L'ALTRE 25-M

L'autoritat política espanyola s'obstina contra la ciutadania. Li prohibeix que busqui l'opinió col·lectiva que legitimi socialment alternatives a les polítiques neoliberals. El No al multireferèndum és, per una banda, una mesura de protecció als grans interessos econòmics i, per una altra, un rebuig a reconèixer moviments ciutadans amb capacitat política de incidir en canvis. Quins partits polítics han donat recolze al multireferèndum? i quins han promogut la prohibició?

Moviments ciutadans s'obren pas amb consultes populars pel territori català

bloqueig a iniciatives ciutadanes

En què s’assembla el multireferèndum convocat pel proper 25 de maig a la consulta independentista de fa cinc anys, el 2009? Per una banda, tots dos, han estat convocats des de baix, per plataformes socials  i, per una altra, han sigut impugnats per institucions de l’Estat espanyol: la Junta Electoral d’Espanya, el multireferèndum i la Delegació del Govern d’Espanya, la consulta.

La Junta i la Delegació han argumentat que els referèndums i les consultes només poden ser convocats per l’autoritat del poder executiu i en ambdós casos les plataformes han recorregut la decisió de l’autoritat pública. La consulta del 2009 es va fer, i la voluntat dels organitzadors del multireferèndum és fer-lo.

Les consultes independentistes van sorgir de plataformes autònomes de directives de partits, després que l’Estatut, aprovat per la voluntat dels catalans en un referèndum fos suspès per la impugnació del PP davant el Tribunal Constitucional, i el multireferèndum també neix de la voluntat de xarxes d’organizatcions ciutadanes d’assumir una responsabilitat política amb autonomia de les institucions.

la democracia segrestada

La crisi de representativitat o, com es reconeix molt àmpliament, la distància i incomunicació entre els partits polítics i la ciutadania, estan a la base d’aquestes formes democràtiques de lluita per drets, valors i mesures concretes que apunten, en el cas del multireferèndum, a un canvi democràtic: una redistribuició del poder que garanteixi una societat políticament participativa y socialment més igualitària.

Per això, es requereix d'un procés constituent, com es planteja a Espanya davant l'esgotament de la Constitució i a Catalunya amb la formació d’un nou Estat que assumeixi aquesta nova realitat política, com diria el politòleg Norberto Bobbio, ampliant la democràcia integrant formes i continguts representatius i directes (revocatòria de mandats, referèndum, plebiscit, iniciatives d’acció populars i legislatives).

Avui és cada cop més evident que la democràcia representativa està segrestada per una oligarquía financera i política o com ho ha sintetitzat el jurista Javier Pérez Royo: “el sistema polític espanyol és formalment representatiu,però materialment ha deixat de ser-ho, en la mesura que els ciutadans no es senten reconeguts en les polítiques que posen en pràctica”.

no deixen votar

Produir una rehabilitació de la democràcia representativa i garantir la seva sostenibilitat, requereix de l’acció de moviments socials i ciutadans independents amb capacitat d’iniciativa, pressió, participació i negociació per incorporar continguts que aprofundeixin la democracia.

No obstant això, el multireferèndum convocat en vin-i-cinc municipis sobre diversos temes d’interès general i local no és tolerat per les actuals autoritats polítiques. Així, representen la defensa dels interessos econòmics i politics dels qui volen mantenir l’statu quo, en comptes d'estimular l'ampliació de la democràcia de la qual parla Bobbio.

La Junta Electoral justifica la prohibició del multireferèndum dient que podria influir, obstaculitzant i creant conflictes entre els ciutadans que vagin a votar en les eleccions europees, a causa de la seva naturalesa polèmica com, segons diu la mateixa Junta, ho han manifestat representants de diverses candidatures electorals del PP, PSOE, UPyD, VOX i  CILUS.

l'autoriarisme planeja sobre Catalunya

Per acabar, l'actitud de les institucions espanyoles davant el moviment sobiranista i els moviments socials a Catalunya, mostren l'intent d'anul·lar la capacitat política (la llibertat) d'expressar la opinió de la ciutadania, sigui interpretant normes en forma restrictiva (en el cas de la consulta sobiranista) o obertament manipuladores de les normes electorals (en el cas del multireferèndum),

Una demostració més de l'autoritarisme que domina  la política espanyola amb la imposició (decrets lleis, majories absolutes i bipartidisme, ordres justificades amb interpretacions interessades de les normes), és a dir, sense diàleg ni esperit d'estimular la participació política de la ciutadania més enllà de les eleccions de representants.

Fins i tot, això es neutralitza incomplint compromisos programàtics i acords subscrits, com va succeir en el govern de Rodríguez Zapatero i segueix succeint en el govern de Rajoy. . 

EL QUE NO ADMETEN (II)

La manca de qualitat democràtica de l'Estat espanyol es retrata en l'actitud "a ultranza" d'oposar-se a un diàleg sobre com resoldre el futur de Catalunya. Obligar els catalans a no pronunciar-se sobre el seu futur s'assembla molt als vells colonialistes que, contra vent i marea, van voler mantenir els pobles sota el seu domini. Hi haurà consulta,  el 9-N o després, si el catalanisme sobirà creix en la confiança en si mateix, és rigorós en el respecte a la diversitat i és capaç de  transmetre la seva força política cap a Espanya i Europa.

La incertesa a Catalunya es reduirà votant

 
l'Estat i el ciutadà

El PP i el PSOE van tancar el pas a l'acord legal i polític per a una consulta pactada. Va ser un cop a la via  política, al diàleg, per refer la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya. El govern de Rajoy va preferir una política de confrontació de baixa intensitat, a través d'anar creant la idea d'un govern català en rebel·lia, amb una posició insensata, que ha de tornar a la raó, abandonant la consulta i situant-se en la posició de sempre, subordinat a l'Estat.

El govern del PP i el PSOE, semblen no acabar de sortir de l'error de creure que CiU, sense la majoria absoluta no mantindria "el procés" sobiranista, més encara aliat amb ERC, partit equivocadament considerat a Madrid, com a un partit "extrem o radical" per la seva opció independentista. 

Per contra, el vot sobiranista, del 25-N, distribuit en quatre partits ha sigut clau per enfortir l'alternativa del dret a decidir. Així, ningú ha pogut establir la seva hegemonia, tots s'han necessitat i per tant cadascú ha de col·laborar amb l'objectiu comú: exercir el dret a decidir fent una consulta democràtica a Catalunya.

l'amenaça

La consistència del projecte sobiranista qualla amb la idea de compartir en comptes de competir o hegemonitzar. Un creixent clima de confiança i, el més important, amb consciència, sempre, de les diferències que distingeixen els quatre partits compromesos.

D'aquesta manera, es va poder acordar una pregunta oberta i inclusiva cap a diferents alternatives; una data que dóna un temps per debatre tant als pobles com a Europa. Pendent està el disseny del marc legal i l'organització mateixa de la consulta. No obstant això, la principal amenaça d'aquest procés no està a Madrid i menys a Brussel·les, sinó a Catalunya.

L'amenaça és en el trencament de la confiança dels quatre partits sobiranistes; la manca de sintonia amb l'heterogeni moviment cívic pro-consulta, d'independentistes i no independentistes, d'empresaris i treballadors, de catalanoparlants i castellanoparlants, d'ideologies o cultures polítiques des de nacionalistes i liberals fins a socialistes i llibertaris;  i  la pèrdua de les formes polítiques de conviccions, d'entusiasme i de respecte "als altres", sigui per una desviació d'intolerància o provocacions cap a la crispació.

les forces

La base de la força que sustenta el catalanisme polític sobirà és esdevenir en un subjece polític, convençut de canviar la relació tradicional amb l'Estat espanyol. Aixecar-se i tractar-lo d'igual a igual, alliberant-se del pes d'una història ocupant una posició subalterna.

Així és com s'ha aconseguit expressar amb veu pròpia un camí obert a l'acord, com la declaració per la consulta del Parlament, l'establiment d'un Consell Assesor de la Transició, la formulació d'una pregunta i una data, anar al Congrés a Madrid a buscar un acord. Aquesta és la novetat que el PP i el PSOE no estan disposats a admetre.

Ambdós, descol·locats, es refugien en la força de l'Estat. No assimilen la realitat descrita i tampoc fan una proposta atractiva i possible per encausar i resoldre el conflicte. Rajoy s'oposa a parlar amb el govern català sobre el tema de la consulta i el PSOE l'esbiaixa amb un projecte de reforma federal que negociaria un nou pacte amb les 17 autonomies.

EL QUE NO ADMETEN (I)

El govern de Rajoy i el PSOE no admeten la nova realitat catalana. Una ciutadania que des de l'inici del segle ve buscant la seva sobirania. Ho va intentar des de dalt i l'Estat espanyol va rebutjar-ho amb autoritarisme: anul·lant la voluntat democràtica expressada pels catalans. Ho intenta des de baix a través d'un moviment ciutadà d'envergadura i una consulta democràtica i l'Estat espanyol ho rebutja tancant-se en una interpretació restrictiva de la Constitució, que no reconeix la plurinacionalitat de l'Espanya real. 

El primer NO a la sobirania catalana 

l'aposta 

La confiança s'ha trencat entre Catalunya i l'Estat espanyol. Al menys la d'una majoria social (en el carrer, en part important del teixit associatiu i en una ciutadania persistent en voler ser consultada) i la d'una majoria política representattiva (en el govern, el parlament i els ajuntaments).

L'aposta d'aquesta majoria és canviar el vincle polític entre Catalunya i l'Estat espanyol: passar d'una relació subordinada d'autonomia-Estat cap a una relació associada o independent d'Estat-Estat. La raó fonamental és la pèrdua de confiança;  d'adonar-se que Catalunya no podrà desenvolupar la seva pròpia personalitat sota la tutela o hegemonia de l'Estat espanyol.

l'experiència i la desafecció

Massa han sigut les frustacions que van acabar sobrepassant el llindar de credibilitat en l'Estat espanyol al llarg d'aquest segle XXI, concretament des del començament de la segona legislatura de l'ex president José María Aznar. Però, la principal, la que va marcar l'ànima de la "nacionalitat catalana", va ser el final traumàtic de l'experiència de cinc anys de l'Estatut.

A Catalunya, una clara majoria política i social va acordar un projecte. Aquest, després de ser "llimat" pels socialistes espanyols i populars en el Congrés, els catalans van aprovar-lo en un referèndum. Així i tot, els populars van a impugnar-lo i el Tribunal Constitucional va accedir a despullar-lo de punts essencials.

Davant la sentència, el govern socialista de Zapatero va renúnciar a la idea de restablir tot el capítol sobre Justícia mitjançant un projecte de llei que podia ser aprovat amb majoria simple i la seva Ministra de Defensa, Carme Chacón va segellar l'autocomplaença oficial dient que l'Estatut, finalment, era el millor de tota la història i tan sols s'havia eliminat el 5%.

Avui, cap sector polític sent propi l'Estatut, ni se l'anomena, ni sembla una referència significativa. És com si no existís. A partir d'aquí es va accelerar la desafecció dels catalans envers l'Estat espanyol, advertida més d'una vegada per l'ex president de la Generalitat José Montilla, avís que va ser menyspreat pel govern socialista de Zapatero i negat pel govern popular de Rajoy.

un nou actor polític

La confiança està profundament danyada i la pregunta és si hi ha possibilitats de recuperar-la. Un símptoma a la vista és la fugida del diàleg, però, més enllà, el més greu és ignorar el canvi profund de la situació política catalana, començant per la irrupció d'un nou actor polític: els ciutadans en l'espai públic -físic i virtual- que assumeixen el dret a decidir amb autonomia dels lideratges dels partits.

No és possible entendre el gir polític de Convergència, les tensions a Unió, la cohesió inèdita d'ERC, la potenciació sobiranista d'ICV-EUiA, la implantació nacional de les CUP, la crisi aguda en el si del PSC i l'actitud defensiva i agressiva, del PP i Cs, sense la presència i el desenvolupament d'un actiu moviment cívic, de ciutadans, social i políticament transversals, en tot el territori català.



els partits i l'independentisme

El moviment sobiranista, de caràcter independentista, es va formar autònomament de les cúpules dels actuals partits sobiranistes, fins i tot, amb la seva desconfiança. Les plataformes que van organitzar les consultes independentistes (setembre de 2009) i que van acabar mobilitzant a 800 mil persones en dos anys, van ser considerades una anècdota. Nomès al final (març de 2011) van concitar alguna simpatia.

Ni tan sols, el 10-J, quan l'independentisme en forma evident va desbordar la gran mobilització convocada pel catalanisme polític (PSC, ERC, ICV-EUiA, CiU) i social (Òmnium) contra la sentència del TC, les cúpules polítiques i els mitjans de comunicació no van destacar pas, com a novetat política, la irrupció en l'espai públic d'un sentiment independentista socialment àmpli i hetegogeni. 

Els partits i els mitjans catalans van reconèixer aquest moviment més de dos anys després, en la Diada de 2012, quan l'ANC va arribar al Parlament, seguida per centenars de milers de persones, a exigir l'obertura d'un procés d'autodeterminació i la convocatòria d'una consulta democràtica per a que els catalans decidissin el futur polític del país.

El segon NO a la sobirania catalana

cal dialogar per entendre

L'evidència que l'actual procés polític català ve des de baix és que aleshores CiU, que havia governat, de fet, amb el suport del PP, va fer el seu gir polític convocant eleccions autonòmiques. Els resultats van derivar en un govern de CiU amb el suport formal d'ERC i l'obertura del procés sobiranista demanat fa més d'un any i mig.

El PP i el PSOE en comptes d'acostar-se a aquesta realitat, dialogar amb seus protagonistes per entendre'ls i a partir d'aquí entendre la complexitat de la nova realitat del sobiranisme, tots dos prefereixen menysprear l'ampli reconeixement de la lluita pacífica d'aquests dos anys i, fins i tot, insinuar una criminalització amb l'acusació de voler donar un cop de mà a la democràcia representativa pel fet de transparentar una estratègia d'acció i pressió política a favor de la consulta i la independència.

Ni el govern de Rajoy ni el PSOE reconeixen les dimensions i profunditat d'aquesta nova realitat. Per contra, transmeten la idea que seria suficient que el president Mas cancel·lés la consulta, perquè la situació catalana canviés, com si fos un governant autoritari (...) (continuarà) 

PER QUÈ EL NO A LA CONSULTA?

El PP i el PSOE tanquen el pas al procés d’autodeterminació català. No estan disposats a dialogar ni negociar a partir del que diuen els catalans  a les urnes.  Ambdós partits no reconeixen Catalunya com a nació o nacionalitat, malgrat l’àmplia transversalitat política, social i ciutadana de la proposta. Mentrestant, s'espera una creixent mobilització cívica de cara al 9 de novembre 

Herrera (ICV-EUiA), Turull (CiU) i Rovira (ERC) defensen la consulta 

una posició comuna de fons

El PSOE votarà amb el PP contra la cessió de competències per fer una consulta sobiranista a Catalunya . "L'únic que compartim ambel PP és el no a la consulta", va dir un portaveu del PSOE. Aquesta posició comuna dels dos partits no és trivial, sinó que respon a un plantejament de fons compartit sobre la qüestió catalana.

El PP i el PSOE consideren que Catalunya no és un poble, ni nació o nacionalitat, diferent a la resta d'Espanya. A més a més, s'oposen a declarar el caràcter plurinacional de l’Estat, perquè defensen una Espanya indivisible. La secessió seria com "tallar-li un braç”, va dir Ramón Jáuregui (PSOE) afí a una reforma del model territorial amb sentit federal.

PSOE i PP rebutgen una Catalunya com a subjecte polític sobirà, en conseqüència no accepten el dret a decidir dels catalans sobre el seu futur, i per tant no assumeixen que una majoria clara dels catalans volen canviar qualitativament la seva relació amb l’Estat espanyol.

la transversalitat política i social

Tampoc el PP i PSOE consideren la singularitat de l’actual situació política: la seva transversalitat política i social. De fet, el 64,4% del Parlament és sobiranista, i el 74% dels ciutadans volen ser consultats sobre quin tipus d’Estat construir. Un ideari sobirà, des de la dreta fins a l’esquerra i d’un estès i divers teixit de la societat civil.

Socialistes i populars  semblen no interessats en treure les conseqüències de la progressiva desafecció dels catalans en relació a l’Estat. El 50,68% es defineix català o més català que espanyol, en canvi el 6,35% es reconeix com espanyol o més espanyol que català.  

el moviment cívic, un factor polític

Ambdós partits  menyspreen un factor polític fonamental de la política catalana actual, com és un moviment cívic (l'assemblea nacional catalana acredita 51.000 socis afiliats) que, independent dels partits polítics (encara no oposat),  desenvolupa una organització en tots els nivells del territori català  aconseguint una mobilització i participació activa i col·lectiva ciutadana per una consulta sobiranista.

L’acció política d’aquest moviment cívic va ser clau per a que CiU es decidís pel sobiranisme el 2012 i per a que el govern del PP i el PSOE s’hagin adonat de l’abast del procés català el 2013 i, potser, per a animar una majoria ciutadana mobilitzada que obri pas a la consulta  el 2014, neutralitzant les forces que se li oposin.

Rubalcaba i Rajoy, de la mà, diuen no a la consulta catalana

PP-PSOE, lluny de la voluntat dels catalans

El PP i el PSOE no només s’oposen a la consulta, sinó també a obrir un diàleg sobre aquesta. No estan disposats ni tan sols a arribar a un acord sobre una altra pregunta i data amb la qual tothom es sent còmode.

Ambdós partits rebutgen negociar amb Catalunya a partir del resultat d’una consulta legal i acordada que expressi la voluntat dels catalans. No volen delegar sobirania  als catalans, a través de l’article 150.2 de la Constitució. Per què?

Fer-ho seria arriscar una negociació que no es permeten: un tracte d’igual a igual entre l’Estat i Catalunya, independentment dels altres territoris d’Espanya, sigui per concretar el fet diferencial català mitjançant un nou pacte d’Estat, o per concretar la independència de Catalunya.

l’Estat-Catalunya, una relació esgotada

En síntesi, el PP i el PSOE  no volen que Catalunya exerceixi el dret a decidir, a partir del qual iniciar un diàleg sobre el futur d'unes relacions polítiques esgotades, una situació que no s'assembla gens a la que viuen La Rioja, Andalusia, Múrcia o Astúries… com si fos la d’un altre país.

"CAMPS MINATS" A EUROPA

El pas per Barcelona del sociòleg Zygmunt Bauman, amb motiu del Tricentenari de la Guerra de Succesió, deixa petjades. Europa és un "camp minat", diu, perquè no acaba d'acceptar les diferències ètniques i nacionals. Sense gens de simpaties per la sobirania territorial, el sociòleg pensa que Espanya i Catalunya, inexorablement diferents, haurien de dialogar per garantir la convivència política.  

Bauman, pare de la modernitat líquida, atalaia Europa des de El Born

la sobirania nacional, erosionada

"Estem condemnats a conviure amb les diferències", va dir Bauman. Es referia a la complexitat de la societat dels països europeus i va afegir que "Europa travessa per camps minats que ningú sap quan ni on  esclataran". Tot això, a causa de rebutjar la diferència en comptes de acceptar-la, dialogar amb ella i conviure.

Una de les característiques d'Europa és la coexistència de diferents nacionalitats (o identitats nacionals) sota un mateix Estat i els corrents o fluxos migratoris (identitats ètniques, religioses, culturals), propis de les societats complexes. Ambdues condicions han estat explosives al llarg de la història europea.  

Bauman afirma que els governs ja no controlen els processos econòmics, avui en mans d'una elit mundial, i tenen cada cop més dificultats per dirigir la política local i complir els seus compromesos amb els  ciutadans. La sobirania nacional (i territorial) dels actuals Estats s'erosiona perquè deixa de ser una solució per a conduir els processos d'interdependència global.  

diàleg en un camp minat

En aquest context, Bauman no és un admirador de la sobirania territorial i per tant els conflictes entre societats on coexisteixen diferents identitats nacionals, com Espanya i Catalunya, per exemple, haurien de  resoldre'ls a través d'un diàleg sincer per assumir com a resultat d'això una convivència pacífica.

Doncs, la pregunta és si Rajoy i Mas volen o no dialogar. El primer diu que sí, però sempre que no es parli de la consulta sobirana, perquè és inconstitucional, i el segon diu que sí, però sempre que es parli d'una consulta per acordar-la i sigui legal.

El plantejament català suposa un diàleg, però l'Estat objecta el plantejament que se li fa i per tant rebutja aquest diàleg. Així, tot queda en un punt mort i la convivència política comença a deteriorar-se. És un conflicte de sobiranies, un dels "camps minats" que poden esclatar.

O es dialoga, o "les alternatives són les bales", deia el sociòleg. El diàleg és la alternativa que garanteix una convivència entre dues societats diferents i, qualsevol que sigui la solució, continuaran sent diferents.

un exercici per fer Política

Diàleg entre antagonistes enconats: sobiranistes i centralistes, en aquest cas. En política, el diàleg és sempre entre adversaris o enemics. Amb el conflicte català en el rerefons, va suggerir una metodologia de diàleg del sociòleg Richard Sennet, en tres fases: informal obert i cooperatiu.

La primera és una conversació sense agenda preestablerta. Es tracta precisament fer junts una agenda o llesta de matèries sobre els quals es dialogarà. Així ho van aconseguir Michelle Bachelet i Evo Morales, quan van  elaborar, sense condicions, la agenda de 13 punts i que va incloure la mediterraneidad (equivalent a la consulta sobirana). Després, Sebastián Piñera va interrompre el procés i no va continuar.

La segona és un enraonament i per tant sense un final preestablert. Cal que ambdues parts estiguin disposades a posar entre parèntisi les seves raons. Inicien una exploració en què cadascú es posa en el lloc de l'altre. Amb aquesta disposició aprendran elements desconeguts, perquè si no, no hauria diàleg, sinó paròdia. Aquest va ésser el diàleg entre Nelson Mandela i Frederik De Klerk, que, amb saviesa i flexibilitat sorprenent, van arribar a un acord que va posar fi a l'apartheid i va iniciar el procés de democratització de Sudàfrica.

La tercera, que sorgeix de les dues anteriors, és quan s'ha arribat al moment en què les dues parts estan en condicions de cooperar per a enriquir i donar forma a un acord satisfactori per a tots dos. Que cadascú se senti còmode i ningú sent la sensació de ser vencedor ni vençut. El president Mas i els partits sobiranistes van dialogar amb una actitud inclusiva i van col·laborar per acordar l'enunciació de la pregunta, amb la qual tots van aconseguir sentir-se còmodes.

els tics del passat

Aquesta metodologia de diàleg requereix que ambdues parts es situïn en el mateix pla, cara a cara. La dreta espanyola té una tradició centralista i autoritària (amb els tics de la España una, grande y libre) que exhibeix quan es troba amb majoria absoluta. Així va ser en la segona legislatura d'Aznar i és en aquesta primera de Rajoy.

Res amb Urkullu per resoldre el procés de normalització a Euskadi, res amb Mas per resoldre el conflicte sobiranista entre Catalunya i Espanya, i res amb Rubalcaba per una reforma constitucional que resolgui la crisi del model territorial.
  

 

UNA REFLEXIÓ A FAVOR DEL DIÀLEG

Rajoy mana, no dialoga. Nega la nova realitat catalana, es tanca i espera (o prepara) "el despertar del nacionalisme espanyol". Els socialistes, desconcertats, arriben molt tard amb una reforma constitucional i queden fora de joc.  Els sobiranistes catalans s'acomoden, en comptes d'exigir diàleg a Rajoy, amb totes les forces cíviques, socials i culturals i amb la realitat política catalana en la mà. 

Entre la raó democràtica i la raó d'Estat

el xoc de legitimitats

"Si el 90% del Parlament de Catalunya decidís la independència, seria legítima des de punt de vista de majories i minories, però no des de punt de vista de prendre aquesta decisió", va dir l'ex president del govern d'Espanya, Felipe González davant el president de la Generalitat, Artur Mas. Un xoc de legitimitats.

Mas entén Catalunya com a una nació que vol ser un Estat  i depenent del resultat d'una consulta -no vinculant- iniciar una negociació amb l'Estat espanyol per fer una nova relació amb Espanya associant-se o independitzant-se.

En canvi, González concep Catalunya com a una comunitat autònoma que forma part de la nació espanyola, amb les seves singularitats, i subordinada a l'Estat espanyol mitjançant la Constitució i les lleis.  Per tant, per a ell, Catalunya no té legitimitat per decidir si vol o no ser independent, ni dret d'autodeterminació, i en el hipotètic cas, no desitjable, de decidir haurien de fer-ho tots els espanyols.  

una majoria social ja no creu en l'Estat espanyol

El "no" rotund a una consulta sobiranista del govern de Rajoy i del PSOE, no deixa gairebé marge per iniciar un diàleg sobre la realitat posada damunt la taula en les eleccions del 25-N (2012), quan els ciutadans van triar una majoria política clara que expressament va postular la revisió de la relació política de Catalunya amb l'Estat espanyol.

Aquest fet incontestable va ser confirmat pel Parlament en diverses resolucions el 2013 i 2014 corroborat, fins ara, per totes les enquestes d'opinió. Aquesta és la realitat política ineludible, determinada pel creixent malestar dels catalans que va començar a l'inici del 2000, va esclatar amb la sentència del TC el 2010 -en la manifestació del 10-J-, es va ampliar en la Diada del 2012, consolidant-se en el 25-N, i reafirmada per les decisions del Parlament durant el 2013, la Diada del 2013, i totes les enquestes d'opinió.

Aquesta és la nova realitat que Rajoy no reconeix

Una realitat que va néixer de la ciutadania, no dels partits sobiranistes, siguin o no independentistes. I és aquest l'element nou i que li dóna consistència a l'actual procés d'autodeterminació. Hi ha una majoria que ja no creu el statu quo actual i vol canviar la naturalesa política  de la relació amb l'Estat espanyol (cap a una relació d'Estat associat o independent).

la qüestió és la consulta
 

El PP y PSOE a Madrid i el PPC, PSC i Cs a Barcelona demanen a la Generalitat que abandoni aquest procés cap a la consulta sobiranista per iniciar un diàleg, en canvi el govern català i els partits sobiranistes demanen un diàleg amb el govern d'Espanya per acordar una consulta.  

Així, doncs, el gran problema per a l'Estat és la consulta, no la hipotètica independència. Encara que aquesta no sigui jurídicament vinculant, acceptar-la és el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà i, per tant, com a una nació (sense estat propi) amb legitimitat per reclamar i negociar un canvi del estat polític actual.

La consulta inacceptable pel PP i el PSOE en el Congrés dels Diputats

La consulta sobirana és la expressió democràtica del moviment social i polític que s'ha produit en els últims deu anys. És la resposta a la decisió de l'Estat espanyol d'anul·lar el referèndum estatutari aprovat pels catalans. És la demostració fàctica de la desafecció dels catalans (difícilment reversible) de la qual va parlar l'ex president de la Generalitat, José Montilla, fa més de tres anys, no escoltat ni pel PSOE i menys pel PP.  

Rajoy, cap a una Espanya gran i única

Aquesta és la realitat que no accepten els que s'oposen a la consulta. I si la Generalitat abandonés el procés, com és el que demanen, els catalans ja no retornarien a la depressió d'altres vegades, sinó que, el més probable, és que s'iniciaria una lluita política més complexa, on el moviment sobiranista, amb un gran suport ciutadà i polític, ocuparia l'espai públic amb la senyera de la desobediència civil.

Rajoy no vol parlar ni dialogar ni menys negociar sobre la consulta (tampoc de reformes constitucionals federals).  La seva política, en plena marxa, és la recentralització de l'Estat i per tant aprofundir les retallades competencials de les comunitats autònomes. Així espera consolidar un Estat amb forts components autoritaris (retallades de drets ciutadans) i garantir l'avenç cap un model de creixement neoliberal (dret socials precaris).

Per tot això compta amb majoria absoluta i una oposició parlamentària dèbil i amb escassa credibilitat ciutadana. En aquest context, per què la Generalitat hauria de renunciar a la seva política sobiranista de caràcter democràtic i pacífic?  Seria un suïcidi polític amb l'agreujament d'obrir les portes a un període d'inestabilitat política.

diàleg sobre una nova realitat

El raonable seria obrir un diàleg a partir de la nova realitat catalana, negar-la és un camí cap la sortida autoritària, el despertar del nacionalisme espanyol, va dir Felipe González. El punt clau és assumir que la relació passada, de tires i afluixes, s'ha trencat, i caldrà arribar a una nova relació Catalunya-Espanya i qualsevol proposta haurà de passar per una consulta o referèndum català. 

EL "SI" DE ROS I EL "NO" DE SÁNCHEZ-CAMACHO

El projecte polític del PSC s'ha desplaçat cap a Madrid: la reforma federal de l'Estat espanyol. La consulta sobiranista és un obstacle que cal desfer-ho, "sí o sí". Ni cap diàleg ni competències per fer-la. La perspectiva és afirmar una idea federal en el PSOE, que aquest guanyi en 2015 i pactar una reforma constitucional amb el PP ... ¿federal?

les fronteres de l'actual cicle polític

El "sí" de l'Alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC) i el "no" de la diputada Alicia Sánchez Camacho (PPC) a cedir les dades dels padrons municipals per fer la consulta simbolitza la línia divisòria de l'actual cicle polític català obert el 25 de novembre de 2012 i que es tancaria amb la consulta del 9 de novembre de 2014.

Ros, cap d'una de les tendències catalanistes crítica a la direcció del PSC, va acceptar la realització d'una consulta sobiranista pactada i legal, com la compromesa per la Generalitat, en canvi la cap del PPC va plantejar boicotejar-la i va invitar al PSC a fer el mateix, però la direcció va dir que no es pronunciaria.

Ros va buscar l'acord amb Navarro, però...

l'abandó del catalanisme polític

Tanmateix, el PSC, el PPC i Ciutadans sí que s'oposaran a la proposició de llei, mitjançant la qual la majoria sobiranista demanarà al Congrés dels Diputats que delegui a la Generalitat les competències per fer un referèndum sobiranista. 

El PSC se sostraurà a sol·licitar aquestes competències, perquè considera inacceptable una Catalunya sobirana, que des de si mateixa, amb independència de la resta d'Espanya, s'acosti a l'Estat per acordar una consulta sigui per refer un nou pacte (encaix) o per independitzar-se.

Navarro no reconeix els canvis

La nova conducció socialista no considera la nova realitat creada amb la desafecció profunda i estesa en la societat catalana. La mateixa anunciada per l'ex President Montilla en 2010 i que el govern de Zapatero no va voler reconèixer.

No reconeix que en el Congrés dels Diputats el PSOE i PP, sota la influència d'Alfonso Guerra, va retallar aspectes fonamentals de l'Estatut i després el PP va rematar-ho aconseguint que el Constitucional anul·lés el què la societat catalana havia aprovat en un referèndum.

Tampoc registra l'autocomplaença de Zapatero després de la sentència del TC, i el seu incompliment de restituir el capítol de Justícia de l'Estatut amb una llei simple. La directiva de Navarro parla de l'actual cicle d'autodeterminació como si aquest fos una construcció temerària de Mas i Junqueras.

primeríssim pla d'una nova realitat de la qual Navarro no és fa càrrec

el sobiranisme català, el principal adversari

Així, el PSC, davant l'auge independentista, el qual es va estrenar-se en  el 10-J (2010), ha quedat perplex un temps i sota la direcció de Navarro s'ha desplaçat cap el PSOE abandonant la seva ànima catalanista. 

El Nou PSC va deixar de pensar políticament des de Catalunya, com a subjecte polític sobirà que busca un nou pacte amb Espanya, i va passar a pensar a partir d'un PSOE que acabi promovent una reforma de l'Estat espanyol en un sentit federal.

Per a aquesta política, el seu principal adversari és el sobiranisme català. Per tant, no li convé un acord entre Catalunya i l'Estat sobre un referèndum sobiranista. Per això el PSC s'oposarà a la votació de dijous, coincidint amb el "no" del PPC de Sánchez Camacho, tal com Pérez Rubalcaba coincideix amb la decisió de Rajoy: "la consulta no es farà".  

  

DIÀLEG, A QUI LI INTERESSA?

El diàleg polític és considerat una pràctica democràtica per conduir conflictes. A Espanya, avui, és gairebé inexistent. Rajoy es nega a fer-ne ús per tractar la qüestió catalana. Mas ho demana tèbiament. Per què el sobiranisme -compromès amb una consulta pactada- no l'exigeix per arribar al referèndum, mobilitzant la diversitat política, social i cultural de la societat catalana?
 
sense diàleg no hi ha consulta pactada

El govern del PP es nega a dialogar amb el govern de CiU sobre com resoldre la crisi entre Catalunya i l'Estat. Així, pretén neutralitzar la iniciativa catalana de realitzar una consulta pactada amb el govern d'Espanya. Sense diàleg no hi ha acord i sense acord no hi ha consulta pactada, com estableixen les dues declaracions sobiranistes votades pel Parlament català.

Així doncs, sorgeix la pregunta de si la Generalitat, el Parlament, els partits sobiranistes i l'activa societat civil catalana estan o no disposats a lluitar per trencar el tancament del govern de Rajoy. Exigint-li diàleg, sota pena de pagar un alt cost polític al continuar negant-se a obrir diàleg sobre la consulta sobirana. 

Fins ara, ningú sembla dissenyar una estratègia de mobilització nacional que intenti remoure la resistència de Rajoy. El President Mas deixa entreveure que podria, en comptes de consulta, fer eleccions plebiscitàries. El seu soci, Oriol Junqueras, parla de fer una consulta sense un pacte amb Madrid o recórrer a una declaració unilateral d'independència.

Europa considera un assumpte intern el conflicte entre Espanya i Catalunya

el diàleg com a senyera dels sobiranistes

La fermesa de Rajoy de no dialogar amb Mas i la tebiesa de Mas per demandar diàleg a Rajoy, dóna força a la consigna: "la consulta no es farà". Més encara, si CiU no recolzés una consulta sense l'aprovació de Madrid.

Aleshores, per què no aixecar com a objectiu el diàleg sobre la consulta per aconseguir-la?  Per què no estimular a la diversitat de la societat catalana a que es mogui en l'espai de les xarxes socials, de les ciutats i pobles, i de les institucions de tota mena per aconseguir obrir un diàleg amb el govern d'Espanya?

Què passaria si una majoria abrumadora, mitjançant moltes formes, demanés al govern central la seva obligació democràtica d'obrir un diàleg per acordar una via de solució a la crisi política entre Catalunya i l'Estat?

EL diàleg polític és una pràctica valorada per l'opinió pública  europea

davant dels ulls d'Europa

Espanya i Catalunya estan sota la mirada atenta d'una Europa que reconeix el conflicte com una qüestió interna. Una aposta ferma pel diàleg o pel desbloqueig de la resistència per acordar una forma democràtica de resoldre la crisi política, seria un factor important per la creació d'una opinió pública a Europa i els seus governs.

En aquest cas, el diàleg no és un assumpte de Rajoy i Mas, sinó dels que volen un referèndum democràtic amb garanties per a tothom, per oposició als qui busquen la subordinació a una lectura autoritària de la Constutució del 78, pactada entre franquistes i demòcrates.

Però, a qui li interessa el diàleg entre el govern central i la Generalitat? Els independentistes gairebé ni pronuncien la paraula, com si fos incòmoda o pitjor, inútil; els socialistes, de la tercera via, la pronuncien massa, però paradoxalment s'aïllen convirtint-la en retòrica política; i la dreta espanyolista, la pronuncia sense contingut, utilitzant-la com a pretext per seguir imposant.  

EL LIDERATGE COMPARTIT

Mas assumeix un lideratge compartit i encerta. Sis partits del catalanisme polític es comprometen a fer una consulta sobiranista. La pregunta distingeix una Catalunya sota sobirania espanyola d'una Catalunya sobirana. Rajoy-Sánchez Camacho (PP-PPC) i Rubalcaba-Navarro (PSOE-PSC) coincideixen en la consigna, "la consulta no es farà". 

  Una foto semblant a l'arc polític de la Assemblea de Catalunya (1971)

foto inèdita

Un mes abans de l'acord sobre la pregunta i data del referèndum, el President Mas va introduir la paraula "inclusiva" com a condició de la pregunta. Aleshores, donava un senyal que pel President la paraula "independència" no assumia del tot la complexitat de la societat catalana, ni tan sols del catalanisme polític. Així, Mas va acceptar exercir un lideratge compartit i el primer resultat ha estat sorprenent. 

La pregunta és conseqüència del reunir-se, de l'escoltar-se i de la capacitat d'articular una síntesi expressiva del conjunt del món sobiranista. Mas ha encertat amb aquesta mena de lideratge: dialogant, transversal i de qualitat política. A més, ho ha fet amb un estil seriós, sense sobreactuar, amb maneres democràtiques. 

La foto del 12 de desembre ho diu tot: un President amb el suport de 6 partits polítics (de 9 en el Parlament). Una imatge molt diferent a les de propaganda cínica que acostumen els governs (inclòs el de CiU). Aquesta foto, per contra, és expressió d'un treball dialogant d'un President que ha exercit un lideratge compartit i fet de portaveu o primus inter pares del consens aconseguit. 

lectura de la pregunta

¿Vol que Catalunya sigui un Estat? sí o no?, i si és així, independent? si o no? Aquesta pregunta estableix dues lectures complementàries: una, es refereix a la sobirania nacional de Catalunya i la segona, a la relació d'una Catalunya sobirana amb l'Estat espanyol.

En relació a la primera lectura, els catalans/nes que diguin que "no" optarien perquè Catalunya continués sent una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol; en canvi els que votin "sí", preferirien que Catalunya fos un Estat sobirà, és a dir, amb capacitat d'autodeterminar el seu futur per sí mateixa.

En relació a la segona lectura, els que diguin "sí" i "no" marcarien la preferència per obrir una negociació per establir una mena d'associació amb l'Estat espanyol (confederalisme, federalisme, etc) i els que diguin "si" i "sí" votarien per obrir una negociació per independitzar-se de l'Estat espanyol.

Així doncs, la fórmula acordada considera la diversitat de la societat catalana, respecta una majoria social i política per trencar l'statu quo establint un Estat sobirà, i ofereix, dins d'aquesta, dues alternatives: la  independència o un nou pacte amb l'Estat espanyol. Una proposta inclusiva per aconseguir una alta participació ciutadana i per tant legitimitat democràtica a qualsevol de les tres alternatives en joc.

lluita per la consulta

El PP i el PSOE es precipiten a declarar que l'Estat espanyol garanteix que no es farà la consulta. Es més, el govern de Rajoy es nega a dialogar o negociar qualsevol proposta sobre el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. El PPC i el PSC repeteixen que no hi haurà consulta, no obstant l'inèdit acord del catalanisme polític.

Rubalcaba i Rajoy coincideixen: "la consulta no es farà"

La pregunta inclusiva anima al  món sobiranista a seguir endavant amb nova energia. Porten la iniciativa mentre el PP espera i el PSOE planteja al PP una reforma constitucional sense èxit. El PP i Cs, a la defensiva, pujen el to i no acaben per incorporar a un PSC absolutament descol·locat en un front de resistència.

Si, per una banda, d'aquí a setembre, els partits sobiranistes mantenen i aprofundeixen la legitimitat compartida, encapçalada per Mas, en torn a la idea de la consulta democràtica i el diàleg amb l'Estat (tot dos rebutjats per Rajoy) i, per una altra, articulen en forma coordinada suports a Espanya (IU, PNV, BNG, CC, Bildu, Compromís i PSM...) i  prenen iniciatives creatives en l'espai públic català, en simptonia amb els ciutadans, podrien registrar-se nous fets ara no imaginats.

 

L'OBSERVACIÓ D'UN INDEPENDENT

Catalunya és una autonomia espanyola que cada cop decideix menys per si mateixa. Però també és un poble amb voluntat de ser nació. Per això, l'objectiu polític dels catalanistes hauria de ser aconseguir autodeterminar-se en forma sobirana. Aleshores, decidir el seu futur independent d'Espanya o amb alguna mena d'associació. Perdó, i quina és la pregunta?...   

L'escenificació del primer pas. Ara, la pregunta és si haurà pregunta i quina

voluntat i raonament

Els canvis polítics de calat requereixen d'una gran voluntat (força, persistència...) i d'un raonament clar (proposicions, estratègia...), però la sola voluntat -voluntarisme- porta cap a una rigidesa política i el sol raonament -tactisme- porta cap una incomunicació política. Ambdues actituds són fatals per a que un procés polític acabi bé.

El procés d'autodeterminació català té, per una banda, un cos vigorós com ho ha demostrat un moviment cívic (ANC) en les diades i, per una altra, un cap dèbil com ho demostra un govern incapaç d'establir aliances sòlides que transmetin una unitat nacional forta, cohesionada i convincent amb una estratègia (no només un full de ruta) i objectius compartits.

autonomia i nació

És bo recordar que Catalunya és avui una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol, però també un poble que majoritàriament (eleccions 25-N i diades de 2012 i 2013) vol ser una nació amb capacitat i legitimitat política per decidir el seu futur per si mateix. 

Per això, Catalunya busca acordar amb l'Estat un referèndum vinculant dels catalans per definir sobiranament el seu status amb Espanya i validar democràticament o bé la seva autodeterminació per després triar independència o una altra mena de associació amb l'Estat espanyol, o bé directament la independència.

La pregunta haurà d'optar si posa èmfasi en l'autodeterminació o en la independència. Encara  que no siguin conceptes excloents, el primer permet l'adhesió de persones a favor o no de la independència, a diferència del segon, on només adhiririen els que estan per la secessió.  

inclusiu i excloent

La primera opció planteja que el trencament amb l'Estat requereix un front catalanista, des d'UCD fins a les CUP, i la possibilitat d'atraure els socialistes desafectats amb el PSC de Navarro. La segona, planteja que la única alternativa és una pregunta amb la paraula independència i que qualsevol altra seria un frau.

No obstant això, cap de les alternatives tanca el procés de autodeterminació ni l'opció d'independència. Mentre la primera pretén aconseguir el seu dret a l'autodeterminació -marca d'identitat d'una nació- i des de la seva condició de nació definir després el seu futur polític, la segona creu que aquest dret ja el té i només falta excercir-lo i que és sinònim d'independència.

Però si hi hagués autodeterminació de veritat, com podria explicar-se que el pacte CiU-ERC demani autorització de l'Estat per fer la consulta (gener 2013)? i com entendre l'acceptació del pacte CiU-ERC d'uns pressupostos segons les exigències imposades pel govern d'Espanya (novembre 2013)?

la pregunta per la sobirania nacional

És clar que la condició de comunitat autònoma subordinada  anul·la l'autodeterminació i per tant la sobirania  sorgeix com a un objectiu polític per aconseguir i així avançar cap a la independència o alguna mena d'associació. Sembla que resulta convenient fer-se càrrec d'aquesta realitat i actuar en conseqüència.

Una pregunta sobre la sobirania no tanca un camí cap a la independència i per contra pot fer-lo més consistent o legítim als ulls dels catalans no independentistes, espanyols i sobretot Europa. Així doncs, la consulta seria saber si els catalans volen un Estat sobirà independentment de la voluntat d'Espanya, és a dir, una nació plena, amb autodeterminació.

Si aquesta alternativa obté una adhesió majoritària, el govern de Mas hauria complert el seu objectiu programàtic: el dret a decidir. Per tant, hauría de convocar a unes eleccions on els partits, amb claredat,  haurien de proposar programes sobre quin Estat hauria de ser Catalunya i si independent o amb alguna mena d'associació amb Espanya. Un parlament legitimat democràticament pel poble català per decidir-ho.

sumar o restar

Avanzar sin transar (entre els demòcrates) va ser uns dels factors que més van incidir en la frustració de la via democràtica cap el socialisme a Xile. Això mateix, un no-acord entre els sobiranistes, també podria ser un factor que frustrés la via democràtica cap a la sobirania i la independència.

ABANS DE LA PREGUNTA

S'acosta el temps de la proposta d'autodeterminació. Mas crida al consens sobiranista. Es tracta d'integrar en una pregunta la diversitat nacional. Aquests més de dos terços de catalans que volen decidir. Per això es requereix asseure's, posar en comú diferents anàlisis, debatre'ls i construir una pregunta convincent, que li doni al procés i a la consulta, una alta legitimitat a la sobirania catalana davant el món.   

després de la renúncia del PSC

El PP i el PSOE, oposats a la consulta sobiranista, van aconseguir que el PSC abandoni el procés pel dret a decidir, després que Pere Navarro (PSC) exigís un acord del govern català amb el govern espanyol, una cosa impossible perquè Rajoy rebutja qualsevol diàleg sobre la consulta.

El President Mas sembla haver sentit aquesta pèrdua i ha reaccionat amb rapidesa dient que la negociació dels sis partits (CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP) ha d'arribar a la formulació d'una pregunta inclusiva i per tant consensuada pels partits.

Tots ells tenen en comú considerar Catalunya com a una nació capaç d'autodeterminar el seu futur polític en relació a Espanya i Europa. També sintonitzen amb més dels dos terços de la ciutadania catalana (71%), que dóna suport a un referèndum per decidir si Catalunya ha de ser un nou Estat.

representar a més de dos terços dels catalans

Però, els partits sobiranistes difereixen en el com avançar i en els termes de la consulta. El que està en joc és la capacitat de Catalunya de ser reconeguda a tot arreu com un país de debò, i tot país és naturalment una realitat heterogènia, diversa, contradictòria. 

A més a més, els sis partits en les seves deliberacions i decisions per definir què els diferencia han de tenir en compte sempre el capital electoral divers i contradictori que representa aquest 71%. El desafiament és interpretar i respondre davant aquesta realitat complexa.

Aquest repte és vital per a definir els termes de la consulta, perquè ha de concitar el suport i la participació massiva abans i, sobretot, en el referèndum. Aquí és on es demostrarà sense ambiguïtat la legitimitat d'una Catalunya diferenciada d'Espanya davant el món i especialment Europa.

en clau de procés, no de "judici final"

Per això, és clau que la pregunta, la data i la via obtinguin el suport, al menys, dels catalans que estan a favor de la consulta i rebin el rebuig només d'aquells que estan en contra de la seva  realització. Més encara, els partits sobiranistes -independentistes o no- haurien de proposar-se representar, a més del 57,9% que se senten catalans o més catalans que espanyols, a la majoria del 33,3% que se sent tant català com espanyol, com ho registra l'útim baròmetre del CEO (novembre, 2013)

Es tracta de trencar la condició d'una autonomia subordinada a l'Estat espanyol i d'aquesta manera fer-se un país sobirà. Els criteris del debat i el tarannà de les opcions polítiques han de ser nacionals, no només partidistes i per tant han d'involucrar diferents alternatives.

El President Mas crida els partits a una negociació política que acabi en una pregunta inclusiva. Una mena de consens sobiranista. Això implica fer concessions en els termes de la pregunta. La actitud fonamental per a això és assumir la situació en clau de procés i no d'un "judici final" i obrir-se a interpretar diversos sectors de la societat catalana, incloent als que no pensen com a un o altre partit, però que sí que volen decidir.

 Mas demana pregunta inclusiva, i espera consens dels partits

  
asseure's i dialogar com a país

El missatge de Mas revela o que el diàleg de debò no existeix o que és de dolenta qualitat. Els caps polítics, seuen a conversar sobre els seus anàlisis i alternatives de solució?, queden per fer consultes i tornen a reunir-se?  

Els últims moviments sobre preguntes, dates i vies expressats a través dels mitjans de comunicació, fan saltar un dubte: els caps polítics, es refien uns dels altres? Per desfer prejudicis i desconfiances el millor és un diàleg de qualitat, obert, escoltant-se i cedint per a que la proposta sigui tant convincent, que tothom s'adoni que la força política i social del procés d'autodeterminació és la d'una majoria nacional i, per tant molt amplia, diversa,  pròpia d'un país.

    

A UN ANY DEL 25-N

El PSC sembla una federació catalana del PSOE. La seva idea és la reforma federal, que depèn de la voluntat i capacitat del PSOE, incompatible amb una consulta legal o il·legal. La renúncia del PSC és un cop pel lideratge de Mas, que no ha sabut fer complicitats ni incorporar idees de la resta de partits catalanistes. Mas ha estat un gestor més que un líder, sota la mirada i disciplina d'ERC.  

Quantes vegades Mas i Navarro van conversar sols del procés aquest any?

Rubalcaba triomfa a Catalunya

El cap del PSOE Pérez Rubalcaba ha aconseguit un triomf a Catalunya. Quan el PSC va introduir el dret a decidir en el seu programa electoral (25-N) va crear rebuig en el PSOE, però Rubalcaba amb rotunditat va sentenciar que ho arreglaria. Quasi un any després, el PSC ha abandonat el procés pel dret a decidir i tanca files amb el PSOE sota la senyera de la reforma constitucional federal a Espanya.  

Pel PSOE, el dret a decidir o consulta sobiranista era incompatible amb la seva estratègia de recuperar el govern i també amb la seva pròpia idea d'Espanya. La direcció del PSC, des de la defenestració de Pasqual Maragall i, amb més claredat, després del fracàs del Tripartit, va ser assumida pels alcaldes del cinturó de Barcelona amb menys arrelament a la idea d'una nació catalana diferent a l'espanyola.  

Navarro s'espolsa la consulta

La direcció de Pere Navarro va aixecar el discurs federalista davant l'auge de l'independentisme. Va aconseguir que el PSOE l'incorporés al seu vocabulari i amb aquest suport espolsar-se el procés sobiranista català. El PSC aposta per encaixar Catalunya amb Espanya des de l'Estat espanyol amb la reforma federal i per a això el dret a decidir, impulsat pels partits catalanistes, és contraproduent.

La resolució de la majoria del Consell Nacional del PSC d'oposar-se a qualsevol iniciativa institucional cap a la consulta sense un acord previ amb Rajoy, és la forma d'abandonar el procés pel dret a decidir. Aquesta posició del Consell Nacional, confirma l'actitud de la directiva de Navarro de no col·laborar aportant iniciatives pròpies que exerceixin pressió perquè Rajoy s'obrí a un diàleg amb el govern català.

Mas, no convenç

La renúncia del PSC és també l'expressió de la debilitat del lideratge del President Mas al no tenir cap capacitat per neutralitzar la sortida del PSC del procés. És més, la falta d'influència de Mas es una nova demostració de la lectura equivocada que ell va fer dels resultats de les eleccions del 25-N. 

Els catalans van donar un clar missatge de que un procés sobiranista requeria un lideratge compartit entre els partits catalanistes. Mas es va restringir a un pacte de estabilitat política amb ERC i mai va buscar complicitat i acords sobre les questions polítiques, econòmiques i socials importants ni amb el PSC, ni ICV-EUiA, ni les CUP.  A més, va deteriorar la sintonia amb el seu soci Duran Lleida.

Un lideratge nacional compartit suposa un nivell de diàleg, d'escoltar-se, capaç d'incorporar idees d'uns i altres en la política de govern i sobretot aconseguir confiança i il·lusió amb tots. Mas ha estat lluny d'aconseguir això, perquè va optar per la autocomplaença de la majoria aritmètica que li ha donat ERC.

 Caben en una pregunta independentistes, federalistes i confederalistes?

la pregunta, inclusiva o excloent

Amb l'autoexclusió del PSC, Mas s'adona que el procés es debilita i tem que ICV-EUiA i UDC puguin demà restar-se i per evitar-ho comença a pronunciar la paraula "inclusiva", clau per exercir un lideratge nacional compartit, del qual ha estat mancat. 

Aquesta paraula -"inclusiva"- serà un criteri per formular la pregunta i la data de la consulta? Si així fos, CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP, i considerant també a un món socialista catalanista que vol participar en el procés, haurien d'incloure les diverses sensibilitats del 82% de la ciutadania que declara voler ser consultada.