L'elit catalanista va abandonar a meitat de camí la manifestació del 10-J (recordem que la marxa havia d'acabar a la plaça Tetuan i els dirigents es van dissoldre al Passeig de Gràcia i Gran Via després de caminar quatre carrers).
A la setmana següent els dirigents polítics catalanistes van deixar a l'estacada als centenars de milers de ciutadans que els van demanar unitat per enfontar la crisi a causa de la sentència del TC (recordem que l'acord aconseguit al Parlament de Catalunya es va trencar 48 hores després al Congrés dels Diputats a Madrid).
El PSOE no va acceptar sumar-se a votar una declaració dels partits catalanistes i tot seguit va demanar al PSC redactar un altre text per votar-lo al Congrés. Així evitava participar de la imatge que produiria el fet que Catalunya, representada pel vot del Parlament, aconseguia la aprovació de Espanya, representada pel Congrés dels Diputats.
El PSC va admetre la decisió del PSOE demanant a la resta de partits catalanistes sumar-se a la nova declaració. D'aquesta manera la iniciativa que aprovaria el Congrés ja no seria del catalanisme, sinó del PSOE-PSC. Els socialistes catalans optaven per seguir al PSOE en comptes de continuar al costat de CiU, ERC i ICV.
Ni la sentència del TC ni la manifestació del 10-J han estat suficient per obrir una nova etapa a la política catalana. Després de un mes d'ambdós esdeveniments i abans de l'elecció d'un nou Govern, la divisió creix.
El PSC ha preferit distanciar-se de la resta de partits defensors de l'Estatut i embolicar-se amb un Gobierno de Zapatero satisfet amb la sentència i que només podrà oferir iniciativas que tranquil.litzen als catalans. CiU aprofita per allunyar-se també, i es planteja guanyar amb majoria absoluta la propera elecció.
Ni un govern tripartit ni un govern monocolor de CiU aconseguiran els seus objectius de que sigui reconegut el dret a desenvolupar l'autogovern a Catalunya. Per a això es requereix construir una majoria política i social més amplia com la insinuada el 10-J, la que no és possible amb un PSC governant sense autonomia del PSOE i un CiU governant en solitari. Ambdues situacions condueixen a la política de peix al cove, es a dir, més del mateix.
