzen a una majoria parlamentària per assumir de debò un procés regenerador.   

CDC POT EMBOLICAR LA TRANSICIÓ NACIONAL

CDC i PP estan enfrontats per la qüestió nacional. Ambdós estan acusats d'haver-se finançat en forma il·legal. Avui comença demanar-se la dimissió de Rajoy. Demà, l'actitud negacionista de Mas podria frenar el procés d'autodeterminació. ERC, ICV-EUiA i CUP, compromesos amb aquest procés, quines exigències li faran al cap de CDC i del govern català?   

Mas i Rajoy amb la paraula

El President Mas haurà de comparèixer el dimecres davant el Parlament per explicar el finançament il·legal de CDC d'acord a les evidències reunides pel jutge del cas Palau. L'endemà, el President Rajoy haurà d'explicar davant el Congrés de Diputats el finançament il·legal del PP que porta el jutge del cas PP (Gürtel més Bárcenas).

Añadir leFins a quan Rajoy pordrà dirque tot és fals

El partit més votat a Catalunya i el partit més votat a Espanya han estat "imputats" d'apropiar-se en forma indeguda de recursos per a el seu propi profit per els jutges. Un senyal de la degradació del sistema polític que els ciutadans comencen a percebre i que defineixen com el segon problema després de l'atur.

Mas i Rajoy, segur, coneixen els fets que expliquen les anomalies financeres, però poques són les expectatives de que les aclareixin en les seves respectives compareixences. Cap dels dos hi concorrerà per la seva pròpia voluntat, sinó que pressionats. En el cas de Mas per l'exigència discreta del seu aliat, ERC,  i en el cas de Rajoy per la amenaça del PSOE d'obligar-lo a presentar-se mitjançant un vot de censura.

un fre a l'autodeterminació?

A diferència del cas del PP que posa en escac el govern de Rajoy (PSOE i IU li han demanat la seva dimissió i la resta de partits es definiran després de la compareixença de Rajoy), el cas Palau podria comprometre el procés d'autodeterminació, com ho va dir el propi President Mas: "sense transparència i sense posar fre a la corrupció no es pot avançar en el procés de transició nacional".

No obstant això, Mas manté l'opacitat del cas Palau al negar tota vinculació de CDC sense donar cap explicació sobre les evidències concretes reunides per una investigació judicial de quatre anys. Davant la decisió del jutge de l'embargament de la seu de CDC i d'acusar-lo de rebre diners privats, via Félix Millet, a canvi d'adjudicacions d'obres públiques a la empresa donant, el partit es limita a qualificar al jutge d'arbitrari.

Fins a quan Mas podrà dir que el que diu el jutge no és veritat

Per altra banda, el President Mas, a sis mesos d'haver-se reunit amb els més alts representants fe les institucions de control (Parlament, Tribunals, Sindicatures i Oficina Antifrau) i presentar 51 mesures concretes anticorrupció, només pot mostrar un portal sobre rendiment de comptes en l'acció del govern. En mig any és notòria l'inacció en matèries de regeneració democràtica. 

un cas essencialment polític

Així com la corrupció del PP posa en perill l'estabilitat del govern de Rajoy, la corrupció en CDC podria acabar danyant la legitimitat del lideratge del procés de transició nacional. Per tant, ERC, ICV-EUiA i les CUP, compromesos en aquest procés, han d'exigir a CDC una actitud de transparència política i que doni passos convincents davant l'opinió pública sobre les acusacions de finançament il·legal.

El problema de CDC amb la justícia és un tema polític, no només judicial. Compromet al govern que porta endavant el procés d'autodeterminació i per tant els interessos d'una majoria política i social important a Catalunya molt més enllà del partit de govern.    

    

LA RECULADA DE NAVARRO

Navarro acaba per marginar el PSC de la política catalana del dret a decidir. Es suma a una reforma de l'Estat autonòmic conduïda pel PSOE. Porta el partit cap un autonomisme fora de lloc a Catalunya. Entre el dret a decidir dels catalanistes i la re-centralització espanyolista, pot deixar-lo en la insignificança. Però, dins del socialisme català sorgeixen forces que es preparen per a la batalla de la tardor. 

A Granada, Navarro a la segona fila

reforma: autonòmica o federal?

El PSOE va aconseguir pactar amb el PSC una reforma de l'Estat autonòmic en sentit federal, com ho havia preconitzat Pérez Rubalcaba, en comptes d'anar cap l'establiment d'un Estat federal, com demanava Pere Navarro.

Es tracta d'avançar en el procés de descentralització de l'Estat autonòmic dotant-lo de més pes polític 

a través de, per exemple, trencar les ambigüitats competencials actuals, substituir el Senat per una cambra territorial representativa de les autonomies, establir noves equacions entre principi de solidaritat i d'ordinalitat, etc. 

Anar cap a una constitució de tipus federal suposa el reconeixement de Catalunya com una nació capaç de, lliure i democràticament, decidir federar-se i conviure amb le altres nacionalitats o regions de l'Estat espanyol. 

no al referèndum a Catalunya

El PSC, encapçalat per Navarro, ha acceptat les condicions imposades pel PSOE d'una Catalunya sense dret a decidir quines relacions vol tenir amb Espanya: així no només renuncia o s'allunya del federalisme, sinó que s'autoexclou de l'actual política catalana pel dret a decidir.

Navarro acaba sotmetent-se a la directiva de Pérez Rubalcaba: "diremos que no, siempre,  a un referèndum en Cataluña" (sigui pactat o no), després que el PSC s'havia compromès en el Parlament i en el Congrés dels Diputats a recolzar una consulta legal i pactada amb Rajoy, aleshores contrariant  i espantant als seus socis espanyols.

La directiva del PSC porta el partit fora del món catalanista Malgrat la seva retòrica federalista i d'independència del partit espanyol, la seva opció és integrar-se a la lògica del socialisme espanyol d'aprofundir l'Estat de les autonomies como si fos una federació més del PSOE.

el socialisme catalanista es desperta

La reculada de la directiva de Navarro dispara el socialisme catalanista. A la creació de Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall i el corrent intern Avancem de Joan Ignasi Elena, s'afegeix un altre corrent, Fòrum Cívic, els catalanistes que es proposen el readreçament del partit mitjançant una organització estable dins del PSC: L'Agrupament Socialista de Catalunya.

els cinc diputats que van dir no a Navarro

Així mateix s'adverteix un moviment creixent a nivell d'ajuntaments amb renúncies de regidors i militants (Berguedà) i de províncies amb el recolzament al  Pacte pel Dret a Decidir (Terres de Lleida).

S'apropa una tardor càlida per al PSC, de prova de la seva democràcia interna, de la seva capacitat de debatre entorn de posicions oposades, entre si jugar-se a favor d'una Catalunya amb o sense dret a decidir el futur de les seves relacions amb Espanya.

ESCOLTAR MÉS A LA SOCIETAT

Acaba el primer semestre. Mas decideix no iniciar negociacions amb Espanya i exclou considerar una independència unilateral. La incertesa es dispara, més encara amb uns partits polítics dispersos. El govern i els partits han d'escoltar l'intel·ligència política expressada per representants socials en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i per Muriel Casals en el Camp Nou, amb un discurs integrador perquè els catalans puguin exercir el dret democràtic a decidir el proper any.   

Un pacte electoralment ampli i polìticament estret

 un canvi de ruta?

Per què el President Mas fuig del seu compromís d'obrir negociació i diàleg amb l'Estat espanyol per exercir el dret a decidir a través d'un referèndum, com diu el full de ruta pactat entre CiU i ERC?

Mas va intentar justificar l'incompliment del full de ruta dient que la matèria havia estat tractada en la reunió de març passat, quan ambdós es van reunir per tractar el problema del finançament de Catalunya (sostre de dèficit) i en forma secundària van parlar de la possibilitat d'una consulta, davant la qual el President Rajoy li va donar la seva opinió clarament negativa.

Tan insignificant és per a Mas el procés d'autodeterminació de Catalunya que ho va voler donar per resolt en minuts d'una reunió on el tema principal va ser un altre?  Per què Mas no ha tingut voluntat política per obrir formalment negociacions sobre el refèrèndum o consulta sobirana amb Rajoy?

la incertesa

D'aquestes preguntes en sorgeixen altres: Mas ha perdut l'expectativa de ser rebut per Rajoy per tractar aquest tema? Aquests dubtes creen una nova incertesa: el govern de la Generalitat creu possible una consulta pactada amb l'Estat espanyol? 

Ni tan sols a aquesta pregunta pot respondre's amb certesa. Mas és contradictori quan per una banda considera inútil iniciar negociacions (establertes en el full de ruta) per pactar amb Rajoy i per una altra,  rebutja una declaració unilateral d'independència, és a dir, la fórmula de no pactar amb Espanya.

Davant l'incompliment de Mas, ERC, sempre vigilant del seu soci, l'ha forçat a redactar una carta adreçada a Rajoy on li plantegi el tema a negociar. Una carta que és una foto dolenta que representa la debilitat política del govern a l'hora de gestionar  el procés d'autodeterminació.

el Parlament, lloc d'acords democràtics

Mas s'ha aturat quan el full de ruta li exigia encarar la consulta amb el President del govern d'Espanya. Es tractava de demanar una trobada per a que Mas li representés en un document oficial,  amb el recolzament del Parlament, on s'expressés la voluntat de negociació i acord d'una consulta democràtica per resoldre el contenciós Catalunya-Estat espanyol. La reunió, si es produïa, era una oportunitat per conèixer la disposició de Rajoy en relació a la demanda catalana.

El missatge del President Mas és la d'un govern amb falta de suport polític. CDC, alguns dubten en silenci; Duran Lleida (UDC) cada cop més crispat amb el seu soci; ERC dóna un suport justet, des de certa distància i desconfiança; ICV-EUiA i les CUP pràcticament segregades i el PSC, desunit, cada cop més allunyat del procés. Així, és difícil presentar-se a La Moncloa.

De cara  al segon semestre, sembla que el Parlament ha de ser el lloc idoni per nodrir el procés amb  contingut polític més clar i fort. És aquí on poden crear-se acords polítics pensant sempre en el que deia Muriel Casals: "els partits parlamentaris gestionen un capital d'il·lusions molt importants i han de ser conscients  de les expectatives generades”.

la societat civil té intel·ligència política

La societat catalana és l'altre actor que ha de sortir a l'espai públic a crear una atmosfera d'entusiasme i decisió d'apoderar-se del dret a decidir. Una societat que amb creativitat, música i paraules sumi adhesions a exercir un dret democràtic, impossible de prohibir en el segle XXI, com va dir Casals en el Camp Nou.

Muriel Casals crida als partits a sumar adhesions per al dret democràtic a decidir

La unitat política, a diferència de la dispersió actual, i la mobilització de la societat civil catalana organitzada en l'espai públic poden donar-li consistència política a un procés d'autodeterminació que, malgrat comptar amb una majoria política en el Parlament i una majoria social en les enquestes d'opinió, encara no es converteix en una força política convincent. 

Pot ser, aquest hagi sigut el motiu del President Mas per passar de llarg i no iniciar negociacions amb l'Estat espanyol. Potser sí o potser no. Hi haurà temps per a saber-ho. 

UNA FOTO O UN MOVIMENT

Una foto o el començament d'un moviment pel dret democràtic de decidir? El desafiament és que la ciutadania s'expressi en tota la seva diversitat en l'espai públic, un escenari buit en els últims sis mesos. És el moment polític dels catalans, d'assumir-se com a nació sobirana i lluitar per ser reconeguts per l'Estat espanyol. Sense això difícilment podran exercir el dret a decidir.

Parlament i espai públic llocs decisius per decidir si Catalunya té o no dret a decidir

la novetat

La nova foto del procés d'autodeterminació és diferent a totes les anteriors. Pot ser que l'escenari -el Parlament- i el contingut -una primera versió del component social favorable al dret a decidir- li donen cos a un procés, fins ara, dominat per un pacte polític limitat per CiU-ERC i  recurrents emprenyaments amb el PSC, Duran Lleida i, fins i tot, amb ICV-EUiA i les CUP, ambdós ferms partidaris al dret a decidir. 

La foto del pacte pel Dret a decidir es mou amb un discurs no només més ampli, sinó políticament més adequat al moment polític. La seva centralitat és l'exercici de la democràcia dels catalans per definir el futur de Catalunya i es desmarca de l'infructuós soroll (perquè de debat no n'hi ha quasi gens) sobre si independència o no, o si federalisme o separatisme.

Si els catalans no aconsegueixen el dret democràtic a decidir sobiranament el seu futur com a país, no només no hi haurà un nou Estat propi, sigui independent o federal, sinó que quedarà pitjor, com una autonomia (o regió) d'Espanya tant o més dependent que ara.

l'important és la participació

El dret a decidir per resoldre el contenciós Catalunya - Espanya  no resolt ni per l'Estatut (2005) ni molt menys per la sentència del Tribunal Constitucional (2010), requereix d'un ampli i divers suport dels ciutadans, siguin catalans autòctons o els nascuts en un altre territori de l'Estat o els d'origen llatinoamericà o de qualsevol altra part del món.

Una persona raonablement democràtica que voti pel PP o el PSC o CiU o qualsevol partit de l'esquerra catalana pot acceptar, recolzar i legitimar un moviment pel dret a decidir el futur de les relacions amb l'Estat espanyol, sempre i quan hi hagi garanties d'igualtat i transparència per a tothom.

A més d'aconseguir el dret a decidir, l'important és el nivell de participació dels ciutadans en la consulta, independentment de les alternatives en joc. A ningú li convé guanyar amb una baixa participació, perquè aquesta situació favoreix als que ja han optat per boicotejar la consulta sobiranista.

més enllà dels partits

La potència política que podria crear el Pacte Nacional pel Dret a Decidir el va expressar a la xarxa amb lucidesa @BetonaComin, directora de COSES, quan referint-se a aquest va dir: "s'ha posat de relleu allò que ens uneix, aquest és un procés que sobrepassa la dinàmica de partits! #aixòsortiràbé".

Aquest potencial polític s'adverteix en l'esperit democràtic, nacional i social del Manifest de les Terres de Lleida pel dret a decidir. Aquest està subscrit per la totalitat dels partits catalanistes -independentistes i federalistes- i un ampli espectre d'organitzacions econòmiques, socials i culturals lleidatanes.

A més, el document planteja una perspectiva de treball polític unitari, compartit: crear un clima favorable al dret a decidir (un tret quasi inexistent entre les directives nacionals dels partits); fer pedagogia al conjunt de la ciutadania, és a dir, una política oberta envers els que dubten, els indiferents, fins i tot els qui tenen objeccions, però estàn disposats a dialogar (un tarannà escàs entre els independentistes amb tendència a tancar-se en sí mateixos)  i socialitzar el manifest entre totes les organitzacions polítiques i socials.

una oportunitat pel dret democràtic a decidir

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir incorporarà aquests conceptes en el text encomanat a l'ex President del Parlament, Joan Rigol (UDC), un home respectat, obert i flexible, característiques fonamentals per a  consensuar i assenyalar una orientació de treball per compartir o complementar entre una diversitat política i social.

"Si no ens escolten, la independència és l'únic camí que tenim"

La reunió en el Parlament del Pacte Nacional és una foto, encara que molt més atractiva i estimulant que les ofertes en aquests sis mesos. El desafiament és posar-la en moviment i pugui multiplicar-se en l'espai públic obert -ciutats i pobles-, l'escenari decisiu a on s'han produït els canvis polítics i socials, com els que demana una part àmplia i diversa de la nació catalana.

PSC O FEDERACIÓ DEL PSOE?

Navarro aparta al PSC del Pacte pel dret a decidir. El PSOE retalla el projecte federalista català. El PP encapçala una política de recentralització de l'Estat. El Tribunal Constitucional és més conservador que fa tres anys ... i el PSC continua perdent adhesió a Catalunya.

dret a decidir o reforma constitucional 

federalisme, amb qui?

Per què la directiva encapçalada per Pere Navarro ha decidit marginar el PSC del Pacte pel dret a decidir? L'explicació és que el govern concep el pacte com una instància que predetermina la independència. No obstant això, Navarro opta per l'abandó en comptes de lluitar perquè això no sigui així.

Una mica de memòria. El PSC va portar en seu programa el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur model polític. Quan es va inaugurar el procés, Navarro va adoptar una posició abstencionista, dies després va rectificar i va votar no a Catalunya com a subjecte polític sobirà, al mes següent, va canviar i va votar sí a una consulta legal i pactada amb el govern d'Espanya, i ara margina al PSC del pacte per preparar-la.

L'opció política que preval en l'actual directiva socialista és la reforma constitucional per fer d'Espanya un Estat federal. Això significa que els esforços del PSC són aixecar un projecte federal dins del PSOE -partit oposat al dret a decidir dels catalans- i després demanar al PP negociacions per un canvi del model d'Estat.

el PSC, s'endinsa en la política espanyola...

La directiva de Navarro en comptes de lluitar, dins del procés d'autodeterminació, per una opció d'Estat federal com alternativa a un Estat independent, decideix allunyar-se de la política catalana i endinsar-se en una reforma de l'Estat espanyol més com un partit de la Federació del PSOE que com Partit dels Socialistes de Catalunya.

El PSC va intentar, juntament amb la resta dels partits catalanistes, federalitzar Catalunya en l'Estat espanyol. Aquesta va ser la proposta de l'Estatut que va ser retallat pel PSOE, impugnat pel PP i finalment mutilat per l'Estat espanyol a través de la sentència inapel·lable del Tribunal Constitucional.

Ara, la directiva de Pere Navarro proposa un projecte federal al PSOE i aquest ja planteja objeccions  insalvables (Espanya com Estat plurinacional, principi d'ordinalitat en el sistema de finançament, consultes territorials i competències judicials plenes), el PP, ara amb majoria absoluta, s'oposa reformar el model d'Estat i el Tribunal Constitucional actual és més conservador (espanyolista) que el de fa tres anys.

... i dóna l'esquena a la nova realitat a Catalunya

La directiva de Navarro margina al PSC d'una política catalanista, de diàleg i negociació amb la resta dels partits favorables al dret a decidir, per canviar la relació de Catalunya amb Espanya per un Estat Nou, federal. Per això hauria de participar en les instàncies pel dret a decidir i aconseguir una consulta amb garanties democràtiques -igualtat de condicions- per a que els catalans decideixin sobre diferents alternatives d'Estat.

El problema és que l'actual direcció socialista no sembla disposada a acceptar la nova realitat catalana formada a partir de la sentència del TC (2010). Ni tan sols es fa càrrec de l'encertada afirmació del President Montilla quan anunciava la creixent desafecció dels catalans a causa de la política espanyola. Davant d'aquesta situació ni el PSOE ni el PP canvien i sí el PSC encapçalat per Navarro donant-li l'esquena a la nova realitat catalana.

Així, amb l'aposta en la política espanyola, el PSC de Navarro aprofundeix el seu aïllament i es dirigeix cap el 10% amb l'expectativa declarada que el PSOE i el PP descobreixen que el millor és una reforma a l'Estat autonòmic en un sentit federal, com li agrada dir a Rubalcaba, o amb la expectativa no declarada que Catalunya sigui intervinguda per reconduir la política catalana cap a la normalitat espanyola.   

es pot tornar a dialogar?

Però, el PSC té temps polític per tornar a dialogar, negociar i participar en la política del dret a decidir escrita en el seu programa, encara que cada cop més il·legible per l'erràtica conducció de l'actual directiva.

La pregunta és si la direcció de Navarro vol un PSC dialogant amb la resta de partits catalanistes (nacionalistes, independentistes, federalistes, confederalistes) o transmutar-ho en una federació del socialisme espanyol, que fa política des de la seva síntesi: el PSOE, que nega Catalunya com país, poble, subjecte polític sobirà, i per tant sense capacitat per decidir democràticament el futur de la seva relació amb Espanya.

 

UNA MIRADA ALS ULLS

A Catalunya, l'anomenat, amb cert menyspreu, "tercermundisme" es visualitza en l'augment de la misèria i pobresa; de seus ciutadans. També s'observa en les transgressions de drets humans fonamentals, com a la integritat de les pers ones, quan el govern permet l'ús d'armes que mutilen en forma irreversible el cos de manifestants i protegeixen la tortura i els abusos dels mossos d'esquadra contra catalans i estrangers.

les pilotes d'Espadaler

El conseller d'Interior, Ramon Espadaler (UDC) es resisteix a trencar un dels llegats que van simbolitzar l'agressiva política d'ordre públic del govern de Mas representada per l'ex conseller, Felip Puig (CDC): l'ús de pilotes de goma com a eina de repressió. Podem debatre-ho tot, però hi ha una línea vermella: “No es pot prescindir de les pilotes, rotundament, no”, va sentenciar Espadaler en el Parlament.

Nou persones han perdut un ull en deu anys a Catalunya, com a conseqüència de impactes de pilotes de goma en manifestacions públiques. Però, el conseller defuig parlar de víctimes i fins i tot nomenar-les en el seu informe davant el Parlament. Espadaler manté, encara que amb millors maneres que el seu antecessor, una defensa corporativa de l'acció policial: "els mossos han actuat sempre amb proporcionalitat", va dir.

El govern de CiU no ha atès estudis especialitzats concloents en afirmar que les pilotes poden causar danys irreversibles com la pèrdua d'un ull, hematomes cerebrals, perforacions pulmonars i intestinals, lesions a les extremitats. Ni tampoc, Espadaler ha considerat el fet de la mort d'Iñigo Cabacas Liceranzu, un jove de 28 anys, a causa d'una bala de goma disparada a Bilbao per la Brigada Mòbil de l'Ertzaintza.

contra les manifestacions

El què està en joc és la vida i integritat física i psíquica de ciutadans que participen o no en manifestacions públiques, perquè la munició té un tipus de trajectòria incerta, amb un vol arbitrari, imprevisible i per tant imprecís. Per tant, l'ús d'aquest projectil és un atemptat contra drets humans fonamentals, com el que reconeix la Constitució en el seu article quinzè.

Les característiques esmentades fan que l'acció policial, amb l'ús d'aquestes pilotes, sigui indiscriminada. Els trets no van contra persones violentes, sinó contra qualsevol manifestant. Els nou catalans cecs pel impacte d'aquesta arma no eren violents; cap d'aquests ha estat denunciat per cometre actes violents contra la policia.

Per això, l'ús de les pilotes té un efecte col·lateral de primer ordre: intimida a les persones a exercir el seu dret a manifestar-se en l'espai públic contra les polítiques de govern. La policia en un Estat democràtic ha de protegir els drets dels ciutadans, com el de manifestació, però els governs acostumen a transgredir-ho, com va ser el violent desallotjament de la plaça Catalunya el 2011

els governs protegeixen les policies

Els mossos són habitualment protegits pels governs, com quan el govern de Rajoy va indultar a quatre mossos d'esquadra sentenciats com a torturadors o quan l'ex conseller Puig va donar versions contradictòries a favor dels mossos sota sospita fundada d'haver causat la ceguesa d'un ull d'Ester Quintana o quan el conseller Espadaler es va negar a obrir una investigació davant la denúncia del periodista Bertrán Cazorla d'haver estat torturat pels mossos en la comissària de Ciutat Vella.

La qualitat de la democràcia està estretament relacionada amb el respecte dels drets humans dels ciutadans i les pràctiques dels governs són cada cop més autoritàries o abusives o transgressores de drets fonamentals amb els ciutadans que protesten contra les polítiques de governs que protegeixen els interessos del capitalisme financer sigui per convicció o subordinació.



 

DESPRÉS DEL COP DE MAS

Mas assetjat pel 2014, reubica la consulta en la legislatura i rebutja una independència unilateral. El seu lideratge, afeblit, no li permet demanar a Rajoy l'inici de negociacions, com deia el full de ruta. Un cop de timó, de debò, cal per superar la manca de cohesió nacional a nivell polític i de cohesió social a nivell de la ciutadania. Un lideratge polític que conversi amb la diversitat en comptes de invitar-la a sumar-se a la uniformitat. Així podria haver-hi consulta el  2014... o després.

la consulta en la legislatura

L'embranzida d'ERC, representada per l'enquesta del GESOP, va treure al President Mas de la seva immobilitat política. A través del diari del Comte de Godó, uns dels membres de la trama contra Catalunya, segons l'independentista Héctor López Bofill, va anunciar que donaria un cop de timó.

En síntesi va dir: que acabaria la legislatura el 2016, es faci o no la consulta el 2014, que aquesta es realitzaria en forma pactada amb el govern d'Espanya i que descartava la via d'una declaració d'independència en forma unilateral.  

Tot això podria variar si el govern de CiU deixés de comptar amb el suport d'ERC, que, al seu torn, és l'única carta prevista per mantenir en peu el procés sobiranista. Mas ha confirmat l'objectiu de realitzar la consulta, però ara emfasitza situar-la en un context més ampli, dins el temps de la legislatura en comptes de quedar-se enganxada al 2014.

el taló d'Aquil·les

Ja Mas, dies anteriors, havia dit, responent-li a Junqueras, que calia ampliar la majoria política i social que recolzés la consulta: "quant més siguem, millor". Més encara, si el cap de govern creu que la legitimitat d'un canvi de les relacions amb Espanya necessita d'una majoria excepcional, és a dir, clarament superior a més del cinquanta més un per cent dels vots.

Per una altra banda, Mas, en rigor, s'ha saltat el punt tres del full de ruta acordat amb ERC: demanar-li al govern de Rajoy l'inici de negociacions per convocar a un referèndum, iniciativa que hauria de fer en quinze dies més. La portaveu d'ERC, Ana Simó, va apel·lar a que el President Mas compleixi amb l'acord i procuri una reunió formal, específica i pública amb el President Rajoy i iniciï el diàleg sobre la consulta.

Mas, sorprenentment, ha respost que això ja ho ha fet quan li va pa rlar de la consulta a Rajoy en una reunió secreta el març passat, que tenia com a motiu principal l'ofegament de la economia catalana. Aquí és quan es nota el taló d'Aquil·les d'un procés liderat, fins ara, sota l'estret principi de l'aritmètica electoral de CiU (el pacte CiU-ERC).

Des d'a baix, el rumb és incert

lideratge a la deriva

A sis mesos de govern, el President Mas és incapaç d'anar a La Moncloa a reclamar l'obertura de negociacions portant un plantejament nacional -no només del govern ni d'un pacte de govern- compartit per una majoria de forces polítiques interessades en la consulta i recolzat en forma explícita per una diversitat d'institucions, organitzacions  i associacions de la societat civil catalana a favor del dret a decidir.

Un govern portador d'un projecte nacional requereix un lideratge capaç de dialogar, acollir i representar un pla compartit per sectors amb interessos contradictoris en funció d'objectius nacionals.

Per una banda, aconseguir que Catalunya sigui reconeguda com a nació, i per tant, amb el dret a decidir si vol seguir essent part de l'Estat espanyol o formar un Estat independent, i per una altra, defensar l'Estat social de dret o del benestar, d'acord a un pla que prioritzi la cohesió social redistribuint els costos de la crisi i així garantir els drets socials dels ciutadans.

un cop de timó cap a més cohesió nacional i social

L'actual situació catalana requereix d'un govern obert que dissenyi la seva estratègia nacional i social en sintonia amb les forces democràtiques favorables al dret a decidir i per a això, el Parlament ha de convertir-se en un espai de discussió d'idees i projectes. A més un govern que estimuli i recolzi la participació dels agents econòmics, socials i culturals del país a nivells territorials i sectorials.

Si el timó del govern segueix una política nacional basada en l'aritmètica electoral, en comptes de consensuar idees, estratègies i mesures provinents de tots els sectors democràtics pel dret a decidir, i si el mateix timó es limita repetir una política social basada en retallades que produeixen més fractura social, en comptes d'establir prioritats que apuntin a la cohesió social, acabarà sense consulta i aïllat de part important dels ciutadans.

El govern de Mas encara té temps polític per donar un cop de timó i conduir el procés d'autodeterminació cap un reconeixement com a nació que transmeti qualitat democràtica a través de la seva cohesió social.
 

MAS, ANIRÀ A MADRID?

Mas dubta si iniciar ara el diàleg amb Rajoy. Mas hauria de canviar de rumb, deixant l'aritmètica parlamentària. Per què no s'obri cap un acord nacional que acabi amb la dispersió dels partits polítics i amb l'absència d'un moviment social i ciutadà divers, favorables al dret a decidir. Un acord en torn a aconseguir la consulta sobirana, la redistribució dels costs de la crisi a Catalunya i la defensa dels drets socials dels catalans.

 

No mirar cap el costat, toca iniciar diàleg i negociació segons full de ruta CiU-ERC

ERC reclama anar a Madrid

El govern de Mas ha demanat al govern de Rajoy una primera reunió per iniciar negociacions sobre la realització d'una consulta sobirana a Catalunya? Tot indica que no, malgrat que, com li va recordar ERC a CiU la setmana passada,  el 30 de juny haurien de començar-se les conversacions segons el full de ruta signat per ambdues agrupacions.

El President Rajoy va dir, ja fa temps, que no es reuniria amb el President Mas per tractar el tema de la consulta, perquè considera improcedent que una persona de la seva investidura obri un diàleg sobre una matèria inconstitucional.

Aquesta opció de Rajoy, en comptes d'estimular els partits favorables al dret a decidir per demanar junts que el President del govern espanyol accepti dialogar sobre una resolució aprovada per més dels dos terços del Parlament català, es mantenen cada cop més dispersos.

Mas, dubta

Mentre el cap d'ERC, Oriol Junqueras demana iniciar ja els tràmits per a la consulta, el cap del govern, Artur Mas, respon que hauria d'ampliar-se la base política i social que recolzi el referèndum: “Quants més siguem, millor" i el seu soci, el cap d'Unió, Duran Lleida, conclou que sense el suport del PSC i ICV-EUiA no es pot avançar cap a la consulta.

Sembla que Duran no s'ha adonat que Iniciativa des del començament és favorable a una consulta sobirana, com també les CUP, que semblen estar fora del seu vocabulari polític. Per tant el que veritablement preocupa és el PSC, el qual manté una posició ambígua davant la qüestió nacional.

El PSC s'ha compromès a recolzar una consulta sobirana pactada amb el govern d'Espanya, tanmateix en comptes de reclamar a Mas, com ho ha fet ERC, que fixi una data amb Rajoy, avala campanyes d'alcaldes socialistes contra una suposada "consulta no pactada" en un intent de desqualificar el procés cap a la consulta.

manca d'un moviment social ciutadà divers

Què espera Mas per iniciar el diàleg amb Espanya? És una mostra de debilitat del seu lideratge intern? o pretén revisar els terminis del procés sobiranista esperant que els socialistes puguin aclarir els seus vincles amb el PSOE i resolguin les contradiccions amb els sectors catalanistes, ara minoritaris?

En concret, el govern de Mas encara no és capaç de liderar amb força i cohesió política el trànsit cap a la consumació del dret a decidir. Tampoc exhibeix un moviment social i ciutadà divers, apoderat o convençut d'exigir, pel seu compte, el reconeixement d'una Catalunya com a subjecte polític sobirà.

Pot ser, que la formació d'un Pacte Nacional pel Dret a Decidir pugui ser l'inici d'un corrent catalanista divers, siguin o no favorable a la independència, que demostri a Madrid que la consulta no és un capritx o bogeria de Mas o de ERC o una ingenuïat de ICV-EUiA o del PSC, sinó la voluntat del 75% dels catalans que sí reclamen a Rajoy que autoritzi la consulta, com assenyala l'última enquesta.

LES BUFETADES DEL PSOE

Catalunya no encaixa amb Espanya i el PSC amb el PSOE, tampoc. El federalisme del socialisme català no va ser reconegut pel socialisme espanyol amb Zapatero. Els senyals indiquen que això continuarà sent així amb Rubalcaba. Navarro s'il·lusiona amb convèncer als socialistes espanyols, però aquests no li aproven punts fonamentals de la seva proposta federal de reforma constitucional.  

PSOE i PSC no encaixen 

El PSC va rebre una nova bufetada del PSOE el dijous passat. Pere Navarro va viatjar a Madrid per donar una conferència sobre la seva política federalista per a Espanya. El PSOE va impugnar punts bàsics de la reforma federalista del socialisme català minuts abans de la intervenció del cap del PSC.

L'ausència de Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano a la presentació va ser una altra mostra de la deterioració de les relacions entre el socialisme espanyol i el socialisme català. Aquest és un fenomen que al menys té una durada de deu anys.

Fa tres anys, El PSC al capdavant del catalanisme. Ara, aïllat, busca reconeixement a Madrid

El PSC del tripartit de Pasqual Maragall va incomodar al PSOE amb la reforma l'Estatut Autonòmic. La iniciativa es proposava canviar la relació política de Catalunya amb Espanya en un sentit federal. Des del Congrés dels Diputats, el PSOE va modificar dràsticament la proposta original: "nos hemos cepillado el Estatuto", va dir Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional.

les bufetades de Zapatero

Per la seva banda, el President Rodríguez Zapatero li va donar l'esquena a Maragall quan aquell va optar per negociar -a la baixa- l'Estatut amb el cap de l'oposició catalana, Artur Mas (CiU) i després el va forçar a no presentar-se a la seva reelecció sent substituït per José Montilla.

El govern del PSOE va ser complaent amb la impugnació del PP a l'Estaut davant el TC i més encara amb la sentència del TC. Mentrestant, no va escoltar les reiterades advertències de Montilla sobre la creixent desafecció dels catalans respecte a l'Estat espanyol. 

La rúbrica de Rodríguez Zapatero va ser quan va incomplir la promesa al tripartit de Montilla de presentar a les Corts un projecte de llei per reposar les esmenes sancionades per el TC en relació a les competències sobre justícia. Curiosament, aquest és un dels punts que avui el PSOE rebutja de la proposta del socialisme català.

Després de les desavinences del PSC (Maragall i Montilla) amb el PSOE, el nou cap del PSC assenyala que Espanya no s'entén sense Catalunya, ni el PSOE sense el PSC, tampoc. Però sembla més evident que ni uns ni altres s'entenen entre ells.

Navarro presenta projecte federalista a Madrid sense Rubalcaba

els no de Rubalcaba

El PSC de Navarro va optar pel dret a decidir dels catalans, i el PSOE ho va rebutjar de pla dient que els catalans no tenen aquest dret al marge de la resta dels espanyols. Pel PSOE Catalunya no és una nació ni un poble amb dret propis, diferenciats. Per això no està pas d'acord en acceptar competències per a convocar referèndums territorials, per exemple.

El PSC planteja una reforma constitucional per obrir un procés federalista. Però això va ser el que va fracassar quan el PSOE va rebutjar el projecte original de reforma de l'Estatut. El PSOE de Rubalcaba parla d'avançar en l'Estat autonòmic en direcció federal, però sense reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, ni acceptar competències de referèndums territorials, ni establir el principi d'ordinalitat en el sistema de finançament, ni considerar el traspàs de competències plenes al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

la paradoxa de Navarro

El PSC de Pere Navarro pretén un acord amb Madrid i donar-li d'aquesta manera legalitat a la consulta. Però això requereix un front catalanista en què independentistes, confederalistes i federalistes puguin pressionar al PP i el PSOE per a que acceptin una consulta democràtica on els catalans puguin visualitzar les diferents alternatives i decidir sobre el futur de Catalunya.

Si la directiva de Navarro s'aïlla i actua en solitari no aconseguirà el reconeixement al dret a decidir i menys arribar a què el federalisme pugui ser l'alternativa triada pels catalans en forma democràtica.

DE LA DISPERSIÓ CAP AL CONSENS

Igualar el dret a decidir i independència debilita el procés d'autodeterminació. Cap la meitat d'any, no hi ha un front polític i social amb una estratègia compartida per conquerir el dret a decidir. La diversitat política i la unitat per arribar a una consulta, requerirà d'una pregunta, de debò, consensuada pel Parlament. En cas contrari, la legitimitat democràtica del procés quedaria tocada.

 
 A més de cinc mesos d'aprovada la primera declaració sobiranista, el procés d'autodeterminació sembla empantanat, malgrat una segona declaració per incorporar al PSC, la creació d'un Consell de la Generalitat per a la Transició Nacional, una Comissió Parlamentària per estudiar vies per a la consulta sobiranista i el tràmit parlamentari d'una Llei de Consulta.

la debilitat del procés

En aquest període, sota la majoria política favorable al dret a decidir, apunta una gran debilitat en la conducció del procés. Els partits de govern, Convergència i Unió, divergeixen en la tàctica de com arribar a una consulta. A Convergència hi ha sectors, encara que minoritaris, en desacord amb el pacte amb ERC i, fins i tot, preferirien un canvi profund del model autonòmic abans que separar-se d'Espanya.

En CDC hi ha diferents visions sobre el procés del dret a decidir

La tàctica d'Unió -posar l'acord amb Rajoy com a requisit sine a qua non per realitzar la consulta- s'acosta més a la posició del PSC a la del seu soci de govern. ERC, convertit en el partit fonamental, que sosté al govern, es veu obligada a fer gestos i avalar mesures econòmiques i socials que la distància de ICV i CUP. 

El PSC, malgrat considerar el dret a decidir en el seu programa, però no el té dins les seves prioritats política i desconfia absolutament en l'eix CiU-ERC. ICV-EUiA entén la política nacional del dret a decidir lligada a una política social de creixement i defensa de l'estat de benestar, i les CUP són pocs considerades pel govern.      

Així doncs, el govern de Mas, en tant que conductor del procés sobiranista, fins ara, no ha estat capaç de cohesionar un front polític nacional convincent, que, carregat de raons, per una banda, aconsegueixi empatia amb diversos sectors de la resta d'Espanya, i per una altra, desperti entusiasme i mobilitzi a una trama d'associacions i organitzacions de la societat civil catalana que amb creativitat animin l'espai públic i contagiïn i sumin als indiferents i dubtosos.

tendència a imposar o excloure

El govern de Mas amb el suport d'ERC, malgrat les dues declaracions sobiranistes, prefereix guiar el procés amb l'esborrany, qüestionat y corregit, de la primera declaració, és a dir, vinculant el dret a decidir dels catalans a la voluntat d'una part d'aquests com és crear un nou Estat independent en el marc europeu.

El consens del catalanisme és el dret a decidir per canviar el tipus de relació que Catalunya ha mantingut amb Espanya. La independència és la alternativa clarament expressada per ERC i les CUP, però no és l'única. Unió sosté la confederal, el PSC la federal. A Iniciativa hi conviuen independentistes i federalistes, així com a Convergència hi cohabiten nacionalistes independentistes i no independentistes. A més, el PPC i Ciutadans  que representen l'statu quo.

Plantejar que el dilema és independència o statu quo (o el que és el mateix, sí o no) és, en principi, forçar la realitat política complexa que és Catalunya, una sort d'imposició  o d'exclusió d'altres formes de canviar la relació Catalunya-Espanya. Aquesta visió de l'eix CiU-ERC impedeix avançar cap a un front polític cohesionat i convincent. També afecta la qualitat democràtica del procés.

La llengua produeix consens. Doncs, parlar més sobre el dret a decidir

construir un consens

El que seria convenient és reprendre les declaracions de sobirania i no continuar amb l'esborrany de la primera que confonia el dret a decidir (no aconseguit fins ara) amb la independència. L'objectiu d'ara és el dret a decidir, perquè sense el reconeixement garantit no hi haurà Estat propi ni dins (confederal o federal) ni fora (independent) d'Espanya.

El que és important és la participació de tots els partidaris del dret a decidir en una estratègia comú tant a nivell polític com social, molt diferent a les crides a sumar-se en forma subalterna al govern. Es tracta d'arribar a un consens semblant a l'aconseguit des de fa anys sobre la política d'immersió lingüística i que ara s'ha reafirmat davant la Llei Wert.