(2014)

El partits polítics catalans es dispersen. Les cridats del President Mas no tenen ressò. El moviment social està absent. Quins són els límits que impedeixen al govern de CiU liderar una majoria política i social? La por davant l'alta dependència de Catalunya amb l'Estat espanyol?, els interessos polítics i econòmics de CiU?, els càlculs tàctics de l'oposició política? Cal aclarir això per saber si amb aquest lideratge s'aconseguiria ser nació, és a dir, decidir el seu futur.  

el procés es burocratitza

El procés d'autodeterminació perd atractiu. Prén un caire polític-administratiu. El seu lideratge es burocratitza, no desperta entusiasme i dóna símptomes de fatiga. Els partits favorables al dret a decidir estan fragmentats; el pacte CiU-ERC es refreda; CDC-UDC no mostren sintonia i dins de CDC sorgeixen veus d'incomoditat. El President Mas demana suport i no el troba. Les confiances comencen a cedir.

Quantes vegades es reuneixen -cara a cara- els tres responsables del pacte de govern: Mas, Junqueres i Durán Lleida i discuteixen escoltant-se i reflexionant junts? CiU i ERC fan avaluacions conjuntes sobre les dificultats i avenços del procés nacional?  Parlen sobre estratègies per enfrontar units al govern del PP les matèries econòmiques que afecten a Catalunya?

Els catalans, en aquests quatre mesos de govern, mai han vist els responsables del pacte de govern junts informant els catalans sobre els assoliments, dificultats i perspectives del procés sobiranista. Per contra, se'ls veu cada un per la seva banda amb declaracions mediàtiques que reflecteixen desconfiances, si no contradiccions i desafiaments.

el pacte coixeja

La demostració més clara ha estat, per una part, quan ERC demana accelerar el ritme i fer la consulta el més aviat possible, i per l'altra, UDC i sectors de CDC es plantegen la possibilitat d'ajornar-la per més endavant. Mas es posa al mig dient que no canvia el rumb: fer la consulta segons l'acordat, el 2014. Tot això, agullonat per l'alta dependència de Catalunya al govern central, amb el qual ha de negociar el sostre del dèficit per fer els pressupostos i les diferències que aquest suscita entre els partits del pacte.

La falta d'un lideratge nacional es deu a que el govern de CiU no ha sabut o volgut construir un acord molt més ampli i transversal. El President Mas crida a ERC i PSC a sumar-se al govern, en comptes d'obrir una discussió (escoltant-se i reflexionant junts) sobre objectius i estratègies. Tampoc fa esforços per acostar posicions amb ICV-EUiA i les CUP, ambdós partits compromesos amb el dret a decidir.

A més, el President Mas no concreta la trobada promesa amb els agents econòmics i socials ni aclareix el seu abast. Està obert a acordar i incorporar fórmules alternatives per enfrontar les decisions europees i espanyoles? Busca un pacte social català en la perspectiva de comprometre una nova distribució dels costos socials de la crisi?

Cal una avaluació pública conjunta de tres mesos del pacte

el lideratge debilitat

El President declara el seu interès per formar un govern més ampli i una unitat major en el país, però es queda en declaracions d'intencions, i no s'arrisca a asseure's a discutir alternatives d'acord, com sí que ho fa amb el govern del PP respecte de la questió de la consulta i del sostre del dèficit. El President Mas és discret per tractar amb el govern del PP , però  no ho és amb els partits catalans. Per què?

Les aliances i acords, fins ara aconseguits, serveixen per treure declaracions favorables al dret a decidir, aprovar la llei de consulta, però cal preguntar-se si són suficient per concitar una amplia majoria política i social que, mobilitzada, enfronti els obstacles jurídics, polítics, econòmics, internacionals i policials que el govern d'Espanya ja ha començat a posar en execució contra el govern de CiU i el pacte CiU-ERC.

Així doncs, el govern de Mas negocia el sostre del dèficit amb el govern de Rajoy en solitari, sense un suport visible i actiu ni dels partits ni de la societat, i la consulta perd rellevància immediata amb la possibilitat d'ajornament per a quan la crisi no sigui tan urgent, és a dir, algun dia després de 2014.

LA POLÍTICA ES MOU PEL CARRER

Els moviments socials porten la política al carrer. S'aixequen contra el costat salvatge del capitalisme. Planten cara a l'autoritarisme d'un govern que recolza abusos dels bancs. El dret humà a un habitatge digne ha estat destrossat. Els afectats per les hipoteques assenyalen els diputats del PP. El govern intenta evitar-ho. La societat s'acosta per a la transparència. 

no hi ha alternatives

A 30 metres del mar, a 300 metres del diputat. Així titulava la seva columna Francesc Valls a El País el diumenge passat. Tota una metàfora del neoliberalisme que avui es gesta a Espanya.  El govern del PP prop dels inversionistes que esperen noves oportunitats per especular i lluny dels ciutadans que lluiten  per sobreviure i tenir una nova oportunitat per a un habitatge.

És la visió de la política d'un capitalisme salvatge, recolzat per un Estat que imposa lleis i decrets-lleis per a que uns grans inversors puguin especular en un mercat desregulat, sense drets socials garantits. There is not alternatives, repetia Margaret Thatcher en el Palau de Westminster cada cop que algú li plantejava una idea, argument o proposta diferent.

No hi ha alternativa, repeteix Mariano Rajoy en el Congrés dels Diputats, quan des dels diferents escons de l'oposició política o dels moviments socials es plantegen crítiques o iniciatives per plantar cara a l'atur, els desnonaments o a la desigualtat en la distribució dels costos socials per enfrontar la crisi econòmica.  

l'autoritarisme apunta

Darrere d'aquesta expressió categòrica apunta l'autoritarisme, un company estratègic del neoliberalisme. A Espanya, s'expressa sota la forma de majoria absoluta. El govern del PP imposa el seu criteri sense escoltar el parer dels altres. Enfronta la crisi del deute eliminant drets socials i fa  reformes que erosionen el pacte social, netejant el camí cap a la privatització i mercantilització dels béns i serveis públics.

Els moviments socials s'aixequen  i surten al carrer. Identifiquen els polítics governants, sotmesos als interessos del sistema financer, com a responsables  de l'abús i empobriment d'amplis sectors ciutadans.

Diferents plataformes ciutadanes porten la política a l'espai públic i comença una confrontació cada cop més oberta entre ciutadans que s'organitzen i proposen alternatives i el govern del PP que es tanca, no les admet i aplica en forma implacable la seva majoria absoluta. 

la impunitat i...

L'autoritarisme és clar davant la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH). La presentació d'una Iniciativa Legislativa Popular, amb gairebé 1,5 milions de signatures, ha tingut el rebuig del PP no només sobre els tres punts bàsics del projecte (dació en pagament, aturar els desnonaments i lloguer d'habitatges buits), sinó que no dialoga ni busca arribar a acords. Més encara, el govern ha emprès una campanya criminalitzadora contra les persones afectades.

el setge al privat sembla que descompon al PP, que els acusa de nacis
(Foto: Mario Cerqueira)

El govern afirma que els escraches (protestes socials davant l'habitatge de l'impugnat) són un atemptat contra la privacitat de la família. Però l'objectiu és evitar que els diputats del PP siguin assenyalats i quedin identificats en el seu entorn familiar i veïnal, com a culpables amb els seus vots, de què famílies desprotegides continuïn sent desallotjades, després d'haver patit estratègies dels bancs amb la complicitat de l'Estat.

Així, els diputats, quedarien exposats a l'escarni de la resta i tocats des del punt de vista ètic. La mesura madrilenya de prohibir aquest tipus de protestes a menys de 300 metres de les residències dels diputats, persegueix això: evitar que siguin reconeguts com a culpables de fets que la societat no sembla disposada a acceptar (deixar famílies a la intempèrie). En una paraula, una mesura que afavoreix la impunitat.

 ...la transparència

Però, la societat està per la transparència, més encara en temps d'abusos i enganys, i és per això que la campanya del PP contra els que protesten davant les residències dels imputats no té gaire efecte entre els ciutadans. Segons Metroscòpia, el 78% dels espanyols consideren que l'escrache és un dret i no un delicte i aquesta opinió és la del 52% entre els votants del PP.

La crisi s'aprofundeix i el govern del PP pren decisions perilloses: inversions a 30 metres de la costa (cap a una bombolla immobiliària?) i manifestacions a 300 metres dels domicilis (cap una bombolla d'indignació?). .

LA MARCA D'ESPANYA

La corrupció política en les institucions -partits polítics, Casa Real, sistema financer, poder judicial- deixen petjada en la marca d'Espanya. La desconfiança ciutadana, sorgida i que s'expandeix pels  diferents pobles de l'Estat, comença transparentar als partits governants que, en comptes d'aclarir els casos, prefereixen recórrrer estratègies que mantinguin les seves opacitats.  

en la ment dels ciutadans

Prop de la meitat dels espanyols (44,7%) creuen que la corrupció i el frau és el principal problema d'Espanya, 27,4 cops més que fa tres mesos, 35,3 que fa sis mesos i 35,8 que un any, segons el baròmetre del CIS de març de 2013. A més, els politics (93%), els partits polítics (91%) i els bancs (90%) són els que obtenen les més baixes qualificacions de la ciutadania, segons els sondeigs de Metroscopia  (abril de 2013).

La falta d'ètica d'alguns polítics i la submissió i els privilegis dels partits polítics governants als mercats financers i bancs reben la màxima reprovació dels ciutadans. Un senyal de la liquació que pateix la democràcia espanyola des de la claudicació del govern de Zapatero, davant les amenaces de la troika (Comissió Europea, Banc Central Europeo i FMI), fins a l'actual política del govern de Rajoy de desmantellament sistemàtic de l'Estat de benestar.

Amb polítics en mans dels banquers, la democràcia es licua

els partits polítics

Dos exemples de l'autoritarisme creixent a Espanya. Per una banda, la reforma constitucional (2011) imposada, pel pacte PSOE-PP, en un mes, sense debat i negant-se a consultar a la ciutadania (referèndum), i per l'altra la gran simulació de Mariano Rajoy per ser triat i després fer el contrari del seu programa electoral, aprofitant la seva majoria absoluta i governant amb un nombre de decrets lleis com mai s'havia fet des de la dictadura. 

Tot això sembla percebre-ho part de la ciutadania, quan el 52,7% considera que la societat espanyola és poc o gens democràtica i el 42,1% molt o bastant democràtica, segons el CIS de desembre de2012. 

La corrupció política és uns dels indicadors de la pèrdua de confiança ciutadana en els polítics i les institucions, com per exemple, els partits polítics. Més d'un terç (31,4%) dels consultats el desembre de 2012 considerava a aquests com el principal problema d'Espanya.

financiació il·legal

Des de la financiació il·legal del PSOE de Felipe González (cas Filesa) i del PP de Manuel Fraga (Cas Nasseiro) en els 80, el d'avui és el focus més important de la corrupció política, la convivència o negocis entre els interessos privats i els partits polítics.

Davant de la seu del PP a  Madrid

Avui, el PP està qüestionat per les evidències incontestades de finançament il·legal (cas Gürtel i cas Bárcenas), com també ho està CDC (cas Adigsa i cas Palau) a Catalunya. Tots aquests casos tenen en comú l'ús del poder polític democràtic per a, mitjançant actes il·legals, obtenir recursos econòmics i així poder enfrontar amb avantatges la competència política democràtica.

Ambdós partits neguen les evidències alhora que no fan res per aclarir internament les imputacions d'haver comés il·legalitats. Per contra, recorren a estratègies per dilatar els processos com a una manera de treure'ls de la primera línia mediàtica i que amb el temps prescriguin.

transparència política

Cal preguntar-se si és possible que el PP i CDC, ambdós governant avui, puguin encapçalar processos de regeneració democràtica impulsant lleis de transparència, mentre en comptes de resoldre els casos de corrupció ells mateixos, prefereixen apostar  per a que el llarg pas per la justícia els acabi oblidant o sancionant sense efectes jurídics i polítics.
 .

Serà possible que PP i CDC reconeguin els partits polítics com a institucions públiques de la democràcia, i per tant amb formes de finançament públic i impedits legalment de financiar-se amb diners privats i regulant les aportacions de particulars suscrites amb noms i cognoms?

EL GOVERN: DE RUMB EN RUMB

A cent dies, Mas inicia diàleg amb Rajoy i invita a ERC i PSC al govern. Però, el govern exclou a ERC, de l'estudi dels criteris per als pressupostos i dóna l'esquena al PSC interessat en fer una cimera dels partits polítics sobre els problemes socials de la crisi. El govern diu defensar l'estat de benestar i està disposat a fer retallades per més de 3 milions d'euros. Estan bojos si esperen suport, conclou Junqueras.    

l'oferta de Mas...

L'aliança CiU-ERC mostra cada cop més feblesa. Quan el portaveu del govern, Francesc Homs, li diu al president d'ERC, Oriol Junqueras, que no hi haurà consulta sense pressupost, s'assembla a un xantatge, una conducta més pròpia de rivals que de socis. Però, el fet també revela que ambdós partits no es reuneixen per fixar criteris en una cosa tant important com els pressupostos. Cadascun va a la seva.

A 100 dies: CiU-ERC un pacte insuficient (foto: abc.es)

Així, com és possible entendre l'oferiment del President Mas de formar un govern de concentració amb ERC i amb el PSC? El govern deixa al marge el parer de seu principal aliat, ERC, sobre com plantejar el pressupost, una eina fonamental per a futur dels catalans. Aquesta manera d'actuar li dóna la raó al president del PSC, Pere Navarro, quan diu que l'oferta de Mas és una frivolitat. 

Mas en el mateix acte en què demana deixar a un costat el tacticisme com a pràctica política, recorre a ell, llençant un globus sonda cap als republicans i socialistes. Si realment, el President volgués avançar cap un govern de concentració faria una cosa semblant al què va fer amb Rajoy, començar un diàleg polític amb les dues formacions polítiques en forma discreta.

...govern de concentració...

Aleshores, per què ho fa a través dels mitjans de comunicació? Està interessat, de debò, en formar un govern amb ERC i el PSC? o, és una gesticulació per aparèixer com a portador d'una política nova, d'unitat nacional, en comptes de partidista? És creïble que CiU vulgui fer un govern de coalició política?

Sembla que no, però hauria que preguntar-se què es requereix per fer un govern de concentració?  Primer que res, dir: vull governar amb vostès, dialoguem, a diferència de cridar-los al fet que entrin al govern, com si fos una qüestió de sumar, d'aritmètica.

Un govern de concentració és molt diferent a l'actual govern, partidari. Suposa un canvi o ajust important en el programa polític, econòmic i social. Es tracta de negociar una redistribució dels costos econòmics i socials mitjançant la fixació de noves prioritats i quantitats en les despeses del pressupost i obtenció de nous ingressos per enfrontar la defensa de l'estat del benestar (sanitat, educació, tercer sector), a més de polítiques d'inversions i estímuls a l'ocupació i formació.

...és possible?

Un govern de CiU, ERC i PSC requereix negociar ajusts en la política  del dret a decidir (ritmes, estils i condicions de la consulta), però sobre tot claredat en quina serà l'estratègia per enfrontar les resistències del govern de Rajoy i de les institucions espanyoles.

La pregunta és si CiU està disposada a revisar els eixos ja establerts i incorporar nous criteris, estratègies i mesures en el camp econòmic i polític perquè ERC i PSC se sentin partícips del nou govern de coalició í no sumes a les polítiques del govern actual.  

D'aquest, ni Mas ni Homs en parlen. Més, sorprenen quan fixen com a línea vermella la defensa de l'estat de benestar després de mostrar orgull per ser els que més van retallar el 2012 en l'Estat espanyol, i alhora estudien un pressupost amb un sostre de l'1,5% de dèficit, és a dir, disposat a retallar una mica més de 3 milions d'euros el 2013.

 "bojos"

El principal soci els ha qualificat de "bojos" si pensen que ERC els avalaria. Un qualificatiu coherent amb la patologia actual del govern que parla d'un govern de concentració i fa coses que condueixen a tot el contrari, l'aïllament.

Per acabar, una última paradoxa: el President Mas crida a un govern de concentració a ERC i PSC i alhora diu que no existeix maduresa política per reunir els partits polítics, fins i tot ERC i PSC, per tractar els problemes socials produïts per la crisi.

ENTRE PARÈNTESI...

Tots els indicis semblen posar el procés d'autodeterminació entre parèntesi. El govern de Mas, ofegat i aïllat, busca nous suports polítics. ERC, embolicada en el seu maximalisme, espera, i el moviment de l'ANC, absent de l'escenari on va triomfar, sembla cooptat per la direcció política del procés.  

 

l'ordre de Mas

El President Mas va donar l'ordre: obrir totes les línies de diàleg amb el govern d'Espanya i que res impedeixi resoldre els problemes plantejats. Així, va concloure la reunió secreta del govern en el Palau Real de Pedralbes. Cinc dies després, Mas va acordar l'inici de negociacions polítiques amb el President Rajoy en una altra reunió secreta en un lloc desconegut a Madrid.

Mas, fa marxa enrere el procés d'autodeterminació? Si fos així, no podria reconèixer-ho, perquè seria el seu descrèdit polític davant els ulls de tothom. Per contra, està obligat a negar-ho i per a això constituirà el Consell de Transició Nacional, seguirà endavant el tràmit de la llei de Consulta i mantindrà la retòrica democràtica del dret a decidir, encara que no pas la mateixa bel·ligerància.

en mans d'Espanya

El procés d'autodeterminació començarà a viure en estat d'ambigüitat, amb una màxima incertesa, en un sí, però ja veurem. El govern de CiU (dos partits cada cop amb menys sintonia) i la seva aliança amb ERC (cada cop més estressada) no semblen ser suficient per enfrontar el govern d'Espanya, els poders i sectors empresarials espanyols i catalans, respectivament i l'entorn més tradicional de CiU.

ficció o realitat?

Més encara, quan la situació econòmica de Catalunya és d'emergència: amb un deute de 50 mil milions d'euros, amb manca de liquiditat per pagar sous, sense poder complir els compromisos amb seus proveïdors... i, finalment, com va reconèixer el conseller Mas Colell, Espanya és l'únic banc que pot assistir a Catalunya.  Per tant, el govern de CiU semblaria que ja no depèn d'una majoria al Parlament, sinó del govern d'Espanya. 

Es podria dir que aquesta situació ja se sabia abans del gir polític de CiU de setembre passat (diguem de CDC, perquè UDC va acceptar-ho amb resignació al inici, i després va passar a complir un rol de cinquena columna), però el problema que pateix la situació política catalana té a veure amb tres factors: l'aïllament de Mas, el maximalisme d'ERC i la manca d'un moviment social mobilitzat.

 el partit dominant

1. CDC va cometre dos errors: apostar per una majoria absoluta per manejar el procés al seu antull, i quan no ho va aconseguir el 25-N, va llegir el resultat en clau partidista i no nacional. En comptes de pactar un programa de govern amb els partits favorables al dret a decidir i exercir un lideratge nacional de debò, es va reduir a pactar un full de ruta amb ERC.

La solitud creixent del govern de Mas prové de no voler negociar un programa de tractament de la crisi, davant el govern de Rajoy, amb els partits catalanistes i les organitzacions socials catalanes, ni tan sols amb el seu aliat, ERC. 

 el maximalisme

2. ERC comet l'error de confondre el dret a decidir, un principi universal, democràtic, de tots els catalans, fins ara no reconegut a Catalunya, amb l'alternativa independentista, una opció política particular d'una part dels catalans. A més adopta un menyspreu al diàleg amb la resta de les forces catalanistes fins i tot desqualificant-lo en relació al govern d'Espanya, malgrat que el full de ruta el considera. 

A més, ERC tampoc li demana al govern de Mas una actitud per aconseguir un suport polític i social sustentable per enfrontar un procés d'autodeterminació alhora que un compromís ampli per fer una gestió de la crisi amb sensibilitat social i redistribució dels costos en favor dels més desprotegits.

 la submissió

3. L'actual cicle polític a Catalunya es va precipitar per un moviment social reeixit, com el conduït per l'ANC. No obstant això, el moviment s'ha inhibit fins lliurar tot l'espai als partits polítics. Tot un contrasentit, perquè per a que els catalans aconsegueixen que el seu dret a decidir requereixen d'un moviment ampli, creatiu i mobilitzat en l'espai públic. 

La història d'aquestes dècades mostren que els partits polítics fàcilment són cooptats pels poders fàctics o aïllats, s'acomoden  en el curt termini. Els moviments socials són subjectes polítics autònoms dels partits en tant  que porten demandes per a que aquests les reconeguin, considerin i assumeixin en alguna mesura.

El cas de l'ANC és estrany, perquè enmig d'un moment crític del procés que va impulsar, s'absté d'intervenir. Un moviment que sembla sotmès a la direcció política del procés, reduït a la preparació d'una nova Diada i dispers en trobades aïllades en diferents punts, en comptes de concentrat en suscitar un moviment social i cultural que commogui, entusiasmi i mobilitzi cada cop més ciutadans per a que el procés prengui més força. 

TRES MILIONS DE CIUTADANS

El govern de Mas perd lideratge. Evita obrir-se cap a tot el món polític a favor del dret a decidir. No mostra voluntat política per establir compromisos sobre la gestió de la demanda nacional, crisi econòmica, mesures socials i transparència política. Torna la mobilització ciutadana pel dret a decidir.

la consulta: cap en un segon pla?

Els catalans van triar una majoria parlamentària a favor d'aconseguir el reconeixement del dret a decidir per votar sobre quin tipus de relacions volen tenir amb l'Estat espanyol. Aquest va ser el motiu de l'elecció, després de la massiva Diada pro-independència i del rebuig del govern de Rajoy al pacte fiscal proposat pel President Mas.

Per tant, dir ara que la consulta hauria d'ajornar-se fins que la crisi econòmica estigui en reculada, com ho suggereix UDC, o fer-se en cas que el govern de Rajoy ho aprovés, com assenyala el PSC, seria condemnar a un segon pla o anul·lar el tema principal pel qual la ciutadania va votar. Una mena de frau a la ciutadania.

manca d'un lideratge nacional

En el rerefons d'aquesta situació es representa la debilitat de la conducció política del Govern. Una demostració de la manca de tradició pactista de CDC a Catalunya; una gran dificultat per formar un govern de coalició.  La confirmació de la creença arrelada a CDC: ser el partit representatiu de la nació catalana.

El President Mas després de no obtenir la majoria absoluta sol·licitada, en comptes d'obrir-se a construir un lideratge polític representatiu, d'un ampli espectre nacional, favorable al dret a decidir, va optar per un pacte sobre un full de ruta sobiranista mínim amb ERC.

Mas convida a ERC i al PSC a què s'incorporin al seu govern, però ho fa sense mostrar cap interès per negociar les seves polítiques econòmiques, socials, de transparència i, fins i tot, nacionals. Els proposa  sumar-se a una administració, cada cop més assetjada pel govern del PP, sense haver acordat una política de govern comuna, compartida.

Mas es debilita 

El govern de Mas no negocia els pressupostos amb ERC ni es reuneix amb els partits i organitzacions socials per tractar l'abordatge de la crisi. El govern pateix de manca de creativitat per liderar una alternativa nacional per enfrontar les imposicions polítiques i econòmiques del govern del PP.

Mas, en comptes de donar aire a Catalunya, establint una àmplia coalició política, sigui des del govern o el parlament, prefereix anar a Madrid, en solitari, per intentar aconseguir una mica d'oxigen. Així, el govern arribarà a la disjuntiva d'assumir la política de retallades imposada pel PP  o continuar endavant amb el full de ruta sobiranista pactat amb ERC.

La debilitat de Mas - desafiat pel seu soci, UDC, advertit pel seu aliat, ERC, interpel·lat pel seu nou pretendent, PSC, i afectat per les sospites de corrupció en seu partit, CDC, a més de l'assetjament del govern de Rajoy - comença a inquietar al món independentista.

La mobilització ciutadana és una condició per arribar a una consulta

 3 milions de signatures

La Coordinadora de Plataformes per la Independència convoca a una manifestació per al 27 d'abril; la Assemblea Nacional Catalana exigeix la formació d'un Pacte Nacional pel Dret de Decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i ANC) per a coordinar una estratègia d'accions del govern, el parlament i la societat civil.

Tanmateix, aquestes iniciatives haurien de intentar-se ampliar cap tots els partits que han signat l'opció pel dret a decidir i iniciar una mobilització ciutadana per a que el govern espanyol s'adoni de l'envergadura de la demanda dels catalans.

Una iniciativa plausible podria ser un moviment de cinc mesos per a reunir 3 milions de signatures acreditades (més de la meitat dels ciutadans amb dret a vot a Catalunya) i mostrar la propera Diada de l'11 de setembre a Espanya, Europa i el món la solidesa de la voluntat catalana de decidir sobre el seu futur. Una eina poderosa per anar a Madrid a convèncer, un pas que és del full de ruta encara vigent.







  

COM CONVÈNCER ESPANYA?

La consulta sobirana no serà possible amb pactes polítics mínims. Tampoc sense un pacte econòmico-social amb la societat civil organitzada. Menys encara amb una ciutadania desencantada d'un lideratge allunyat, insensible i opac. Cal un bloc nacional i democràtic ampli polític i social; només així podria produir-se la mobilització ciutadana, clau per flexibilitzar el Govern central. 

senyals d'esgotament
 
El Govern de CiU no va poder realitzar la cimera econòmica i social el dissabte passat,promesa pel President Mas en el seu discurs d'investidura de desembre de 2012. Un senyal evident que l'aliança CiU-ERC, de majoria aritmètica al Parlament, no és suficient per enfrontar la crisi que cada dia més ofega als catalans. 

Per encobrir la debilitat política, Mas va fer una reunió extraordinària, mig clandestina, de consellers. No obstant això, va deixar més en evidència l'ofegament de la Generalitat. Aleshores, el President va decidir obrir totes les vàlvules cap a Madrid i alguns van aprofitar per demanar-li desaccelerar el procés d'autodeteminació.

La Generalitat sembla en mans del Govern d'Espanya, així com aquest de la Comissió Europea o d'Alemanya.  Fins i tot ara ERC accepta donar suport a les retallades de funcionaris públics, les mateixes que abans CiU feia amb el suport del PP.

CiU no llegeix bé

La aliança CiU-ERC dóna símptomes d'esgotament. CDC i UDC -des de l'inici incòmode amb aquesta relació- miren fixament cap el PSC com si això pogués resoldre els problemes de política econòmica amb Madrid.

El Govern de CiU encara no llegeix bé ni els resultats de les eleccions del 20-N ni tampoc la realitat catalana en què es troba. Convocades per obrir institucionalment un procés sobiranista en un context de crisi, els catalans van suportar la formació d'un lideratge horitzontal, ampli, amb la participació dels partits favorables a què els catalans tinguessin dret a una consulta sobiranista.

Mas cal un bloc polític-social nacional i democràtic i una ciutadania activa

Però al dret a decidir, per a que tingui possibilitats de reconeixement, li cal d'un acord per enfrontar la crisi (la política econòmica de Madrid). Un front polític i social ampli, també horitzontal, com instrument poderós per neutralitzar la utilització, per part de l'Estat, d'eines econòmiques contra la política catalanista.

tarannà nacional i democràtic

Mas ha optat per pactes mínims: com ho va fer ahir amb el PP, avui ho fa amb ERC i demà podria fer-ho amb el PSC, menyspreant una entesa amb sindicats, organitzacions empresarials, professionals, socials i culturals per assumir una política de distribució més justa dels costos de la crisi i especialment de defensa davant les imposicions de Madrid.

És a dir, amb acords polítics limitats i sense acords socials, amb una política econòmica semblant a l'aplicada amb el PP a la legislatura passada, no s'aconseguirà l'objectiu de realitzar una consulta en què els catalans puguin decidir. Més encara si ha d'enfrontar el rebuig declarat del Govern del PP i del 82% (PP, PSOE i UPiD) del Congrés dels Diputats, a més d'altres institucions estatals.

Per encarar i convèncer a Espanya, el Govern de Mas haurà de carregar-se de raons i de força, establint un pacte polítc amb tots els partits catalanistes i, alhora, un pacte social amb un ampli espectre de la societat civil organitzada. Així seria possible comptar amb la confiança d'una ciutadania mobilitzada, activa, que dóna suport a lideratges propers, que s'acosten a la realitat amb sensibilitat social i serietat política.

PSC, TORNA A CASA

Si els partits catalanistes - més de dos terços de representants dels catalans - estan convençuts que el dret a decidir és imprescindible per al futur democràtic, llavors els toca animar la societat civil per a què aquesta, creativament, demostri per tot arreu, davant Espanya i Europa que la solució és posar les lleis al servei de la convivència democràtica.  

més de dos terços

104 (77%) diputats dels 135 van aprovar la declaració per impulsar el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur. La diferència entre la declaració d'ara respecte a l'aprovada el 23 de gener passat per 85 diputats a favor (62,9%) i 45 en contra (35,8%), és d'accent o d'èmfasi en com tirar endavant la decisió de quina relació ha de adoptar-se amb la resta de l'Estat espanyol. 

La primera declaració definia Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà i en virtut d'això es plantejava avançar cap a una consulta després d'un diàleg amb el govern central per donar-li legalitat i, si no fos posible, procurar una legalitat pròpia recolzada en el dret internacional.

Socialistes a casa, més distesos i somriuen

En canvi, la segona declaració defineix iniciar un diàleg de la Generalitat amb el govern d'Espanya per acordar una consulta als catalans per decidir el seu futur. Ambdues declaracions es proposen com a objectiu exercir el dret a decidir dels catalans per triar democràticament quin tipus de relació desitgen establir  amb l'Estat espanyol.

els partits, subjectes d'orientació

Així, es formalitza una majoria parlamentària amb més de dos terços de representants dels ciutadans. Aquesta nova situació és una oportunitat per comprometre un treball més unitari dels partits a nivell parlamentari. 

Per tant, sembla raonable la formació d'una comissió que gestioni la normativa preparatòria d'una consulta en coordinació amb la Generalitat. El Parlament ha de donar suport formal i de continguts al President de la Generalitat, de cara a iniciar un diàleg amb el President del Govern central. 

 la societat civil, subjecte d'animació

També, un acord d'aquesta envergadura podria ser l'inici d'una coordinació política horitzontal en diferents nivells del territori (províncies, comarques, municipis i districtes o barris) i sectors de la activitat social (universitats, escoles, centres de salut, organitzacions empresarials, sindicals, professionals, culturals i ONGs).

la societat ha de debatre i demostrar per tot arreu que volen decidir

El dret a decidir no és només d'implicació dels polítics, sinó també de la societat. Els dos terços, o més, no seran suficients perquè el Govern central o el Congrés dels Diputats o les comunitats autònomes o part important de la societat espanyola o les institucions europees, acabin per acceptar una consulta a Catalunya.

Per això, cal una societat catalana mobilitzada, capaç de transmetre en veu alta, clara i entusiasta la necesitat de reconèixer que l'exercici del dret a decidir a Catalunya convé per a la convivència democràtica d'uns i altres. 

moviment creatiu per tot arreu

el desafiament és animar a la societat catalana

Són moltes les formes de demostrar creativa i massivament en l'espai públic, xarxes socials, i en llocs de treball, estudi, culturals i esportius el sentit que té exercir el dret a decidir tant pels que desitgen refer els víncles de Catalunya amb l'Estat, com pels que volen un Estat propi amb compromisos polítics dins d'Espanya com pels que ambicionen un Estat propi, independent d'Espanya.

És de tota evidència que hi ha una crisi en la relació Catalunya-Estat espanyol. Una crisi oberta i creixent des de la segona legislatura d'Aznar, i aguditzada, sense pausa, des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut votat pels catalans. Cal buscar una sortida democràtica i per això han d'ajustar-se les lleis que donin garanties a tots.

La convergència del catalanisme polític, sigui independentista, federalista o autonomista, i l'empatia d'una societat mobilitzada per tot arreu; tots dos, són condició necessària per arribar fer una consulta acceptada o tolerada per l'Estat espanyol i les institucions europees.

CHÁVEZ I AMÈRICA LLATINA

El funeral d'Hugo Chávez va dibuixar un retrat d'una Amèrica Llatina renovada. Mandataris de dreta i d'esquerra van mostrar una Regió unida i diversa, més independent dels Etats Units i respectuosa del pluralisme polític. Una realitat molt diferent a la projectada pels grans mitjans de comunicació d'occident, acostumats a dimonitzar a Chávez i estigmatitzar als països llatinoamericans entre bons o dolents.

un retrat d'Amèrica Llatina

"La izquierda y la derecha unidas/ jamás serán vencidas". Així, batia el seu artefacte el poeta xilè, Nicanor Parra (Premio Cervantes, 2011) i colpejava alhora la revolució cubana i l'imperialisme nordamericà. Era el 1972. 

Quaranta-un anys després, aquell antipoema, reapareixia a l'Acadèmia Militar de Caracas, davant el fèretre on reposava el cos d'Hugo Chávez, el militar que va governar Veneçuela durant 14 anys sent elegit President en quatre eleccions generals netes, auditades per observadors internacionals.

Castro, Correa, Piñera, Morales i Santos aplaudeixen

Els presidents conservadors i progressites, de dretes i d'esquerres de tots els països llatinomaricans (Dilma Rousseff i Cristina Fernández, absents, van concòrrer el dia anterior) van reunir-se a la seu militar convocats per la  figura o la memòria de Chávez.

L'antipoema de Parra es convertia en un retrat viu d'una de les tendències de l'actual Amèrica Llatina: la unitat diversa, molt diferent a la uniformitat o l'equilibri, buscant, tots plegats, la inserció i participació en el nou món en formació, mitjançant la cooperació, la justícia social  i  al pluralisme polític.

Chávez protagonista

La presència dels governants de dreta i esquerra no va ser merament protocolària, sinó de reconeixement a Chávez com un dels protagonistes de l'Amèrica Llatina de la post-guerra freda, independent en relació als Etats Units i edificadora d'una coordinació política d'acord a procediments democràtics.

El President veneçolà va participar en aquesta construcció, sent un decidit i entusiasta forjador de l'UNASUR (Unió de Nacions d'Amèrica del Sud), la CELAC (Comunitat d'Estats Llatinoamericans i del Carib) i de l'ALBA  (Aliança Bolivariana per els Pobles de la Nostra Amèrica).

un governant incòmode

Chávez  va ser un governant incòmode i els grans mitjans de comunicació d'occident van dimonitzar-lo com un "tirà propi d'una república bananera", com un "dictador bàrbar". Quin és el parentesc de Chávez amb els caps d'aquelles repúbliques com Trujillo, Somoza, Duvalier, Castillo Armas, Pérez Jiménez, Stroessner? Quina semblança va tenir Chávez amb dictadors com Pinochet, Videla, Banzer i els cinc dictadors militars que van governar Brasil entre 1964 i 1985?

És possible imaginar que si Chávez hagués sigut un tirà bananer o un dictador bàrbar hauria estat homenatjat per presidents de dretes i esquerres tots plegats? "Quin estrany dictador", aquest Chávez, com va dir l'escritor Eduardo Galeano. Governant un pais amb una constitució participada, votada i reconeguda per tots, amb eleccions netes, amb mitjans de comunicació d'oposició, sense policies ni presons secretes, maquinàries de tortures i desapareguts per motius polítics.

amb un tarannà autoritari i democràtic

Chávez pertany a la generació política de la Dilma Rousseff, de la Michelle Bachelet, encara que amb una formació diferent; era un militar rebel, però també amb una formació contraposada a la dels militars que van torturar a Rousseff i Bachelet.  Era un comandant atrevit i de llenguatge directe fins a la insolència. 

Com a polític autodidacta amb un carisma popular, religiós, va exercir el poder utilitzant formes autoritàries i formes democràtiques. Amb un ideari d'un nacionalisme llatinoamericà (bolivarià) i revolucionari (socialista) va posar la riquesa del pais al servei dels interessos populars, en benefici dels pobres, trencant amb la "Veneçuela saudí" del petroli i el milió i mig d'analfabets, governada per les oligarquíes polítiques conservadores i socialdemòcrates.

Aquesta política que va visibilitzar als pobres és la que va entusiasmar a amplis sectors populars. Una dona, en aquests dies, la va graficar així: "Veneçuela és l'unic país del món on els rics estan descontents i els pobres estan feliços" i això va descol·locar i contrariar als grans mitjans de comunicació d'occident.

ni heroi ni vilà

Ni Déu ni dimoni, ni heroi ni vilà, Chávez es va forjar amb un lideratge i estil polític ofensiu, perturbador, a vegades incomprensible, però sempre apuntant cap un món més solidari, amb més igualtat i justícia social, més humà.

En el seu llegat als veneçolans abans de morir va animar-los a contribuir a la preservació del planeta i de l'espècie humana: sense bombes nuclears ni forces destructives que contaminen els rius i mars i l'atmòsfera. Per sobre de capitalisme i socialisme o creença religiosa hi ha l'ésser humà. Una idea que connecta amb un altre antipoema de Parra: "socialistas y capitalistas del mundo uníos, antes que sea demasiado tarde".

MAS, ÉS DE FIAR?

La indolència del President Mas davant la corrupció fa pensar. S'oposa de dalt a baix a les propostes anticorrupció d'ICV-EUA. No reacciona davant l'advertència d'ERC, que li demana reflexió i canvi d'actitud. Premia a l'alcalde Ferran Civil (UDC), triplement imputat. S'amaga en el no, quan li demanen explicacions pel el cas Palau. Així, es pot pot creure en el discurs de la "regeneració democràtica" a Catalunya?  

 Crespo imputat

I el President Mas encara s'en refia de Xavier Crespo imputat de suborn i prevaricació pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)? No n'hi ha resposta. La Generalitat i CDC parlen de regenerar la democràcia, però no prenen mesures polítiques (diferent a les jurídiques) mínimes.

Crespo, qüestionat per una decisió judicial, sustentada en investigacions policials d'anys, hauria donat un tracte de favor a l'empresari rus, Boris Petrov, concedint-li, sent alcalde Lloret de Mar, la llicència per construir un nou centre comercial en un procés ple d'irregularitats i eximint-li la meitat dels impostos, suma equivalent a 133.000 euros.

Tot això, a canvi de regals (un cotxe; un rellotge; dos viatges a Rússia) i aportacions de patrocinis als clubs de futbol i hoquei de Lloret.

Mas gesticula

Tanmateix, per a Mas, d'acord a la seva posició que els polítics imputats siguin intocables, no hi hauria motius suficients per a que Crespo suspengui la seva activitat política de diputat, com a representant dels ciutadans. La lògica del President no considera la variable política: confiança ciutadana, afectada per la imputació.

Mas raona com si la imputació fos només un assumpte individual (equivalent al de qualsevol persona), en comptes d'assumir els fets que afecten la confiabilitat sobre el sistema democràtic (basat en els partits polítics), en tant el polític és sospitós d'haver comès delictes en l'exercici d'un càrrec de representació ciutadana.

 Ferran Civil (UDC), premiat pel President Mas  

El President continua gesticulant per una "regeneració democràtica". Ell mateix ha donat el vistiplau  per a que l'alcalde de Cercs, Ferran Civil (UDC), afectat per tres imputacions judicials, assumeixi la vicepresidència de la Diputació de Barcelona. És a dir, per a Mas, no només un imputat no mereix una mesura política cautelar, sinó que es pot considerar mereixedor d'un ascens, d'un premi, com en aquest cas.

Tampoc el President, com cap de CDC, com ho és, és capaç d'explicar, davant el Parlament, com a instància de representació dels ciutadans,  les evidències que pesen sobre el seu partit en el cas Palau. Així és difícil que la seva intenció "regeneradora" gaudeixi de confiança als ulls d'una part molt considerable de la societat catalana.

la separació cautelar, de sentit comú

Tot això, no només és greu per a la legitimitat democràtica, sinó també per l'èxit de la seva política d'autodeterminació. ERC, el seu soci principal en aquesta política, li ve advertint que facin una reflexió més profunda sobre els comportaments ètics i demana que prenguin mesures creibles.

Però CDC prefereix passar en silenci la creixent desconfiança envers el govern de CiU, com ho demostren les últimes enquestes del CEO. El govern sembla no adonar-se que la confiança ciutadana no és només, ni principalment, un assumpte de lleis, sinó d'actituds i decisions de transparència política cap a la societat, de normalitat democràtica i sentit comú.

Aquestes característiques es compleixen quan el polític és separat cautelarment de les seves funcions, després que un  jutge resol que és sospitós d'haver comès delicte. Així mateix, si més endavant és absolt, s'hauria de fer-li un acte de reparació pública.

Aquest procediment és la millor garantia  per estimular bones pràctiques dels polítics i dels partits, i per aconseguir fortalesa democràtica, és a dir, que el ciutadà pugui reconèixer que el sistema funciona d'acord a principis ètics de responsabilitat i honestedat pública.



 

MAS I LA CORRUPCIÓ

Mas es resisteix i considera al polític imputat un intocable. El President s'allunya del parer dels ciutadans. Farts de estratègies de silenci i de llargues davant la corrupció, rebutgen els partits del govern. I què fan? Aproven el seu aliat, ERC, amb un lideratge clar i exigent contra la  corrupció. 

el polític i el ciutadà

El polític és igual al ciutadà, és la premissa del President Mas per afirmar que un polític imputat no ha de deixar el seu càrrec. Tanmateix, això no és així. El polític és un representant del ciutadà; sigui perquè l'ha elegit o té un càrrec de confiança d'un govern elegit o perquè és un dirigent d'un partit polític, institució bàsica en una democràcia representativa on el ciutadà és el sobirà.

Els ciutadans renuncien o deleguen el seu poder en els polítics agrupats en partits. Al votar-los els donen confiança per a que facin les lleis i governin el país. Per això, quan un jutge decideix imputar a un polític, perquè troba indicis seriosos d'haver comès un delicte, la credibilitat del polític, davant els ciutadans, queda tocada, independentment de que hagi o no proves fermes o de la seva culpabilitat.

El polític no és un ciutadà qualsevol, és un representant d'aquest o del govern que ell va triar, o dirigent d'un partit polític que representa un sector de la ciutadania. Per això, el polític imputat ha de suspendre cautelarment els seus càrrecs públics i dedicar-se a la seva defensa. El polític imputat per un jutge és una persona qüestionada, que ha perdut credibilitat, un sospitós.

Per tant, el polític imputat ha de defensar-se apartat de la política fins que el jutge decideix no encausar-lo o condemnar-lo. Així, es garanteix el dret dels ciutadans a tenir representants nets, lliures de sospita, i permet al polític imputat defensar-se sense els poders confiats per la ciutadania. En cas de no ser encausat o ser absolt podria tornar a exercir la política amb reconeixement públic.

l'estratègia del silenci

Es tracta de garantir transparència política davant els ciutadans, qualitat política democràtica i neutralitzar la tendència marcada avui d'un comportament de classe política, d'una acció corporativa que erosiona la democràcia.

A més, d'aquesta forma s'evitaria el desenvolupament d'estratègies que alguns partits polítics empren per autoprotegir-se. És el cas del partit del President Mas amb el cas Palau. El jutge, Joan Maria Pijuan i la Fiscalia d'Anticorrupció consideren evidències de pagament de comissions de la constructora Ferrovial a CDC, a canvi de concessions d'obres públiques d'administracions sota control de fins a 2003.

En tres anys i mig de procés, CDC en comptes d'investigar internament responsabilitats i donar explicacions públiques i raonables, és a dir, ser transparents davant la ciutadania, ha optat per el silenci i aprofitar la lentitud de la justícia, una forma coneguda per a que els delictes prescriguin i s'imposi la impunitat.

la diferència arriba al pacte CiU-ERC 

La diferència està en la mirada. (Foto: Reuters)

El govern de Mas va perdre 12 escons en dos anys per les retallades en despeses socials. Ara, en dos mesos, segons l'enquesta de CEO, perdria fins a 10 escons més. Tot això, en un període en el qual CDC -sense mesures de nous retallades, sobresurt per tenir destacats diputats i alcaldes compromesos en el cas Clotilde i el cas ITV.    

Aquesta abrupta pèrdua de CDC es dóna en un context on  la insatisfacció amb la política i els polítics ha crescut de 23,4% l'octubre de 2012 a 54,5% el febrer de 2013. Però, la percepció ciutadana no és igual per a tots. Mentre CDC cau abruptament, ERC, partit que dóna suport al govern de Mas, obtindria 7 escons més respecte al 20-N.

Ambdós, condueixen el procés d'autodeterminació sense fissures, de moment. I doncs, on està la diferència? En la percepció ciutadana sobre transparència i opacitat. Mentre el President Mas i CDC no acaben de gesticular davant casos greus de corrupció, ERC pren decisions ràpides: fa sis mesos va apartar al ex-conseller Jordi Ausàs i la setmana passada, el dirigent comarcal, Josep Carrapiço, només per ser cridat a declarar en qualitat de testimoni, va renunciar en forma cautelar.


 

 

ELS SENYALS DE LA SELVA I LA GENERALITAT

Un alcalde de Convergència i un dirigent polític d'Esquerra renuncien i assumeixen la seva responsabilitat política després de ser imputats. Un acte de normalitat democràtica, molt diferent als actes de precarietat democràtica que acostuma a tenir la classe política. El President Mas persisteix en protegir als polítics imputats, després de sostenir dues cimeres amb autoritats d'altres poders institucionals.

 el normal i l'extraordinari 

L'alcalde de Sant Hilari,  Robert Fauria (CDC) i el secretari d'organització, Josep Carrapiçó (ERC) a Arbúcies han renunciat als seus càrrecs. Ho han fet en forma voluntària, després de ser imputats per la decisió de la  jutgessa que porta el cas Manga. 

Una actitud que en una democràcia s'hauria de considerar normal, a Catalunya (i Espanya) són extraordinàries. A un i altre país els imputats  -o sospitosos d'haver comès un delicte- que ocupen càrrecs de representació i confiança política o dirigents polítics no acostumen a renunciar.

la classe política i els ciutadans

Per què succeeix això? Perquè la classe política confon la responsabilitat política amb la responsabilitat jurídica.  Barreja el principi de confiança davant la societat civil (del polític) amb el principi de presumpció d'innocència (de l'individu). Així, la classe política es protegeix a si mateixa. Actua com una entitat corporativa (semblant als poders fàctics), d'acord a interessos deslligats del mandat donat pels ciutadans. 

Els partits polítics, tendeixen a desconèixer que la primera responsabilitat dels seus representants en els poders públics és amb el ciutadà, segons la democràcia representativa. Per tant, les seves conductes, en raó dels seus càrrecs, han de reflectir confiabilitat i transparència política. 

La percepció ciutadana de corrupció política es basa en què els partits actuen amb irresponsabilitat respecte dels polítics imputats -sospitosos als ulls dels ciutadans-, i aquesta percepció s'aguditza per la renúncia dels partits a tirar endavant una política democràtica al subordinar-se als grans interessos econòmics-financers. Els casos del PSOE i el PP a Espanya, i CiU a Catalunya són coneguts. 

senyals de La Selva

J.Carrapiçó (ERC) i R.Fauria (CDC)

Fauria i Carrapiçó són avui innocents, però està en dubte la seva confiança al ser declarats com a imputats. Sota una lògica democràtica, hauran d'aclarir les seves actuacions des de fora de l'activitat política. En cas que no fossin encausats haurien de ser reincoporats plenament.

És interessant que un representant de CDC i un d'ERC siguin, des d'una comarca allunyada de l'Àrea Metropolitana, els que donin un senyal positiu per a una hipotètica "regeneració democràtica" dels partits polítics.

 senyals de la Generalitat

Tanmateix, un dia després, l'informe del President Mas sobre "la cimera contra la corrupció" dóna senyals negatius. Mas considera que l'imputat ha de mantenir-se en el càrrec fins que s'obri el judici oral. És a dir, si en el cas Palau un polític hagués estat imputat des de l'inici de la causa, aquest, encara -després de tres anys i mig- estaria exercint el càrrec de representació, confiança o de dirigent polític.

La precarietat democràtica del plantejament de Mas radica en què no considera el dret social dels ciutadans de comptar amb mandataris o dirigents polítics mínimament transparents. Així, insisteix en garantir la protecció als polítics, com si la resolució dels jutges d'imputar-los no signifiqués res. 

AIXÍ, S'ARRIBARÀ A LA CONSULTA?

La unitat política és feble per a un procés d'autodeterminació. Sense implicància de la societat és difícil donar-li legitimitat a una consulta sobiranista. L'ambient social està cobert per gruixuts núvols de corrupció política. Paradoxalment, la política excloent del govern i els seus partits, compromesos en cas de corrupció,  són els principals obstacles pel  full de ruta cap al dret a decidir. 

tres elements...

La cohesió política dels partits favorables al dret a decidir, la implicació de la societat civil i les iniciatives d'ambdós, en forma independent, de crear un ambient polític i social que estimuli entusiasme i participació els ciutadans, són els tres factors decisius per l'èxit d'un procés d'autodeterminació de caràcter no violent.

És clar que l'Estat espanyol s'oposa al procés catalanista de revisar i decidir quina és la relació que Catalunya vol tenir amb Espanya. Per tant, la clau per arribar a una consulta sobiranista depèn de si els partidaris del dret a decidir són capaços de crear unitat entre els catalans, fer amics a la resta d'Espanya i aconseguir complicitats en païssos europeus i les institucions d'Europa.

Així doncs, hauríem de respondre si els elements assenyalats estan sent favorables o no per a que els catalans decideixin el seu futur. Hi ha més cohesió política que abans del 20-N, més implicació social en el procés i més entusiame i participació ciutadana? 

... més debilitat política,

Els graus d'unitat política es dilueixen. CiU ja és una parella que, cada cop més, no s'avé. Des d'un començament, el tracte que el pacte CiU-ERC li va donar al procés pel dret a decidir va afavorir la tendència majoritària autoexcloent del  PSC-PSOE. També, va transmetre un missatge d'amos del procés al qual ICV-EU i la CUP s'hi haurien de sumar a l'essencial.

Aquesta fisonomia  es va repetir amb la ponència de la consulta. En aquesta oportunitat va rebre el suport del PSC que va explicar que ho feia per "vigilar la seva legalitat". La CUP, que no agradant-li les formes, deia que sí al text com una "qüestió de tràmit". ICV-EU va preferir fer un gest de molèstia no subscrivint-lo.

El fet de mantenir la conducció ( o la iniciativa) del procés en els despatxos del pacte CiU-ERC en comptes de posar-lo, amb naturalitat, en el Parlament i obrir-lo cap a la participació de la societat civil, rebaixa a mínims la unitat política necessaria per arribar a una consulta sobirana.

sense complicitat social,

La implicació del teixit social català sembla nul·la. El President Mas ha incomplert la promesa de convocar una reunió amb les organitzacions socials. Tampoc, aquestes han sortit amb un pla de debat i activitats  públiques per conscienciar de la importància i els significats que té l'exercici del dret a decicir pel futur dels barris, pobles, empreses, escoles, universitats, sindicats, organitzacions culturals i socials...

Mas no convoca al món social al procés del dret a decidir

La legitimitat d'una consulta sobirana depén principalment del nivell de participació ciutadana. Així com va hi haver molta gent mobilitzada l'11 de setembre passat, n'hi ha moltíssima gent que requereix més informació, que demana aclariment de dubtes i, finalment, veure els beneficis i riscs d'una Catalunya dins o fora de l'Estat espanyol, en un context de crisi econòmica i social perllongada.

un ambient deteriotat

L'ambient ciutadà a Catalunya tendeix a ser desbordat per la corrupció política i pel malestar social a causa del deteriorament de la vida quotidiana de les famílies, com a conseqüència de les retallades socials. Probablement aquest últim aspecte s'aguditzarà al llarg de l'any.

La percepció ciutadana és que els partits de govern estan exquitxats per la corrupció. CDC, pràcticament "imputada" en el cas Palau (amb la seva seu embargada), observa com prominents militants són imputats, interrogats o esperen evitar ser encausats en casos greus. UDC, després de ser condemnada en el cas Pallarols a pagar els recursos públics utilitzats en forma il·lícita pel partit, nega simplement assumir responsabilitats polítiques. 

Les sospites  es multipliquen amb l'esclat dels espionatges a polítics i persones conegudes d'altres àmbits a Catalunya. El govern d'Espanya aprofita l'opotunitat i pren la iniciativa. La Generalitat reacciona i es proposa política i policialment neutralitzar la invasió de competències. La contesa està servida.

veus crítiques

El Govern de CiU no crea ni amplia unitat política, tampoc atrau a la societat civil  per desenvolupar la seva política d'autodeterminació. És més, els seus partits són percebuts cada cop més com a responsables de corrupció: finançament il·legal. Ennuvolen l'ambient al no enfrontar ni explicar, i a vegades negar, la corrupció dins de sí mateixos.

Així doncs, haurien d'escoltar les advertències que diuen: amb bipartidisme el procés sobiranista "no sortirà bé"  (diputat Herrera, ICV-EU) o pot ser "que la consulta d'autodeterminació no s'acabi celebrant si no hi ha implicació social" (diputat Fernández, CUP).   Al qué caldria afegir: és possible que amb la desconfiança ciutadana envers partits compromesos en la corrupció, aquests puguin conduir un procés de conquesta del dret a decidir? 




  

AMB LA CORRUPCIÓ: SÍ QUE ES POT?

Per tot arreu se sent parlar de la regeneració de la democràcia. La classe política catalana es distingirà de l'espanyola en fer-la possible? Si així fos, seria més que un fet diferencial, valdria molt més que una declaració de sobirania. Però, per a que això succeixi cal superar als idiotes que repeteixen: "no tots els polítics són corruptes" (i tant que no ho són tots!), és el sistema. 

el sistema és el corrupte

La regeneració democràtica a Catalunya pot ser conduïda per un govern en el qual els dos partits estiguin qüestionats per finançament il·lícit? CDC està acusada de finançar-se mitjançant comissions obtingudes a canvi de favors concedits a l'empresa Ferrovial (cas Palau) i UDC s'ha finançat en forma il·legal, segons sentència judicial,  per fons públics que, destinats a activitats de formació, van utilitzar-se per a l'adquisició de mobiliari i pagament a funcionaris del partit (cas Pallarols).

La corrupció política a Catalunya (i a Espanya) és, com s'ha dit, un problema que corroeix el sistema polític, és a dir, les institucions estatals (governs, a tots els nivells, partits polítics, l'administració judicial). Aquesta afirmació es demostra no només el nombre de casos, sinó també en la reacció defensiva, indolent, i sobretot, protectora de la nomenada classe política davant la corrupció.

Una prova contundent d'això són els 10.158 indults dels governs d'Aznar (PP), Rodríguez Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP). Una mesura concebuda com a excepcional amb una mitjana d'1,64 indults diaris durant 16 anys. Però, el que més transparenta l'actitud de la classe política són les estratègies que empren els seus dirigents quan es veuen davant les denúncies que afecten a un de seus membres o dels seus partits.

les estratègies

En el cas Palau, per exemple, l'estratègia de CDC ha estat el silenci y deixar que els jutges actuïn, és a dir, que passi el temps. Els seus dirigents no manifesten ni preocupació ni compromís de fer l'impossible, independentment de la justícia, per aclarir la situació que els afecta.

Prefereixen utilitzar tots els recursos legals per allargar el judici i així amagar-se darrere el procés que pot trigar anys o dècades, apostant a la prescripció del delicte o si cal l'indult, com va ser en el cas Treball, quan fa un any, el 17 de febrer de 2012, el President Rajoy va concedir l'indult a Josep Maria Sevitje (UDC), conseller del govern de Jordi Pujol (CiU), condemnat a quatre anys i mig de presó per desviar diner públic a empreses afins.

En el cas Pallarols, UDC va adoptar l'estratègia d'evitar el judici pagant la suma del desviament de fons públics cap al partit, sota la figura de responsabilitat civil subsidiària, després que el seu ex secretari d'organització, Vicenç Gavaldà i l'empresari Santiago Vallvé (UDC) no van poder sufragar la suma del frau.

La directiva del PSC es limita observar en forma impassible com l'alcalde Manuel Bustos (PSC), imputat en el cas Mercurio, primer va continuar exercint d'alcalde, i després no va suspendre les seves funcions com concejal i diputat fins que el jutge decideixi no obrir procés en contra seva. El problema no és la culpabilitat o innocència de Bustos, sinó la desconfiança davant els ciutadans que genera la seva imputació en un delicte.

 la democràcia, cada dia més en perill

És difícil imaginar que la regeneració democràtica pugui ser obra de dirigents compromesos amb un sistema basat en l'aliança (o subordinació) dels interessos dels partits (política) amb els econòmics (diner), o d'uns polítics que funcionen com classe, protegint interessos corporatius en comptes de representar els interessos dels ciutadans.

La ciutadania sembla indignada encara que no ho expressi en tota la seva magnitud. Cada cop més, una part important d'aquesta demana transparència, però també n'hi ha una part que gira ja no només contra els partits, sinó contra la política... i sense política, adéu democràcia.

Per tant, o és la regeneració d'una democràcia amb partits polítics que assumeixin una pràctica basada en l'ètica de conviccions i de responsabilitat o s'imposarà una democràcia aparent, però amb un lideratge de contingut autoritari i pragmàtic, com en certa forma ja ho és actualment.

gestos convincents i transparents, no hi ha més

La societat catalana requereix de gestos polítics convincents: d'un reconeixement explícit que el sistema polític actual cal d'una cirurgia major; de mesures clares i tangibles contra la corrupció política. Prou de "que no tots polítics són corruptes" (i tant, que no ho són tots), però això no significa reconèixer que el sistema tendeix a que els partits polítics s'habituïn a seguir pràctiques il·legals i ser percebuts com a entitats corruptes.

En aquests dies, s'ha sentit a la ciutadania dir amb convicció: Sí que es pot!!! La pregunta és si CiU, UDC, PSC i PP, ara qüestionats, i  ERC, ICV-EU, Cs i CUP, per ara no qüestionats, poden dir amb la mateixa convicció i força el mateix: Sí que es pot!!! regenerar la democràcia i actuar (molt diferent a parlar) contra la corrupció. La resposta és un transparent silenci en mig d'una densa opacitat creada pel soroll del "i tu més".  

   

ELS IMPUTATS: QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

Els polítics imputats -electes pels ciutadans i de confiança política-  perden la confiança del sobirà (el ciutadà) en una democràcia, encara que no siguin culpables. Això hauria de tenir-se en compte a l'hora de legislar. La ciutadania està indignada i els partits amb poder tendeixen menysprear-la. Aquesta actitud és clara en CDC, UD i PSC. Tots tres, incapaços de transmetre transparència.

l'imputat és subjecte d'investigació judicial

La decisió de Manuel Bustos (PSC) de tornar exercir com alcalde de Sabadell, malgrat seguir imputat per 9 delictes (tràfic d'influències, malversació de fons públics, delictes contra l'administració pública i irregularitats en l'adjudicació de serveis públics, entre d'altres) és una nova mostra de la falta de voluntat política de prendre's seriosament la corrupció que afecta a Catalunya... i Espanya.

Un imputat és una persona contra la qual es dirigeix un procés penal, diu la RAE; persona a la qual s'atribueix un delicte; és un subjecte d'investigació. El jutge resol imputar una persona per  indicis de pes, que podrien derivar en un processament.

Així doncs, la pregunta és si el President Rajoy o el President Mas, en el cas hipotètic que fossin imputats per suposats delictes en funció del seu càrrec, podrien seguir exercint la Presidència del Govern o de la Generalitat, com ho fa l'alcalde de Sabadell. 

suspendre és diferent a dimitir

La suspensió de les seves funcions pel temps que romangui imputat sembla ser una mesura raonable i justa des de l'òptica de la ciutadania (democràtica), sovint diferent a l'òptica de partit (partitocràtica). Tanmateíx, amb freqüència, es diu que això significaria declarar culpable el polític abans de ser processat i ser objecte de sentència judicial, i per consegüent, anul·lar el principi de presumpció d'innocència.

La mesura temporal de suspensió de funcions obeeix a una pèrdua de confiança, independentment que sigui culpable d'un delicte. Alliberat de les seves responsabilitats polítiques, el polític imputat podrà ocupar-se, a través de sol·licituds de diligències al jutge, d'eliminar tota sospita d'haver estat part del delicte pel qual està imputat.

A més, en cas de processos que afectin a polítics en càrrecs de representació popular (President, senadors, diputats, alcaldes, regidors...) o de confiança d'autoritats elegides (càrrecs polítics), la seva fase d'investigació hauria d'acabar en un termini limitat (per exemple, sis mesos). 

responsabilitat política és diferent a culpabilitat

A partir d'aquí, l'imputat deixaria de ser-ho, i per tant, podria reprendre les seves funcions plenes o seria processat, sota una acusació formal, i en conseqüència hauria de cessar o dimitir en les seves funcions.

La majoria dels polítics semblen confondre les responsabilitats polítiques amb la culpabilitat penal o civil . Ho ha fet Duran Lleida (UD), en el cas Pallarols, quan rebutja dimitir en raó de ser el cap del partit que s'ha finançat en forma il·legal (desviació de diners públics per finançar funcionaris i adquirir mobiliari). Sí, ell no és culpable penal, però sí que és responsable polític del partit que s'ha aprofitat de recursos públics.

El President Mas descarta que el polític imputat sigui apartat del càrrec. Ell és partidari que la dimissió estigui subjecta a una condemna o a evidències clares de  culpabilitat. En el seu raonament no existeix el factor de la desconfiança que es produeixi en la ciutadania quan un polític és imputat no per un simple indici com diu ell, sinó per un indici qualificat per un jutge.  

els senyals són dolentes

La indignació ciutadana sobre la corrupció es construeix a partir de la reacció de la majoria dels partits davant les denúncies judicials que comprometen un partit (cas Palau, cas Pallarols) o als seus companys quan són imputats (cas Clotilde, cas Mercurio, cas ITV). Ningú dóna explicacions satisfactòries, ni prendre mesures convincents, ni tampoc iniciatives públiques adreçades a aclarir els dubtes.

Sobre el futur de la corrupció a Catalunya: la reacció del PSC davant el retorn de Bustos a Sabadell és un mal senyal. Una altra prova es produirà si els diputats Xavier Crespo (cas Clotilde) i Oriol Pujol (cas ITV) són imputats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Llavors, què farà Convergència Democràtica?   

LA CORRUPCIÓ: VERSIÓ MAS

La corrupció commou Espanya i avança a Catalunya. El President Mas reacciona; es proposa analitzar-la, però exclou els partits polítics. La credibilitat ciutadana  baixa cap a nivells alarmants. UD financiada il·legalment; CDC involucrada en el cas Palau, entre d'altres. La corrupció corroeix la qualitat de la democràcia el que podria comprometre el procés d'autodeterminació.

El disseny sense els partits polítics

El President Mas torna a cometre l'error d'abordar en forma restringida problemes nacionals com la corrupció política a Catalunya. Així, com fa un mes, no es va obrir a tots els partits per elaborar la Declaració de sobirania, ara tampoc considera als partits per elaborar vies de solucions al problema de la corrupció política, que està erosionant la legitimitat democràtica de les institucions a Catalunya i a Espanya.

Mas opta per començar a tractar-lo en solitari, amb la col·laboració d'autoritats de institucions catalanes, excloent als partits que representen als ciutadans al Parlament. Probablement busca donar-li un revistement tècnico-jurídic (legitimitat d'autoritat) a iniciatives legislatives en comptes de, des d'un començament, obrir un diàleg amb els partits per acordar un pacte contra la corrupció.

La corrupció política amenaça el sistema democràtic i per això sorprèn que el President Mas no hagi justificat l'abordatge a la corrupció pel fet que aquesta està minant la legitimitat de la democràcia, sent aquesta condició indispensable per resoldre la crisi econòmica amb justicia social i portar endavant el procés d'autodeterminació.

L'òptica ciutadana

Són els partits polítics els que han d'elaborar i presentar projectes de llei que portin a un sistema polític de millor qualitat democràtica, de partits polítics transparents davant els ciutadans i d'un major control i participació política d'aquests. Així es podria veure un horitzó on els partits polítics garanteixin la democràcia.

Des del punt de vista dels ciutadans seria convenient un tractament obert, amb franquesa entre tots els partits polítics, perque el 93% dels catalans considera que la corrupció és "greu o bastant greu" i el 79,3% creu que els polítics  són "poc o gens honestos".

L'òptica del ciutadà i del sentit comú és que quan un polític és imputat no és igual que si no ho fos. És veritat que imputat no significa culpable, però sí que és sospitós, si realment creiem que la resolució del jutge d'imputar-lo és seriosa i fonamentada. Per tant, un polític imputat perd credibilitat davant la ciutadania fins que el propi jutge resolgui no processar-lo.

Si el polític amb un càrrec públic electe (regidor o diputat) o no electe (ministre o qualsevol de confiança del President) fos imputat hauria automàticament de suspendre la seva funció pública fins que el jutge aixequés la seva imputació. En cas que el processés hauria de dimitir i deixar el seu càrrec. Ara, si finalment resultés absolt, hauria de reprendre el càrrec o ser indemnitzat públicament.


 L'òptica de Mas 

La mirada de Mas és diferent. Ell observa el procediment des del punt de vista del polític imputat i no del ciutadà. Es proposa protegir-lo com si ser imputat fos el mateix que no ser-ho, en comptes de prendre distància i mirar amb independència, esperant que el jutge resolgui processar-lo o no.

La majoria dels ciutadans rebutjen que hi hagi 10 diputats (PP) imputats al Parlament valencià, com també rebutjaria que hi hagués un diputat al Parlament català, com podria ser el cas de Xavier Crespo (CDC), amb imputació sol·licitada per el jutge que porta el "cas Clotilde", tot i que el President Mas es refia d'ell.

Ara, com fiar-se del President Mas quan diu: "els casos de corrupció no existeixen fins que es demostrin". Tanmateix, la corrupció política a Catalunya o a Espanya existeix independentment del que diguin els jutges. Però tot i que els jutges la demostrin, poden sorgir polítics com Mas i Duran Lleida per aconseguir amb Zapatero o Rajoy que s'indultin, és a dir, quedin sense pena com va succeir en el "cas Treball" amb Josep Maria Servitje i Víctor Lorenzo Acuña.

La qualitat de la democràcia i el procés d'autodeterminació requereix d'un canvi de la conducció i estil del President Mas: un lideratge transversal, transparència política i empatia amb la ciutadania.