CDC POT EMBOLICAR LA TRANSICIÓ NACIONAL

CDC i PP estan enfrontats per la qüestió nacional. Ambdós estan acusats d'haver-se finançat en forma il·legal. Avui comença demanar-se la dimissió de Rajoy. Demà, l'actitud negacionista de Mas podria frenar el procés d'autodeterminació. ERC, ICV-EUiA i CUP, compromesos amb aquest procés, quines exigències li faran al cap de CDC i del govern català?   

Mas i Rajoy amb la paraula

El President Mas haurà de comparèixer el dimecres davant el Parlament per explicar el finançament il·legal de CDC d'acord a les evidències reunides pel jutge del cas Palau. L'endemà, el President Rajoy haurà d'explicar davant el Congrés de Diputats el finançament il·legal del PP que porta el jutge del cas PP (Gürtel més Bárcenas).

Añadir leFins a quan Rajoy pordrà dirque tot és fals

El partit més votat a Catalunya i el partit més votat a Espanya han estat "imputats" d'apropiar-se en forma indeguda de recursos per a el seu propi profit per els jutges. Un senyal de la degradació del sistema polític que els ciutadans comencen a percebre i que defineixen com el segon problema després de l'atur.

Mas i Rajoy, segur, coneixen els fets que expliquen les anomalies financeres, però poques són les expectatives de que les aclareixin en les seves respectives compareixences. Cap dels dos hi concorrerà per la seva pròpia voluntat, sinó que pressionats. En el cas de Mas per l'exigència discreta del seu aliat, ERC,  i en el cas de Rajoy per la amenaça del PSOE d'obligar-lo a presentar-se mitjançant un vot de censura.

un fre a l'autodeterminació?

A diferència del cas del PP que posa en escac el govern de Rajoy (PSOE i IU li han demanat la seva dimissió i la resta de partits es definiran després de la compareixença de Rajoy), el cas Palau podria comprometre el procés d'autodeterminació, com ho va dir el propi President Mas: "sense transparència i sense posar fre a la corrupció no es pot avançar en el procés de transició nacional".

No obstant això, Mas manté l'opacitat del cas Palau al negar tota vinculació de CDC sense donar cap explicació sobre les evidències concretes reunides per una investigació judicial de quatre anys. Davant la decisió del jutge de l'embargament de la seu de CDC i d'acusar-lo de rebre diners privats, via Félix Millet, a canvi d'adjudicacions d'obres públiques a la empresa donant, el partit es limita a qualificar al jutge d'arbitrari.

Fins a quan Mas podrà dir que el que diu el jutge no és veritat

Per altra banda, el President Mas, a sis mesos d'haver-se reunit amb els més alts representants fe les institucions de control (Parlament, Tribunals, Sindicatures i Oficina Antifrau) i presentar 51 mesures concretes anticorrupció, només pot mostrar un portal sobre rendiment de comptes en l'acció del govern. En mig any és notòria l'inacció en matèries de regeneració democràtica. 

un cas essencialment polític

Així com la corrupció del PP posa en perill l'estabilitat del govern de Rajoy, la corrupció en CDC podria acabar danyant la legitimitat del lideratge del procés de transició nacional. Per tant, ERC, ICV-EUiA i les CUP, compromesos en aquest procés, han d'exigir a CDC una actitud de transparència política i que doni passos convincents davant l'opinió pública sobre les acusacions de finançament il·legal.

El problema de CDC amb la justícia és un tema polític, no només judicial. Compromet al govern que porta endavant el procés d'autodeterminació i per tant els interessos d'una majoria política i social important a Catalunya molt més enllà del partit de govern.    

    

LA RECULADA DE NAVARRO

Navarro acaba per marginar el PSC de la política catalana del dret a decidir. Es suma a una reforma de l'Estat autonòmic conduïda pel PSOE. Porta el partit cap un autonomisme fora de lloc a Catalunya. Entre el dret a decidir dels catalanistes i la re-centralització espanyolista, pot deixar-lo en la insignificança. Però, dins del socialisme català sorgeixen forces que es preparen per a la batalla de la tardor. 

A Granada, Navarro a la segona fila

reforma: autonòmica o federal?

El PSOE va aconseguir pactar amb el PSC una reforma de l'Estat autonòmic en sentit federal, com ho havia preconitzat Pérez Rubalcaba, en comptes d'anar cap l'establiment d'un Estat federal, com demanava Pere Navarro.

Es tracta d'avançar en el procés de descentralització de l'Estat autonòmic dotant-lo de més pes polític 

a través de, per exemple, trencar les ambigüitats competencials actuals, substituir el Senat per una cambra territorial representativa de les autonomies, establir noves equacions entre principi de solidaritat i d'ordinalitat, etc. 

Anar cap a una constitució de tipus federal suposa el reconeixement de Catalunya com una nació capaç de, lliure i democràticament, decidir federar-se i conviure amb le altres nacionalitats o regions de l'Estat espanyol. 

no al referèndum a Catalunya

El PSC, encapçalat per Navarro, ha acceptat les condicions imposades pel PSOE d'una Catalunya sense dret a decidir quines relacions vol tenir amb Espanya: així no només renuncia o s'allunya del federalisme, sinó que s'autoexclou de l'actual política catalana pel dret a decidir.

Navarro acaba sotmetent-se a la directiva de Pérez Rubalcaba: "diremos que no, siempre,  a un referèndum en Cataluña" (sigui pactat o no), després que el PSC s'havia compromès en el Parlament i en el Congrés dels Diputats a recolzar una consulta legal i pactada amb Rajoy, aleshores contrariant  i espantant als seus socis espanyols.

La directiva del PSC porta el partit fora del món catalanista Malgrat la seva retòrica federalista i d'independència del partit espanyol, la seva opció és integrar-se a la lògica del socialisme espanyol d'aprofundir l'Estat de les autonomies como si fos una federació més del PSOE.

el socialisme catalanista es desperta

La reculada de la directiva de Navarro dispara el socialisme catalanista. A la creació de Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall i el corrent intern Avancem de Joan Ignasi Elena, s'afegeix un altre corrent, Fòrum Cívic, els catalanistes que es proposen el readreçament del partit mitjançant una organització estable dins del PSC: L'Agrupament Socialista de Catalunya.

els cinc diputats que van dir no a Navarro

Així mateix s'adverteix un moviment creixent a nivell d'ajuntaments amb renúncies de regidors i militants (Berguedà) i de províncies amb el recolzament al  Pacte pel Dret a Decidir (Terres de Lleida).

S'apropa una tardor càlida per al PSC, de prova de la seva democràcia interna, de la seva capacitat de debatre entorn de posicions oposades, entre si jugar-se a favor d'una Catalunya amb o sense dret a decidir el futur de les seves relacions amb Espanya.

ESCOLTAR MÉS A LA SOCIETAT

Acaba el primer semestre. Mas decideix no iniciar negociacions amb Espanya i exclou considerar una independència unilateral. La incertesa es dispara, més encara amb uns partits polítics dispersos. El govern i els partits han d'escoltar l'intel·ligència política expressada per representants socials en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i per Muriel Casals en el Camp Nou, amb un discurs integrador perquè els catalans puguin exercir el dret democràtic a decidir el proper any.   

Un pacte electoralment ampli i polìticament estret

 un canvi de ruta?

Per què el President Mas fuig del seu compromís d'obrir negociació i diàleg amb l'Estat espanyol per exercir el dret a decidir a través d'un referèndum, com diu el full de ruta pactat entre CiU i ERC?

Mas va intentar justificar l'incompliment del full de ruta dient que la matèria havia estat tractada en la reunió de març passat, quan ambdós es van reunir per tractar el problema del finançament de Catalunya (sostre de dèficit) i en forma secundària van parlar de la possibilitat d'una consulta, davant la qual el President Rajoy li va donar la seva opinió clarament negativa.

Tan insignificant és per a Mas el procés d'autodeterminació de Catalunya que ho va voler donar per resolt en minuts d'una reunió on el tema principal va ser un altre?  Per què Mas no ha tingut voluntat política per obrir formalment negociacions sobre el refèrèndum o consulta sobirana amb Rajoy?

la incertesa

D'aquestes preguntes en sorgeixen altres: Mas ha perdut l'expectativa de ser rebut per Rajoy per tractar aquest tema? Aquests dubtes creen una nova incertesa: el govern de la Generalitat creu possible una consulta pactada amb l'Estat espanyol? 

Ni tan sols a aquesta pregunta pot respondre's amb certesa. Mas és contradictori quan per una banda considera inútil iniciar negociacions (establertes en el full de ruta) per pactar amb Rajoy i per una altra,  rebutja una declaració unilateral d'independència, és a dir, la fórmula de no pactar amb Espanya.

Davant l'incompliment de Mas, ERC, sempre vigilant del seu soci, l'ha forçat a redactar una carta adreçada a Rajoy on li plantegi el tema a negociar. Una carta que és una foto dolenta que representa la debilitat política del govern a l'hora de gestionar  el procés d'autodeterminació.

el Parlament, lloc d'acords democràtics

Mas s'ha aturat quan el full de ruta li exigia encarar la consulta amb el President del govern d'Espanya. Es tractava de demanar una trobada per a que Mas li representés en un document oficial,  amb el recolzament del Parlament, on s'expressés la voluntat de negociació i acord d'una consulta democràtica per resoldre el contenciós Catalunya-Estat espanyol. La reunió, si es produïa, era una oportunitat per conèixer la disposició de Rajoy en relació a la demanda catalana.

El missatge del President Mas és la d'un govern amb falta de suport polític. CDC, alguns dubten en silenci; Duran Lleida (UDC) cada cop més crispat amb el seu soci; ERC dóna un suport justet, des de certa distància i desconfiança; ICV-EUiA i les CUP pràcticament segregades i el PSC, desunit, cada cop més allunyat del procés. Així, és difícil presentar-se a La Moncloa.

De cara  al segon semestre, sembla que el Parlament ha de ser el lloc idoni per nodrir el procés amb  contingut polític més clar i fort. És aquí on poden crear-se acords polítics pensant sempre en el que deia Muriel Casals: "els partits parlamentaris gestionen un capital d'il·lusions molt importants i han de ser conscients  de les expectatives generades”.

la societat civil té intel·ligència política

La societat catalana és l'altre actor que ha de sortir a l'espai públic a crear una atmosfera d'entusiasme i decisió d'apoderar-se del dret a decidir. Una societat que amb creativitat, música i paraules sumi adhesions a exercir un dret democràtic, impossible de prohibir en el segle XXI, com va dir Casals en el Camp Nou.

Muriel Casals crida als partits a sumar adhesions per al dret democràtic a decidir

La unitat política, a diferència de la dispersió actual, i la mobilització de la societat civil catalana organitzada en l'espai públic poden donar-li consistència política a un procés d'autodeterminació que, malgrat comptar amb una majoria política en el Parlament i una majoria social en les enquestes d'opinió, encara no es converteix en una força política convincent. 

Pot ser, aquest hagi sigut el motiu del President Mas per passar de llarg i no iniciar negociacions amb l'Estat espanyol. Potser sí o potser no. Hi haurà temps per a saber-ho. 

UNA FOTO O UN MOVIMENT

Una foto o el començament d'un moviment pel dret democràtic de decidir? El desafiament és que la ciutadania s'expressi en tota la seva diversitat en l'espai públic, un escenari buit en els últims sis mesos. És el moment polític dels catalans, d'assumir-se com a nació sobirana i lluitar per ser reconeguts per l'Estat espanyol. Sense això difícilment podran exercir el dret a decidir.

Parlament i espai públic llocs decisius per decidir si Catalunya té o no dret a decidir

la novetat

La nova foto del procés d'autodeterminació és diferent a totes les anteriors. Pot ser que l'escenari -el Parlament- i el contingut -una primera versió del component social favorable al dret a decidir- li donen cos a un procés, fins ara, dominat per un pacte polític limitat per CiU-ERC i  recurrents emprenyaments amb el PSC, Duran Lleida i, fins i tot, amb ICV-EUiA i les CUP, ambdós ferms partidaris al dret a decidir. 

La foto del pacte pel Dret a decidir es mou amb un discurs no només més ampli, sinó políticament més adequat al moment polític. La seva centralitat és l'exercici de la democràcia dels catalans per definir el futur de Catalunya i es desmarca de l'infructuós soroll (perquè de debat no n'hi ha quasi gens) sobre si independència o no, o si federalisme o separatisme.

Si els catalans no aconsegueixen el dret democràtic a decidir sobiranament el seu futur com a país, no només no hi haurà un nou Estat propi, sigui independent o federal, sinó que quedarà pitjor, com una autonomia (o regió) d'Espanya tant o més dependent que ara.

l'important és la participació

El dret a decidir per resoldre el contenciós Catalunya - Espanya  no resolt ni per l'Estatut (2005) ni molt menys per la sentència del Tribunal Constitucional (2010), requereix d'un ampli i divers suport dels ciutadans, siguin catalans autòctons o els nascuts en un altre territori de l'Estat o els d'origen llatinoamericà o de qualsevol altra part del món.

Una persona raonablement democràtica que voti pel PP o el PSC o CiU o qualsevol partit de l'esquerra catalana pot acceptar, recolzar i legitimar un moviment pel dret a decidir el futur de les relacions amb l'Estat espanyol, sempre i quan hi hagi garanties d'igualtat i transparència per a tothom.

A més d'aconseguir el dret a decidir, l'important és el nivell de participació dels ciutadans en la consulta, independentment de les alternatives en joc. A ningú li convé guanyar amb una baixa participació, perquè aquesta situació favoreix als que ja han optat per boicotejar la consulta sobiranista.

més enllà dels partits

La potència política que podria crear el Pacte Nacional pel Dret a Decidir el va expressar a la xarxa amb lucidesa @BetonaComin, directora de COSES, quan referint-se a aquest va dir: "s'ha posat de relleu allò que ens uneix, aquest és un procés que sobrepassa la dinàmica de partits! #aixòsortiràbé".

Aquest potencial polític s'adverteix en l'esperit democràtic, nacional i social del Manifest de les Terres de Lleida pel dret a decidir. Aquest està subscrit per la totalitat dels partits catalanistes -independentistes i federalistes- i un ampli espectre d'organitzacions econòmiques, socials i culturals lleidatanes.

A més, el document planteja una perspectiva de treball polític unitari, compartit: crear un clima favorable al dret a decidir (un tret quasi inexistent entre les directives nacionals dels partits); fer pedagogia al conjunt de la ciutadania, és a dir, una política oberta envers els que dubten, els indiferents, fins i tot els qui tenen objeccions, però estàn disposats a dialogar (un tarannà escàs entre els independentistes amb tendència a tancar-se en sí mateixos)  i socialitzar el manifest entre totes les organitzacions polítiques i socials.

una oportunitat pel dret democràtic a decidir

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir incorporarà aquests conceptes en el text encomanat a l'ex President del Parlament, Joan Rigol (UDC), un home respectat, obert i flexible, característiques fonamentals per a  consensuar i assenyalar una orientació de treball per compartir o complementar entre una diversitat política i social.

"Si no ens escolten, la independència és l'únic camí que tenim"

La reunió en el Parlament del Pacte Nacional és una foto, encara que molt més atractiva i estimulant que les ofertes en aquests sis mesos. El desafiament és posar-la en moviment i pugui multiplicar-se en l'espai públic obert -ciutats i pobles-, l'escenari decisiu a on s'han produït els canvis polítics i socials, com els que demana una part àmplia i diversa de la nació catalana.

PSC O FEDERACIÓ DEL PSOE?

Navarro aparta al PSC del Pacte pel dret a decidir. El PSOE retalla el projecte federalista català. El PP encapçala una política de recentralització de l'Estat. El Tribunal Constitucional és més conservador que fa tres anys ... i el PSC continua perdent adhesió a Catalunya.

dret a decidir o reforma constitucional 

federalisme, amb qui?

Per què la directiva encapçalada per Pere Navarro ha decidit marginar el PSC del Pacte pel dret a decidir? L'explicació és que el govern concep el pacte com una instància que predetermina la independència. No obstant això, Navarro opta per l'abandó en comptes de lluitar perquè això no sigui així.

Una mica de memòria. El PSC va portar en seu programa el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur model polític. Quan es va inaugurar el procés, Navarro va adoptar una posició abstencionista, dies després va rectificar i va votar no a Catalunya com a subjecte polític sobirà, al mes següent, va canviar i va votar sí a una consulta legal i pactada amb el govern d'Espanya, i ara margina al PSC del pacte per preparar-la.

L'opció política que preval en l'actual directiva socialista és la reforma constitucional per fer d'Espanya un Estat federal. Això significa que els esforços del PSC són aixecar un projecte federal dins del PSOE -partit oposat al dret a decidir dels catalans- i després demanar al PP negociacions per un canvi del model d'Estat.

el PSC, s'endinsa en la política espanyola...

La directiva de Navarro en comptes de lluitar, dins del procés d'autodeterminació, per una opció d'Estat federal com alternativa a un Estat independent, decideix allunyar-se de la política catalana i endinsar-se en una reforma de l'Estat espanyol més com un partit de la Federació del PSOE que com Partit dels Socialistes de Catalunya.

El PSC va intentar, juntament amb la resta dels partits catalanistes, federalitzar Catalunya en l'Estat espanyol. Aquesta va ser la proposta de l'Estatut que va ser retallat pel PSOE, impugnat pel PP i finalment mutilat per l'Estat espanyol a través de la sentència inapel·lable del Tribunal Constitucional.

Ara, la directiva de Pere Navarro proposa un projecte federal al PSOE i aquest ja planteja objeccions  insalvables (Espanya com Estat plurinacional, principi d'ordinalitat en el sistema de finançament, consultes territorials i competències judicials plenes), el PP, ara amb majoria absoluta, s'oposa reformar el model d'Estat i el Tribunal Constitucional actual és més conservador (espanyolista) que el de fa tres anys.

... i dóna l'esquena a la nova realitat a Catalunya

La directiva de Navarro margina al PSC d'una política catalanista, de diàleg i negociació amb la resta dels partits favorables al dret a decidir, per canviar la relació de Catalunya amb Espanya per un Estat Nou, federal. Per això hauria de participar en les instàncies pel dret a decidir i aconseguir una consulta amb garanties democràtiques -igualtat de condicions- per a que els catalans decideixin sobre diferents alternatives d'Estat.

El problema és que l'actual direcció socialista no sembla disposada a acceptar la nova realitat catalana formada a partir de la sentència del TC (2010). Ni tan sols es fa càrrec de l'encertada afirmació del President Montilla quan anunciava la creixent desafecció dels catalans a causa de la política espanyola. Davant d'aquesta situació ni el PSOE ni el PP canvien i sí el PSC encapçalat per Navarro donant-li l'esquena a la nova realitat catalana.

Així, amb l'aposta en la política espanyola, el PSC de Navarro aprofundeix el seu aïllament i es dirigeix cap el 10% amb l'expectativa declarada que el PSOE i el PP descobreixen que el millor és una reforma a l'Estat autonòmic en un sentit federal, com li agrada dir a Rubalcaba, o amb la expectativa no declarada que Catalunya sigui intervinguda per reconduir la política catalana cap a la normalitat espanyola.   

es pot tornar a dialogar?

Però, el PSC té temps polític per tornar a dialogar, negociar i participar en la política del dret a decidir escrita en el seu programa, encara que cada cop més il·legible per l'erràtica conducció de l'actual directiva.

La pregunta és si la direcció de Navarro vol un PSC dialogant amb la resta de partits catalanistes (nacionalistes, independentistes, federalistes, confederalistes) o transmutar-ho en una federació del socialisme espanyol, que fa política des de la seva síntesi: el PSOE, que nega Catalunya com país, poble, subjecte polític sobirà, i per tant sense capacitat per decidir democràticament el futur de la seva relació amb Espanya.

 

UNA MIRADA ALS ULLS

A Catalunya, l'anomenat, amb cert menyspreu, "tercermundisme" es visualitza en l'augment de la misèria i pobresa; de seus ciutadans. També s'observa en les transgressions de drets humans fonamentals, com a la integritat de les pers ones, quan el govern permet l'ús d'armes que mutilen en forma irreversible el cos de manifestants i protegeixen la tortura i els abusos dels mossos d'esquadra contra catalans i estrangers.

les pilotes d'Espadaler

El conseller d'Interior, Ramon Espadaler (UDC) es resisteix a trencar un dels llegats que van simbolitzar l'agressiva política d'ordre públic del govern de Mas representada per l'ex conseller, Felip Puig (CDC): l'ús de pilotes de goma com a eina de repressió. Podem debatre-ho tot, però hi ha una línea vermella: “No es pot prescindir de les pilotes, rotundament, no”, va sentenciar Espadaler en el Parlament.

Nou persones han perdut un ull en deu anys a Catalunya, com a conseqüència de impactes de pilotes de goma en manifestacions públiques. Però, el conseller defuig parlar de víctimes i fins i tot nomenar-les en el seu informe davant el Parlament. Espadaler manté, encara que amb millors maneres que el seu antecessor, una defensa corporativa de l'acció policial: "els mossos han actuat sempre amb proporcionalitat", va dir.

El govern de CiU no ha atès estudis especialitzats concloents en afirmar que les pilotes poden causar danys irreversibles com la pèrdua d'un ull, hematomes cerebrals, perforacions pulmonars i intestinals, lesions a les extremitats. Ni tampoc, Espadaler ha considerat el fet de la mort d'Iñigo Cabacas Liceranzu, un jove de 28 anys, a causa d'una bala de goma disparada a Bilbao per la Brigada Mòbil de l'Ertzaintza.

contra les manifestacions

El què està en joc és la vida i integritat física i psíquica de ciutadans que participen o no en manifestacions públiques, perquè la munició té un tipus de trajectòria incerta, amb un vol arbitrari, imprevisible i per tant imprecís. Per tant, l'ús d'aquest projectil és un atemptat contra drets humans fonamentals, com el que reconeix la Constitució en el seu article quinzè.

Les característiques esmentades fan que l'acció policial, amb l'ús d'aquestes pilotes, sigui indiscriminada. Els trets no van contra persones violentes, sinó contra qualsevol manifestant. Els nou catalans cecs pel impacte d'aquesta arma no eren violents; cap d'aquests ha estat denunciat per cometre actes violents contra la policia.

Per això, l'ús de les pilotes té un efecte col·lateral de primer ordre: intimida a les persones a exercir el seu dret a manifestar-se en l'espai públic contra les polítiques de govern. La policia en un Estat democràtic ha de protegir els drets dels ciutadans, com el de manifestació, però els governs acostumen a transgredir-ho, com va ser el violent desallotjament de la plaça Catalunya el 2011

els governs protegeixen les policies

Els mossos són habitualment protegits pels governs, com quan el govern de Rajoy va indultar a quatre mossos d'esquadra sentenciats com a torturadors o quan l'ex conseller Puig va donar versions contradictòries a favor dels mossos sota sospita fundada d'haver causat la ceguesa d'un ull d'Ester Quintana o quan el conseller Espadaler es va negar a obrir una investigació davant la denúncia del periodista Bertrán Cazorla d'haver estat torturat pels mossos en la comissària de Ciutat Vella.

La qualitat de la democràcia està estretament relacionada amb el respecte dels drets humans dels ciutadans i les pràctiques dels governs són cada cop més autoritàries o abusives o transgressores de drets fonamentals amb els ciutadans que protesten contra les polítiques de governs que protegeixen els interessos del capitalisme financer sigui per convicció o subordinació.



 

DESPRÉS DEL COP DE MAS

Mas assetjat pel 2014, reubica la consulta en la legislatura i rebutja una independència unilateral. El seu lideratge, afeblit, no li permet demanar a Rajoy l'inici de negociacions, com deia el full de ruta. Un cop de timó, de debò, cal per superar la manca de cohesió nacional a nivell polític i de cohesió social a nivell de la ciutadania. Un lideratge polític que conversi amb la diversitat en comptes de invitar-la a sumar-se a la uniformitat. Així podria haver-hi consulta el  2014... o després.

la consulta en la legislatura

L'embranzida d'ERC, representada per l'enquesta del GESOP, va treure al President Mas de la seva immobilitat política. A través del diari del Comte de Godó, uns dels membres de la trama contra Catalunya, segons l'independentista Héctor López Bofill, va anunciar que donaria un cop de timó.

En síntesi va dir: que acabaria la legislatura el 2016, es faci o no la consulta el 2014, que aquesta es realitzaria en forma pactada amb el govern d'Espanya i que descartava la via d'una declaració d'independència en forma unilateral.  

Tot això podria variar si el govern de CiU deixés de comptar amb el suport d'ERC, que, al seu torn, és l'única carta prevista per mantenir en peu el procés sobiranista. Mas ha confirmat l'objectiu de realitzar la consulta, però ara emfasitza situar-la en un context més ampli, dins el temps de la legislatura en comptes de quedar-se enganxada al 2014.

el taló d'Aquil·les

Ja Mas, dies anteriors, havia dit, responent-li a Junqueras, que calia ampliar la majoria política i social que recolzés la consulta: "quant més siguem, millor". Més encara, si el cap de govern creu que la legitimitat d'un canvi de les relacions amb Espanya necessita d'una majoria excepcional, és a dir, clarament superior a més del cinquanta més un per cent dels vots.

Per una altra banda, Mas, en rigor, s'ha saltat el punt tres del full de ruta acordat amb ERC: demanar-li al govern de Rajoy l'inici de negociacions per convocar a un referèndum, iniciativa que hauria de fer en quinze dies més. La portaveu d'ERC, Ana Simó, va apel·lar a que el President Mas compleixi amb l'acord i procuri una reunió formal, específica i pública amb el President Rajoy i iniciï el diàleg sobre la consulta.

Mas, sorprenentment, ha respost que això ja ho ha fet quan li va pa rlar de la consulta a Rajoy en una reunió secreta el març passat, que tenia com a motiu principal l'ofegament de la economia catalana. Aquí és quan es nota el taló d'Aquil·les d'un procés liderat, fins ara, sota l'estret principi de l'aritmètica electoral de CiU (el pacte CiU-ERC).

Des d'a baix, el rumb és incert

lideratge a la deriva

A sis mesos de govern, el President Mas és incapaç d'anar a La Moncloa a reclamar l'obertura de negociacions portant un plantejament nacional -no només del govern ni d'un pacte de govern- compartit per una majoria de forces polítiques interessades en la consulta i recolzat en forma explícita per una diversitat d'institucions, organitzacions  i associacions de la societat civil catalana a favor del dret a decidir.

Un govern portador d'un projecte nacional requereix un lideratge capaç de dialogar, acollir i representar un pla compartit per sectors amb interessos contradictoris en funció d'objectius nacionals.

Per una banda, aconseguir que Catalunya sigui reconeguda com a nació, i per tant, amb el dret a decidir si vol seguir essent part de l'Estat espanyol o formar un Estat independent, i per una altra, defensar l'Estat social de dret o del benestar, d'acord a un pla que prioritzi la cohesió social redistribuint els costos de la crisi i així garantir els drets socials dels ciutadans.

un cop de timó cap a més cohesió nacional i social

L'actual situació catalana requereix d'un govern obert que dissenyi la seva estratègia nacional i social en sintonia amb les forces democràtiques favorables al dret a decidir i per a això, el Parlament ha de convertir-se en un espai de discussió d'idees i projectes. A més un govern que estimuli i recolzi la participació dels agents econòmics, socials i culturals del país a nivells territorials i sectorials.

Si el timó del govern segueix una política nacional basada en l'aritmètica electoral, en comptes de consensuar idees, estratègies i mesures provinents de tots els sectors democràtics pel dret a decidir, i si el mateix timó es limita repetir una política social basada en retallades que produeixen més fractura social, en comptes d'establir prioritats que apuntin a la cohesió social, acabarà sense consulta i aïllat de part important dels ciutadans.

El govern de Mas encara té temps polític per donar un cop de timó i conduir el procés d'autodeterminació cap un reconeixement com a nació que transmeti qualitat democràtica a través de la seva cohesió social.
 

MAS, ANIRÀ A MADRID?

Mas dubta si iniciar ara el diàleg amb Rajoy. Mas hauria de canviar de rumb, deixant l'aritmètica parlamentària. Per què no s'obri cap un acord nacional que acabi amb la dispersió dels partits polítics i amb l'absència d'un moviment social i ciutadà divers, favorables al dret a decidir. Un acord en torn a aconseguir la consulta sobirana, la redistribució dels costs de la crisi a Catalunya i la defensa dels drets socials dels catalans.

 

No mirar cap el costat, toca iniciar diàleg i negociació segons full de ruta CiU-ERC

ERC reclama anar a Madrid

El govern de Mas ha demanat al govern de Rajoy una primera reunió per iniciar negociacions sobre la realització d'una consulta sobirana a Catalunya? Tot indica que no, malgrat que, com li va recordar ERC a CiU la setmana passada,  el 30 de juny haurien de començar-se les conversacions segons el full de ruta signat per ambdues agrupacions.

El President Rajoy va dir, ja fa temps, que no es reuniria amb el President Mas per tractar el tema de la consulta, perquè considera improcedent que una persona de la seva investidura obri un diàleg sobre una matèria inconstitucional.

Aquesta opció de Rajoy, en comptes d'estimular els partits favorables al dret a decidir per demanar junts que el President del govern espanyol accepti dialogar sobre una resolució aprovada per més dels dos terços del Parlament català, es mantenen cada cop més dispersos.

Mas, dubta

Mentre el cap d'ERC, Oriol Junqueras demana iniciar ja els tràmits per a la consulta, el cap del govern, Artur Mas, respon que hauria d'ampliar-se la base política i social que recolzi el referèndum: “Quants més siguem, millor" i el seu soci, el cap d'Unió, Duran Lleida, conclou que sense el suport del PSC i ICV-EUiA no es pot avançar cap a la consulta.

Sembla que Duran no s'ha adonat que Iniciativa des del començament és favorable a una consulta sobirana, com també les CUP, que semblen estar fora del seu vocabulari polític. Per tant el que veritablement preocupa és el PSC, el qual manté una posició ambígua davant la qüestió nacional.

El PSC s'ha compromès a recolzar una consulta sobirana pactada amb el govern d'Espanya, tanmateix en comptes de reclamar a Mas, com ho ha fet ERC, que fixi una data amb Rajoy, avala campanyes d'alcaldes socialistes contra una suposada "consulta no pactada" en un intent de desqualificar el procés cap a la consulta.

manca d'un moviment social ciutadà divers

Què espera Mas per iniciar el diàleg amb Espanya? És una mostra de debilitat del seu lideratge intern? o pretén revisar els terminis del procés sobiranista esperant que els socialistes puguin aclarir els seus vincles amb el PSOE i resolguin les contradiccions amb els sectors catalanistes, ara minoritaris?

En concret, el govern de Mas encara no és capaç de liderar amb força i cohesió política el trànsit cap a la consumació del dret a decidir. Tampoc exhibeix un moviment social i ciutadà divers, apoderat o convençut d'exigir, pel seu compte, el reconeixement d'una Catalunya com a subjecte polític sobirà.

Pot ser, que la formació d'un Pacte Nacional pel Dret a Decidir pugui ser l'inici d'un corrent catalanista divers, siguin o no favorable a la independència, que demostri a Madrid que la consulta no és un capritx o bogeria de Mas o de ERC o una ingenuïat de ICV-EUiA o del PSC, sinó la voluntat del 75% dels catalans que sí reclamen a Rajoy que autoritzi la consulta, com assenyala l'última enquesta.

LES BUFETADES DEL PSOE

Catalunya no encaixa amb Espanya i el PSC amb el PSOE, tampoc. El federalisme del socialisme català no va ser reconegut pel socialisme espanyol amb Zapatero. Els senyals indiquen que això continuarà sent així amb Rubalcaba. Navarro s'il·lusiona amb convèncer als socialistes espanyols, però aquests no li aproven punts fonamentals de la seva proposta federal de reforma constitucional.  

PSOE i PSC no encaixen 

El PSC va rebre una nova bufetada del PSOE el dijous passat. Pere Navarro va viatjar a Madrid per donar una conferència sobre la seva política federalista per a Espanya. El PSOE va impugnar punts bàsics de la reforma federalista del socialisme català minuts abans de la intervenció del cap del PSC.

L'ausència de Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano a la presentació va ser una altra mostra de la deterioració de les relacions entre el socialisme espanyol i el socialisme català. Aquest és un fenomen que al menys té una durada de deu anys.

Fa tres anys, El PSC al capdavant del catalanisme. Ara, aïllat, busca reconeixement a Madrid

El PSC del tripartit de Pasqual Maragall va incomodar al PSOE amb la reforma l'Estatut Autonòmic. La iniciativa es proposava canviar la relació política de Catalunya amb Espanya en un sentit federal. Des del Congrés dels Diputats, el PSOE va modificar dràsticament la proposta original: "nos hemos cepillado el Estatuto", va dir Alfonso Guerra, president de la Comissió Constitucional.

les bufetades de Zapatero

Per la seva banda, el President Rodríguez Zapatero li va donar l'esquena a Maragall quan aquell va optar per negociar -a la baixa- l'Estatut amb el cap de l'oposició catalana, Artur Mas (CiU) i després el va forçar a no presentar-se a la seva reelecció sent substituït per José Montilla.

El govern del PSOE va ser complaent amb la impugnació del PP a l'Estaut davant el TC i més encara amb la sentència del TC. Mentrestant, no va escoltar les reiterades advertències de Montilla sobre la creixent desafecció dels catalans respecte a l'Estat espanyol. 

La rúbrica de Rodríguez Zapatero va ser quan va incomplir la promesa al tripartit de Montilla de presentar a les Corts un projecte de llei per reposar les esmenes sancionades per el TC en relació a les competències sobre justícia. Curiosament, aquest és un dels punts que avui el PSOE rebutja de la proposta del socialisme català.

Després de les desavinences del PSC (Maragall i Montilla) amb el PSOE, el nou cap del PSC assenyala que Espanya no s'entén sense Catalunya, ni el PSOE sense el PSC, tampoc. Però sembla més evident que ni uns ni altres s'entenen entre ells.

Navarro presenta projecte federalista a Madrid sense Rubalcaba

els no de Rubalcaba

El PSC de Navarro va optar pel dret a decidir dels catalans, i el PSOE ho va rebutjar de pla dient que els catalans no tenen aquest dret al marge de la resta dels espanyols. Pel PSOE Catalunya no és una nació ni un poble amb dret propis, diferenciats. Per això no està pas d'acord en acceptar competències per a convocar referèndums territorials, per exemple.

El PSC planteja una reforma constitucional per obrir un procés federalista. Però això va ser el que va fracassar quan el PSOE va rebutjar el projecte original de reforma de l'Estatut. El PSOE de Rubalcaba parla d'avançar en l'Estat autonòmic en direcció federal, però sense reconèixer el caràcter plurinacional de l'Estat, ni acceptar competències de referèndums territorials, ni establir el principi d'ordinalitat en el sistema de finançament, ni considerar el traspàs de competències plenes al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

la paradoxa de Navarro

El PSC de Pere Navarro pretén un acord amb Madrid i donar-li d'aquesta manera legalitat a la consulta. Però això requereix un front catalanista en què independentistes, confederalistes i federalistes puguin pressionar al PP i el PSOE per a que acceptin una consulta democràtica on els catalans puguin visualitzar les diferents alternatives i decidir sobre el futur de Catalunya.

Si la directiva de Navarro s'aïlla i actua en solitari no aconseguirà el reconeixement al dret a decidir i menys arribar a què el federalisme pugui ser l'alternativa triada pels catalans en forma democràtica.

DE LA DISPERSIÓ CAP AL CONSENS

Igualar el dret a decidir i independència debilita el procés d'autodeterminació. Cap la meitat d'any, no hi ha un front polític i social amb una estratègia compartida per conquerir el dret a decidir. La diversitat política i la unitat per arribar a una consulta, requerirà d'una pregunta, de debò, consensuada pel Parlament. En cas contrari, la legitimitat democràtica del procés quedaria tocada.

 
 A més de cinc mesos d'aprovada la primera declaració sobiranista, el procés d'autodeterminació sembla empantanat, malgrat una segona declaració per incorporar al PSC, la creació d'un Consell de la Generalitat per a la Transició Nacional, una Comissió Parlamentària per estudiar vies per a la consulta sobiranista i el tràmit parlamentari d'una Llei de Consulta.

la debilitat del procés

En aquest període, sota la majoria política favorable al dret a decidir, apunta una gran debilitat en la conducció del procés. Els partits de govern, Convergència i Unió, divergeixen en la tàctica de com arribar a una consulta. A Convergència hi ha sectors, encara que minoritaris, en desacord amb el pacte amb ERC i, fins i tot, preferirien un canvi profund del model autonòmic abans que separar-se d'Espanya.

En CDC hi ha diferents visions sobre el procés del dret a decidir

La tàctica d'Unió -posar l'acord amb Rajoy com a requisit sine a qua non per realitzar la consulta- s'acosta més a la posició del PSC a la del seu soci de govern. ERC, convertit en el partit fonamental, que sosté al govern, es veu obligada a fer gestos i avalar mesures econòmiques i socials que la distància de ICV i CUP. 

El PSC, malgrat considerar el dret a decidir en el seu programa, però no el té dins les seves prioritats política i desconfia absolutament en l'eix CiU-ERC. ICV-EUiA entén la política nacional del dret a decidir lligada a una política social de creixement i defensa de l'estat de benestar, i les CUP són pocs considerades pel govern.      

Així doncs, el govern de Mas, en tant que conductor del procés sobiranista, fins ara, no ha estat capaç de cohesionar un front polític nacional convincent, que, carregat de raons, per una banda, aconsegueixi empatia amb diversos sectors de la resta d'Espanya, i per una altra, desperti entusiasme i mobilitzi a una trama d'associacions i organitzacions de la societat civil catalana que amb creativitat animin l'espai públic i contagiïn i sumin als indiferents i dubtosos.

tendència a imposar o excloure

El govern de Mas amb el suport d'ERC, malgrat les dues declaracions sobiranistes, prefereix guiar el procés amb l'esborrany, qüestionat y corregit, de la primera declaració, és a dir, vinculant el dret a decidir dels catalans a la voluntat d'una part d'aquests com és crear un nou Estat independent en el marc europeu.

El consens del catalanisme és el dret a decidir per canviar el tipus de relació que Catalunya ha mantingut amb Espanya. La independència és la alternativa clarament expressada per ERC i les CUP, però no és l'única. Unió sosté la confederal, el PSC la federal. A Iniciativa hi conviuen independentistes i federalistes, així com a Convergència hi cohabiten nacionalistes independentistes i no independentistes. A més, el PPC i Ciutadans  que representen l'statu quo.

Plantejar que el dilema és independència o statu quo (o el que és el mateix, sí o no) és, en principi, forçar la realitat política complexa que és Catalunya, una sort d'imposició  o d'exclusió d'altres formes de canviar la relació Catalunya-Espanya. Aquesta visió de l'eix CiU-ERC impedeix avançar cap a un front polític cohesionat i convincent. També afecta la qualitat democràtica del procés.

La llengua produeix consens. Doncs, parlar més sobre el dret a decidir

construir un consens

El que seria convenient és reprendre les declaracions de sobirania i no continuar amb l'esborrany de la primera que confonia el dret a decidir (no aconseguit fins ara) amb la independència. L'objectiu d'ara és el dret a decidir, perquè sense el reconeixement garantit no hi haurà Estat propi ni dins (confederal o federal) ni fora (independent) d'Espanya.

El que és important és la participació de tots els partidaris del dret a decidir en una estratègia comú tant a nivell polític com social, molt diferent a les crides a sumar-se en forma subalterna al govern. Es tracta d'arribar a un consens semblant a l'aconseguit des de fa anys sobre la política d'immersió lingüística i que ara s'ha reafirmat davant la Llei Wert.
  

REDUIR LES INCERTESES

Hi haurà pressupostos?, hi haurà consulta? Catalunya dependent i alhora independent d'Espanya. Unitats polítiques febles, poc convincents. Així i tot, es proposa un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, una oportunitat per coordinar el món polític i social, animar un moviment social-ciutadà visible, audible i sobretot seduir als qui no estan convençuts d'exercir el dret a decidir.

  

les incerteses

La incertesa creix enmig d'una situació cada dia més insostenible. Catalunya dependent d'Espanya per pagar nòmines, proveïdors i despeses en salut, educació i serveis socials, i alhora, independent d'Espanya, en un procés d'autodeterminació per aconseguir un Estat propi. 

Ningú sap si hi haurà, aquest any, nous pressupostos i si seran assumibles sigui pel govern o per la societat, ni tampoc ningú sap si hi haurà, el proper any, consulta sobirana. Catalunya ha començat a viure un procés de transició nacional en una crisi econòmica.  Aquesta situació, és sostenible?

la dispersió

La Generalitat, després d'aconseguir dues declaracions favorables a la consulta -una amb èmfasi en el seu caràcter sobirà (sense el PSC) i una altra en el seu caràcter pactat (amb el PSC)-, crea instàncies polítiques-administratives per gestionar políticament el procés (consell assesor del govern, comissió d'estudi parlamentari) i estructures d'Estat (agència tributaria, diplocat). 

Tot això dóna una aparença d'avanç ferm i cohesionat. Però, hi ha símptomes de desconfiança i dispersió política. Duran i Lleida, cap d'UDC i Núria de Gispert, Presidenta del Parlament, han plantejat la possibilitat de ajornar la consulta fins que hi hagi signes de recuperació econòmica. Una argumentació semblant a la de Pere Navarro, cap del PSC.

Cal recordar que l' acord CiU-ERC considera aquesta opció: ajornar-la "si el context socioeconòmic i polític ho requerissin" i ja se sap que la crisi socioeconòmica es mantindrà, si no s'aprofundirà, el proper any i el següent.

El repte de l'independentisme: guanyar la majoria (Foto: m.cerqueira)

el pacte

El govern es proposa la formació d'un Pacte Nacional pel Dret a Decidir, integrat per institucions (govern, diputacions i ajuntaments); partits polítics (CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP) i entitats de la societat civil (agents econòmics, socials i culturals). Una iniciativa que s'acostaria a les demandes de d'ICV-EUiA i afavoriria una inclusió més decidida de la CUP. Tots dos, fins ara, en un segon plànol.

No obstant això, la sostenibilitat del procés d'autodeterminació dependrà, cada cop més, de la capacitat de les forces polítiques del Pacte per transmetre confiança als ciutadans, basada en una acció democràticament sòlida i altament comunicativa del conjunt. 

La falta de coordinació del món polític i social català és una de les manques del procés, i això, a mig termini, comprometerà el exercici del dret a decidir. El fet que la consulta es faci, amb o sense pacte amb Espanya, serà possible si l'entusiasme, el convenciment i el compromís d'una majoria social és  visible, audible i seductor davant els que dubten o no veuen clar el sentit que té per a les seves vides.

el moviment ciutadà 

Així com es suspendria la consulta per una situació autoritària, de por social, aquesta es faria si es produís un moviment social ple de força, entusiasme i esperit d'anar fent entre tots, com les experiències de les consultes independentistes, que van vèncer prohibicions i pressions, o com la Diada passada, que va convèncer a CiU per canviar la seva política i obrir un procés d'autodeterminació. 

    

Haurien d'unir-se vàries senyeres pel dret a decicir (Foto: m.cerqueira)

Es requereix un moviment que no es limiti a animar-se entre els convençuts, sinó que conecti amb els que dubten, els que tenen prejudicis o por a la independència, als ciutadans d'origen estranger, als que es sentin catalans i espanyols.

El punt és que la voluntat democràtica s'expressi en una consulta, perquè si no n'hi ha, hi haurà més maltractament i submissió i cap possibilitat de respecte als catalans i menys independència.

    

(2014)

El partits polítics catalans es dispersen. Les cridats del President Mas no tenen ressò. El moviment social està absent. Quins són els límits que impedeixen al govern de CiU liderar una majoria política i social? La por davant l'alta dependència de Catalunya amb l'Estat espanyol?, els interessos polítics i econòmics de CiU?, els càlculs tàctics de l'oposició política? Cal aclarir això per saber si amb aquest lideratge s'aconseguiria ser nació, és a dir, decidir el seu futur.  

el procés es burocratitza

El procés d'autodeterminació perd atractiu. Prén un caire polític-administratiu. El seu lideratge es burocratitza, no desperta entusiasme i dóna símptomes de fatiga. Els partits favorables al dret a decidir estan fragmentats; el pacte CiU-ERC es refreda; CDC-UDC no mostren sintonia i dins de CDC sorgeixen veus d'incomoditat. El President Mas demana suport i no el troba. Les confiances comencen a cedir.

Quantes vegades es reuneixen -cara a cara- els tres responsables del pacte de govern: Mas, Junqueres i Durán Lleida i discuteixen escoltant-se i reflexionant junts? CiU i ERC fan avaluacions conjuntes sobre les dificultats i avenços del procés nacional?  Parlen sobre estratègies per enfrontar units al govern del PP les matèries econòmiques que afecten a Catalunya?

Els catalans, en aquests quatre mesos de govern, mai han vist els responsables del pacte de govern junts informant els catalans sobre els assoliments, dificultats i perspectives del procés sobiranista. Per contra, se'ls veu cada un per la seva banda amb declaracions mediàtiques que reflecteixen desconfiances, si no contradiccions i desafiaments.

el pacte coixeja

La demostració més clara ha estat, per una part, quan ERC demana accelerar el ritme i fer la consulta el més aviat possible, i per l'altra, UDC i sectors de CDC es plantegen la possibilitat d'ajornar-la per més endavant. Mas es posa al mig dient que no canvia el rumb: fer la consulta segons l'acordat, el 2014. Tot això, agullonat per l'alta dependència de Catalunya al govern central, amb el qual ha de negociar el sostre del dèficit per fer els pressupostos i les diferències que aquest suscita entre els partits del pacte.

La falta d'un lideratge nacional es deu a que el govern de CiU no ha sabut o volgut construir un acord molt més ampli i transversal. El President Mas crida a ERC i PSC a sumar-se al govern, en comptes d'obrir una discussió (escoltant-se i reflexionant junts) sobre objectius i estratègies. Tampoc fa esforços per acostar posicions amb ICV-EUiA i les CUP, ambdós partits compromesos amb el dret a decidir.

A més, el President Mas no concreta la trobada promesa amb els agents econòmics i socials ni aclareix el seu abast. Està obert a acordar i incorporar fórmules alternatives per enfrontar les decisions europees i espanyoles? Busca un pacte social català en la perspectiva de comprometre una nova distribució dels costos socials de la crisi?

Cal una avaluació pública conjunta de tres mesos del pacte

el lideratge debilitat

El President declara el seu interès per formar un govern més ampli i una unitat major en el país, però es queda en declaracions d'intencions, i no s'arrisca a asseure's a discutir alternatives d'acord, com sí que ho fa amb el govern del PP respecte de la questió de la consulta i del sostre del dèficit. El President Mas és discret per tractar amb el govern del PP , però  no ho és amb els partits catalans. Per què?

Les aliances i acords, fins ara aconseguits, serveixen per treure declaracions favorables al dret a decidir, aprovar la llei de consulta, però cal preguntar-se si són suficient per concitar una amplia majoria política i social que, mobilitzada, enfronti els obstacles jurídics, polítics, econòmics, internacionals i policials que el govern d'Espanya ja ha començat a posar en execució contra el govern de CiU i el pacte CiU-ERC.

Així doncs, el govern de Mas negocia el sostre del dèficit amb el govern de Rajoy en solitari, sense un suport visible i actiu ni dels partits ni de la societat, i la consulta perd rellevància immediata amb la possibilitat d'ajornament per a quan la crisi no sigui tan urgent, és a dir, algun dia després de 2014.

LA POLÍTICA ES MOU PEL CARRER

Els moviments socials porten la política al carrer. S'aixequen contra el costat salvatge del capitalisme. Planten cara a l'autoritarisme d'un govern que recolza abusos dels bancs. El dret humà a un habitatge digne ha estat destrossat. Els afectats per les hipoteques assenyalen els diputats del PP. El govern intenta evitar-ho. La societat s'acosta per a la transparència. 

no hi ha alternatives

A 30 metres del mar, a 300 metres del diputat. Així titulava la seva columna Francesc Valls a El País el diumenge passat. Tota una metàfora del neoliberalisme que avui es gesta a Espanya.  El govern del PP prop dels inversionistes que esperen noves oportunitats per especular i lluny dels ciutadans que lluiten  per sobreviure i tenir una nova oportunitat per a un habitatge.

És la visió de la política d'un capitalisme salvatge, recolzat per un Estat que imposa lleis i decrets-lleis per a que uns grans inversors puguin especular en un mercat desregulat, sense drets socials garantits. There is not alternatives, repetia Margaret Thatcher en el Palau de Westminster cada cop que algú li plantejava una idea, argument o proposta diferent.

No hi ha alternativa, repeteix Mariano Rajoy en el Congrés dels Diputats, quan des dels diferents escons de l'oposició política o dels moviments socials es plantegen crítiques o iniciatives per plantar cara a l'atur, els desnonaments o a la desigualtat en la distribució dels costos socials per enfrontar la crisi econòmica.  

l'autoritarisme apunta

Darrere d'aquesta expressió categòrica apunta l'autoritarisme, un company estratègic del neoliberalisme. A Espanya, s'expressa sota la forma de majoria absoluta. El govern del PP imposa el seu criteri sense escoltar el parer dels altres. Enfronta la crisi del deute eliminant drets socials i fa  reformes que erosionen el pacte social, netejant el camí cap a la privatització i mercantilització dels béns i serveis públics.

Els moviments socials s'aixequen  i surten al carrer. Identifiquen els polítics governants, sotmesos als interessos del sistema financer, com a responsables  de l'abús i empobriment d'amplis sectors ciutadans.

Diferents plataformes ciutadanes porten la política a l'espai públic i comença una confrontació cada cop més oberta entre ciutadans que s'organitzen i proposen alternatives i el govern del PP que es tanca, no les admet i aplica en forma implacable la seva majoria absoluta. 

la impunitat i...

L'autoritarisme és clar davant la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH). La presentació d'una Iniciativa Legislativa Popular, amb gairebé 1,5 milions de signatures, ha tingut el rebuig del PP no només sobre els tres punts bàsics del projecte (dació en pagament, aturar els desnonaments i lloguer d'habitatges buits), sinó que no dialoga ni busca arribar a acords. Més encara, el govern ha emprès una campanya criminalitzadora contra les persones afectades.

el setge al privat sembla que descompon al PP, que els acusa de nacis
(Foto: Mario Cerqueira)

El govern afirma que els escraches (protestes socials davant l'habitatge de l'impugnat) són un atemptat contra la privacitat de la família. Però l'objectiu és evitar que els diputats del PP siguin assenyalats i quedin identificats en el seu entorn familiar i veïnal, com a culpables amb els seus vots, de què famílies desprotegides continuïn sent desallotjades, després d'haver patit estratègies dels bancs amb la complicitat de l'Estat.

Així, els diputats, quedarien exposats a l'escarni de la resta i tocats des del punt de vista ètic. La mesura madrilenya de prohibir aquest tipus de protestes a menys de 300 metres de les residències dels diputats, persegueix això: evitar que siguin reconeguts com a culpables de fets que la societat no sembla disposada a acceptar (deixar famílies a la intempèrie). En una paraula, una mesura que afavoreix la impunitat.

 ...la transparència

Però, la societat està per la transparència, més encara en temps d'abusos i enganys, i és per això que la campanya del PP contra els que protesten davant les residències dels imputats no té gaire efecte entre els ciutadans. Segons Metroscòpia, el 78% dels espanyols consideren que l'escrache és un dret i no un delicte i aquesta opinió és la del 52% entre els votants del PP.

La crisi s'aprofundeix i el govern del PP pren decisions perilloses: inversions a 30 metres de la costa (cap a una bombolla immobiliària?) i manifestacions a 300 metres dels domicilis (cap una bombolla d'indignació?). .

LA MARCA D'ESPANYA

La corrupció política en les institucions -partits polítics, Casa Real, sistema financer, poder judicial- deixen petjada en la marca d'Espanya. La desconfiança ciutadana, sorgida i que s'expandeix pels  diferents pobles de l'Estat, comença transparentar als partits governants que, en comptes d'aclarir els casos, prefereixen recórrrer estratègies que mantinguin les seves opacitats.  

en la ment dels ciutadans

Prop de la meitat dels espanyols (44,7%) creuen que la corrupció i el frau és el principal problema d'Espanya, 27,4 cops més que fa tres mesos, 35,3 que fa sis mesos i 35,8 que un any, segons el baròmetre del CIS de març de 2013. A més, els politics (93%), els partits polítics (91%) i els bancs (90%) són els que obtenen les més baixes qualificacions de la ciutadania, segons els sondeigs de Metroscopia  (abril de 2013).

La falta d'ètica d'alguns polítics i la submissió i els privilegis dels partits polítics governants als mercats financers i bancs reben la màxima reprovació dels ciutadans. Un senyal de la liquació que pateix la democràcia espanyola des de la claudicació del govern de Zapatero, davant les amenaces de la troika (Comissió Europea, Banc Central Europeo i FMI), fins a l'actual política del govern de Rajoy de desmantellament sistemàtic de l'Estat de benestar.

Amb polítics en mans dels banquers, la democràcia es licua

els partits polítics

Dos exemples de l'autoritarisme creixent a Espanya. Per una banda, la reforma constitucional (2011) imposada, pel pacte PSOE-PP, en un mes, sense debat i negant-se a consultar a la ciutadania (referèndum), i per l'altra la gran simulació de Mariano Rajoy per ser triat i després fer el contrari del seu programa electoral, aprofitant la seva majoria absoluta i governant amb un nombre de decrets lleis com mai s'havia fet des de la dictadura. 

Tot això sembla percebre-ho part de la ciutadania, quan el 52,7% considera que la societat espanyola és poc o gens democràtica i el 42,1% molt o bastant democràtica, segons el CIS de desembre de2012. 

La corrupció política és uns dels indicadors de la pèrdua de confiança ciutadana en els polítics i les institucions, com per exemple, els partits polítics. Més d'un terç (31,4%) dels consultats el desembre de 2012 considerava a aquests com el principal problema d'Espanya.

financiació il·legal

Des de la financiació il·legal del PSOE de Felipe González (cas Filesa) i del PP de Manuel Fraga (Cas Nasseiro) en els 80, el d'avui és el focus més important de la corrupció política, la convivència o negocis entre els interessos privats i els partits polítics.

Davant de la seu del PP a  Madrid

Avui, el PP està qüestionat per les evidències incontestades de finançament il·legal (cas Gürtel i cas Bárcenas), com també ho està CDC (cas Adigsa i cas Palau) a Catalunya. Tots aquests casos tenen en comú l'ús del poder polític democràtic per a, mitjançant actes il·legals, obtenir recursos econòmics i així poder enfrontar amb avantatges la competència política democràtica.

Ambdós partits neguen les evidències alhora que no fan res per aclarir internament les imputacions d'haver comés il·legalitats. Per contra, recorren a estratègies per dilatar els processos com a una manera de treure'ls de la primera línia mediàtica i que amb el temps prescriguin.

transparència política

Cal preguntar-se si és possible que el PP i CDC, ambdós governant avui, puguin encapçalar processos de regeneració democràtica impulsant lleis de transparència, mentre en comptes de resoldre els casos de corrupció ells mateixos, prefereixen apostar  per a que el llarg pas per la justícia els acabi oblidant o sancionant sense efectes jurídics i polítics.
 .

Serà possible que PP i CDC reconeguin els partits polítics com a institucions públiques de la democràcia, i per tant amb formes de finançament públic i impedits legalment de financiar-se amb diners privats i regulant les aportacions de particulars suscrites amb noms i cognoms?

EL GOVERN: DE RUMB EN RUMB

A cent dies, Mas inicia diàleg amb Rajoy i invita a ERC i PSC al govern. Però, el govern exclou a ERC, de l'estudi dels criteris per als pressupostos i dóna l'esquena al PSC interessat en fer una cimera dels partits polítics sobre els problemes socials de la crisi. El govern diu defensar l'estat de benestar i està disposat a fer retallades per més de 3 milions d'euros. Estan bojos si esperen suport, conclou Junqueras.    

l'oferta de Mas...

L'aliança CiU-ERC mostra cada cop més feblesa. Quan el portaveu del govern, Francesc Homs, li diu al president d'ERC, Oriol Junqueras, que no hi haurà consulta sense pressupost, s'assembla a un xantatge, una conducta més pròpia de rivals que de socis. Però, el fet també revela que ambdós partits no es reuneixen per fixar criteris en una cosa tant important com els pressupostos. Cadascun va a la seva.

A 100 dies: CiU-ERC un pacte insuficient (foto: abc.es)

Així, com és possible entendre l'oferiment del President Mas de formar un govern de concentració amb ERC i amb el PSC? El govern deixa al marge el parer de seu principal aliat, ERC, sobre com plantejar el pressupost, una eina fonamental per a futur dels catalans. Aquesta manera d'actuar li dóna la raó al president del PSC, Pere Navarro, quan diu que l'oferta de Mas és una frivolitat. 

Mas en el mateix acte en què demana deixar a un costat el tacticisme com a pràctica política, recorre a ell, llençant un globus sonda cap als republicans i socialistes. Si realment, el President volgués avançar cap un govern de concentració faria una cosa semblant al què va fer amb Rajoy, començar un diàleg polític amb les dues formacions polítiques en forma discreta.

...govern de concentració...

Aleshores, per què ho fa a través dels mitjans de comunicació? Està interessat, de debò, en formar un govern amb ERC i el PSC? o, és una gesticulació per aparèixer com a portador d'una política nova, d'unitat nacional, en comptes de partidista? És creïble que CiU vulgui fer un govern de coalició política?

Sembla que no, però hauria que preguntar-se què es requereix per fer un govern de concentració?  Primer que res, dir: vull governar amb vostès, dialoguem, a diferència de cridar-los al fet que entrin al govern, com si fos una qüestió de sumar, d'aritmètica.

Un govern de concentració és molt diferent a l'actual govern, partidari. Suposa un canvi o ajust important en el programa polític, econòmic i social. Es tracta de negociar una redistribució dels costos econòmics i socials mitjançant la fixació de noves prioritats i quantitats en les despeses del pressupost i obtenció de nous ingressos per enfrontar la defensa de l'estat del benestar (sanitat, educació, tercer sector), a més de polítiques d'inversions i estímuls a l'ocupació i formació.

...és possible?

Un govern de CiU, ERC i PSC requereix negociar ajusts en la política  del dret a decidir (ritmes, estils i condicions de la consulta), però sobre tot claredat en quina serà l'estratègia per enfrontar les resistències del govern de Rajoy i de les institucions espanyoles.

La pregunta és si CiU està disposada a revisar els eixos ja establerts i incorporar nous criteris, estratègies i mesures en el camp econòmic i polític perquè ERC i PSC se sentin partícips del nou govern de coalició í no sumes a les polítiques del govern actual.  

D'aquest, ni Mas ni Homs en parlen. Més, sorprenen quan fixen com a línea vermella la defensa de l'estat de benestar després de mostrar orgull per ser els que més van retallar el 2012 en l'Estat espanyol, i alhora estudien un pressupost amb un sostre de l'1,5% de dèficit, és a dir, disposat a retallar una mica més de 3 milions d'euros el 2013.

 "bojos"

El principal soci els ha qualificat de "bojos" si pensen que ERC els avalaria. Un qualificatiu coherent amb la patologia actual del govern que parla d'un govern de concentració i fa coses que condueixen a tot el contrari, l'aïllament.

Per acabar, una última paradoxa: el President Mas crida a un govern de concentració a ERC i PSC i alhora diu que no existeix maduresa política per reunir els partits polítics, fins i tot ERC i PSC, per tractar els problemes socials produïts per la crisi.

ENTRE PARÈNTESI...

Tots els indicis semblen posar el procés d'autodeterminació entre parèntesi. El govern de Mas, ofegat i aïllat, busca nous suports polítics. ERC, embolicada en el seu maximalisme, espera, i el moviment de l'ANC, absent de l'escenari on va triomfar, sembla cooptat per la direcció política del procés.  

 

l'ordre de Mas

El President Mas va donar l'ordre: obrir totes les línies de diàleg amb el govern d'Espanya i que res impedeixi resoldre els problemes plantejats. Així, va concloure la reunió secreta del govern en el Palau Real de Pedralbes. Cinc dies després, Mas va acordar l'inici de negociacions polítiques amb el President Rajoy en una altra reunió secreta en un lloc desconegut a Madrid.

Mas, fa marxa enrere el procés d'autodeterminació? Si fos així, no podria reconèixer-ho, perquè seria el seu descrèdit polític davant els ulls de tothom. Per contra, està obligat a negar-ho i per a això constituirà el Consell de Transició Nacional, seguirà endavant el tràmit de la llei de Consulta i mantindrà la retòrica democràtica del dret a decidir, encara que no pas la mateixa bel·ligerància.

en mans d'Espanya

El procés d'autodeterminació començarà a viure en estat d'ambigüitat, amb una màxima incertesa, en un sí, però ja veurem. El govern de CiU (dos partits cada cop amb menys sintonia) i la seva aliança amb ERC (cada cop més estressada) no semblen ser suficient per enfrontar el govern d'Espanya, els poders i sectors empresarials espanyols i catalans, respectivament i l'entorn més tradicional de CiU.

ficció o realitat?

Més encara, quan la situació econòmica de Catalunya és d'emergència: amb un deute de 50 mil milions d'euros, amb manca de liquiditat per pagar sous, sense poder complir els compromisos amb seus proveïdors... i, finalment, com va reconèixer el conseller Mas Colell, Espanya és l'únic banc que pot assistir a Catalunya.  Per tant, el govern de CiU semblaria que ja no depèn d'una majoria al Parlament, sinó del govern d'Espanya. 

Es podria dir que aquesta situació ja se sabia abans del gir polític de CiU de setembre passat (diguem de CDC, perquè UDC va acceptar-ho amb resignació al inici, i després va passar a complir un rol de cinquena columna), però el problema que pateix la situació política catalana té a veure amb tres factors: l'aïllament de Mas, el maximalisme d'ERC i la manca d'un moviment social mobilitzat.

 el partit dominant

1. CDC va cometre dos errors: apostar per una majoria absoluta per manejar el procés al seu antull, i quan no ho va aconseguir el 25-N, va llegir el resultat en clau partidista i no nacional. En comptes de pactar un programa de govern amb els partits favorables al dret a decidir i exercir un lideratge nacional de debò, es va reduir a pactar un full de ruta amb ERC.

La solitud creixent del govern de Mas prové de no voler negociar un programa de tractament de la crisi, davant el govern de Rajoy, amb els partits catalanistes i les organitzacions socials catalanes, ni tan sols amb el seu aliat, ERC. 

 el maximalisme

2. ERC comet l'error de confondre el dret a decidir, un principi universal, democràtic, de tots els catalans, fins ara no reconegut a Catalunya, amb l'alternativa independentista, una opció política particular d'una part dels catalans. A més adopta un menyspreu al diàleg amb la resta de les forces catalanistes fins i tot desqualificant-lo en relació al govern d'Espanya, malgrat que el full de ruta el considera. 

A més, ERC tampoc li demana al govern de Mas una actitud per aconseguir un suport polític i social sustentable per enfrontar un procés d'autodeterminació alhora que un compromís ampli per fer una gestió de la crisi amb sensibilitat social i redistribució dels costos en favor dels més desprotegits.

 la submissió

3. L'actual cicle polític a Catalunya es va precipitar per un moviment social reeixit, com el conduït per l'ANC. No obstant això, el moviment s'ha inhibit fins lliurar tot l'espai als partits polítics. Tot un contrasentit, perquè per a que els catalans aconsegueixen que el seu dret a decidir requereixen d'un moviment ampli, creatiu i mobilitzat en l'espai públic. 

La història d'aquestes dècades mostren que els partits polítics fàcilment són cooptats pels poders fàctics o aïllats, s'acomoden  en el curt termini. Els moviments socials són subjectes polítics autònoms dels partits en tant  que porten demandes per a que aquests les reconeguin, considerin i assumeixin en alguna mesura.

El cas de l'ANC és estrany, perquè enmig d'un moment crític del procés que va impulsar, s'absté d'intervenir. Un moviment que sembla sotmès a la direcció política del procés, reduït a la preparació d'una nova Diada i dispers en trobades aïllades en diferents punts, en comptes de concentrat en suscitar un moviment social i cultural que commogui, entusiasmi i mobilitzi cada cop més ciutadans per a que el procés prengui més força.