L'ALCALDE DE L'ODI

L’alcalde Xavier Garcia Albiol (PPC), de l'Ajuntament de Badalona, la tercera ciutat més nombrosa de Catalunya (219.786), va afirmar que “no podia permetre’s el luxe de consentir una imatge més pròpia del Tercer Món", i que "degradava la imatge de la ciutat”, després de prohibir que els islàmics puguin  fer les seves oracions a la plaça Camarón de la Isla durant el mes sagrat del Ramadà.

Com és posible que l’alcalde encara no s’adoni que Badalona, a més de Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat, per nomenar a la primera i segona ciutat de Catalunya,  ja tenen el Tercer Món (africans, asiàtics i llatinoamericans) en el seu paisatge urbà. 

Fa més de sis anys que més d’un miler de fidels musulmans acudeixen als rés dels divendres a aquesta plaça davant la falta d’una mesquita a la ciutat. La majoria d’aquests són dels col·lectius pakistanès i marroquí, actualmente el 37,56% dels 32.620 estrangers residents a Badalona, el què equival al 14,8% del total de població a la ciutat.

L’Alcalde, encarregat de l’executiva del PPC sobre el tema de la immigració, no asumeix que els immigrants van ser part del model de creixement espanyol establert pel govern de José Maria Aznar (PP), que demanava mà d’obra barata, no espanyola, per empènyer la inversió en el mercat inmobiliari: el motor de l’economia del país durant deu anys.

El creixement, tan valorat i anyorat pel Partit Popular, va ser degut, en bona part, a la feina dels immigrants sense papers, susceptibles de pagar menys, i més tard regularizats. Mai Garcia Albiol ha reconegut res de positiu dels immigrants, no té ni desenvolupa cap política d'acollida i inserció, només exigeix que asumeixen la cultura i costums espanyols.

Més encara, ara García Albiol fa discursos agresius i d’odi, dient, per exemple: “conviure amb els gitans romanesos vulnera el dret a la dignitat dels veïns”. També és partidari de retallar drets bàsics com l’atenció de salut a immigrants irregulars. Sempre exercint pressió, arraconant-los, en fi, desijant la seva desaparició de l'imaginari de la ciutat, com si deixessin d’existir.   

EL JOC d'ERC

A Catalunya, el cap del Govern és el cap del partit que governa. No es diferencia, com si que succeeix en un sistema presidencial, on el cap de govern no és el cap del partit. Aquest fet contradiu l'argumentació d'Esquerra Republicana (ERC) quan diu que la compareixença d'Artur Mas per explicar "els indicis" de financiació il·legal del CDC exposaria el prestigi de la Generalitat.

La indiferenciació de la gestió política del Govern i del partit, sota una mateixa persona, exigeix una aclaració formal precisament, en aquest cas de Mas, per evitar que l'institucionalitat es vegi tocada.  En el sistema català és el Parlament qui ha de vetllar pel bon prestigi de les institucions polítiques. 

Per tant, el normal és que Mas hagués acceptat comparèixer i aclarir els dubtes que hi ha sobre les actuacions de CDC en el cas Palau. El jutge Josep Maria Pijuan  va decidir que el partit de Govern dipositi una fiança de 3,2 milions d'euros per presumptes diners lliurats per Fèlix Millet i Jordi Montull (2002-2008) i per desviament de fons mitjançant facturacions falses (2007-2009).

Darrere del falaç argument de ERC, el que explicaria l'opció dels republicans és la aspiració de substituir al Partit Popular (PPC) com a soci privilegiat del Govern. Aquesta perspectiva es pot verificar en un seguiment de la línia traçada des d'un començament per l'actual directiva que presideix Oriol Junqueres.

ERC pretén reprendre el seu perfil independentista, diluït en la seva participàció durant el Govern del Tripartit (PSC, ERC, ICV-EUA)  i reposar-se políticament com un partit prop de CDC. Es tractaria d'estimular la dinàmica sobiranista de Convergència i tornar a ser percebut com un partit que es planteja com a horitzó una Catalunya fora d'Espanya.

El suport d'ERC a Mas, després de la decisió judicial, es dóna en un moment crític en que el Govern català rep una envestida del Govern d'Espanya per disciplinar-lo respecte a les competències re-centralitzadores.

ERC adverteix un moment favorable per acostar-se al Govern de Mas i allunyar-lo del PP a Catalunya. Tot això, subordinant una política de transparència democràtica, en aquest cas, d'un partit com CDC, tocat en el seu prestigi ètic, similar al del Partit Popular a nivell d'Espanya.

EL GOVERN SENSE RUMB PROPI

El Govern de CiU era l’avançada en el compliment de retallades fins a la setmana passada en Espanya.  No obstant, amb la intervenció europea  del sistema financer espanyol, el  Goven de Rajoy l'ha sobrepassat.  Amb l’allau de mesures, el Govern no només ha quedat a la saga, sinó que ha sigut envaïda en les seves competències.

El Govern de Mas orgullós de complir els deures pel seu compte, el divendres passat va xocar amb la realitat. El Ministre Montoro va recordar  al Conseller Mas Colell, renyant-lo, que el Govern d'Espanya és el que mana.

El cap de setmana, el Secretari d’Organització de CiU, Josep Rull, li va demanar al Govern que incomplís les retallades ordenades pel Govern del Partit Popular. La resposta ha arribat dos dies després: els continguts de les mesures són correctes, el problema són les formes, per a concloure que s’estudiarà la constitucionalitat d’algunes d’elles.

No, no s’arribarà a la insubmissió reclamada. No sembla l’estil de la dreta catalana. A més de recórrer a les institucions de l’Estat, CiU es limitarà a fer el seu tradicional gest polític: no col·laborar amb el seu vot, en aquesta oportunitat insignificant, amb el partit majoritari a les Corts espanyoles.

Després d’aquest episodi, què es pot esperar del Govern de CiU amb el pacte fiscal, la senyera d’aquesta legislació? Poca cosa,  si el Govern no ha fet cap esforç significatiu per formar un front polític i social català, indispensable per arribar a Madrid amb força, tampoc manifesta fermesa quan un Ministre atura en sec al Conseller que es presenta com un soci, com si fora d'un altre país.

El Govern català  cada dia més és ostatge del Govern d’Espanya, com aquest ho és de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.

DAVANT EL 29-M

La vaga general és només el començament, han dit Toxo (COOO) i Cándido (UGT). Una forma de dir que una vaga, per si mateixa, no canviarà la estratègia del govern d'Espanya. Però també sembla indicar que una vaga pot produir major confiança entre diferents sectors de la societat per multiplicar noves accions que duguin al govern a pensar en la necessitat d'obrir un diàleg social.

Per diferents motius existeix la idea que la vaga és inútil, ja que no canviarà res. La pregunta que cal fer-se és: què podria canviar i què no després de la vaga i de què depèn. Seria interessant saber en quin sector de la producció y dels serveis hi haurà hagut més vaga i en quals menys; quines conseqüències haurà tingut en el desenvolupament de les grans ciutats; com haurà reaccionat el govern respecte a la vaga el mateix dia i els següents, i quines opinions hauran expressat els partits polítics, també seria convenient observar les repercussions en alguns indicadors econòmics i mitjans de comunicació internacionals i, per descomptat, conèixer l'estat d'ànim amb què hauran quedat els que hauran fet la vaga i els que no.

Tota aquesta informació seria útil per mirar endavant i veure la possibilitats de canvis i de quins canvis. Avui, si hi ha alguna cosa segura és que el govern de Rajoy està decidit impulsar les reformes estructurals i aplicar fortes retallades en la despesa pública per complir amb les exigències de la Comissió Europea i avançar cap un nou model de desenvolupament econòmic sota les idees neoliberals.

Aquesta política requereix un major control de les despeses i per tant una major centralització en la administració. Per això, Rajoy ja va anunciar que es prendran mesures d'igualació de vàries normes de competències autonòmiques. La crisi és també una oportunitat per estimular la iniciativa privada en camps com la salut i l'ensenyament, dues àrees de competències autonòmiques. També són previsibles canvis en els sistemes de negociacions col·lectives flexibilitzant-los per afavorir als sectors empresarials i fins i reglamentant tot el dret a vaga.

La idea-força és progressivament desplaçar recursos del sector públic cap al sector privat, és a dir, desmuntar part important de l'anomenat estat del benestar i cada vegada més, empreses privades vagin assumint tasques que abans eren del sector públic, en altres paraules, la privatització de l'economia de serveis.

És davant d'aquesta perspectiva, que ja trasllueixen les mesures i discursos oficials i oficiosos, que diferents sectors de la societat hauran de reaccionar en el curs dels pròxims mesos. Així doncs, la vaga pot ser un primer pas necessari, però absolutament insuficient davant l'envergadura dels canvis que s'acosten. Obrir un diàleg social i polític requereix d'una demanda d'una majoria social i política que avui no existeix.

CDC MIRA CAP A ÍTACA

Del "dret a decidir" cap a la "lluita per un estat propi" apareix com la novetat dels acords del Congrés de Convergècia Democràtica de Catalunya (CDC). Un pas endavant en la desambiguació de la tradicional política del principal Partit de la dreta catalana. Tanmateix, el Congrés no ha aprovat cap estratègia política ni fulla de ruta que tingui com a perspectiva l'objectiu proclamat, és a dir, no existeix garantia que aquest objetiu s'acompleixi.

"Volem llegar l'avenir d'una Catalunya lliure, justa, independent que ocupi un espai propi en el món del segle XXI", diu l'acord congressual. És l'expressió d'un desig més que no pas el final del camí establert. Aquesta voluntat d'anar cap un "estat propi" pot dissoldre's per no anar acompanyada d'un recorregut de curt, mig ni llarg termini. Tampoc d'un programa polític. Per tant, per ara, és només un objectiu imaginari: "... Hem pujat a les barques i hem posat rumb a Ítaca, però el nostre estol l'ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge a Ítaca hi sigui la gran majoria del poble català...".

Mas ha posat èmfasi en què a l'obtenció de "la màxima llibertat nacional" s'hi pot arribar "amb tota la gent de Catalunya o quasi tota". Una condició ambígua, molt difícil d'aconseguir, que fins i tot pot llegir-se com a pretext per justificar la postergació indefinida de l'arribada a Ítaca.

Per un altre costat, Mas posa tota la seva confiança per aconseguir l'objectiu, en la capacitat de CDC de ser l'articulador d'una majoria social. Hom es pot preguntar si una transició nacional pot ser conduïda per un partit únic, sense pactes ni aliances amb unes altres forces polítiques ("articuladors de minories", les ha anomenat), més quan el mateix Mas, posa com a requisit el concurs d'una majoria ciutadana molt més superior al 50% dels catalans.

Tot plegat, a CDC li costa pronunciar frases més contundents: portar la seva política sota el principi d'autodeterminació cap a la consecució d'un estat independent d'Espanya. Es veritat que l'últim congrés indica un augment de la consciència per crear un estat independent, però alhora, no es compromet amb un programa o estratègia política per aconseguir-la.

I encara més, Mas, després de tot, diu que el primer és atendre la crisi i per això necessita el pacte amb el Partit Popular i després vindrien els plans de la transició nacional. Respecte a la iniciativa del Pacte Fiscal amb Espanya, en la línea d'una política d'autodeterminació, ningú no sap quan la presentarà. Aquest seria el començament de la prova per saber quanta consistència tenen els acords del congrés.

Per acabar, el govern de CiU, fins ara, no ha sigut capaç de dur endavant una política asimètrica, és a dir, establir pactes amb diferents partits en el Parlament. La política fiscal i laboral l'ha pactat amb el PP i d'igual manera ho ha fet amb la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, on el PP arriba per primera vegada i res menys que la Vicepresidència.

Ja veurem què passarà amb el govern de CiU després de la presentació dels pressupostos de l'estat.

L'ALTRE COSTAT DE DURAN LLEIDA

El president de UDC, Josep Antoni Duran Lleida ha aconseguit el favor del Presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, d'indultar a dos del seus companys: Josep Maria Servitje, ex secretari general de la Conselleria de Treball (1994-95) i l'empresari Víctor Manuel Lorenzo, contravenint les sentències de l'Audiència de Barcelona i el Tribunal Suprem, que els va condemnar a quatre anys i mig de presó per les seves responsabilitats de malgastar fons públics per un valor de 46.158 euros.

Duran Lleida sosté l'indult de Rajoy com un acte de justícia, de reparació, davant l'error dels jutges de condemnar-los. El cap dels diputats de CiU a les Corts espanyoles posa l'acte d'indultar al mateix nivell que l'acte de resoldre una condemna judicial. Així, el diputat, intenta fer creure que els seus companys no van cometre el delicte de desviar fons públics.

L'indult és, per definició, un acte de gràcia, un favor, o privilegi, que abans atorgaven els reis i ara l'atorguen alguns presidents. És una resolució política que no requereix argumentació alguna. En canvi, les sentències judicials són tot el contrari: es dicten després de llargs processos, en diferents instàncies, on es desenvolupen intricades argumentacions jurídiques de la acusació i la defensa.

Tanmateix, Duran Lleida confon els conceptes quan diu que els seus companys no han comès el frau contra l'estat. L'indult de Rajoy no anul·la el judici ni la sentència judicial, sinó que permet no complir-la. Aquesta no ha sigut revisada per cap tribunal, doncs, els companys del diputat unionista segueixen sent delinqüents d'acord a la justícia. Ningú ha presentat proves que desmenteixin el provat pels tribunals.

La actitud de Duran Lleida, que pretén blanquejar la culpabilitat de Servitje i Lorenzo, s'afegeix a la dels partits respecte a la corrupció política. A Catalunya, ni la dreta ni l'esquerra donen mostres d'interès per aclarir fets foscs com el que succeeïx en l'Associació Catalana de Municipis: republicans, convergents i socialistes no admeten auditories independents per aclarir casos de sospitosos actes de corrupció.

Duran Lleida, en aquest cas, prefereix mostrar satisfacció complaent amb els corruptes, desqualificant la feina de la fiscalia, dels jutges i la sentència del tribunal. D'aquesta manera prefereix actuar com un cap més d'una corporació mafiosa que d'un partit democràtic, i així contribueix enfortir la percepció estesa entre els ciutadans de manca d'ètica dels actuals polítics

LA PRECARIETAT ARRIBA PER QUEDAR-SE

La precarietat és la normalitat en una societat de mercat per a la majoria dels ciutadans. Una societat moguda pels interessos dels grans inversors (o millor dit, especuladors) capitalistes i els valors d'un individualisme possessiu, cobejós. Uns interessos i valors que creuen i desenvolupen la concentració del poder (econòmic i polític), la desigualtat social i econòmica, i l'exclusió de la participació i d'un debat lliure, ampli i plural.

En efecte, la precarietat econòmica, com el fet d'acceptar com a normal el mileurisme, quan fa poc temps es considerava un problema social greu, per a que sigui sostenible en el temps requereix de precarietat democràtica, és a dir, pèrdua de la deliberació i del debat públic com fonament per a la presa de decisions polítiques dels representants de la ciutadania.

La idea dominant de què no hi ha alternatives ni estratègies econòmiques vàlides, sinó les promogudes pels governs conservadors de l'UE, subordinats als poderosos que trafiquen pels mercats, és el triomf del pensament únic que conjuga neoliberalisme econòmic amb autoritarisme polític.

Són moltes els senyals que indiquen que Espanya marxa fermament cap a la precarietat econòmica (les retallades de la despesa pública, els acomiadaments massius, les rebaixes de sous, les execucions hipotecàries). Les polítiques d'ajust estructural són un primer pas en aquesta direcció.

La reforma laboral ha obert una nova etapa que tendeix a fer normal la precarizació del sistema laboral amb el trencament els mecanismes de negociació social substituint-lo per la desregulació de les relacions laborals, que permet un domini, sense contrapès, del capital per imposar les seves condicions.

Ja apunta la reforma de la salut amb la imposició de formes de copagament dels remeis i probablement, les retallades que imposarà el govern d'Espanya en els pressupostos 2012 i 2013, obliguin a restringir la salut pública i així precarizar-la, afavorint el desenvolupament de la salut privada.

La crisi mundial, augmentada a Espanya per la bombolla immobiliària, aprofundida per les polítiques imposades per l'UE al govern anterior (2010) i consolidades per l'actual govern són una oportunitat per l'ideari neoliberal d'anar construint la trama d'una societat de mercat on el ciutadà perd la seva categoria de ser un subjecte polític i es redueix a anar, cada cert temps, cap a les urnes a votar formes semblants per aplicar la política única (postpolítica).

Aquest era el somni de la Margaret Thatcher frustrat en part per les mobilitzacions socials dels ciutadans, però amb la crisi mundial s'ha introduït per tota Europa atacant "l'estat de benestar", un obstacle per als especuladors capitalistes que es mouen globalment, i precarizant la democràcia europea (parlamentària) basada en un pacte social, ja que impedeix la llibertat i fluïdesa que reclamen els especuladors per poder estendre els seus negocis.

EL CONFLICTE ESTÀ SERVIT

La reforma laboral és necessària es diu una i altra vegada. Però, la pregunta que hauríem de fer-nos és si aquesta reforma laboral, en concret, que estableix l'abaratiment del cost de l'acomiadament, de les indemnitzacions per acomiadament i normes contractuals en què l'empresari pot acomiadar fàcilment, és la necessària?

El govern espanyol i català diuen que la reforma és necessària per creuar noves ocupacions, però, alhora, admeten que continuarà augmentant l'atur el 2012. Doncs, per a què és aquesta reforma laboral?

És per afavorir a les empreses, les quals acomiadant treballadors puguin reduir els seus deutes, equilibrar seus comptes i així, en un futur, qualificar davant dels bancs i accedir a préstecs.

I doncs, el important d'aquesta reforma laboral del govern espanyol, amb el suport incondicional de CiU, és l'acomiadament. Els treballadors són els triats per contribuir a resoldre els problemes de dèficit de les empreses.

Però, aquesta reforma no només és per a això, sinó que aquesta pertany al programa del Partit Popular de reformes estructurals, que pretén canviar el model anomenat de l'estat de bienestar, basat en el pacte social, per un altre: neoliberal, basat, ja no en l'acord social, sinó en el comandament del sector privat o anomenat, amb eufemisme, els mercats (o lliure mercat), on dominen els grans centres financers.

La reforma laboral forma part d'un pla que va més enllà de la crisi. Es tracta que les empreses, i entre aquestes les que dominen els mercats, siguin les que tinguin el poder de decidir, sense regulacions especials ni contrapès, els termes dels futur contractes, acomiadaments i indemnitzacions.

Aquesta reforma laboral s'assembla a llei del sòl del govern d'Aznar, també recolzada per CiU, que va eliminar les regulacions especials i va produir l'urbanisme salvatge a la costa mediterrània i la bombolla immobiliària per tot arreu.

Per concloure, representa el trencament del pacte social i la imposició de l'austeritat salvatge per consolidar un capitalisme salvatge, és a dir, sota el diktat dels més rics. El conflicte està servit.

ADÉU ESPANYA

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, el portaveu de CiU a les Corts espanyoles, Josep Antoni Durán Lleida i la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho han alçat la veu per dir que aquí no hi caben tots els immigrants.

Però, res diuen de com els espanyols no estan cabent a Espanya i emigren cap a altres països, una situació que es va registrant amb força ja des del 2010. Els espanyols se'n van, perquè no veuen perspectives econòmiques pel seu desenvolupament personal i familiar. Les mateixes raons que van tenir molts sudamericans (equatorians, peruans, colombians, argentins...) per venir cap a Espanya.

Fa cinquanta anys, milers d'espanyols van veure's forçats a emigrar com conseqüència de la estratègia de desenvolupament econòmic adoptat per Franco de la mà dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei. Ara, augmenten els espanyols que surten d'Espanya producte de la estratègia econòmica davant la crisi europea.

La diferència d'una respecte a l'altra és que els emigrants dels 60 eren majoritàriament famílies obreres, treballadores, en canvi, ara són famílies joves de classes mitjanes, amb estudis superiors que no troben feina o són expulsats del mercat de treball i trien com a destí països europeus com França i Alemanya, o sudamericans com Brasil o Veneçuela.

El problema no és que no càpiguen estrangers i espanyols a Espanya, sinó que els polítics d'ahir i d'avui, com els mencionats, assumeixen models econòmics sigui per desenvolupar-se (en els 60) o per enfrontar la crisi actual (en els 2000) que no ofereixen un horitzó, en el cas actual, als joves i adults-joves de realització personal i familiar.

DES DEL PARTIT

L'acomiadament fulminant del cap del CCCB, Josep Ramoneda, és un senyal de que s'allotja un tarannà autoritari dins de Convergència Democràtica. Si bé el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve (CiU) té facultat legals per nomenar el director, el problema és el procediment, les formes i el rerefons de la decisió.

Es tracta del CCCB, un organisme públic de gestió cultural, que gaudeix de prestigi intern i extern, després de 17 anys de funcionament sota la direcció de Ramoneda. Esteve no ha donat cap explicació: ni si la mesura havia sigut el resultat d'una avaluació del cap o de la gestió del CCCB o era la conclusió d'una reflexió compartida per les institucions de la qual depèn el CCCB, la Diputació (75%) i l'Ajuntament de Barcelona (25%).

L'únic que ha transcendit és que la mesura de Esteve hauria estat presa a instàncies superiors. La probabilitat de que sigui així s'ha enfortit després de saber-se que el nomenament del periodista Marçal Sintes, qualificat com "masista", va ser el resultat d'una lluita dins Convergència Democràtica.

Aleshores, Esteve seria un mer executor de decisions del partit del President Mas. Per tant, l'obra començada fa més de vint anys i que ha obtingut un reconeixement que fins ara no ha estat discutit, quedarà sota la tutela partidària, en mans d'una persona que no acredita, segons el seu curriculum, una trajectòria pública coneguda ni té coneixement ni experiència en gestió cultural.

Una decisió pròpia d'aquells governs coneguts com de partit únic, de qualificació autoritària, on la cultura és percebuda més com un instrument de propagació ideològica que com un espai públic de creativitat, debat, difusió i trobades en torn a temes de la cultura contemporània, del segle XXI.

LA AFONIA DEL PSC

Veu pròpia va decidir tenir el PSC, davant el PSOE, en el seu últim Congrés . Llavors, ¿no la tenia fins ara? No, no la tenia com ho va demostrar la contesa sobre l'Estatut de Catalunya, quan un dia va votar amb els partits catalans una cosa en el Parlament a Catalunya i 36 hores després va votar una cosa diferent juntament amb el PSOE en les Corts a Espanya.

Però, ¿n'hi ha prou amb dir-ho per a que succeeixi? Per tenir-la és necessari articular-la i això exigeix una estructura exclusiva. Sense aquesta serà impossible elaborar-la amb independència i, més encara, que surti com un discurs individualitzat.

Aquesta estructura és el grup parlamentari propi, condició per a que surti una veu inconfusible, respecte a l'el·laborada per el grup del PSOE, no subjecta a les seves regles i per tant no subordinada al que resolgui dit grup a Madrid.

Per això, la decisició del congrés és un desig retòric i per tant el més probable és que el PSC continui subordinat al PSOE, sense veu pròpia, i que les seves discordàncies sigueixin sent una col·lecció d'anècdotes.

EL TSJC TREU LA LLENGUA

Catalunya novament embolicada amb les institucions de l'Estat espanyol. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha advertit a la conselleria d'Educació de la Generalitat que té dos mesos per procedir a incorporar també el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament.

La resolució del TSJC torna posar en escac el model d'inmersió lingüística vigent des de 1983 a Catalunya. Ho fa a més d'un any de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut de 2010, després de la qual el Govern d'Espanya (Zapatero) es va comprometre amb el Govern català (Montilla) a prendre iniciatives per canviar la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Així, el Govern espanyol prometia rescatar competències judicials autònomes a través de l'establiment del Consell de Justícia de Catalunya, rebutjat pel TC. Tanmateix ni el govern de Montilla ni menys el govern de Mas han reclamat el restabliment promès.

L'ordre del TSJC es fonamenta en la sentència del TC, la mateixa que la cap de llista del PSC, Carme Chacón, considerés satisfactòria, sense reparar que el TC sancionava com a inconstitucional el fet que el català fos la llengua vehicular i d'aprenentatge a l'ensenyament, ometent el castellà, l'única llengua oficial.

El President de la Generalitat, Artur Mas ha reaccionat amb virulència: "Porten molts segles tocant-nos el nas amb el tema del català, intentant que vagi a menys". Però, també des de fa segles que els catalanistes no tenen el coratge d'enfrontar el nus de la qüestió que hi ha darrera d'aquest recurrent tema.

L'Estat espanyol, les seves institucions, no reconeix Catalunya com a una nació, diferent a l'espanyola, i per tant amb capacitat d'autodeterminació. Catalunya pertany a "la indissoluble unitat de la nació espanyola", sense perjudici d'acceptar el concepte de "nació catalana", però sense efectes jurídics, sinó com autorepresentació ideològica, històrica o cultural.

I respecte a la llengua, el TC va dictaminar que ambdós llengües no només han de ser objecte de ensenyament, sinó també mitjà de comunicació en el conjunt del procés educatiu i per tant constitucionalment obligatori que siguin reconegudes com a vehiculars.

Si el President Mas i els catalanistes (democristians, liberals, republicans, socialistes, ecologistes, etc.) volen garantir la discriminació positiva del català com a llengua vehicular en el procés d'ensenyament, entre d'altres, com en el de l'administració, han de elaborar una política democràtica de la qual l'objectiu sigui aconseguir el dret en l''autodeterminació ( o dret a decidir).

En suma, ser una nació amb conseqüències jurídiques, no metafòrica. Però em temo que uns i altres tenen motius per a no portar les coses tan lluny. El propi govern, tan dramàtic per expressar el rebuig, depèn del Partit Popular per continuar la seva política de retallades i austeritat econòmica, definida com a la seva primera prioritat.

En tot cas la resolució del TSJC serveix per saber, en dos mesos més, quin és el pols del catalanisme, dels partits catalanistes que van ser derrotats per el TC l'any passat i que molt aviat es veuran enfrontats al compliment de l'ordre del TSJC.

UNA ALTRA MIRADA DE CATALUNYA

Fa cinc dies, el post anterior: "CiU I LA POR A L'ALTRE", es preguntava quan seria possible que un alcalde digués que s'autoritzava un projecte de centre de culte en virtut dels drets humans (article n 18) i el compliment de les normes administratives. L'alcalde de Figueres, Santi Vila (CiU) ho ha fet.

A diferència dels seus col·legues de Salt i Torroella de Montgrí-L'Estartit, Vila ha presentat un projecte, d'acord a les normes de la llei aprovada pel tripartit encara vigent, pel qual els ajuntaments estan facultats per cedir terrenys destinats a la construcció de centres de culte.

A més, ha justificat el seu projecte dient que compleix amb els "principis de la democràcia occidental", que precisament es basa en els drets humans. Vila critica la reforma anunciada pel govern de CiU, perquè contravé aquests principis.

L'alcalde afegeix que el projecte és un element per a la convivència i la integració. Per ara, les confessions interessades són les que professen els cultes ortodox (romanesos), testimoni e jehovà (americans) i islàmic (marroquins).

L'alcalde Vila assumeix el "fet nou" que ha portat la globalització. Visualitza una Catalunya barrejada per una població culturalment diversa. Davant això, crea espai per a que la diversitat, religiosa en aquest cas, es manifest en llocs dignes i apropiats. Una forma de normalitzar el que ja esdevé a la societat, de gestionar una ciutat amb cohesió social i convivència.

L'alcalde de CiU a Figueres s'ha cregut la metàfora de la Casa Gran promoguda per Mas fa un temps i actua en conseqüència. Mentre el Govern de Mas prepara una reforma que introdueix criteris subjectius per a que els alcaldes resolguin construccions de llocs de culte d'acord a les circumstàncies i no segons el dret dels ciutadans , com ho ha fet l'alcalde Vila.

CiU I LA POR A L'ALTRE

Els alcaldes de CiU a Salt (Jaume Torramadé ) i a Torroella de Montgrí-L'Estartit (Jordi Cordon) van revocar les construccions de mesquites i un centre de culte evangèlic decisió presa pels seus antecesors en l'Ajuntament argumentant questions d'avantatges econòmics i estètics urbans.

El Govern de CiU s'acosta a reformar la llei de centres de culte, aprovada per el Govern Tripartit (2009), que obligava als ajuntaments a preveure terrenys d'ús religiós. Ara, els alcaldes podran decidir les noves construccions de centres de culte d'acord a "les característiques arquitectòniques, culturals, de tradició, històriques i l'impacte sobre els elements artístics” dels projectes.

Els que professen ambdós religions -islàmica i evangèlica- són majoritàriament immigrants residents que procedeixen del món àrab (i Pakistan) i del món americà. Per tant, les mesures es proposen contenir la lliure expressió del culte religiós, de mantenir els privilegis de l'Església Catòlica com si fos un acte per cautelar la tradiciò i la cultura catalana.

Aquestes actituds i mesures col·loquen a CiU en línia amb el tradionalisme catòlic pre-conciliar, hereu dels esperits dels creuats. El Govern de Mas dóna la esquena a un aspecte propi de la identitat europea, de la il·lustració -la llibertat religiosa- com ho va reconèixer amb sabiduria i humilitat el Papa Joan XXIII en un discurs als bisbes del món (1963) .

Quan serà possible escoltar a un alcalde dir: s'autoritza la construcció d'una mesquita o d'un temple evangèlic en virtut del dret a la llibertat de manifestar la religió o la creença, individual y col·lectivament, tant en públic com en privat, per l'ensenyament, la pràctica, el culte i la observància i per complir amb les normes administratives.

Per això, cal assumir que a la nostra època, la de la globalització, li correspon construir una societat intercultural en la qual es respectin els drets humans de tots, en aquest cas dels catalans i dels nouvinguts a una Casa Gran com va prometre un dia Artur Mas, però que ara, el seu Govern s'obstina en empetitir sota la por a "l'altre".

ESPANYA, QUO VADIS?

Una cosa banal

El candidat del PSOE, Alfredo Perez Rubalcaba es pregunta: Qui ha dit que sigui d'esquerres endeutar-se? Ningú, perquè és una pregunta nècia, banal. Més aviat, l'interrogant és: És política d'esquerres restringir constitucionalment el rol actiu de l'Estat en el desenvolupament econòmic d'un país i la protecció social dels sectors més desafavorits?

La reforma constitucional és la resposta del President Zapatero, amb l'assentiment complagut de Rajoy, a les pressions dels mercats internacionals i la seva adaptació a la línia traçada pels governs de Merkel i Sarkozy per a que els 27 estats donin seguretat de la seva austeritat i que els seus pressupostos seran equilibrats.

Per tant, la pregunta que podria respondre Rubalcaba és si els que dominen els mercats i els governs esmentats són d'esquerres, de dretes o neutres.

El dictat

De la nit a la matinada, Zapatero pacta amb Rajoy una reforma constitucional. Zapatero assetjat per uns mercats que no li donen treva; Rajoy feliç amb una mesura coherent amb la seva línia de establir noves regles del joc que assegurin als inversors privats mercats atractius.

Ambdós coincideixen en aprovar la reforma ràpidament, en menys de quinze dies, sense consultar als ciutadans. Ho justifiquen dient que el PSOE i PP representen el 90% dels ciutadans. Tanmateix, els electors del PSOE fa tres anys no van votar un programa ni una promesa semblant a la decisió presa per Zapatero. Al contrari, els que li van donar suport ho van fer per proposar un Estat actiu per canviar el model de desenvolupament.

La decisió d'imposar aquestes noves regles constitucionals s'assembla més a un dictat propi d'un govern autoritari que d'un govern democràtic que, davant un canvi fonamental, confia en els ciutadans. La decisió d'evitar un referendum s'explica per la por que una majoria de l'electorat que vota al PSOE rebutgi la proposta pactada amb Rajoy.

Cap al tercer món?

"Preferim tenir una opcupació temporal que un aturat", va dir el Ministre del Treball, Valerio Gómez quan va presentar les últimes mesures anticrisi. La mateixa afirmació van expressar les autoritats econòmiques de la dictadura de Pinochet durant la crisi del deute extern la primera meitat dels 80 a Xile.

El Ministre Gómez ha aclarit que la mesura tindrà una vigencia de dos anys. A Xile la crisi va acabar durant la segona meitat dels 80, però l'ocupació temporal continua vigent i enfortida durant el periode democràtic dels últims vint anys.

La temporalitat de l'ocupació és part d'un model de creixement del qual una de les seves bases és la precarització del mercat laboral. Ens podríem preguntar si Espanya s'adreça cap a aquest model. La pregunta és pertinent, perquè la mesura d'ocupacio precaria es planteja en plena crisi del deute sobirà i en un context de pressions internacionals per asumir polítiques d'ajustos estructurals.

Aquestes polítiques eren molt semblants a les imposades per el FMI als governs llatinoamericans en temps de crisi: equilibri fiscal rigorós (retallades de la despesa pública, rebaixes d'impostos a les empreses), desregularitzacions dels mercats, privatitzacions d'empreses públiques.

¿LA CASA GRAN O NO HI CABEM TOTS?

Plataforma per Catalunya (PxC) s'ha sumat a l'Alcalde de Salt, Jaume Torramadé (CiU) i al regidor, Felip Gil (PP) a la seva política de persecució als immigrants que professen el culte islàmic. L'Ajuntament ha prohibit l'ús de terrenys adjudicats per l'administració local anterior per construir una mesquita, després d'una forta campanya de PxC.

La decisió no només desconeix un acord legítim, sinó que contradiu el dret de llibertat de culte (llibertat religiosa) de les persones garantit en la Constitució. És a dir, per a CiU i PP a Salt milers de persones no podran fer ús d'un dret que sí que poden exercir uns altres. Es suposa que l'Estat espanyol és aconfessional, però en aquest cas el seus representants locals discriminen.

PxC desitja que els immigrants s'assimilin a la cultura espanyola (o catalana) i renunciïn a la seva pròpia o al menys no la expressin a l'espai públic, és a dir, desapareguin com "altres". O com moltes vegades s'escolta cridar pels carrers: "tornin a casa seva". Aquests objectius requereixen d'una política xenòfoba, de rebuig, en aquest cas, a l'immigrant musulmà

És el que està aconseguint PxC a Salt amb el suport de CiU i el PP sense fer-se càrrec d'un fenomen de l'època actual: la formació de societats cada vegades més barrejades, on la interculturalitat és un senyals d'identitat. Per tant, la bona convivència social dependrà de les capacitats que hi hagi per produir intercanvis entre les diverses cultures, sense pretendre imposar-ne una sobre l'altra.

Els catalans de "tota la vida" han après a conviure amb la immigració arribada de la resta d'Espanya. Ara el desafiament és aprendre a fer-ho amb una immigració més complexa. Ni els nouvinguts de la Xina o del Pakistan, ni del Marroc o de Senegal; de Romania o de Georgia; ni d'Equador o de Colòmbia se'n van anar.

La lògica de PxC condueix cap el conflicte creixent. Pretendre viure en un món culturalment homogeni, on tota manifestació cultural, religiosa o política dels "altres", encara respectant el drets de les persones pel fet d'esser diferent és negativa. No imagina que demà podrà veure un alcalde de Barcelona, per exemple, d'origen equatorià o marroquí o algú de credo musulmà.

En el marc de la crisi, les tendències xenòfobes a Europa creixen -no només en l'extrema dreta-, com ho demostra la Directiva Europea de la Immigració (2008) la qual criminalitza als immigrants. A més, la dreta a Catalunya, treu a relluir una retòrica populista ("no hi cabem tots", "els immigrants són afavorits en consultoris o escoles"; "els marroquins cometen frau amb els recursos públics").

Si la majoria dels immigrants es quedessin a viure a Catalunya, entre aquests una nombrosa població que professa l'islamisme, quina és la política de l'actual Govern respecte de la demanda per construir llocs de culte?: la de no admetre mesquites perquè atempten contra la identitat cultural dels catalans o espanyols, o la d'admetre-les, perquè són part de la identitat cultural europea dels drets humans

El Govern de CiU hauria de definir-se si optarà per la política de la "Casa Gran del Catalanisme", postulada fa un temps per l'actual President Mas o la del "No hi cabem tots" expressada per Duran Lleida (UD), Sánchez Camacho (PPC) i pel seu màxim exponent, Josep Anglada, el líder de PxC.

DOS DELS MILLORS

La xenofòbia sembla apuntar-se a la Generalitat. El conseller d'Empreses i Ocupació, Francesc Xavier Mena acusa als marroquins de cometre actes fraudulents: apropiar-se indegudament de recursos socials de l'Administració catalana.

Així va justificar la seva imposició de canviar els procediments de pagament de la Renta Mínima d'Inserció (RIM), el que va portar a que 34.000 beneficiaris es quedessin sense rebre el seu ingrés de 420 euros el mes d'Agost.

Així el conseller criminalitza als marroquins, el grup més nombrós d'immigrants a Catalunya (225.000, 19% dels immigrants). Els culpabilitza al denunciar-los com a usurpadors de diners públics destinats als sectors més pobres. Tot això sense presentar cap prova.

Els delictes, com el frau, són imputables a persones, mai a grups o col·lectius nacionals. L'estigmatització suggerida per el conseller Mena és una contribució més al desenvolupament de la xenofòbia de la població catalana contra els marroquins ( o moros).

El procediment seguit per Mena ha sigut desproporcionat. Ha rebut el rebuig d'especialistes, professionals, ONGs, institucions, com el Síndic de Greuges, parlamentaris, a més de les seves temeràries acusacions. A diferència de Mena, el seu col·lega, el conseller de Benestar Social, Josep Lluís Cleries al menys s'ha disculpat pels problemes causats. Mentrestant, el PSC, ERC i ICV han aconseguit una sessió especial del Parlament per a que ambdós consellers passin comptes les seves gestions.

El Govern de CiU es va definir com a el govern dels millors a principis d'any, quan el President Mas va presentar al seus consellers com a persones idònies pels seus antecedents. Després de vuit mesos podem veure que ni el conseller Puig ni el conseller Mena compleixen amb mínims requerits.

Ambdós han demostrat una actitud prepotent molt rígida a l'hora de respondre a les crítiques pels seus criteris i decisions. En el cas de Puig en el tractament al moviment 15-M (desallotjament de la plaça Catalunya i repressió en el Parlament). En el cas de Mena, en el tractament del control d'irregularitats en els cobraments de la RMI.

La improvisació, les dolentes decisions i sobretot una conducta autoritària i perillosa per a la seguretat i convivència ciutadana a l'estigmatitzar els indignants com a un moviment violent i als immigrants marroquins com a delinqüents.

EL SILENCI DELS CATALANS

Que hauria succeït si una dona musulmana hagués sigut assetjada, pressionada i marginada per un cap religiós de la seva associació islàmica en Catalunya per ser parella d'un home blanc, de cultura occidental o bé ser parella d'una altra dona?

Probablement, els mitjans de comunicació haurien informat a la primera pàgina amb grans caràcters. També, segur que hi haurien buscat reaccions de representants del govern, de partits polítics, creant-se un debat sobre la legalitat i proposicions de sancions davant l'atropellament de les llibertats individuals.

Plataforma per Catalunya (PxC) ho ha fet contra una de les seves regidores de Salt, Joana Martínez per ser parella d'un negre, camerunés. Tres dies després de la marginació de la regidora, Carles Bonet, regidor de Salt de la PxC, també va renunciar degut sofrir una experiència similar: assetjament i humiliacions, en aquest cas per ser parella d'un home d'origen dominicà.

El color de la pell, la nacionalitat, la cultura (d'un país africà i llatinoamericà) i l'opció sexual són motius per ser objecte de persecució política. L'autor d'aquesta flagrant contravenció a les disposicions constitucionals és un partit polític legal, amb una creixent representació municipal i que va estar a punt de arribar al Parlament de Catalunya les passades eleccions autonòmiques.

PxC va treure 5 regidors el 2003; 17 el 2007 i 67 el 2011. A les eleccions autonòmiques del 2003 va obtenir 4.901 vots (0,15%) i en les del 2010 va obtenir 75.321 vots (2,42%). Tothom reconeix que aquest ascens es deu a la seva posició homòfoba: perseguir la immigració, un dret fonamental establert en la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 13) signat per Espanya.

Com s'explica el silenci dels partits catalans en aquesta oportunitat? Però encara més: ¿Per què no enfronten la política racista i homòfoba de la PxC? Alguns diran: és un partit minoritari i seria donar-li importància; uns altres: que sí, que hem fet declaracions en què denunciem la seva homofòbia.

El problema sembla ser la immigració, un tema en què la majoria dels partits catalans prefereixen mantenir una ambigüitat.L'augment d'una posició negativa dels catalans cap la immigració , inhibeix als partits a sostenir posicions clares i això afavoreixen als que sí ho tenen clar: perseguir la immigració, criminalitzar-la al considerar que lesiona drets dels autòctons.

Els partits catalans semblen ser més complaents o miren al costat si la homofòbia és dels catalans,que si aquesta procedeix d'estrangers, especialment si aquests professen l'islam.

ELS PARTITS MIREN PEL COSTAT

Una por va recórrer el cos de molts catalans la nit del 28 de novembre de 2011. Durant més d’una hora, quan es comptaven els vots de l’elecció del Parlament català. Aleshores, Plataforma per Catalunya (PxC) treia 3 representants. Una de les expressions de l’extrema dreta catalana estava a punt d’aconseguir escons parlamentaris. Hores després la por va desaparèixer.

Però el que va sobresortir i amb més força va ser la pròpia PxC. Fa pocs dies va distribuir un fulletó xenòfob: "nens moros acaparen ajudes y trien col·legi”; "medicaments lliures per a immigrants”; comerciants pakistanesos "no paguen impostos ni se’ls obliga complir les normes"; estrangers contractats "abans que els autòctons del poble".

“Primero los de casa” va ser la consigna de PxC les passades eleccions municipals i els missatges del fulletó són una aplicació ajustada a la mateixa. No obstant això, s’adverteix una gran indiferència dels partits que van aconseguir escons en el Parlament. Ningú pren cap iniciativa per enfrontar la xenofòbia cada vegada més crescuda a Catalunya.

Al contrari, Mariano Rajoy va dir després de les eleccions municipals que estava obert a pactar amb tots els partits en els ajuntaments menys amb Bildu. Per tant, si fos necessari pactaria amb PxC, mentre la resta de partits pensen que la justicia podría aturar-lo.

Prefereixen això sense adonar-se de que el partit d’Anglada és consolidat i forma part d’una trama europea. El 2006 es va presentar en 43 municipis i va obtenir 17 regidors amb 12.000 vots. Quatre anys després, el 2011, es va presentar en 81 municipis i va treure 67 regidors amb 65. 905 vots.

No serà la justícia la que neutralitzi els avanços de l'extrema dreta, sinó la política. Programes polítics que demostrin que la immigració és part de l'època anomenada globalització i que per al desenvolupament d'Europa caldrà més immigrants.

A partir d'aquí haurien de plantejar objectius i plans concrets de curt, mitjà i llarg termini, basats en el respecte dels drets humans, la cohesió econòmica i social i el coneixement i intercanvi intercultural entre els nouvinguts i els autòctons.

QUÈ FER AMB ELS IMPUTATS?

Una persona imputada per la decisió d'un jutge es converteix en sospitosa. Però no es tracta de qualsevol sospita. El dubte que penja sobre ella és el resultat de la decisió d'una autoritat el raonament especialitzat de la qual es basa en indicis i fets que evidencien una probable culpabilitat. Per això, quan aquesta sospita cau sobre algú que posseeix un càrrec públic desperta alarma.

La cúpula militar turca, recentment dimitida, va intentar ascendir a 17 oficials imputats per tribunals civils de participar en la trama d'un cop militar contra el govern democràtic de l'actual President Erdogan (2003). El dimitit cap de l'Estat Major de l'Exèrcit turc, Isik Kosaner, va explicar la promoció dels 17 amb l'argument que les seves sentències encara no havien estat emeses.

El mateix raonament dels militars turcs va ser utilitzat per la cúpula del Partit Popular quan va decidir la postulació de Francesc Camps, imputat per un jutge de "suborn passiu impropi", a la reelecció de la Generalitat Valenciana. El cap del Partit, Mariano Rajoy va justificar la decisió dient que mentre no es dicti sentència, no hi havia cap problema per exercir un càrrec públic.

En ambdós casos, el raonament mostra debilitat ètica. Les persones -els 17 militars i Camps- si bé no són culpables, sí que són persones que tenen la seva credibilitat qüestionada per una autoritat representativa del poder judicial. Per la natura de les seves responsabilitats públiques aquest tipus d'imputats haurien de suspendre les seves funcions fins que no s'emeti sentència definitiva.

La ciutadania, cada cop més, expressa el seu rebuig a la corrupció que es manifesta en la classe política. Aquesta està formada, entre molts altres fets, per la defensa incondicional que els partits donen als imputats quan són de les seves files.

Ara, que s'acosten les eleccions generals, és la oportunitat per a que els partits proposin canvis en seus programes que millorin la qualitat de la democràcia. En aquest sentit seria adequat veure propostes de noves normes constitucionals que exigeixin transparència en el comportament de les persones que ocupen càrrecs que requereixen la confiança pública dels ciutadans, siguin aquests polítics, militars o jutges.