CiU, trist, PP, mut

A Catalunya, la corrupció produeix pena, dolor, semblant a una desgràcia d'algú de "bona família"; en canvi a Madrid produeix un silenci paralitzant, semblant a la gràcia d'un dictador impertorbable. CiU ha viscut contenent investigacions parlamentàries i judicials, en canvi el PP ha viscut la corrupció tirant cap a endavant, com sí res no passés. Dos prohoms catalans s'inculpen; quatre tresorers del PP encausats. Però, creure's els amos del públic ve de més lluny.

Jordi Pujol va confessar d'haver furtat diner a l'Estat

el to familiar de la corrupció

Quan Félix Millet va confessar el seu frau contra el Palau de la Música, Jordi Pujol, decebut, va dir que se sentia "molt dolgut amb Félix Millet" i que el cas Palau era "penós i trist". Semblava estar davant la desgràcia d'un familiar. Millet, era un "prohom català", condecorat per Pujol amb el premi Creu de Sant Jordi, a més d'haver prestat serveis importants a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Ara és Jordi Pujol el que va confessar el seu frau contra l'Estat i torna aparèixer un aire de familiaritat. Per una banda, el president Mas, serè, el reconeix com el seu pare polític i declara sentir una "pena i dolor immens" i afegeix "compassió". Mentre l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, atabalat, declara que "desaparegui", perquè ara és un "llast".

A més, Duran Lleida, desolat, va expressar tristesa pel què ha escoltat d'alguns convergents, al·ludint a Trias o a Josep Rull, el recent designat coordinador general de CDC. Aquest, desmarcant-se de l'aura familiar, va afirmar emfàtic: "si el president Pujol no s'hagués apartat ho hauríem fet nosaltres".

Millet va confessar haver-se apropiat de 3,3 milions d'euros

la ineficiència de Mas i la refundació de Rull

Tant Millet (19 anys president de la Fundació de l'Orfeó Català- Palau de la Música) com Pujol (23 anys president de la Generalitat) amb la seva conducta transmeten la idea de considerar-se a si mateixos amos absoluts. El primer robant diner i el segon furtant diner, aprofitant-se, ambdós, dels seus càrrecs públics o les seves posicions privilegiades en la societat catalana.

El president Mas ha estat ineficient per començar una regeneració democràtica en la política catalana. La pregunta és si està en condicions d'iniciar-la realment si no es capaç d'aclarir el caràcter dels vincles de CDC amb el cas Palau i pels quals el jutge té embargada la seu del partit des de juliol de 2012, i demostra credibilitat política davant la corrupció que compromet a membres reconeguts de CDC.

No obstant això, Rull, el nou segon home de CDC, es planteja refundar el partit cap una Catalunya sobiranista, amb un nou programa polític compromès amb la independència (trencant l'statu quo), la justícia social (desenvolupant l'Estat del Benestar) i la regeneració democràtica (actualitzant valors i principis de transparència política). El debat sobre els termes de la refundació s'iniciarà després de l'11.
 
tots els tresorers del PP processats

La baixa qualitat de la democràcia a Catalunya té la seva rèplica a l'altre costat de l'Ebre. El govern del PP en silenci pateix la corrupció que compromet el partit.  La llei de transparència no acaba de presentar-se i fins a fa poques setmanes la seguia negociant amb el PSOE de Rubalcaba, i no se sap si Pedro Sánchez negociarà un projecte de regeneració democràtica amb el currículum del PP.

El PP no s'avé a la probitat i sembla un tant ingenu pensar que el partit de Rajoy pugui crear condicions per resoldre la corrupció estesa en el sistema polític. La seva pròpia motxilla la té molt carregada de bruticia en diferents comunitats (Gürtel) i en els despatx del carrer Gènova (sobresous en negre)

Dels quatre tresorers del partit, des de 1982, quan era Aliança Popular, fins al 2009, un d'aquests va ser processat per la justícia (Rosendo Nasseiro 1987-1993) i la resta ho seran ara, d'acord a una resolució del jutge Pablo Ruz: Ángel Sanchís (1982-1987), Álvaro Laporta (1993-2008) i Luís Bárcenas (2008-2009). Tots per finançament il·legal del PP.

Barcenas va confessar haver lliurat sous a Rajoy i Cospedal, entre molts altres

com corria el suborn

A més a més, les cúpules i alts càrrecs han rebut pagaments de sobresous en diner no declarat a hisenda, procedent de cobraments de comissions a constructores, companyies d'assegurances i de donacions anònimes durant molts anys. Sumes des de 5.000 fins a 15.000 euros, com ho acrediten els documents lliurats per Luís Bárcenas i validats pel jutge Ruz. 

A això s'hi afegeix l'inici del judici contra 45 imputats, que formen part d'una trama organitzada (Gürtel) que, durant 10 anys, "en torn a la figura de Francisco Correa, va obtenir irregularment adjudicacions públiques de diferents administracions governades pel PP mitjançant el lliurament de suborns a funcionaris i autoritats amb competència o influència en aquestes contractacions".

La corrupció al PP recorda la Tangentopolis italiana, quan els polítics rebien pagaments a canvi de proporcionar contractes, obres, subvencions amb diner públic d'acord a estrictes percentatges de distribució entre els partits amb poder (demòcratacristians i socialistes). Aquest sistema va ser sacsejat pels jutges que van descobrir la trama concloent amb 1.233 condemnes y 429 absolucions.

Correa va confessar que Alejandro Agag, gendre d'Aznar, li va obrir les portes del PP

l'apropiació del públic

A Catalunya i a la resta d'Espanya prolifera la corrupció. Dir, com s'acostuma, que aquesta en l'àmbit polític afecta només a persones individuals és un sofisma. Francisco Correa i Luis Bárcenas, d'una banda, i Lluís Millet i Jordi Pujol, d'una altra, són la punta de l'iceberg. 

L'apropiació de recursos públics són part d'una estructura de valors i un sistema de finançament que els partits amb poder: PP (abans el PSOE) i CiU no han volgut canviar, permetent o aprofitant-se amb l'ús de pràctiques habituals semblants a les de l'època franquista.

EL MIRATGE DEL DIÀLEG

La posició original de Rajoy és que la Generalitat anul·li el procés sobiranista, i la de Mas és que el govern espanyol accepti la consulta sobiranista. Si tots dos volen un diàleg de debò, han de acceptar recórrer un camí de incertesa en la construcció d'un acord o reconèixer que no hi ha acord. Existeix voluntat i temps polític per això?   

Després del fracàs de fa dos anys, forçats a reunir-se, podran dialogar?

parlar no és dialogar

El President Rajoy es va decidir a trobar-se amb el President Mas per parlar sobre l'anomenat "problema català". És una incògnita si en aquesta trobada s'iniciarà un diàleg, perquè parlar no és el mateix que dialogar. 

Una prova d'això va ser l'experiència de l'última trobada, formal i oberta, d'ambdós, el 20 de Setembre de 2012, quan Rajoy va rebutjar la demanda de pacte fiscal per ser "contrària a la Constitució". La mateixa raó que empra Rajoy per oposar-se a la consulta sobiranista. 

L'inici del diàleg entre Rajoy i Mas requereix que tots dos comparteixin la identitat del problema. No és el mateix definir-ho com a problema català o com de la relació política entre Catalunya i l'Estat espanyol. No és el mateix que les causes dels problemes siguin d'una part que del vincle entre les dues parts.

A més a més, un diàleg necessita una disposició oberta entre les parts. Això, per començar, significa no condicionar l'agenda o punts a tractar. Seria fals desenvolupar un diàleg si s'objecta posar sobre la taula, per exemple, la consulta plantejada per les institucions catalanes.  No seria realista.

diàleg de debò

En un diàleg polític entre adversaris és normal que les dues parts tinguin posicions enfrontades, i fins i tot, aparentment "insalvables", com és aquest cas.

Així doncs, cal posar-se en una actitud d'obertura per escoltar-se, enraonar junts: preguntant-se, interpretant-se les respostes, proposant-se noves idees, alternatives. Així, ningú sap el desenllaç per endavant i sí, les dues parts saben que, d'arribar a un acord, aquest serà diferent a les posicions originals de cadascú.

Un exemple que s'acosta a un diàleg polític de debò va ser el que van sostenir el President Adolfo Suárez i el dirigent català a l'exili, Josep Tarradellas sobre el restabliment de la Generalitat de Catalunya en 1977, quan regien les lleis franquistes reformades, abans de l'acord constitucional.

Amb una "maniobra jurídica", Suárez i Tarradellas van restablir la Generalitat.

el diàleg Suárez-Tarradellas

Suárez fent ús d'una "gran elasticitat jurídica", contradictòria amb "la rígida tradició castellana", va incorporar "un fragment de la legalitat republicana" a les lleis encara del franquisme. La decisió del govern espanyol va ser política, la qual va justificar jurídicament amb una flexible adequació normativa.

L'interès de Suárez va ser incorporar a Tarradellas en un lloc de primera línia per així neutralitzar la força que l'esquerra catalana (socialistes i eurocomunistes) havia obtingut en les primeres eleccions generals.

Aquest va ser un dels acords imprevists de la transició, que estava fora de guió (semblant a la legalització del PCE). Darrere d'aquestes enteses (Suárez-Tarradellas i Suárez-Carrillo) va haver-hi un diàleg polític de debò, un enroament mutu. Espanya s'orientava cap a la idea d'una democràcia inclusiva.
   

el "no diàleg" Rajoy-Mas

I Rajoy i Mas, estan disposats a iniciar un diàleg polític de debò, fent un recorregut mitjançant l'enraonament? Només sabem que parlaran, però dialogar i assumir el problema junts dependrà de si Rajoy insisteix en intentar subordinar autoritàriament a les institucions catalanes, o si Mas no prova de  flexibilitzar els termes de l'actual proposta sobiranista. Difícil, quan Espanya s'orienta cap a la idea d'una democràcia excloent.

  

  

PSC: SENSE RUMB I DIVIDIT

El Nou PSC és mort. Va abandonar el dret a decidir. Aquest, exigit des de baix de la societat catalana,  ha portat la centralitat del catalanisme cap el sobiranisme. El PSC cruix per tot arreu. El seu desmembrament comença amb Maragall, continua cap a la Catalunya interior i arriba a Barcelona. Miquel Iceta pretén reconstruir-lo, però sense revisar els fonaments que han portat el PSC a la cris, difícilment 

 

Fa 4 anys, 10-J, quan el PSC assumia: "Som una Nacio: nosoltres volem decidir"

federalisme per dret a decidir

La nova líder socialista, Susana Díaz, va reconèixer, amb dignitat desacostumada, que el PSOE està sense rumb i dividit. La política andalusa va fer una crida als socialistes a què aprofitessin el proper Congrés extraordinari (27 de juliol) per a que el PSOE torni cap a un camí d'esquerra i ho faci unit.   

Aquesta situació és molt semblant a la del PSC. Així com ha renunciat Pérez Rubalcaba, ho ha fet Pere Navarro, després dels pitjors resultats electorals del PSOE a Espanya i del PSC a Catalunya  en els 37 anys de democràcia. Ambdós han portat als partits a un ampli descrèdit polític.

Tot dos van estrènyer posicions, després que el cap del PSC va renunciar a impulsar el dret a decidir dels catalans a canvi que el PSOE impulsés una reforma constitucional federal. També va condicionar el suport a la consulta al vistiplau del govern de Rajoy. Així, el PSC va acabar rebutjant l'aprovació d'un marc legal (150.2) per a que els catalans poguessin decidir en una consulta.

Rubalcaba exigia l'abandon del dret a decidir i Navarro va cedir

el Nou PSC i els canvis

El PSC tradicionalment va ocupar la centralitat del catalanisme polític, però des de la derrota del Tripartit s'ha desplaçat progressivament cap una marginalitat política com s'ha demostrat amb els resultats de les eleccions autonòmiques (2012) i les europees (2014).

El problema és que el Nou PSC de Pere Navarro no va comprendre els canvis profunds i notoris que venen succeint a Catalunya, al menys des de la sentència de mort de l'Estatut català, executada pel Tribunal Constitucional (TC) a petició del PP i amb la complaença, no reconeguda, del govern de Zapatero (PSOE).

En la societat catalana es va forjar un sentiment de profunda desafecció cap a l'Estat espanyol (la mateixa que el President Montilla va identificar i el PSOE no va voler escoltar), després que el Congrés de Diputats va mutilar l'Estatut català, el TC el va declarar nul aspectes essencials que els catalans ja havien aprovat democràticament en un referèndum.

el Nou PSC abandona el catalanisme

Així, des de diversos sectors socials, culturals i polítics de la societat va cristal·litzar un prou majúscul. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va canalitzar-lo a la Diada de 2012 amb centenars de milers de catalans als carrers, des d'on van exigir a les institucions catalanes assumissin el dret a decidir.

Dos mesos després, una majoria política triada, favorable al dret a decidir, dominava el Parlament. El govern de CiU, que havia governat un any i mig amb acords amb el PP, formalitzava un pacte de suport al govern amb ERC. Un moviment social des de baix havia desplaçat la centralitat del catalanisme polític cap a el sobiranisme, és a dir, el trencament del statu quo amb l'Estat espanyol.

Això va desconcertar el Nou PSC. El va deixar sense claredat per entendre els canvis vertiginosos en la societat. Amb moltes ambigüitats va intentar mantenir la seva imatge catalanista, però, finalment va optar per acostar-se cap el PSOE, abandonant el dret a decidir a canvi que el PSOE incorporés el federalisme en el seu ideari polític.

Avui quan la cúpula del partit parla del dret a decidir es refereix a quan Catalunya, algun dia, juntament a les altres autonomies, votin un acord constitucional espanyol sobre un nou model territorial de característiques federals. Aquesta posició és l'allunyament definitiu del PSC de la seva centralitat catalanista.

Pere Navarro, el polític i Miquel Iceta, l'estudiós del federalisme

i z: reconstructor o enterrador?

Tot això va significar la fractura interna del PSC, la manca de diàleg polític, la imposició de mesures disciplinàries contra dissidents de la direcció, la progressiva fugida de militants, especialment en les comarques de fora de Barcelona i la fragmentació de l'aparell que va acabar amb Navarro.
   
El PSC està abatut. Miquel Iceta, un dels mentors del Nou PSC, en forma patètica s'ofereix a reconstruir-lo. La primera resposta ha sigut la renuncia al partit del líder de la facció Avancem, el diputat Joan Ignasi Elena, un dels tres castigats per Navarro.

Aquest és només el començament. El Nou PSC és mort, el PSC viurà una agonia més o menys llarga i el més probable és que muti en una mena de Federació Catalana del PSOE.

L'AJUNTAMENT DE BARCELONA NO ENCERTA

Can Vies mostra l'autoritarisme que oculta el discurs de la seguretat, com va succeir a Plaça Catalunya en 2011. L'intent d'arrasar amb "l’otredad" dels col·lectius allotjats a Sants va fracassar, per ara. Una solució requereix interlocutors que l'acceptin, respectin i a partir d’aquí, confiar en un diàleg fins a reconèixer que l'acord ho construeixen tots dos. 

Joaquín Forn (CDC), segon home de l'Ajuntament de Barcelona, president de TMB

Joaquím Forn, tot un perill

En la treva, val preguntar-se pel succeït en el conflicte entre l'Ajuntament de Barcelona i el Centre Social Autogestionat del barri de Sants entre el 26 i 31 de maig passat.

Per què  TMB, titular de la propietat de Can Vies, presidit pel primer Tenent de l'Ajuntament de Barcelona, Joaquim Forn, comptant amb les possibilitats legals d’evitar l’execució del desallotjament no ho va fer?, i de seguida, per què va ordenar el derrocament de l'edifici ocupat per persones integrades en desenes de col·lectius durant 17 anys?

Fins ara, no n'hi ha una resposta convincent. El fet que corresponia a una fallada judicial, però aquesta podia  suspendre's a petició del titular, és a dir, pel segon home de l'Ajuntament. La decisió política té un responsable que no va valorar les conseqüències de l'acció contra el Centre Social, més encara quan havien fracassat unes negociacions indirectes, de 15 mesos, del districte de Sants, en nom de lAjuntament, amb el Centre Social.

L'enderrocament és responsabilitat de TMB

la jugada de destruir Can Vies

Mancant acord, l'Ajuntament va decidir usar la força, emparada en una ordre judicial, i destruir el territori en disputa, Can Vies. En 48 hores, va voler posar fi a 17 anys de vida social i cultural de centenars de persones arrelades al barri.

Una decisió temerària per eliminar de la faç d'aquest territori, experiències i afectes de molta gent, culturalment en les antípodes de les autoritats que regeixen el sistema o ordre establert.

La jugada va precipitar alguna cosa imprevista: la lluita dels afectats per sobreviure a una mort imminent de la seva obra, representada en el suport solidari en protestes massives i l'enfrontament amb la policia als carrers del barri (5 dies) i el centre de la ciutat (el sisè).

Rubén Molina (Pau Guerra), portaveu dels Col·lectius de Can Vies

l'espiral de violencia

Els dies d'agitació i violència van influir sobre l'Ajuntament i va decidir paralitzar el derrocament de Ca Vies i acceptar que els seus ocupants accedissin a l'edifici a mijà destruït.

La decisió de l’Ajuntament de destruir Can Vies va deslligar una indignació massiva i la violència als carrers, com la de frenar-la i tolerar la tornada dels seus ocupants va acabar amb la inquietant violència.

Aquesta ja arribava als territoris protegits al turisme: les rambles de Barcelona, mítiques pel gaudi del temps lliure i el passeig al segle XX i per la violència contra l'ordre autoritari-conservador del segle XIX.

de l'autoritarisme al diàleg

Amb el replegament calculador de l'Ajuntament, sobresurt la força creadora de l'autoorganització del Centre Social, que aborda sense demora la remoció de les seqüeles de la destrucció i la projecció de rehabilitar Can Vies i reallotjar els somnis, obstruïts per un malson de sis dies.

En aquestes jornades, va apuntar el rostre autoritari de l'administrador municipal, semblat al que va mostrar l'administrador de l'ordre públic el 27 de maig de 2011 a plaça Catalunya, que molesto amb "l’otredad" i ignorant com tractar-la, confia a eliminar-la amb l'ús de la força.

Jordi Martí i Galbi (CDC), regidor del districte de Sants, negociador amb Can Vies

L'interlocutor municipal que no va poder veure's amb els portaveus del Centre en 15 mesos no pot continuar. Cal algú idoni per crear confiances en un diàleg sense condicions, en què les parts raonin sense coaccions, fins a descobrir, escoltant-se, elements dels uns i els altres que construeixin una solució on tots dos es reconeguin.

LA CAIGUDA DELS PARTITS CLÀSICS EUROPEUS

La majoria dels europeus dels 27 Estats no van votar. La desafecció cap a l'Europa governada per polítics tecnòcrates, submissos als poders financers privats, repercuteix en “la gran coalició” -populars-socialistes-liberals- que ha format govern el 2004 i 2009: perd 81 diputats, però manté la majoria.L'extrema dreta, encara que dispersa, arriba en massa al Parlament.

 

Fraser i Wieviorka: buidament dels poders públics i nous actors polítics

 l'abstenció: majoria absoluta

La idea d'Europa perd legitimitat democràtica. Entre 1989 i 1999, una mitjana del 58,96% va participar en les eleccions al Parlament europeu, mentre que entre 2004 i 2014 ho va fer el 43,85%. Una baixa del 15,11% en 25 anys.

La decisió de no votar del 56,91% en els 27 països de la Unió Europea (UE) el passat 25-M és una prova del rebuig a les polítiques d'austeritat i reformes neoliberals, però també a una èlite política-tecnocràtica d'una UE submisa als poders financers transnacionals.

Set dies després de les eleccions, el sociòleg francès Michel Wieviorka i la intel·lectual nord-americana, Nancy Fraser van reflexionar en públic sobre el que succeeix a Europa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

“la crisi del poder polític”

La crisi europea és part de la que continua vigent al món desenvolupat. Fraser, amb una mirada global, llegeix aquestes eleccions europees com una representació del que anomena “la crisi del poder polític”, més encara, “del capitalisme monopolista neoliberal”.

En aquest món, hi ha hagut un “buidatge dels poders públics establerts” que ha disminuït la capacitat d'aquests de resoldre problemes econòmics globals, sent  desbordats pels poders privats i ha generat un dèficit de legitimitat democràtica en desconèixer una opinió pública contrària a les polítiques d'austeritat.

En una frase, les èlites polítiques i tecnocràtiques europees han demostrat més suport als poders privats de les grans corporacions financeres transnacionals que als ciutadans.

Almunia (socialista), Ashton (laborista), Durao Barroso (popular), Reding (popular)

Europa tecnocràtica, no democràtica

Wieviorka, amb una mirada europea, apunta a la decepció que recorre el continent en observar, i viure, la distorsió de la idea original d'Europa, la del compromís d'una organització econòmica amb finalitats ètiques, com a conseqüència de l'experiència de les dues guerres mundials.

Europa, -segons el sociòleg francès- s'ha allunyat d'aquesta perspectiva ètica, reemplaçant-la per una neoliberal que separa l'economia de la vida social, augmentant les desigualtats socials.

És la gestió d'una Europa tecnocràtica, no democràtica, recolzada pels estats, la que en gran part ha arrossegat a una ciutadania en aquestes eleccions, com en el cas de França, a plantejar-se el dilema de no votar o votar a l'extrema dreta nacionalista.

Socialistes i populars voten igual el 70% de les vegades en sessions plenàries (2009-2014)

Els partits clàssics, perplexos

Els partits polítics clàssics (populars, socialistes i liberals) han estat derrotats, anticipant-se la fi d'un cicle polític de 30 anys, almenys en alguns països.

Resultats, diu Fraser, que reflecteixen aquest buidatge dels poders públics: partits polítics en estat de perplexitat, desconnectats de la societat civil, sense llums per donar respostes polítiques, econòmiques, ecològiques, de gènere, a una opinió pública cada vegada més exigent.

En aquest buit, la societat civil pot passar d'un moviment social a assumir formes polítiques de representació i acció (…) i afegeix Wieviorka, amb noves idees, categories i llenguatges, diferents dels partits clàssics, que col·laboren amb la societat, com sembla ser el cas espanyol de Podemos-Podem provinent del moviment d'indignats (2011).

L'ALTRE 25-M

L'autoritat política espanyola s'obstina contra la ciutadania. Li prohibeix que busqui l'opinió col·lectiva que legitimi socialment alternatives a les polítiques neoliberals. El No al multireferèndum és, per una banda, una mesura de protecció als grans interessos econòmics i, per una altra, un rebuig a reconèixer moviments ciutadans amb capacitat política de incidir en canvis. Quins partits polítics han donat recolze al multireferèndum? i quins han promogut la prohibició?

Moviments ciutadans s'obren pas amb consultes populars pel territori català

bloqueig a iniciatives ciutadanes

En què s’assembla el multireferèndum convocat pel proper 25 de maig a la consulta independentista de fa cinc anys, el 2009? Per una banda, tots dos, han estat convocats des de baix, per plataformes socials  i, per una altra, han sigut impugnats per institucions de l’Estat espanyol: la Junta Electoral d’Espanya, el multireferèndum i la Delegació del Govern d’Espanya, la consulta.

La Junta i la Delegació han argumentat que els referèndums i les consultes només poden ser convocats per l’autoritat del poder executiu i en ambdós casos les plataformes han recorregut la decisió de l’autoritat pública. La consulta del 2009 es va fer, i la voluntat dels organitzadors del multireferèndum és fer-lo.

Les consultes independentistes van sorgir de plataformes autònomes de directives de partits, després que l’Estatut, aprovat per la voluntat dels catalans en un referèndum fos suspès per la impugnació del PP davant el Tribunal Constitucional, i el multireferèndum també neix de la voluntat de xarxes d’organizatcions ciutadanes d’assumir una responsabilitat política amb autonomia de les institucions.

la democracia segrestada

La crisi de representativitat o, com es reconeix molt àmpliament, la distància i incomunicació entre els partits polítics i la ciutadania, estan a la base d’aquestes formes democràtiques de lluita per drets, valors i mesures concretes que apunten, en el cas del multireferèndum, a un canvi democràtic: una redistribuició del poder que garanteixi una societat políticament participativa y socialment més igualitària.

Per això, es requereix d'un procés constituent, com es planteja a Espanya davant l'esgotament de la Constitució i a Catalunya amb la formació d’un nou Estat que assumeixi aquesta nova realitat política, com diria el politòleg Norberto Bobbio, ampliant la democràcia integrant formes i continguts representatius i directes (revocatòria de mandats, referèndum, plebiscit, iniciatives d’acció populars i legislatives).

Avui és cada cop més evident que la democràcia representativa està segrestada per una oligarquía financera i política o com ho ha sintetitzat el jurista Javier Pérez Royo: “el sistema polític espanyol és formalment representatiu,però materialment ha deixat de ser-ho, en la mesura que els ciutadans no es senten reconeguts en les polítiques que posen en pràctica”.

no deixen votar

Produir una rehabilitació de la democràcia representativa i garantir la seva sostenibilitat, requereix de l’acció de moviments socials i ciutadans independents amb capacitat d’iniciativa, pressió, participació i negociació per incorporar continguts que aprofundeixin la democracia.

No obstant això, el multireferèndum convocat en vin-i-cinc municipis sobre diversos temes d’interès general i local no és tolerat per les actuals autoritats polítiques. Així, representen la defensa dels interessos econòmics i politics dels qui volen mantenir l’statu quo, en comptes d'estimular l'ampliació de la democràcia de la qual parla Bobbio.

La Junta Electoral justifica la prohibició del multireferèndum dient que podria influir, obstaculitzant i creant conflictes entre els ciutadans que vagin a votar en les eleccions europees, a causa de la seva naturalesa polèmica com, segons diu la mateixa Junta, ho han manifestat representants de diverses candidatures electorals del PP, PSOE, UPyD, VOX i  CILUS.

l'autoriarisme planeja sobre Catalunya

Per acabar, l'actitud de les institucions espanyoles davant el moviment sobiranista i els moviments socials a Catalunya, mostren l'intent d'anul·lar la capacitat política (la llibertat) d'expressar la opinió de la ciutadania, sigui interpretant normes en forma restrictiva (en el cas de la consulta sobiranista) o obertament manipuladores de les normes electorals (en el cas del multireferèndum),

Una demostració més de l'autoritarisme que domina  la política espanyola amb la imposició (decrets lleis, majories absolutes i bipartidisme, ordres justificades amb interpretacions interessades de les normes), és a dir, sense diàleg ni esperit d'estimular la participació política de la ciutadania més enllà de les eleccions de representants.

Fins i tot, això es neutralitza incomplint compromisos programàtics i acords subscrits, com va succeir en el govern de Rodríguez Zapatero i segueix succeint en el govern de Rajoy. . 

EL QUE NO ADMETEN (II)

La manca de qualitat democràtica de l'Estat espanyol es retrata en l'actitud "a ultranza" d'oposar-se a un diàleg sobre com resoldre el futur de Catalunya. Obligar els catalans a no pronunciar-se sobre el seu futur s'assembla molt als vells colonialistes que, contra vent i marea, van voler mantenir els pobles sota el seu domini. Hi haurà consulta,  el 9-N o després, si el catalanisme sobirà creix en la confiança en si mateix, és rigorós en el respecte a la diversitat i és capaç de  transmetre la seva força política cap a Espanya i Europa.

La incertesa a Catalunya es reduirà votant

 
l'Estat i el ciutadà

El PP i el PSOE van tancar el pas a l'acord legal i polític per a una consulta pactada. Va ser un cop a la via  política, al diàleg, per refer la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya. El govern de Rajoy va preferir una política de confrontació de baixa intensitat, a través d'anar creant la idea d'un govern català en rebel·lia, amb una posició insensata, que ha de tornar a la raó, abandonant la consulta i situant-se en la posició de sempre, subordinat a l'Estat.

El govern del PP i el PSOE, semblen no acabar de sortir de l'error de creure que CiU, sense la majoria absoluta no mantindria "el procés" sobiranista, més encara aliat amb ERC, partit equivocadament considerat a Madrid, com a un partit "extrem o radical" per la seva opció independentista. 

Per contra, el vot sobiranista, del 25-N, distribuit en quatre partits ha sigut clau per enfortir l'alternativa del dret a decidir. Així, ningú ha pogut establir la seva hegemonia, tots s'han necessitat i per tant cadascú ha de col·laborar amb l'objectiu comú: exercir el dret a decidir fent una consulta democràtica a Catalunya.

l'amenaça

La consistència del projecte sobiranista qualla amb la idea de compartir en comptes de competir o hegemonitzar. Un creixent clima de confiança i, el més important, amb consciència, sempre, de les diferències que distingeixen els quatre partits compromesos.

D'aquesta manera, es va poder acordar una pregunta oberta i inclusiva cap a diferents alternatives; una data que dóna un temps per debatre tant als pobles com a Europa. Pendent està el disseny del marc legal i l'organització mateixa de la consulta. No obstant això, la principal amenaça d'aquest procés no està a Madrid i menys a Brussel·les, sinó a Catalunya.

L'amenaça és en el trencament de la confiança dels quatre partits sobiranistes; la manca de sintonia amb l'heterogeni moviment cívic pro-consulta, d'independentistes i no independentistes, d'empresaris i treballadors, de catalanoparlants i castellanoparlants, d'ideologies o cultures polítiques des de nacionalistes i liberals fins a socialistes i llibertaris;  i  la pèrdua de les formes polítiques de conviccions, d'entusiasme i de respecte "als altres", sigui per una desviació d'intolerància o provocacions cap a la crispació.

les forces

La base de la força que sustenta el catalanisme polític sobirà és esdevenir en un subjece polític, convençut de canviar la relació tradicional amb l'Estat espanyol. Aixecar-se i tractar-lo d'igual a igual, alliberant-se del pes d'una història ocupant una posició subalterna.

Així és com s'ha aconseguit expressar amb veu pròpia un camí obert a l'acord, com la declaració per la consulta del Parlament, l'establiment d'un Consell Assesor de la Transició, la formulació d'una pregunta i una data, anar al Congrés a Madrid a buscar un acord. Aquesta és la novetat que el PP i el PSOE no estan disposats a admetre.

Ambdós, descol·locats, es refugien en la força de l'Estat. No assimilen la realitat descrita i tampoc fan una proposta atractiva i possible per encausar i resoldre el conflicte. Rajoy s'oposa a parlar amb el govern català sobre el tema de la consulta i el PSOE l'esbiaixa amb un projecte de reforma federal que negociaria un nou pacte amb les 17 autonomies.

EL QUE NO ADMETEN (I)

El govern de Rajoy i el PSOE no admeten la nova realitat catalana. Una ciutadania que des de l'inici del segle ve buscant la seva sobirania. Ho va intentar des de dalt i l'Estat espanyol va rebutjar-ho amb autoritarisme: anul·lant la voluntat democràtica expressada pels catalans. Ho intenta des de baix a través d'un moviment ciutadà d'envergadura i una consulta democràtica i l'Estat espanyol ho rebutja tancant-se en una interpretació restrictiva de la Constitució, que no reconeix la plurinacionalitat de l'Espanya real. 

El primer NO a la sobirania catalana 

l'aposta 

La confiança s'ha trencat entre Catalunya i l'Estat espanyol. Al menys la d'una majoria social (en el carrer, en part important del teixit associatiu i en una ciutadania persistent en voler ser consultada) i la d'una majoria política representattiva (en el govern, el parlament i els ajuntaments).

L'aposta d'aquesta majoria és canviar el vincle polític entre Catalunya i l'Estat espanyol: passar d'una relació subordinada d'autonomia-Estat cap a una relació associada o independent d'Estat-Estat. La raó fonamental és la pèrdua de confiança;  d'adonar-se que Catalunya no podrà desenvolupar la seva pròpia personalitat sota la tutela o hegemonia de l'Estat espanyol.

l'experiència i la desafecció

Massa han sigut les frustacions que van acabar sobrepassant el llindar de credibilitat en l'Estat espanyol al llarg d'aquest segle XXI, concretament des del començament de la segona legislatura de l'ex president José María Aznar. Però, la principal, la que va marcar l'ànima de la "nacionalitat catalana", va ser el final traumàtic de l'experiència de cinc anys de l'Estatut.

A Catalunya, una clara majoria política i social va acordar un projecte. Aquest, després de ser "llimat" pels socialistes espanyols i populars en el Congrés, els catalans van aprovar-lo en un referèndum. Així i tot, els populars van a impugnar-lo i el Tribunal Constitucional va accedir a despullar-lo de punts essencials.

Davant la sentència, el govern socialista de Zapatero va renúnciar a la idea de restablir tot el capítol sobre Justícia mitjançant un projecte de llei que podia ser aprovat amb majoria simple i la seva Ministra de Defensa, Carme Chacón va segellar l'autocomplaença oficial dient que l'Estatut, finalment, era el millor de tota la història i tan sols s'havia eliminat el 5%.

Avui, cap sector polític sent propi l'Estatut, ni se l'anomena, ni sembla una referència significativa. És com si no existís. A partir d'aquí es va accelerar la desafecció dels catalans envers l'Estat espanyol, advertida més d'una vegada per l'ex president de la Generalitat José Montilla, avís que va ser menyspreat pel govern socialista de Zapatero i negat pel govern popular de Rajoy.

un nou actor polític

La confiança està profundament danyada i la pregunta és si hi ha possibilitats de recuperar-la. Un símptoma a la vista és la fugida del diàleg, però, més enllà, el més greu és ignorar el canvi profund de la situació política catalana, començant per la irrupció d'un nou actor polític: els ciutadans en l'espai públic -físic i virtual- que assumeixen el dret a decidir amb autonomia dels lideratges dels partits.

No és possible entendre el gir polític de Convergència, les tensions a Unió, la cohesió inèdita d'ERC, la potenciació sobiranista d'ICV-EUiA, la implantació nacional de les CUP, la crisi aguda en el si del PSC i l'actitud defensiva i agressiva, del PP i Cs, sense la presència i el desenvolupament d'un actiu moviment cívic, de ciutadans, social i políticament transversals, en tot el territori català.



els partits i l'independentisme

El moviment sobiranista, de caràcter independentista, es va formar autònomament de les cúpules dels actuals partits sobiranistes, fins i tot, amb la seva desconfiança. Les plataformes que van organitzar les consultes independentistes (setembre de 2009) i que van acabar mobilitzant a 800 mil persones en dos anys, van ser considerades una anècdota. Nomès al final (març de 2011) van concitar alguna simpatia.

Ni tan sols, el 10-J, quan l'independentisme en forma evident va desbordar la gran mobilització convocada pel catalanisme polític (PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU) i social (Òmnium) contra la sentència del TC, les cúpules polítiques i els mitjans de comunicació no van destacar pas, com a novetat política, la irrupció en l'espai públic d'un sentiment independentista socialment àmpli i hetegogeni. 

Els partits i els mitjans catalans van reconèixer aquest moviment més de dos anys després, en la Diada de 2012, quan l'ANC va arribar al Parlament, seguida per centenars de milers de persones, a exigir l'obertura d'un procés d'autodeterminació i la convocatòria d'una consulta democràtica per a que els catalans decidissin el futur polític del país.

El segon NO a la sobirania catalana

cal dialogar per entendre

L'evidència que l'actual procés polític català ve des de baix és que aleshores CiU, que havia governat, de fet, amb el suport del PP, va fer el seu gir polític convocant eleccions autonòmiques. Els resultats van derivar en un govern de CiU amb el suport formal d'ERC i l'obertura del procés sobiranista demanat fa més d'un any i mig.

El PP i el PSOE en comptes d'acostar-se a aquesta realitat, dialogar amb seus protagonistes per entendre'ls i a partir d'aquí entendre la complexitat de la nova realitat del sobiranisme, tots dos prefereixen menysprear l'ampli reconeixement de la lluita pacífica d'aquests dos anys i, fins i tot, insinuar una criminalització amb l'acusació de voler donar un cop de mà a la democràcia representativa pel fet de transparentar una estratègia d'acció i pressió política a favor de la consulta i la independència.

Ni el govern de Rajoy ni el PSOE reconeixen les dimensions i profunditat d'aquesta nova realitat. Per contra, transmeten la idea que seria suficient que el president Mas cancel·lés la consulta, perquè la situació catalana canviés, com si fos un governant autoritari (...) (continuarà) 

PER QUÈ EL NO A LA CONSULTA?

El PP i el PSOE tanquen el pas al procés d’autodeterminació català. No estan disposats a dialogar ni negociar a partir del que diuen els catalans  a les urnes.  Ambdós partits no reconeixen Catalunya com a nació o nacionalitat, malgrat l’àmplia transversalitat política, social i ciutadana de la proposta. Mentrestant, s'espera una creixent mobilització cívica de cara al 9 de novembre 

Herrera (ICV-EUiA), Turull (CiU) i Rovira (ERC) defensen la consulta 

una posició comuna de fons

El PSOE votarà amb el PP contra la cessió de competències per fer una consulta sobiranista a Catalunya . "L'únic que compartim ambel PP és el no a la consulta", va dir un portaveu del PSOE. Aquesta posició comuna dels dos partits no és trivial, sinó que respon a un plantejament de fons compartit sobre la qüestió catalana.

El PP i el PSOE consideren que Catalunya no és un poble, ni nació o nacionalitat, diferent a la resta d'Espanya. A més a més, s'oposen a declarar el caràcter plurinacional de l’Estat, perquè defensen una Espanya indivisible. La secessió seria com "tallar-li un braç”, va dir Ramón Jáuregui (PSOE) afí a una reforma del model territorial amb sentit federal.

PSOE i PP rebutgen una Catalunya com a subjecte polític sobirà, en conseqüència no accepten el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur, i per tant no assumeixen que una majoria clara dels catalans volen canviar qualitativament la seva relació amb l’Estat espanyol.

la transversalitat política i social

Tampoc el PP i PSOE consideren la singularitat de l’actual situació política: la seva transversalitat política i social. De fet, el 64,4% del Parlament és sobiranista, i el 74% dels ciutadans volen ser consultats sobre quin tipus d’Estat construir. Un ideari sobirà, des de la dreta fins a l’esquerra i d’un estès i divers teixit de la societat civil.

Socialistes i populars  semblen no interessats en treure les conseqüències de la progressiva desafecció dels catalans en relació a l’Estat. El 50,68% es defineix català o més català que espanyol, en canvi el 6,35% es reconeix com espanyol o més espanyol que català.  

el moviment cívic, un factor polític

Ambdós partits  menyspreen un factor polític fonamental de la política catalana actual, com és un moviment cívic (l'assemblea nacional catalana acredita 51.000 socis afiliats) que, independent dels partits polítics (encara no oposat),  desenvolupa una organització en tots els nivells del territori català  aconseguint una mobilització i participació activa i col·lectiva ciutadana per una consulta sobiranista.

L’acció política d’aquest moviment cívic va ser clau per a que CiU es decidís pel sobiranisme el 2012 i per a que el govern del PP i el PSOE s’hagin adonat de l’abast del procés català el 2013 i, potser, per a animar una majoria ciutadana mobilitzada que obri pas a la consulta  el 2014, neutralitzant les forces que se li oposin.

Rubalcaba i Rajoy, de la mà, diuen no a la consulta catalana

PP-PSOE, lluny de la voluntat dels catalans

El PP i el PSOE no només s’oposen a la consulta, sinó també a obrir un diàleg sobre aquesta. No estan disposats ni tan sols a arribar a un acord sobre una altra pregunta i data amb la qual tothom es sent còmode.

Ambdós partits rebutgen negociar amb Catalunya a partir del resultat d’una consulta legal i acordada que expressi la voluntat dels catalans. No volen delegar sobirania  als catalans, a través de l’article 150.2 de la Constitució. Per què?

Fer-ho seria arriscar una negociació que no es permeten: un tracte d’igual a igual entre l’Estat i Catalunya, independentment dels altres territoris d’Espanya, sigui per concretar el fet diferencial català mitjançant un nou pacte d’Estat, o per concretar la independència de Catalunya.

l’Estat-Catalunya, una relació esgotada

En síntesi, el PP i el PSOE  no volen que Catalunya exerceixi el dret a decidir, a partir del qual iniciar un diàleg sobre el futur d'unes relacions polítiques esgotades, una situació que no s'assembla gens a la que viuen La Rioja, Andalusia, Múrcia o Astúries… com si fos la d’un altre país.

"CAMPS MINATS" A EUROPA

El pas per Barcelona del sociòleg Zygmunt Bauman, amb motiu del Tricentenari de la Guerra de Succesió, deixa petjades. Europa és un "camp minat", diu, perquè no acaba d'acceptar les diferències ètniques i nacionals. Sense gens de simpaties per la sobirania territorial, el sociòleg pensa que Espanya i Catalunya, inexorablement diferents, haurien de dialogar per garantir la convivència política.  

Bauman, pare de la modernitat líquida, atalaia Europa des de El Born

la sobirania nacional, erosionada

"Estem condemnats a conviure amb les diferències", va dir Bauman. Es referia a la complexitat de la societat dels països europeus i va afegir que "Europa travessa per camps minats que ningú sap quan ni on  esclataran". Tot això, a causa de rebutjar la diferència en comptes de acceptar-la, dialogar amb ella i conviure.

Una de les característiques d'Europa és la coexistència de diferents nacionalitats (o identitats nacionals) sota un mateix Estat i els corrents o fluxos migratoris (identitats ètniques, religioses, culturals), propis de les societats complexes. Ambdues condicions han estat explosives al llarg de la història europea.  

Bauman afirma que els governs ja no controlen els processos econòmics, avui en mans d'una elit mundial, i tenen cada cop més dificultats per dirigir la política local i complir els seus compromesos amb els  ciutadans. La sobirania nacional (i territorial) dels actuals Estats s'erosiona perquè deixa de ser una solució per a conduir els processos d'interdependència global.  

diàleg en un camp minat

En aquest context, Bauman no és un admirador de la sobirania territorial i per tant els conflictes entre societats on coexisteixen diferents identitats nacionals, com Espanya i Catalunya, per exemple, haurien de  resoldre'ls a través d'un diàleg sincer per assumir com a resultat d'això una convivència pacífica.

Doncs, la pregunta és si Rajoy i Mas volen o no dialogar. El primer diu que sí, però sempre que no es parli de la consulta sobirana, perquè és inconstitucional, i el segon diu que sí, però sempre que es parli d'una consulta per acordar-la i sigui legal.

El plantejament català suposa un diàleg, però l'Estat objecta el plantejament que se li fa i per tant rebutja aquest diàleg. Així, tot queda en un punt mort i la convivència política comença a deteriorar-se. És un conflicte de sobiranies, un dels "camps minats" que poden esclatar.

O es dialoga, o "les alternatives són les bales", deia el sociòleg. El diàleg és la alternativa que garanteix una convivència entre dues societats diferents i, qualsevol que sigui la solució, continuaran sent diferents.

un exercici per fer Política

Diàleg entre antagonistes enconats: sobiranistes i centralistes, en aquest cas. En política, el diàleg és sempre entre adversaris o enemics. Amb el conflicte català en el rerefons, va suggerir una metodologia de diàleg del sociòleg Richard Sennet, en tres fases: informal obert i cooperatiu.

La primera és una conversació sense agenda preestablerta. Es tracta precisament fer junts una agenda o llesta de matèries sobre els quals es dialogarà. Així ho van aconseguir Michelle Bachelet i Evo Morales, quan van  elaborar, sense condicions, la agenda de 13 punts i que va incloure la mediterraneidad (equivalent a la consulta sobirana). Després, Sebastián Piñera va interrompre el procés i no va continuar.

La segona és un enraonament i per tant sense un final preestablert. Cal que ambdues parts estiguin disposades a posar entre parèntisi les seves raons. Inicien una exploració en què cadascú es posa en el lloc de l'altre. Amb aquesta disposició aprendran elements desconeguts, perquè si no, no hauria diàleg, sinó paròdia. Aquest va ésser el diàleg entre Nelson Mandela i Frederik De Klerk, que, amb saviesa i flexibilitat sorprenent, van arribar a un acord que va posar fi a l'apartheid i va iniciar el procés de democratització de Sudàfrica.

La tercera, que sorgeix de les dues anteriors, és quan s'ha arribat al moment en què les dues parts estan en condicions de cooperar per a enriquir i donar forma a un acord satisfactori per a tots dos. Que cadascú se senti còmode i ningú sent la sensació de ser vencedor ni vençut. El president Mas i els partits sobiranistes van dialogar amb una actitud inclusiva i van col·laborar per acordar l'enunciació de la pregunta, amb la qual tots van aconseguir sentir-se còmodes.

els tics del passat

Aquesta metodologia de diàleg requereix que ambdues parts es situïn en el mateix pla, cara a cara. La dreta espanyola té una tradició centralista i autoritària (amb els tics de la España una, grande y libre) que exhibeix quan es troba amb majoria absoluta. Així va ser en la segona legislatura d'Aznar i és en aquesta primera de Rajoy.

Res amb Urkullu per resoldre el procés de normalització a Euskadi, res amb Mas per resoldre el conflicte sobiranista entre Catalunya i Espanya, i res amb Rubalcaba per una reforma constitucional que resolgui la crisi del model territorial.