CHÁVEZ I AMÈRICA LLATINA

El funeral d'Hugo Chávez va dibuixar un retrat d'una Amèrica Llatina renovada. Mandataris de dreta i d'esquerra van mostrar una Regió unida i diversa, més independent dels Etats Units i respectuosa del pluralisme polític. Una realitat molt diferent a la projectada pels grans mitjans de comunicació d'occident, acostumats a dimonitzar a Chávez i estigmatitzar als països llatinoamericans entre bons o dolents.

un retrat d'Amèrica Llatina

"La izquierda y la derecha unidas/ jamás serán vencidas". Així, batia el seu artefacte el poeta xilè, Nicanor Parra (Premio Cervantes, 2011) i colpejava alhora la revolució cubana i l'imperialisme nordamericà. Era el 1972. 

Quaranta-un anys després, aquell antipoema, reapareixia a l'Acadèmia Militar de Caracas, davant el fèretre on reposava el cos d'Hugo Chávez, el militar que va governar Veneçuela durant 14 anys sent elegit President en quatre eleccions generals netes, auditades per observadors internacionals.

Castro, Correa, Piñera, Morales i Santos aplaudeixen

Els presidents conservadors i progressites, de dretes i d'esquerres de tots els països llatinomaricans (Dilma Rousseff i Cristina Fernández, absents, van concòrrer el dia anterior) van reunir-se a la seu militar convocats per la  figura o la memòria de Chávez.

L'antipoema de Parra es convertia en un retrat viu d'una de les tendències de l'actual Amèrica Llatina: la unitat diversa, molt diferent a la uniformitat o l'equilibri, buscant, tots plegats, la inserció i participació en el nou món en formació, mitjançant la cooperació, la justícia social  i  al pluralisme polític.

Chávez protagonista

La presència dels governants de dreta i esquerra no va ser merament protocolària, sinó de reconeixement a Chávez com un dels protagonistes de l'Amèrica Llatina de la post-guerra freda, independent en relació als Etats Units i edificadora d'una coordinació política d'acord a procediments democràtics.

El President veneçolà va participar en aquesta construcció, sent un decidit i entusiasta forjador de l'UNASUR (Unió de Nacions d'Amèrica del Sud), la CELAC (Comunitat d'Estats Llatinoamericans i del Carib) i de l'ALBA  (Aliança Bolivariana per els Pobles de la Nostra Amèrica).

un governant incòmode

Chávez  va ser un governant incòmode i els grans mitjans de comunicació d'occident van dimonitzar-lo com un "tirà propi d'una república bananera", com un "dictador bàrbar". Quin és el parentesc de Chávez amb els caps d'aquelles repúbliques com Trujillo, Somoza, Duvalier, Castillo Armas, Pérez Jiménez, Stroessner? Quina semblança va tenir Chávez amb dictadors com Pinochet, Videla, Banzer i els cinc dictadors militars que van governar Brasil entre 1964 i 1985?

És possible imaginar que si Chávez hagués sigut un tirà bananer o un dictador bàrbar hauria estat homenatjat per presidents de dretes i esquerres tots plegats? "Quin estrany dictador", aquest Chávez, com va dir l'escritor Eduardo Galeano. Governant un pais amb una constitució participada, votada i reconeguda per tots, amb eleccions netes, amb mitjans de comunicació d'oposició, sense policies ni presons secretes, maquinàries de tortures i desapareguts per motius polítics.

amb un tarannà autoritari i democràtic

Chávez pertany a la generació política de la Dilma Rousseff, de la Michelle Bachelet, encara que amb una formació diferent; era un militar rebel, però també amb una formació contraposada a la dels militars que van torturar a Rousseff i Bachelet.  Era un comandant atrevit i de llenguatge directe fins a la insolència. 

Com a polític autodidacta amb un carisma popular, religiós, va exercir el poder utilitzant formes autoritàries i formes democràtiques. Amb un ideari d'un nacionalisme llatinoamericà (bolivarià) i revolucionari (socialista) va posar la riquesa del pais al servei dels interessos populars, en benefici dels pobres, trencant amb la "Veneçuela saudí" del petroli i el milió i mig d'analfabets, governada per les oligarquíes polítiques conservadores i socialdemòcrates.

Aquesta política que va visibilitzar als pobres és la que va entusiasmar a amplis sectors populars. Una dona, en aquests dies, la va graficar així: "Veneçuela és l'unic país del món on els rics estan descontents i els pobres estan feliços" i això va descol·locar i contrariar als grans mitjans de comunicació d'occident.

ni heroi ni vilà

Ni Déu ni dimoni, ni heroi ni vilà, Chávez es va forjar amb un lideratge i estil polític ofensiu, perturbador, a vegades incomprensible, però sempre apuntant cap un món més solidari, amb més igualtat i justícia social, més humà.

En el seu llegat als veneçolans abans de morir va animar-los a contribuir a la preservació del planeta i de l'espècie humana: sense bombes nuclears ni forces destructives que contaminen els rius i mars i l'atmòsfera. Per sobre de capitalisme i socialisme o creença religiosa hi ha l'ésser humà. Una idea que connecta amb un altre antipoema de Parra: "socialistas y capitalistas del mundo uníos, antes que sea demasiado tarde".

MAS, ÉS DE FIAR?

La indolència del President Mas davant la corrupció fa pensar. S'oposa de dalt a baix a les propostes anticorrupció d'ICV-EUA. No reacciona davant l'advertència d'ERC, que li demana reflexió i canvi d'actitud. Premia a l'alcalde Ferran Civil (UDC), triplement imputat. S'amaga en el no, quan li demanen explicacions pel el cas Palau. Així, es pot pot creure en el discurs de la "regeneració democràtica" a Catalunya?  

 Crespo imputat

I el President Mas encara s'en refia de Xavier Crespo imputat de suborn i prevaricació pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)? No n'hi ha resposta. La Generalitat i CDC parlen de regenerar la democràcia, però no prenen mesures polítiques (diferent a les jurídiques) mínimes.

Crespo, qüestionat per una decisió judicial, sustentada en investigacions policials d'anys, hauria donat un tracte de favor a l'empresari rus, Boris Petrov, concedint-li, sent alcalde Lloret de Mar, la llicència per construir un nou centre comercial en un procés ple d'irregularitats i eximint-li la meitat dels impostos, suma equivalent a 133.000 euros.

Tot això, a canvi de regals (un cotxe; un rellotge; dos viatges a Rússia) i aportacions de patrocinis als clubs de futbol i hoquei de Lloret.

Mas gesticula

Tanmateix, per a Mas, d'acord a la seva posició que els polítics imputats siguin intocables, no hi hauria motius suficients per a que Crespo suspengui la seva activitat política de diputat, com a representant dels ciutadans. La lògica del President no considera la variable política: confiança ciutadana, afectada per la imputació.

Mas raona com si la imputació fos només un assumpte individual (equivalent al de qualsevol persona), en comptes d'assumir els fets que afecten la confiabilitat sobre el sistema democràtic (basat en els partits polítics), en tant el polític és sospitós d'haver comès delictes en l'exercici d'un càrrec de representació ciutadana.

 Ferran Civil (UDC), premiat pel President Mas  

El President continua gesticulant per una "regeneració democràtica". Ell mateix ha donat el vistiplau  per a que l'alcalde de Cercs, Ferran Civil (UDC), afectat per tres imputacions judicials, assumeixi la vicepresidència de la Diputació de Barcelona. És a dir, per a Mas, no només un imputat no mereix una mesura política cautelar, sinó que es pot considerar mereixedor d'un ascens, d'un premi, com en aquest cas.

Tampoc el President, com cap de CDC, com ho és, és capaç d'explicar, davant el Parlament, com a instància de representació dels ciutadans,  les evidències que pesen sobre el seu partit en el cas Palau. Així és difícil que la seva intenció "regeneradora" gaudeixi de confiança als ulls d'una part molt considerable de la societat catalana.

la separació cautelar, de sentit comú

Tot això, no només és greu per a la legitimitat democràtica, sinó també per l'èxit de la seva política d'autodeterminació. ERC, el seu soci principal en aquesta política, li ve advertint que facin una reflexió més profunda sobre els comportaments ètics i demana que prenguin mesures creibles.

Però CDC prefereix passar en silenci la creixent desconfiança envers el govern de CiU, com ho demostren les últimes enquestes del CEO. El govern sembla no adonar-se que la confiança ciutadana no és només, ni principalment, un assumpte de lleis, sinó d'actituds i decisions de transparència política cap a la societat, de normalitat democràtica i sentit comú.

Aquestes característiques es compleixen quan el polític és separat cautelarment de les seves funcions, després que un  jutge resol que és sospitós d'haver comès delicte. Així mateix, si més endavant és absolt, s'hauria de fer-li un acte de reparació pública.

Aquest procediment és la millor garantia  per estimular bones pràctiques dels polítics i dels partits, i per aconseguir fortalesa democràtica, és a dir, que el ciutadà pugui reconèixer que el sistema funciona d'acord a principis ètics de responsabilitat i honestedat pública.



 

MAS I LA CORRUPCIÓ

Mas es resisteix i considera al polític imputat un intocable. El President s'allunya del parer dels ciutadans. Farts de estratègies de silenci i de llargues davant la corrupció, rebutgen els partits del govern. I què fan? Aproven el seu aliat, ERC, amb un lideratge clar i exigent contra la  corrupció. 

el polític i el ciutadà

El polític és igual al ciutadà, és la premissa del President Mas per afirmar que un polític imputat no ha de deixar el seu càrrec. Tanmateix, això no és així. El polític és un representant del ciutadà; sigui perquè l'ha elegit o té un càrrec de confiança d'un govern elegit o perquè és un dirigent d'un partit polític, institució bàsica en una democràcia representativa on el ciutadà és el sobirà.

Els ciutadans renuncien o deleguen el seu poder en els polítics agrupats en partits. Al votar-los els donen confiança per a que facin les lleis i governin el país. Per això, quan un jutge decideix imputar a un polític, perquè troba indicis seriosos d'haver comès un delicte, la credibilitat del polític, davant els ciutadans, queda tocada, independentment de que hagi o no proves fermes o de la seva culpabilitat.

El polític no és un ciutadà qualsevol, és un representant d'aquest o del govern que ell va triar, o dirigent d'un partit polític que representa un sector de la ciutadania. Per això, el polític imputat ha de suspendre cautelarment els seus càrrecs públics i dedicar-se a la seva defensa. El polític imputat per un jutge és una persona qüestionada, que ha perdut credibilitat, un sospitós.

Per tant, el polític imputat ha de defensar-se apartat de la política fins que el jutge decideix no encausar-lo o condemnar-lo. Així, es garanteix el dret dels ciutadans a tenir representants nets, lliures de sospita, i permet al polític imputat defensar-se sense els poders confiats per la ciutadania. En cas de no ser encausat o ser absolt podria tornar a exercir la política amb reconeixement públic.

l'estratègia del silenci

Es tracta de garantir transparència política davant els ciutadans, qualitat política democràtica i neutralitzar la tendència marcada avui d'un comportament de classe política, d'una acció corporativa que erosiona la democràcia.

A més, d'aquesta forma s'evitaria el desenvolupament d'estratègies que alguns partits polítics empren per autoprotegir-se. És el cas del partit del President Mas amb el cas Palau. El jutge, Joan Maria Pijuan i la Fiscalia d'Anticorrupció consideren evidències de pagament de comissions de la constructora Ferrovial a CDC, a canvi de concessions d'obres públiques d'administracions sota control de fins a 2003.

En tres anys i mig de procés, CDC en comptes d'investigar internament responsabilitats i donar explicacions públiques i raonables, és a dir, ser transparents davant la ciutadania, ha optat per el silenci i aprofitar la lentitud de la justícia, una forma coneguda per a que els delictes prescriguin i s'imposi la impunitat.

la diferència arriba al pacte CiU-ERC 

La diferència està en la mirada. (Foto: Reuters)

El govern de Mas va perdre 12 escons en dos anys per les retallades en despeses socials. Ara, en dos mesos, segons l'enquesta de CEO, perdria fins a 10 escons més. Tot això, en un període en el qual CDC -sense mesures de nous retallades, sobresurt per tenir destacats diputats i alcaldes compromesos en el cas Clotilde i el cas ITV.    

Aquesta abrupta pèrdua de CDC es dóna en un context on  la insatisfacció amb la política i els polítics ha crescut de 23,4% l'octubre de 2012 a 54,5% el febrer de 2013. Però, la percepció ciutadana no és igual per a tots. Mentre CDC cau abruptament, ERC, partit que dóna suport al govern de Mas, obtindria 7 escons més respecte al 20-N.

Ambdós, condueixen el procés d'autodeterminació sense fissures, de moment. I doncs, on està la diferència? En la percepció ciutadana sobre transparència i opacitat. Mentre el President Mas i CDC no acaben de gesticular davant casos greus de corrupció, ERC pren decisions ràpides: fa sis mesos va apartar al ex-conseller Jordi Ausàs i la setmana passada, el dirigent comarcal, Josep Carrapiço, només per ser cridat a declarar en qualitat de testimoni, va renunciar en forma cautelar.


 

 

ELS SENYALS DE LA SELVA I LA GENERALITAT

Un alcalde de Convergència i un dirigent polític d'Esquerra renuncien i assumeixen la seva responsabilitat política després de ser imputats. Un acte de normalitat democràtica, molt diferent als actes de precarietat democràtica que acostuma a tenir la classe política. El President Mas persisteix en protegir als polítics imputats, després de sostenir dues cimeres amb autoritats d'altres poders institucionals.

 el normal i l'extraordinari 

L'alcalde de Sant Hilari,  Robert Fauria (CDC) i el secretari d'organització, Josep Carrapiçó (ERC) a Arbúcies han renunciat als seus càrrecs. Ho han fet en forma voluntària, després de ser imputats per la decisió de la  jutgessa que porta el cas Manga. 

Una actitud que en una democràcia s'hauria de considerar normal, a Catalunya (i Espanya) són extraordinàries. A un i altre país els imputats  -o sospitosos d'haver comès un delicte- que ocupen càrrecs de representació i confiança política o dirigents polítics no acostumen a renunciar.

la classe política i els ciutadans

Per què succeeix això? Perquè la classe política confon la responsabilitat política amb la responsabilitat jurídica.  Barreja el principi de confiança davant la societat civil (del polític) amb el principi de presumpció d'innocència (de l'individu). Així, la classe política es protegeix a si mateixa. Actua com una entitat corporativa (semblant als poders fàctics), d'acord a interessos deslligats del mandat donat pels ciutadans. 

Els partits polítics, tendeixen a desconèixer que la primera responsabilitat dels seus representants en els poders públics és amb el ciutadà, segons la democràcia representativa. Per tant, les seves conductes, en raó dels seus càrrecs, han de reflectir confiabilitat i transparència política. 

La percepció ciutadana de corrupció política es basa en què els partits actuen amb irresponsabilitat respecte dels polítics imputats -sospitosos als ulls dels ciutadans-, i aquesta percepció s'aguditza per la renúncia dels partits a tirar endavant una política democràtica al subordinar-se als grans interessos econòmics-financers. Els casos del PSOE i el PP a Espanya, i CiU a Catalunya són coneguts. 

senyals de La Selva

J.Carrapiçó (ERC) i R.Fauria (CDC)

Fauria i Carrapiçó són avui innocents, però està en dubte la seva confiança al ser declarats com a imputats. Sota una lògica democràtica, hauran d'aclarir les seves actuacions des de fora de l'activitat política. En cas que no fossin encausats haurien de ser reincoporats plenament.

És interessant que un representant de CDC i un d'ERC siguin, des d'una comarca allunyada de l'Àrea Metropolitana, els que donin un senyal positiu per a una hipotètica "regeneració democràtica" dels partits polítics.

 senyals de la Generalitat

Tanmateix, un dia després, l'informe del President Mas sobre "la cimera contra la corrupció" dóna senyals negatius. Mas considera que l'imputat ha de mantenir-se en el càrrec fins que s'obri el judici oral. És a dir, si en el cas Palau un polític hagués estat imputat des de l'inici de la causa, aquest, encara -després de tres anys i mig- estaria exercint el càrrec de representació, confiança o de dirigent polític.

La precarietat democràtica del plantejament de Mas radica en què no considera el dret social dels ciutadans de comptar amb mandataris o dirigents polítics mínimament transparents. Així, insisteix en garantir la protecció als polítics, com si la resolució dels jutges d'imputar-los no signifiqués res. 

AIXÍ, S'ARRIBARÀ A LA CONSULTA?

La unitat política és feble per a un procés d'autodeterminació. Sense implicància de la societat és difícil donar-li legitimitat a una consulta sobiranista. L'ambient social està cobert per gruixuts núvols de corrupció política. Paradoxalment, la política excloent del govern i els seus partits, compromesos en cas de corrupció,  són els principals obstacles pel  full de ruta cap al dret a decidir. 

tres elements...

La cohesió política dels partits favorables al dret a decidir, la implicació de la societat civil i les iniciatives d'ambdós, en forma independent, de crear un ambient polític i social que estimuli entusiasme i participació els ciutadans, són els tres factors decisius per l'èxit d'un procés d'autodeterminació de caràcter no violent.

És clar que l'Estat espanyol s'oposa al procés catalanista de revisar i decidir quina és la relació que Catalunya vol tenir amb Espanya. Per tant, la clau per arribar a una consulta sobiranista depèn de si els partidaris del dret a decidir són capaços de crear unitat entre els catalans, fer amics a la resta d'Espanya i aconseguir complicitats en païssos europeus i les institucions d'Europa.

Així doncs, hauríem de respondre si els elements assenyalats estan sent favorables o no per a que els catalans decideixin el seu futur. Hi ha més cohesió política que abans del 20-N, més implicació social en el procés i més entusiame i participació ciutadana? 

... més debilitat política,

Els graus d'unitat política es dilueixen. CiU ja és una parella que, cada cop més, no s'avé. Des d'un començament, el tracte que el pacte CiU-ERC li va donar al procés pel dret a decidir va afavorir la tendència majoritària autoexcloent del  PSC-PSOE. També, va transmetre un missatge d'amos del procés al qual ICV-EU i la CUP s'hi haurien de sumar a l'essencial.

Aquesta fisonomia  es va repetir amb la ponència de la consulta. En aquesta oportunitat va rebre el suport del PSC que va explicar que ho feia per "vigilar la seva legalitat". La CUP, que no agradant-li les formes, deia que sí al text com una "qüestió de tràmit". ICV-EU va preferir fer un gest de molèstia no subscrivint-lo.

El fet de mantenir la conducció ( o la iniciativa) del procés en els despatxos del pacte CiU-ERC en comptes de posar-lo, amb naturalitat, en el Parlament i obrir-lo cap a la participació de la societat civil, rebaixa a mínims la unitat política necessaria per arribar a una consulta sobirana.

sense complicitat social,

La implicació del teixit social català sembla nul·la. El President Mas ha incomplert la promesa de convocar una reunió amb les organitzacions socials. Tampoc, aquestes han sortit amb un pla de debat i activitats  públiques per conscienciar de la importància i els significats que té l'exercici del dret a decicir pel futur dels barris, pobles, empreses, escoles, universitats, sindicats, organitzacions culturals i socials...

Mas no convoca al món social al procés del dret a decidir

La legitimitat d'una consulta sobirana depén principalment del nivell de participació ciutadana. Així com va hi haver molta gent mobilitzada l'11 de setembre passat, n'hi ha moltíssima gent que requereix més informació, que demana aclariment de dubtes i, finalment, veure els beneficis i riscs d'una Catalunya dins o fora de l'Estat espanyol, en un context de crisi econòmica i social perllongada.

un ambient deteriotat

L'ambient ciutadà a Catalunya tendeix a ser desbordat per la corrupció política i pel malestar social a causa del deteriorament de la vida quotidiana de les famílies, com a conseqüència de les retallades socials. Probablement aquest últim aspecte s'aguditzarà al llarg de l'any.

La percepció ciutadana és que els partits de govern estan exquitxats per la corrupció. CDC, pràcticament "imputada" en el cas Palau (amb la seva seu embargada), observa com prominents militants són imputats, interrogats o esperen evitar ser encausats en casos greus. UDC, després de ser condemnada en el cas Pallarols a pagar els recursos públics utilitzats en forma il·lícita pel partit, nega simplement assumir responsabilitats polítiques. 

Les sospites  es multipliquen amb l'esclat dels espionatges a polítics i persones conegudes d'altres àmbits a Catalunya. El govern d'Espanya aprofita l'opotunitat i pren la iniciativa. La Generalitat reacciona i es proposa política i policialment neutralitzar la invasió de competències. La contesa està servida.

veus crítiques

El Govern de CiU no crea ni amplia unitat política, tampoc atrau a la societat civil  per desenvolupar la seva política d'autodeterminació. És més, els seus partits són percebuts cada cop més com a responsables de corrupció: finançament il·legal. Ennuvolen l'ambient al no enfrontar ni explicar, i a vegades negar, la corrupció dins de sí mateixos.

Així doncs, haurien d'escoltar les advertències que diuen: amb bipartidisme el procés sobiranista "no sortirà bé"  (diputat Herrera, ICV-EU) o pot ser "que la consulta d'autodeterminació no s'acabi celebrant si no hi ha implicació social" (diputat Fernández, CUP).   Al qué caldria afegir: és possible que amb la desconfiança ciutadana envers partits compromesos en la corrupció, aquests puguin conduir un procés de conquesta del dret a decidir? 




  

AMB LA CORRUPCIÓ: SÍ QUE ES POT?

Per tot arreu se sent parlar de la regeneració de la democràcia. La classe política catalana es distingirà de l'espanyola en fer-la possible? Si així fos, seria més que un fet diferencial, valdria molt més que una declaració de sobirania. Però, per a que això succeixi cal superar als idiotes que repeteixen: "no tots els polítics són corruptes" (i tant que no ho són tots!), és el sistema. 

el sistema és el corrupte

La regeneració democràtica a Catalunya pot ser conduïda per un govern en el qual els dos partits estiguin qüestionats per finançament il·lícit? CDC està acusada de finançar-se mitjançant comissions obtingudes a canvi de favors concedits a l'empresa Ferrovial (cas Palau) i UDC s'ha finançat en forma il·legal, segons sentència judicial,  per fons públics que, destinats a activitats de formació, van utilitzar-se per a l'adquisició de mobiliari i pagament a funcionaris del partit (cas Pallarols).

La corrupció política a Catalunya (i a Espanya) és, com s'ha dit, un problema que corroeix el sistema polític, és a dir, les institucions estatals (governs, a tots els nivells, partits polítics, l'administració judicial). Aquesta afirmació es demostra no només el nombre de casos, sinó també en la reacció defensiva, indolent, i sobretot, protectora de la nomenada classe política davant la corrupció.

Una prova contundent d'això són els 10.158 indults dels governs d'Aznar (PP), Rodríguez Zapatero (PSOE) i Rajoy (PP). Una mesura concebuda com a excepcional amb una mitjana d'1,64 indults diaris durant 16 anys. Però, el que més transparenta l'actitud de la classe política són les estratègies que empren els seus dirigents quan es veuen davant les denúncies que afecten a un de seus membres o dels seus partits.

les estratègies

En el cas Palau, per exemple, l'estratègia de CDC ha estat el silenci y deixar que els jutges actuïn, és a dir, que passi el temps. Els seus dirigents no manifesten ni preocupació ni compromís de fer l'impossible, independentment de la justícia, per aclarir la situació que els afecta.

Prefereixen utilitzar tots els recursos legals per allargar el judici i així amagar-se darrere el procés que pot trigar anys o dècades, apostant a la prescripció del delicte o si cal l'indult, com va ser en el cas Treball, quan fa un any, el 17 de febrer de 2012, el President Rajoy va concedir l'indult a Josep Maria Sevitje (UDC), conseller del govern de Jordi Pujol (CiU), condemnat a quatre anys i mig de presó per desviar diner públic a empreses afins.

En el cas Pallarols, UDC va adoptar l'estratègia d'evitar el judici pagant la suma del desviament de fons públics cap al partit, sota la figura de responsabilitat civil subsidiària, després que el seu ex secretari d'organització, Vicenç Gavaldà i l'empresari Santiago Vallvé (UDC) no van poder sufragar la suma del frau.

La directiva del PSC es limita observar en forma impassible com l'alcalde Manuel Bustos (PSC), imputat en el cas Mercurio, primer va continuar exercint d'alcalde, i després no va suspendre les seves funcions com concejal i diputat fins que el jutge decideixi no obrir procés en contra seva. El problema no és la culpabilitat o innocència de Bustos, sinó la desconfiança davant els ciutadans que genera la seva imputació en un delicte.

 la democràcia, cada dia més en perill

És difícil imaginar que la regeneració democràtica pugui ser obra de dirigents compromesos amb un sistema basat en l'aliança (o subordinació) dels interessos dels partits (política) amb els econòmics (diner), o d'uns polítics que funcionen com classe, protegint interessos corporatius en comptes de representar els interessos dels ciutadans.

La ciutadania sembla indignada encara que no ho expressi en tota la seva magnitud. Cada cop més, una part important d'aquesta demana transparència, però també n'hi ha una part que gira ja no només contra els partits, sinó contra la política... i sense política, adéu democràcia.

Per tant, o és la regeneració d'una democràcia amb partits polítics que assumeixin una pràctica basada en l'ètica de conviccions i de responsabilitat o s'imposarà una democràcia aparent, però amb un lideratge de contingut autoritari i pragmàtic, com en certa forma ja ho és actualment.

gestos convincents i transparents, no hi ha més

La societat catalana requereix de gestos polítics convincents: d'un reconeixement explícit que el sistema polític actual cal d'una cirurgia major; de mesures clares i tangibles contra la corrupció política. Prou de "que no tots polítics són corruptes" (i tant, que no ho són tots), però això no significa reconèixer que el sistema tendeix a que els partits polítics s'habituïn a seguir pràctiques il·legals i ser percebuts com a entitats corruptes.

En aquests dies, s'ha sentit a la ciutadania dir amb convicció: Sí que es pot!!! La pregunta és si CiU, UDC, PSC i PP, ara qüestionats, i  ERC, ICV-EU, Cs i CUP, per ara no qüestionats, poden dir amb la mateixa convicció i força el mateix: Sí que es pot!!! regenerar la democràcia i actuar (molt diferent a parlar) contra la corrupció. La resposta és un transparent silenci en mig d'una densa opacitat creada pel soroll del "i tu més".  

   

ELS IMPUTATS: QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

Els polítics imputats -electes pels ciutadans i de confiança política-  perden la confiança del sobirà (el ciutadà) en una democràcia, encara que no siguin culpables. Això hauria de tenir-se en compte a l'hora de legislar. La ciutadania està indignada i els partits amb poder tendeixen menysprear-la. Aquesta actitud és clara en CDC, UD i PSC. Tots tres, incapaços de transmetre transparència.

l'imputat és subjecte d'investigació judicial

La decisió de Manuel Bustos (PSC) de tornar exercir com alcalde de Sabadell, malgrat seguir imputat per 9 delictes (tràfic d'influències, malversació de fons públics, delictes contra l'administració pública i irregularitats en l'adjudicació de serveis públics, entre d'altres) és una nova mostra de la falta de voluntat política de prendre's seriosament la corrupció que afecta a Catalunya... i Espanya.

Un imputat és una persona contra la qual es dirigeix un procés penal, diu la RAE; persona a la qual s'atribueix un delicte; és un subjecte d'investigació. El jutge resol imputar una persona per  indicis de pes, que podrien derivar en un processament.

Així doncs, la pregunta és si el President Rajoy o el President Mas, en el cas hipotètic que fossin imputats per suposats delictes en funció del seu càrrec, podrien seguir exercint la Presidència del Govern o de la Generalitat, com ho fa l'alcalde de Sabadell. 

suspendre és diferent a dimitir

La suspensió de les seves funcions pel temps que romangui imputat sembla ser una mesura raonable i justa des de l'òptica de la ciutadania (democràtica), sovint diferent a l'òptica de partit (partitocràtica). Tanmateíx, amb freqüència, es diu que això significaria declarar culpable el polític abans de ser processat i ser objecte de sentència judicial, i per consegüent, anul·lar el principi de presumpció d'innocència.

La mesura temporal de suspensió de funcions obeeix a una pèrdua de confiança, independentment que sigui culpable d'un delicte. Alliberat de les seves responsabilitats polítiques, el polític imputat podrà ocupar-se, a través de sol·licituds de diligències al jutge, d'eliminar tota sospita d'haver estat part del delicte pel qual està imputat.

A més, en cas de processos que afectin a polítics en càrrecs de representació popular (President, senadors, diputats, alcaldes, regidors...) o de confiança d'autoritats elegides (càrrecs polítics), la seva fase d'investigació hauria d'acabar en un termini limitat (per exemple, sis mesos). 

responsabilitat política és diferent a culpabilitat

A partir d'aquí, l'imputat deixaria de ser-ho, i per tant, podria reprendre les seves funcions plenes o seria processat, sota una acusació formal, i en conseqüència hauria de cessar o dimitir en les seves funcions.

La majoria dels polítics semblen confondre les responsabilitats polítiques amb la culpabilitat penal o civil . Ho ha fet Duran Lleida (UD), en el cas Pallarols, quan rebutja dimitir en raó de ser el cap del partit que s'ha finançat en forma il·legal (desviació de diners públics per finançar funcionaris i adquirir mobiliari). Sí, ell no és culpable penal, però sí que és responsable polític del partit que s'ha aprofitat de recursos públics.

El President Mas descarta que el polític imputat sigui apartat del càrrec. Ell és partidari que la dimissió estigui subjecta a una condemna o a evidències clares de  culpabilitat. En el seu raonament no existeix el factor de la desconfiança que es produeixi en la ciutadania quan un polític és imputat no per un simple indici com diu ell, sinó per un indici qualificat per un jutge.  

els senyals són dolentes

La indignació ciutadana sobre la corrupció es construeix a partir de la reacció de la majoria dels partits davant les denúncies judicials que comprometen un partit (cas Palau, cas Pallarols) o als seus companys quan són imputats (cas Clotilde, cas Mercurio, cas ITV). Ningú dóna explicacions satisfactòries, ni prendre mesures convincents, ni tampoc iniciatives públiques adreçades a aclarir els dubtes.

Sobre el futur de la corrupció a Catalunya: la reacció del PSC davant el retorn de Bustos a Sabadell és un mal senyal. Una altra prova es produirà si els diputats Xavier Crespo (cas Clotilde) i Oriol Pujol (cas ITV) són imputats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Llavors, què farà Convergència Democràtica?   

LA CORRUPCIÓ: VERSIÓ MAS

La corrupció commou Espanya i avança a Catalunya. El President Mas reacciona; es proposa analitzar-la, però exclou els partits polítics. La credibilitat ciutadana  baixa cap a nivells alarmants. UD financiada il·legalment; CDC involucrada en el cas Palau, entre d'altres. La corrupció corroeix la qualitat de la democràcia el que podria comprometre el procés d'autodeterminació.

El disseny sense els partits polítics

El President Mas torna a cometre l'error d'abordar en forma restringida problemes nacionals com la corrupció política a Catalunya. Així, com fa un mes, no es va obrir a tots els partits per elaborar la Declaració de sobirania, ara tampoc considera als partits per elaborar vies de solucions al problema de la corrupció política, que està erosionant la legitimitat democràtica de les institucions a Catalunya i a Espanya.

Mas opta per començar a tractar-lo en solitari, amb la col·laboració d'autoritats de institucions catalanes, excloent als partits que representen als ciutadans al Parlament. Probablement busca donar-li un revistement tècnico-jurídic (legitimitat d'autoritat) a iniciatives legislatives en comptes de, des d'un començament, obrir un diàleg amb els partits per acordar un pacte contra la corrupció.

La corrupció política amenaça el sistema democràtic i per això sorprèn que el President Mas no hagi justificat l'abordatge a la corrupció pel fet que aquesta està minant la legitimitat de la democràcia, sent aquesta condició indispensable per resoldre la crisi econòmica amb justicia social i portar endavant el procés d'autodeterminació.

L'òptica ciutadana

Són els partits polítics els que han d'elaborar i presentar projectes de llei que portin a un sistema polític de millor qualitat democràtica, de partits polítics transparents davant els ciutadans i d'un major control i participació política d'aquests. Així es podria veure un horitzó on els partits polítics garanteixin la democràcia.

Des del punt de vista dels ciutadans seria convenient un tractament obert, amb franquesa entre tots els partits polítics, perque el 93% dels catalans considera que la corrupció és "greu o bastant greu" i el 79,3% creu que els polítics  són "poc o gens honestos".

L'òptica del ciutadà i del sentit comú és que quan un polític és imputat no és igual que si no ho fos. És veritat que imputat no significa culpable, però sí que és sospitós, si realment creiem que la resolució del jutge d'imputar-lo és seriosa i fonamentada. Per tant, un polític imputat perd credibilitat davant la ciutadania fins que el propi jutge resolgui no processar-lo.

Si el polític amb un càrrec públic electe (regidor o diputat) o no electe (ministre o qualsevol de confiança del President) fos imputat hauria automàticament de suspendre la seva funció pública fins que el jutge aixequés la seva imputació. En cas que el processés hauria de dimitir i deixar el seu càrrec. Ara, si finalment resultés absolt, hauria de reprendre el càrrec o ser indemnitzat públicament.


 L'òptica de Mas 

La mirada de Mas és diferent. Ell observa el procediment des del punt de vista del polític imputat i no del ciutadà. Es proposa protegir-lo com si ser imputat fos el mateix que no ser-ho, en comptes de prendre distància i mirar amb independència, esperant que el jutge resolgui processar-lo o no.

La majoria dels ciutadans rebutjen que hi hagi 10 diputats (PP) imputats al Parlament valencià, com també rebutjaria que hi hagués un diputat al Parlament català, com podria ser el cas de Xavier Crespo (CDC), amb imputació sol·licitada per el jutge que porta el "cas Clotilde", tot i que el President Mas es refia d'ell.

Ara, com fiar-se del President Mas quan diu: "els casos de corrupció no existeixen fins que es demostrin". Tanmateix, la corrupció política a Catalunya o a Espanya existeix independentment del que diguin els jutges. Però tot i que els jutges la demostrin, poden sorgir polítics com Mas i Duran Lleida per aconseguir amb Zapatero o Rajoy que s'indultin, és a dir, quedin sense pena com va succeir en el "cas Treball" amb Josep Maria Servitje i Víctor Lorenzo Acuña.

La qualitat de la democràcia i el procés d'autodeterminació requereix d'un canvi de la conducció i estil del President Mas: un lideratge transversal, transparència política i empatia amb la ciutadania.

DESPRÉS DE LA DECLARACIÓ...

El PSC ha quedat atrapat en una lògica espanyola que desvirtua el seu catalanisme. És un cop dur pel procés d'autodeterminació. La majoria catalana pel dret a decidir haurà de buscar més amplitud política i social i desenvolupar una cultura unitària, semblant a la de l'Assemblea de Catalunya (1971), per neutralitzar les forces contràries i per arribar a una consulta.

Espanya no accepta... el PSOE tampoc

La majoria de la directiva del PSC ha optat per seguir les directrius del PSOE en comptes de participar en el procés d'autodeterminació amb la resta de partits catalanistes. El No de la majoria dels diputats socialistes (15 de 20, la resta no va votar) és un "no" a la política del dret a decidir, rebutjada per el PP i el PSOE a Espanya, no disposats a reconèixer Catalunya com nació i per tant, subjecte polític sobirà. 

El No de la majoria del PSC expressa la voluntat del PSOE: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc" va dir el seu cap, Pérez Rubalcaba, i, en sintonia amb el govern del PP, els socialistes espanyols no són partidaris que la voluntat dels catalans, expressada democràticament, pugui decidir el seu futur en la seva relació amb Espanya.

lògica espanyola i catalana

 La decisió de la directiva de Pere Navarro trenca amb la tradició catalanista d'un PSC articulador i moderador de la política catalana. Col·loca al PSC en la perspectiva del PSOE, i particularment la que encapçala Carme Chacón. Un PSC al costat d'una política catalanista d'autodeterminació seria contraproduent per a les possibilitats del lideratge de Chacón de cara al socialisme espanyol.

El PSC, sota la direcció de Navarro (ja no parla de la "veu pròpia"), sembla haver estat atrapat per la lògica del PSOE i el senyal és la d'una direcció autoritària, rígida, sense flexibilitat per a pactar amb la resta de partit catalanistes, com ha estat el tarannà del PSC des del seu naixement.

El No de la majoria del PSC va ser agraït pel PPC i Cs. Un agraïment de debò, que simbolitza un cop dur per al procés d'autodeterminació. L'abscència del PSC és una pèrdua per al dret a decidir.

cultura unitària

La majoria àmplia (aritmètica) és suficient legimitat per iniciar el procés, però hi ha moltes dubtes que sigui suficient com per arribar a la consulta, la qual requereix d'una majoria molt més àmplia (política i social) per enfrontir a la majoria absoluta del PP, en aquest cas amb el suport del PSOE. 

S'hauria de posar atenció en el discurs del cap d'Iniciativa, Joan Herrera, quan va aprovar la Declaració. Ell va parlar d'un procés amb "rigor democràtic", "exquisits en les formes", "que no es basi en la identitat" i "voluntat política"; es va preguntar quí conduiria el procés: "el govern, el President o el parlament" i va subratllar una idea que es necessitarà molt: "cultura unitària".

Un discurs projectiu adreçat principalment a seus principals socis, que com s'ha dit en altres post, el procés es va començar amb una actitud hegemonista de l'entesa CiU-ERC (elaboració del document amb un mètode excloent i primer esborrany on es marcava la consulta amb una alternativa ) i que després es va corregir. Per garantir que la unitat sigui i sembli real, el Parlament hauria, davant els ulls de la societat, ser el conductor del procés.

més amplitud política i social 

El Parlament de Catalunya el va fer seu el projecte d'autodeterminació i per tant hauria de ser el lloc d'on sortissin les inciatives polítiques  principals, entre altres, la llei de Consultes i els integrants del Consell de Transició Nacional, amb personalitats polítiques, socials i culturals amb sensibilitat àmplia i que siguin percebudes com referents per a diferents sectors de la societat.

També caldria que el President Mas, com es va comprometre, hauria de convocar als partits polítics, favorables al dret a decidir, i a les organizacions socials per escoltar i integrar idees, estratègies, estils i inciatives que ampliaren política i socialment el procés cap a la consulta. 

Per acabar, el PSC viu un procés intern crític. La lògica del PSOE (espanyola) s'ha imposat a la lògica, fins ara coneguda, la del PSC (catalanista). És possible revertir aquesta situació i que passi de l'autoritarisme cap el pactisme? Les reaccions d'àmplies bases socialistes han sigut d'estupor i es mobilitzen demanant debat democràtic, però també és possible que hagi un cop autoritari (d'ordeno i comandament).

EL FEDERALISME I LA CONSULTA

La veu pròpia i el projecte federalista del PSC no tenen vida al marge del procés del dret a decidir. Fora, els socialistes quedarien aïllats, darrere dels que impulsen la consulta sobiranista i dels que ja recorren un procés de recentralització, que porta a Catalunya cap a la insignificància. El federalisme i l'independentisme requereixen validar-se davant els ciutadans.

El pes de la derrota

Per què li costa tant al PSC acostar-se cap una declaració sobiranista favorable al dret a decidir? 

Un factor ha estat la pèrdua del pes polític de seu sector catalanista que va orientar la política del PSC, que es va desdibuixar a partir de la desfenestració de Pasqual Maragall fins a la sentència contra  l'Estatut de Catalunya i la desacreditació de la gestió del Tripartit comandat per José Montilla.

El relleu, el va prendre un lideratge nou sorgit dels ajuntaments  de l'àrea metropolitana de Barcelona, poc afí a la tradició catalanista i favorable a un model federal espanyol. Va proposar el desenvolupament d'una veu pròpia en comptes de separar-se del PSOE al Congrés de Diputats.

Un altre factor que incideix en les dificultats del PSC de participar d'una declaració sobiranista és el rebuig categòric del PSOE al dret a decidir, al qual s'agrega la por de l'actual lideratge del socialisme català a aparèixer cedint davant l'hegemonia independentista comandada per l'entesa CiU-ERC. 

veu pròpia i federalisme

El nou lideratge, reforçat recentment amb dirigents propers al PSOE, com és el cas d'en Maurici Lucena, va optar per aixecar la senyera del federalisme amb veu pròpia. Davant del PSOE es plantegen favorables al  dret a decidir a Catalunya i davant la resta dels partits catalans plantegen l'acord amb l'Estat espanyol com a condició sine  qua non per concretar el dret a decidir: la realització d'una consulta vinculant.

Però, paradoxalment, amb aquesta actitud rígida de la direcció, el PSC pot quedar-se sense veu pròpia i sense projecte federalista. En efecte, si aposta tot a la legalitat d'Espanya el més probable és que no hi hagi  consulta, perquè ni el govern del PP ni el PSOE estan per la labor. I si no n'hi ha, el PSC es quedaria per un costat, sense la veu pròpia, davant el PSOE, que li dóna el dret a decidir i, per l'altre, el  federalisme perdria una oportunitat extraordinària per aconseguir una victòria, al menys a Catalunya

El PSC si vol sortir de la seva debilitat política i avançar cap un lloc destacat de la política catalana i espanyola, hauria d'acceptar el desafiament de l'independentisme, competir i guanyar-lo en el terreny democràtic: en una consulta amb garanties on els ciutadans puguin optar entre diferents alternatives: el camí de la independència o el camí del federalisme amb Espanya o un altre camí, com el confederalisme.

la consulta: oportunitat per al federalisme

Si el PSC es sostragés a lluitar pel dret a decidir, el més probable és que es quedi fora, aïllat i immobilitzat o pitjor, al costat d'un PP que ja recorre el camí cap a una Espanya recentralitzada. En canvi, si en aquesta etapa del dret a decidir, s'uneix amb la resta i forma part d'una amplíssima majoria parlamentària que intentarà de convèncer al PP i al PSOE que és preferible la consulta a posar la llei com un obstacle insalvable a la expressió de la voluntat  democràtica dels ciutadans.

Hi ha temps polític per oposar-se a la independència o a l'Estat propi o una altra alternativa com el federalisme, però això exigeix una consulta sobiranista, on els ciutadans tinguin la capacitat de decidir lliurement després d'un debat informat sobre totes les alternatives. 

Així com l'Estat propi necessita d'una consulta, el camí federalista també requereix ser validat entre els ciutadans. Una reforma de la Constitució a Espanya per obrir un debat sobre el federalisme, avui és una  quimera, com fa cinc o sis anys ho era la independència, però si el camí federalista li guanyés al del Estat propi a Catalunya, sí que s'obriria una nova etapa política no només a Catalunya, sinó a Espanya.

DELI-BE-RANT

El PP i el PSOE diuen no a la Consulta. El PSC dubta. CiU-ERC rectifiquen i donen senyal de flexibilització en comptes de hegemonització. ICV i CUP participen. El Parlament sembla ser l'espai de més qualitat democràtica, que representa millor la voluntat popular del 20-N. 

El PSC ha de triar

El PP i el PSOE tanquen files, per separat, contra el dret a decidir dels catalans. El cap socialista espanyol, Pérez Rubalcaba, ha estat clar: "Espanya no accepta sota cap circumstància el dret a decidir... el PSOE tampoc". El cap popular, Mariano Rajoy, no només tanca la porta a la Consulta, sinó que va més enllà: "la Constitució està plenament vigent i és un marc que ha de conservar-se per moltíssim anys".

Ni el PP ni el PSOE conceben Catalunya com una nació, un pais, un poble diferent a l'espanyol. Rubalcaba a penes la considera com una "singularitat", però que no comporta cap privilegi respecte de les altres autonomies. Per tots dos, Catalunya no té dret a decidir i ha de negociar les seves competències, com qualsevol altra autonomia, i sotmetre's al sobirà representat pel Congrés de Diputats.

En aquest context, el PSC demana que Catalunya negociï amb el govern del PP una reforma constitucional, de tarannà federalista, i que inclogui el dret a decidir en un termini de dos anys. La directiva de Pere Navarro sembla allunyar-se de la realitat política catalana i d'Espanya i no assumeix les definicions ni del PSOE ni el PP, ni tampoc la dinàmica dels esdeveniments polítics a Catalunya des de l'Onze de Setembre passat.

El dret a decidir depèn sobretot dels catalans, de la seva voluntat política. El PP i el PSOE no volen que els catalans decideixen el seu futur amb Espanya, per tant els partits catalans, partidaris del dret a decidir, ja saben que hauran de convèncer-los, i això requereix formar una majoria qualificada no només al Parlament de Catalunya, sinó entre la ciutadania, a més de suports a Espanya i internacionals.

És la força de la voluntat política democràtica dels catalans la que pot influir en una flexibilització de l'Estat espanyol, com la suggerida pel catedràtic Francisco Rubio Llorente. ¿El PSC de Pere Navarro està disponible per carregar-se de legitimitat democràtica al Parlament i a l'espai públic per aconseguir flexibilitzar una legalitat establerta per un consens entre forces de procedència franquista i forces democràtiques?

 El Parlament ha de ser l'epicentre

La incorporació dels socialistes catalans a un acord pel dret a decidir depèn en primer lloc d'ells mateixos, de la capacitat de llegir els esdeveniments dels últims tres anys, quan el TC, a instàncies del PP i la indiferència del PSOE, va decapitar l'Estatut aprovat pels catalans. Va ser quan el President de la Generalitat, José Montilla, amb veu pròpia, va dir al govern de Rodríguez Zapatero: si no reaccionen augmentarà la desafecció catalana cap Espanya.

Però també dependrà de la capacitat de flexibilitat de l'entesa CiU-ERC. És un bon senyal que hagin acceptat reparar l'error de confondre el dret a decidir amb l'Estat propi (com també seria un error confondre-ho amb l'Estat federal). Però haurien de llegir bé el mandat del 20-N quan es va triar un Parlament favorable al dret a decidir sense l'hegemonia de ningú.

Per tant, ha de ser el Parlament l'epicentre del procés d'autodeterminació (és a dir, de decidir davant diferents alternatives). Aquesta instància és la pròpia del subjecte polític sobirà i per tant la que hauria de definir els termes de la Consulta: una pregunta, però amb la possibilitat de dos o més respostes, si cal. Així, ningú es sentirà exclòs o disminuït. És la forma que reflectiria més qualitat democràtica.

Així també, el Parlament és, mitjançant un Consell de la Consulta, en estreta comunicació amb la Generalitat i coordinat amb les organitzacions de la societat civil catalana, el que hauria de conduir políticament el procés. D'aquesta manera, tots els sectors, partidaris del dret a decidir, serien co-responsables d'aquesta etapa del procés d'autodeterminació.   

CIU-ERC: CURTS DE MIRES

El govern de CiU amb el suport de ERC posa en perill el procés cap a la consulta. La proposta de declaració de sobirania del poble català és un tret contra la seva pròpia porta, i si el dia 23 de gener no es produeix una esmena podria significar que l'entesa CiU-ERC s'apuntaria un autogol en aquest llarg partit per l'autodeterminació. 

El problema és que la declaració confon Catalunya, com a subjecte polític sobirà per decidir el seu futur, amb una única opció, quan diu que la consulta és "per fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un Estat dins el marc europeu".

L'etapa actual és la d'aconseguir el dret a decidir per a tots els catalans, no la de decidir si el futur és l'Estat propi o qualsevol altra alternativa. Això correspon a una etapa següent, que ja veurem si arriba a realitzar-se.

CiU i ERC no fan la diferència. El seu acord transmet la idea de realitzar una consulta tancada, amb una alternativa: l'Estat propi o independència. Així doncs, una part de Catalunya li imposa a unes altres parts els termes de la consulta, sense que aquestes tinguin dret a proposar unes altres opcions.

Per què CiU i ERC han optat per no distingir les etapes del procés i en cop de sumar dificulten la unitat entre els partidaris del dret a decidir, afeblint, des de l'inici, política i socialment les possibilitats de construir un front pel dret d'autodeterminació davant la declarada oposició de forces estatals, econòmiques i polítiques poderoses.

El 20-N els catalans van votar majoritàriament per partits a favor del dret a decidir. És que si una consulta d'autodeterminació no aconsegueixi una àmplia legitimitat democràtica no hi haurà Estat propi ni res, sinó que Catalunya continuarà sent una comunitat autònoma d'Espanya en procés de degradació degut al procés de re-centralització que està imposant el govern del Partit Popular.

Tornem a la pregunta de per què es confon el dret a decidir amb l'Estat propi, excloent la possibilitat que els catalans decideixen altres. Convergència (CDC) no acaba d'entendre la complexitat del tema nacional català. El President Mas no va complir amb la seva promesa de convocar els partits i organitzacions socials per tractar el tema nacional. Tampoc va consultar tots els partits que expressament s'han compromès a impulsar el dret a decidir abans de fer la seva presentació.

La tradició de CDC és creure's l'amo del tema nacional. Ja el seu cap, Artur Mas deia en l'últim Congrés, a propòsit del viatge cap a Ítaca (l'Estat propi),  que eren els coordinadors de la majoria catalana, a diferència de la resta de partits, coordinadors de minories.

Però els catalans li van dir no el 20-N, i que el tema nacional hauria de portar-lo amb diferents opcions. De seguida, CDC, obligadament, es va acostar cap a ERC calculant els vots suficients per impulsar a la seva manera el procés d'autodeterminació. 

CDC és poc inclinada al pacte amb els partits catalans, a diferència de amb els partits espanyols (PP i PSOE). A Catalunya es comporta com a un partit hegemònic, sense voluntat de compartir lideratge. Espera que els altres es sumin i no participin en els continguts y les formes de com arribar a una consulta nacional.

Aquesta és una feblesa per un procés que requereix molt més que una majoria de dos partits al Parlament. Ni tan sols una majoria de tres o quatre partits. Cal mobilitzar a una majoria social heterogènia convençuda i activa a favor del dret a ser consultats sobre a quin pais vol viure i amb quin model social.

Avui, en aquesta etapa pel dret a decidir, dividir la societat catalana entre independentistes i no independentistes, com ho promou el text acordat pel govern de CiU i ERC, contradiu la voluntat de construir una majoria política i social a Catalunya per decidir quina relació desitja tenir amb Espanya en el futur.

És l'hora de les esmenes sobre l'actual proposta. Un moment propici per desenvolupar una unitat d'acció i un entusiasme més ampli que el de la Diada passada davant un procés ple d'obstacles a Catalunya i a Espanya.

 

PSC: TO BE, OR NOT TO BE

En bona hora que el Partit dels Socialistes de Catalunya s'incorpori al debat sobre la consulta d'autodeterminació. Políticament, davant la ciutadania, és diferent "l'abstencionisme sistemàtic" que la deliberació i presa de posició sobre les mesures que hauran de decidir-se per arribar a la consulta. El primer és posar-se al marge del procés i el segon és participar-hi.

Els socialistes tenen raó quan critiquen el mètode del govern, de tractament restrictiu, que li ha donat a  l'anomenada "transició nacional". El govern de Mas s'equivoca en llegir en forma parcial el mandat de la ciutadania (del 20-N). El 71,4% va votar a favor dels partits polítics que expressament s'han compromès amb el dret a decidir sobre el seu propi futur.

Els catalans li han donat la preferència a CiU per formar govern, però no li han donat el suport per hegemonitzar el procés d'autodeterminació. Per contra, li han dit que no a l'aspiració de conduir-lo en solitari. Els socialistes són la segona força més votada pels catalans i seria convenient per a el propi procés incloure'ls després que han abandonat la posició abstinent.

El PSC històricament ha parlat de Catalunya com un país, com una nació. És el "fet diferencial" respecte de la resta d'Espanya i que ho fa recognoscible com a un partit catalanista. El PSC va subscriure el concepte de Nació Catalana en el projecte d'Estatut i que després van corregir el PSOE i el PP al Congrés de Diputats, a Madrid.

Una nació de debò, per definició, té el dret d'autodeterminació. És la garantia de poder exercir efectivament el seu autogovern. Diferent és que la nació formi part d'un estat o en formi un de propi. Això dependrà del seus ciutadans. Ara bé, aquest dret no està reconegut en la Constitució del 78 perquè les condicions polítiques, de llavors, pròpies d'una transició d'una dictadura cap a una democràcia no feien possible desenvolupar totes les llibertats.

Tanmateix, 34 anys després, els catalans, una majoria significativa, plantegen que és l'hora d'obrir un procés d'autodeterminació, és a dir, resoldre si consenteixen o desitgen clarament continuar la vida en comú amb Espanya o prefereixen formar un Estat propi, associat o independent, d'Espanya.

Però una condició sine qua non per això és aconseguir legitimar institucionalment el dret a decidir, que és el  que van demanar els catalans el 20-N, i després iniciar una negociació política amb Madrid.

El PSC ha resolt tenir una veu pròpia i això és important remarcar-ho, perquè el PSOE clarament no reconeix Catalunya com a una nació, la seva competència per decidir el seu propi futur. És el moment d'aixacar la seva pròpia veu i demanar-li  al govern de CiU condicions per a una participació en un pla d'igualtat, no subordinada a l'entesa CiU-ERC, en el procés cap a la consulta. 

En aquest sentit, el Parlament, com ha proposat Iniciativa per Catalunya (un altre partit a favor del dret a decidir), podria ser l'escenari propici, des de el punt de vista democràtic, per desenvolupar el procés, a diferència de la dinàmica de despatx que porta el govern de CiU. És l'espai que garanteix més la participació de totes les forces que estiguin per l'autodeterminació. 

El PSC, un cop allunyat del abstencionisme, haurà d'aclarir si entén l'autodeterminació com una manera eufemística d'anomenar la independència o si la considera com el dret d'un poble a triar entre diverses alternatives, en aquest cas, respecte a les relacions de Catalunya amb Espanya. Si fos el primer, ni parlar-ne; si fos el segon, molt per parlar.

ÉS LA CONSULTA, NO LA INDEPENDÈNCIA

El govern del Partit Popular rebutja sense ambigüitats qualsevol reforma constitucional que pretengui obrir un procés d'autodeterminació dels ciutadans a Espanya per canviar el seu model polític (federalisme, confederalisme) o a Catalunya per decidir la seva relació amb Espanya (Estat propi o independència).

El President Rajoy es presenta com un incondicional de la Constitució de 1978: "està perfectament preparada per abordar el que pugui ocórrer a Espanya en els propers deu anys".

La Constitució va ser el resultat de negociacions, d'un consens entre sectors provenents del franquisme i sectors que van lluitar per la democràcia a Espanya. Per tant, els seus continguts, raonablement  no podien desenvolupar al màxim el drets democràtics, com per exemple el dret d'autodeterminació.

El 1978, el pes del franquisme representat per Manuel Fraga (Aliança Popular) en les negociacions, i la influència dels poders fàctics: les Forces Armades i el Poder Judicial no feia possible desplegar el dret d'autodeterminació dels pobles que el demanaven: bascs, catalans i gallecs, les nacionalitats històriques, es deia llavors. A Espanya existia por a una involució autoritària, com va pretendre ser l'intent de cop d'estat el 23-F, cinc anys després de promulgada la Constitució.

Ara, 34 anys després, què pot justificar no reconèixer el dret d'autodeterminació?

El projecte del Partit Popular és aprofitar la crisi per imposar un nou model de desenvolupament, basat en la privatització de la economia de serveis, fonamentat en la ideologia neoliberal dominant, encara que cada cop més questionada. Aquest model suposa el desmantellament de l'anomenament estat de benestar, basat en la ideologia del bé comú, sigui en la versió socialdemòcrata o socialcristiana, ambdues devaluades.

Aquest projecte requereix d'un Estat fort, autoritari ("no hi ha una altra alternativa") que obri camp als inversors privats i els doni seguretat jurídica (mesures legislatives com la reforma laboral); que contingui les demandes de les administracions autonòmiques (com la llei d'estabilitat pressupostària), que reprimeixi la  protesta o mobilització social que resisteixi el canvi de model (límit d'alguns drets: vaga, manifestació, reformes penals, enfortiment de la repressió policial).

En aquest context, la demanda per autodeterminació és una amenaça per al projecte del PP (afecta la seva estabilitat política), i per això el govern espanyol interposarà tots els recursos de l'Estat per impedir que es consolidi l'objectiu català de realitzar una consulta sobirana.

El govern aixeca la Constitució com un mur infranquejable contra la voluntat majoritària a Catalunya: fer una consulta i no la independència, com s'ha pretès fer creure per part dels que prefereixen el statu quo. La independència seria una de les alternatives sota consulta i ja veurem si aconsegueix majoria.

Rajoy posa per davant la Constitució per evitar que s'estengui un dret democràtic com és l'autodeterminació, el mateix que, en 1978, es va presentar, però que la presència de la ideologia no democràtica provinent del franquisme també va impedir.

La pregunta que sorgeix és per què el socialisme espanyol s'oposa a reconèixer el dret d'autodeterminació dels catalans? Però això ens porta cap un altre post.

 

ELS PRIMERS INDICIS

El govern de CiU, ara aliat amb ERC, ja està a punt. Dos són els seus objectius: realitzar una consulta sobiranista el 2014 i complir les metes de dèficit a Catalunya, sota pena de ser intervingut pel govern d'Espanya segons s'estableix en la llei d'estabilitat pressupostària aprovada amb els vots de CiU.

Aquests objectius es reflecteixen en el nou elenc de consellers. Homs i Gordó, abans a l'ombra en càrrecs de gran influència i decisió política, augmenten el seu poder en assumir la gestió estratègica -político-jurídica- de la consulta sobiranista. Mas-Colell es manté com a guardià de l'austeritat econòmica neoliberal i conserva a seus dos alfils: Rigau i Boi Ruiz per a l'aplicació de les retallades en educació i sanitat.

Una gestió econòmica de continuitat respecte a l'anterior legislatura, com va afirmar el President Mas, encara que matisada amb mesures tributàries de dubtosa significació des del punt de vista de la redistribució dels costos socials. 

A més, Mas va incloure dos nous consellers reconeguts per la seva sensibilitat social: Santi Vila  i Neus Munté a Territori i Sostenibilitat i a Benestar Social i Família respectivament, sense major rellevància en les decisions polítiques i econòmiques.

El President Mas ha estat curós amb Duran Lleida amb la continuitat d'Ortega a la Vicepresidència i Pelegrí a Agricultura, i l'inclusió d'un tercer home proper al líder d'Unió com Espadaler a Interior, en sustitució del desacreditat Puig, desplaçat cap a Economia i Ocupació.

Així doncs, el govern de CiU haurà d'aconseguir l'establiment d'un ampli moviment nacional de suport a la consulta sobiranista i, al mateix temps, satisfer obligatòriament les demandes de Madrid respecte al compliment del dèficit del 0,7%. Per a això haurà de captar 4.000 milions d'euros en l'exercici de 2013.

En aquest context, de voluntat sobiranista i perill d'intervenció, la Generalitat ha demanat diàleg a Rajoy per parlar d'acords sobre la consulta i les deteriorades finances del govern català. Així mateix, ha instruït els seus consellers desenvolupar diàlegs institucionals en els seus respectius nivells.

La resposta de Rajoy ha arribat sense demora: diàleg sí, però "en allò que ens uneix, que ens fa més forts, que ens permet sortejar junts les dificultats". És a dir, ni parlar de consultes sobiranistes, ni tampoc de canviar l'objectiu de dèficit per al 2013 (0,7%).

El President d'ERC, partit aliat de CiU, Oriol Junqueres ha respost a Mas i Rajoy: "l'experiència ens ensenya que cada vegada que el Govern i les institucions catalanes intenten parlar amb l'Estat espanyol no serveix de res".

El govern del PP ha estat clar: res de parlar de matèries que es desviïn de la Constitució (consulta) i de les lleis (estabilitat). A més, Rajoy ha donat un cop de porta a qualsevol reforma constitucional, la demani qui preconitzi idees federalistes o sobiranistes.

Per tant, els indicis provinents d'Espanya senyalen que el govern de CiU haurà d'aclarir com pretén ampliar política i socialment un moviment d'autodeterminació sense fractures polítiques ni socials. Per això, el President Mas hauria de posar més l'accent, al menys en una primera etapa, en un diàleg amb els partits i organitzacions de la societat civil catalana que no pas amb les autoritats de Madrid.

Si el President Mas vol  representar amb alguna possibilitat d'èxit el procés d'autodetrminació haurà d'estendre els seus acords bastant més enllà que "al principal partit de l'oposició". I això ho podria començar, potser, amb la promesa cimera política i social. 

  

 

ELS DUBTES SÓN MOLTS

A l'elecció del President Mas al Parlament li va mancar entusiasme. No semblava que s'estigués obrint un nou cicle polític, de transició nacional en la perspectiva d'aconseguir el dret d'autodeterminació i definir democràticament la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol.

L'elecció de Mas s'aproxima més a la rutina d'un govern de continuïtat en què CiU està obligat a aconseguir els vots d'un altre partit, ERC, amb qui va haver de signar un acord de govern per donar una mínima estabilitat, sense que aquesta deixés d'autodefinir-se com "principal partit de l'oposició".

Més alegria hi va haver quan el Parlament va elegir Pasqual Maragall (2003) com a President del govern d'entesa (PSC-ERC-ICV-EU), tancant el cicle de governs pujolistes de 23 anys.

Respecte de l'acord, CiU transmet incomoditat i una forçada conveniència més que una especial emoció. A Convergència no tothom sembla molt convençut del brusc canvi de soci: del PP a ERC. A Unió no li agrada pas aquesta relació amb ERC. L'elit empresarial catalana, que fa dos anys va suportar amb total satisfacció el govern de CiU, desaprova ara el camí emprès per Mas.

ERC transmet desitjos, esforç per aconseguir un mínim de cohesió política per tirar endavant un procés d'autodetrminació, però amb alguna incertesa respecte de CiU sobre com gestionarà el govern i sense obtenir confiança en la resta de partits polítics favorables al dret a decidir.

Mas va ser elegit amb 78 vots contra 64, dels quals 36 corresponen a partits a favor del dret a decidir. És a dir, el govern de CiU neix sense poder demostrar un lideratge nacional. L'aliança amb ERC li permet disposar d'una majoria parlametària important, però insuficient per arribar al canvi històric que representaria una Catalunya reconeguda com a subjecte polític capaç de decidir el seu propi futur.

El procés d'autodeterminació ha de comptar amb una majoria política superior a l'aconseguida fins ara i sobretot un suport social actiu, més enllà de l'independentisme, perquè es tracta de vèncer políticament poderoses resistències del govern del PP, de la majoria de les institucions espanyoles que dominen, i l'oposició declarada del PSOE, a més de les forces econòmiques espanyoles i de l'elit empresarial catalana.

El dubte molt fonamentat és si CiU seria capaç de gestionar un procés amb un lideratge compartit amb la resta de sectors polítics favorables a l'autodeterminació. L'acord amb ERC és un pas, però no n'hi ha prou amb aprovar lleis si aquestes no compten amb la participació i, per tant, amb idees, iniciatives i mesures que incorporin una diversitat política i social més àmplia.

La gestió de la crisi que es proposa atraure a una majoria social requereix un canvi significatiu respecte a l'anterior legislatura (de dos anys) suportada amb el PP. El President Mas convocarà una trobada amb els partits polítics i agents socials, però al mateix temps diu que haurà continuïtat respecte de la legislatura anterior. Encara no es sap amb quin seria l'abast de la reunió promesa.

En tot cas, per a un procés d'autodeterminació cal una base política molt més amplia que CiU-ERC i un acord polític i social anticrisi amb mesures preses amb criteris d'equitat, solidaritat i estímul al creixement i l'ocupació, perquè en cas contrari serà difícil aconseguir la convicció i l'entusiasme que cohesioni i li de una embranzida al canvi històric com el que es planteja.

EL PP ENVESTEIX

Així com l'11-S centenars de milers de ciutadans van cridar independència i després el Govern de CiU va resoldre obrir un procés d'autodeterminació, el 10 de desembre passat, milers de ciutadans van cridar insubmissió i al dia següent el Govern de Mas va signar amb cinc partits un acord de defensa de la llengua catalana, i el compromís de no acatar la llei de reforma educativa del Gobierno español en cas que desmunti el model d'immersió lingüística.

Españolizar a los catalanes és la resposta del Govern del PP a la decisió dels catalans del 20-N, quan una àmplia majoria va votar pels partits polítics favorables al dret a decidir. La reforma del Ministre Wert porta el segell recentralitzador amb la fi d'enfortir l'Estat central ampliant les seves competències. Així es pretén disposar de majors facultats i d'aquesta forma supeditar a les autonomies a una Espanya més homogènia i sobretot lliure de derives separatistes. 

L'ofensiva espanyolitzadora sobre Catalunya toca el seu punt més sensible: la llengua. La iniciativa del PP és ajustar de cop la sentència del TC sobre l'Estatut i resolucions del TS a la llei educacional (LOMCE), que obligaria a la Generalitat reformular el seu model d'immersió (de 35 anys de vigència) reconeixent el castellà, tant com el català, com a llengua docent i vehicular en el sistema educatiu. 

La formulació del PP s'adscriu al seu marc ideológic neoliberal: l'Estat compleix la funció de crear les condicions jurídico-polítiques (normatives) per a que es garanteixi el lliuremercat: els pares de família escullen la llengua -català o castellà- en què s'eduquin als seus nens i nenes. Per tant, les escoles han  d'oferir els seus programes educatius en ambdós llengües i en cas que no poguessin respondre a la demanda, la Generalitat hauria de finançar-la en un col·legi privat.

El pressupost d'aquest model és que ambdues llengües estiguin en igualtat de condicions i competeixin al mercat educacional. Tanmateix, la realitat evidencia que el castellà és la llegua forta i el català la llegua feble i en el llarg termini la primera s'imposarà relegant a la segona a una condició residual o d'insignificança, com és el cas de França  -el model a seguir segons la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho- on el francès ha reduït a la nimietat a les altra nou llengües en les seves pròpies regions (provençal occità, gascó, bretó, cors, alsacià, neerlandès, basc i català).

Al costat d'aquest raonament ideològic, neoliberal, hi ha una lògica autoritària -la d' "espanyolitzar als catalans"-. L'avenç del castellà en el sistema educatiu, en detriment de la llengua feble, inexorablement afectarà l'interès, la sensibilitat per allò català i, finalment, la identitat dels que es consideren catalans, independentment que triïn ser o no ser part d'Espanya. 

El govern de majoria absoluta tracta de recuperar un Estat espanyol capaç, sense ambigüetats jurídiques i polítiques, de frenar o arraconar qualsevol fet diferencial o nacionalitat que pretengui posar-se en una posició d'igualtat. Reorientar les autonomies a entitats clarament subordinades a l'Estat central, despullant-les gradualment de qualsevol element que amenaci la identitat de la nació espanyola.

La reforma presentada pel Ministre Wert és un senyal de l'Espanya autoritària i neoliberal. Aquesta  és la que ha d'enfrontar una Catalunya plural i compromesa en un procés d'autodeterminació. La pregunta és si davant l'Estat espanyol n'hi haurà prou amb un full de ruta de l'entesa CiU-ERC o si la Generalitat hauria de plantejar-se el repte de coordinar el conjunt del catalanisme (CiU-ERC-PSC-ICV-CUP) com el que, des del Palau de la Generalitat, va acordar no sotmetre's a l'envestida de l'autoritarisme neoliberal del PP respecte la llengua catalana.

PUIG, UN PERILL PER A LA SOCIETAT

El 29-M va perdre un ull Angelo Cilio i el 14-N en va perdre un altre l'Ester Quintana, dos joves que es manifestaven, a Barcelona, en les dues jornades de vaga general de 2012. Ambdós agressions van ser causades per pilotes de goma llençades per policies dels grups antiavalots dels Mossos d'Esquadra. En els dos casos es tractava de persones que no estaven cometent cap delicte.

En la jornada del 14-N, a Tarragona, un adolescent, que transitava per el carrer mentre es desenvolupava una manifestació, va ser derrocat per un cop propinat per un antiavalot i tot seguit copejant-lo i trencant-li la cara. Una jove, que acompanyava, indignada, va protestar en veu alta i, per això, va rebre un seguit de cops de tres policies. En aquest cas es tractava d'una família que caminava per la vorera d'un carrer.

En un marc democràtic, la responsabilitat de l'acció policial és política. Aquesta pertany, en aquest cas, al conseller d'Interior, responsable de l'estratègia de seguretat (mesures i procediments) per a que la policia protegeixi als manifestants i eviti actes de violència sigui contra persones o contra béns públics o privats.

Si s'observa la forma d'actuar de la policia antiavalots en l'últim temps, s'adverteix una policia visiblement excitada, fent càrregues indiscriminades, sigui disparant pilotes de goma o copejant una vegada i una altra, contra qualsevol persona. Sembla una policia fora de tot control.

Tals característiques  reflecteixen que la política de l'autoritat d'Interior, més que mantenir l'ordre, és hostilitzar i violentar la manifestació mateixa contra les polítiques d'austeritat econòmica i de retallades socials. El tipus d'actuació policial és aconseguir atemorir i desacreditar a les persones que es manifesten, independentment que cometin actes de violència.

El Gobierno de España i el Govern de la Generalitat han coincidit, fins ara, en els criteris i l'aplicació de mesures davant la crisi. De fet, els dos anys de govern de Mas han comptat amb el suport del PP per gestionar la crisi a Catalunya. També, ambdós, han tingut una política d'interior i ordre públic semblant.

Ni el gobierno del PP ni el govern de CiU han desenvolupat una política oberta, de diàleg amb l'oposició d'esquerres ni amb els sindicats, ni menys amb els moviments socials. Per contra, els han desqualificat les seves propostes dient que només hi ha una única alternativa per sortir de la crisi.

Aquest és el moll de l'autoritarisme que, a poc a poc, va buidant de contingut la democràcia.  No hi ha alternativa, deia Mrs. Tatcher en els vuitenta, referint-se a l'aplicació d'estrictes polítiques fiscals, privatitzacions, baixos aranzels i desregulació financera i econòmica que, com a llatinoamèrica en el passat recent, va destruir els mitjans de vida de milions de persones. 

La implementació de l'alternativa -un model de desenvolupament neoliberal- requereix d'una autoritat forta, repressiva, capaç de contenir la indignació i el rebuig davant la despulla de drets (salut, educació, serveis socials) i de tota esperança d'una alternativa política al nou model.

A Catalunya, el conseller Puig és un estricte i disciplinat funcionari en aquesta perspectiva. La seva política ha estat la "d'ordeno i mando" per llençar trets i donar cops als manifestants.  Davant les conseqüències de la seva aplicació, ha tingut un tracte cínic al negar tota evidència, com ha succeït amb els fets de Plaça Catalunya (2011), el Passeig de Gràcia (29-M i 14-N) i Tarragona (14-N).

Però, Puig ha anat més lluny, quan ha protegit i aconseguit l'indult de policies delinqüents, com Joan Salva, Manuel Farré, Fernando Cea y Jordi Perissé, condemnats per el delicte de "tortures agreujades" pel Tribunal Supremo. La conducta del conseller Puig, en aquest cas, és la pròpia d'autoritats d'Interior de les dictadures dels països del con sud llatinoamericà.

La pregunta és si el conseller Puig continuarà com a cap d'Interior en el proper govern i si ERC, en les seves negociacions de suport a CiU, considerarà posar en un marc democràtic les polítiques d'ordre públic, garantint que la policia protegirà el dret de les persones a manifestar-se, sense violència, en el espai públic, a diferència del govern de CiU que va comptar amb el suport del PP des del Parlament. 

CiU-ERC: MAJORIA INCOMPLETA

Un pacte entre el govern de CiU i ERC seria insuficient per a què els catalans esdevinguin subjecte polític habilitats per decidir el seu propi futur, és a dir, exercir el dret d'autodeterminació. Aquest objectiu no s'aconsegueix només amb una majoria aritmètica al Parlament. Es necessita  una majoria política i social que representi la complexitat del catalanisme en la societat.

El resultat del 25-N dóna un missatge clar: el procés d'autodeterminació, motiu per el qual el President Mas va convocar l'elecció, requereix d'un acord polític i social ampli, capaç de sostenir l'objectiu nacional de fer la consulta i això requereix un nou acord per gestionar la crisi econòmica, fonamentalment diferent al de CiU-PP de la legislatura anterior. 

CiU sembla no acaba de llegir en tota la seva complexitat el resultat del 25-N: construir un nou lideratge compartit (des de fora o dins del govern), que reculli les diferents demandes i interessos de la majoria de la societat catalana: el dret a decidir i garantir que l'Estat del Benestar no seguirà deteriorant-se amb polítiques de retallades. Un pacte social i econòmic català amb el criteri de redistribuir els costos de la crisi.

El govern de Mas hauria de convocar, com el mateix Mas va anunciar abans de l'elecció, als partits per escoltar les diferents idees sobre com afrontar la política nacional d'autodeterminació i a partir d'aquí elaborar una síntesi o proposta d'acord. 

A més a més, el govern de Mas hauria de recollir la iniciativa del PSC (també expressada per ICV) de convocar una reunió de partits i organitzacions socials per intercanviar criteris de política o gestió econòmica i sobretot posar sobre la taula mesures concretes de finançament del dèficit, d'estímuls a l'activitat pública i privada i d'iniciatives que promoguin la cooperació social cap els sectors més vulnerables. 

La ideologia de les polítiques del govern del PP és cada vegada més transparent: un neoliberalisme que desmunta l'Estat del Benestar privatitzant i mercantilitzant els serveis socials (salut i educació) i un autoritarisme mitjançant la recentralització o control polític de l'estat de les autonomies, fent-les residuals.

Una mostra d'això és la política espoliadora enfront al deute, com ho adverteix el President Mas i la política espanyolista en educació, com denuncia la seva consellera Rigau. Davant d'aquest poder de la dreta espanyola, que avança amb autoritarisme (sense dialogar ni escoltar a ningú) emparada en la majoria absoluta al Congrés de Diputats, la mateixa que els catalans li van negar a CiU el 25-N, es necessita un poder representatiu de la complexitat política i social que sense dubte va més enllà que l'acord CiU-ERC.

El PSC, ICV i la CUP són partidaris del dret a decidir, independentment que tinguin un model polític diferent per a Catalunya. El mateix succeeix amb CiU: Convergència i Unió estan per el dret a decidir, encara que difereixin en quina relació ha de tenir Catalunya respecte a l'Estat espanyol. 

El tema més immediat no és la independència o el federalisme o el confederalisme o el reforçament de l'Estat autonòmic. L'horitzó és conquerir el dret democràtic d'autodeterminació, perquè sense aquest per una banda, serà impossible que els catalans tinguin la possibilitat de decidir el seu futur i per l'altra, l'autoritarisme recentralitzador del PP seguirà avançant convertint Catalunya en una realitat "residual", com encertadament ho ha assenyalat l'ex President Pujol. 

Així doncs, si es vol expressar la voluntat majoritària dels catalans de cara a l'autodeterminació, s'hauria d'assumir el desafiament adreçat als partits polítics catalanistes: construir un nou lideratge polític com producte d'un acord que expressi la diversitat d'una majoria política i social catalana que desitja decidir un  canvi en la relació amb l'Estat espanyol. 

L'estil de conducció que els catalans han votat el 25-N és el que aplica el President Mas quan convoca als partits catalanistes (CiU, ERC, PSC, ICV, encara oblida a la CUP que el gener s'incorporarà al Parlament). per enfrontar junts l'autoritarisme ideològic de la política educacional i lingüística del govern espanyol.