PP I DRETS HUMANS

L’oient va aconseguir, enmig d’un intercanvi de paraules furibundes entre tertulians, amb tota calma introduir la pregunta: ¿Per què li costa tant al Partit Popular asumir els drets humans?

El diputat popular Jorge Fernández, un dels tertulians, sensibilizat, amb serenitat va respondre que el Partit Popular sempre ha tingut la Carta dels Drets Humans de 1948 en el seu ideari i va mencionar diferents experiències dictatorials al món que el partit ha rebutjat sense dubtes. Però, entre aquestes no va esmentar la dictadura de Franco.

Si el Partit Popular reconegués els drets de les víctimes de les violacions dels drets humans durant el franquisme, es a dir, dels familiars a conèixer les causes del seus morts i a recuperar les seves restes enterrades en fosses comunes, seria una contribució a tancar les ferides encara obertes a la Espanya d’avui.

Però, a més, si el Partit Popular és un partit democràtic i els drets humans formen part de la seva fonamentació política, doncs, què li impideix afavorir les causes per investigar els delictes per desaparicions forçoses de persones, reconegudes per l’Estat espanyol com imprescriptibles, succeïts sota una dictadura oposada a l’identitat democràtica del Partit Popular?

PINOCHET SÍ, FRANCO MAI

Per què per al Tribunal Suprem, el jutge Baltasar Garzón tenia facultat per investigar els crims comesos durant la dictadura xilena i en canvi no la té per fer-ho sobre els crims de la dictadura espanyola?

Una resposta possible pot ser perquè Pinochet estava viu, detingut a Londres i Franco és mort, enterrat al Valle de los Caídos. Aquesta suposa un objetiu limitat de la justícia: la penalització de responsabilitats individuals, però omet els drets de les víctimes a conèixer les circunstàncies de la mort de seus familiars, a buscar l’indret on es troben, a identicar-los i a recuperar les seves restes. En síntesi, rehabilitar o reparar les injustícies comeses.

En tots dos casos es tracta de delictes contra la humanitat, és a dir, de desaparicions forçoses de persones que, segons la doctrina jurídica moderna, són imprescriptibles mentre no s’hagin trobat els despareguts o les seves restes, per tant no correspon, en el cas espanyol, invocar la llei d’amnistia de 1977 per no iniciar investigacions sobre aquests delictes. Una altra cosa és veure si correspon o no responsabilitats penals.

Com explicar la paradoxa del Tribunal Suprem de acceptar en un cas y refusar en l’altre les competències per investigar crims similars. En aquests dies es parla d’un fet amagat en el silenci: la justícia espanyola, a diferència de les forces armades, per exemple, no va passar per reformes en el procés de transició.

Una part important dels jutges arrosseguen la idea de no tocar el periode franquista, una actitud semblant a la Rúsia actual respecte del periode estalinista soviètic. Una mostra d’això ha sigut la reticència a fer justícia obrint fosses comuns per trobar restes de desapereguts durant el franquisme.

Però aquesta consideració, la de resistir-se a la justícia de cara al futur, també la tenen les administracions autonòmiques sota la direcció del Partit Popular, no interesades en atendre els drets de les víctimes del franquisme que busquen als seus sers estimats.

Per acabar, seria verosimil que Carlos Dívar, president del Consejo Superior del Poder Judicial fes una declaració similar a la feta recentment per el president de la Corte Suprema xilena, Milton Juica: “la Corte Suprema en épocas pasadas (es referia als disset anys de la dictaduta de Pinochet) no estuvo a la altura de los acontecimientos (crims contra la humanitat)”.

EL FRANQUISME A PRIMERA PLANA

¿Es pot donar per tancada la Guerra Civil? es preguntava l’historiador Gabriel Jackson fa un any i mig A l’inici, del segle XX, es comencen a projectar uns documentals a la televisió, a parlar i preguntar-se sobre la guerra civil, la dictadura franquista i les seves víctimes, després de més de dues dècades de silenci, d’amnèsia, de treva.

Ara aquests són temes freqüents d’exposicions públiques, de conferències i seminaris acadèmics, d’articles i reportatges periodístics, de debats parlamentaris, de controvèrsies entre la dreta i les esquerres; la jerarquia catòlica i partits i persones de pensament laic i ara mateix entre franquistes i jutges i entre jutges conservadors i progressistes.

En no més de deu anys el conflicte s’ha declarat. És la lluita entre descobrir o perpetuar les làpides que amaguen delictes i restes de víctimes. La justícia del segle XXI truca a les portes de la democràcia espanyola, aquella que no només persegueix identificar i penalitzar als que ordenen i executen en forma sistemàtica l’eliminació dels seus enemics, sinó també reconèixer i reparar les víctimes que viuen i les que són mortes.

133.708 espanyols i espanyoles estan desapareguts i per tant el delicte no ha prescrit. Molts d’ells han de ser sota les 1.850 foses comuns fins ara localitzades a Espanya. No obstant això, els tribunals es neguen a investigar fins al punt de processar al jutge que s’ha decidit buscar el que s’amaga als ciutadans espanyols fa més de 70 anys.

A la pregunta de l’historiador, els fets mostren les ferides obertes

LA NEU S'HA LIQUAT, LA BOIRA S'HA FET DENSA

És creïble Endesa quan diu que la destrucció complerta de 33 torres d’alta tensió, de més de 500 de mitja tensió i centenars de baixa tensió, és conseqüència de les tones de gel acumulades sobre els cables elèctrics i de l’efecte de vents d’excepcional intensitat i a més a més que aquestes instal.lacions havien sigut construïdes d’acord a la legislació vigent i a l'aprovació regular de les inspeccions reglamentàries?

Els dubtes sorgeixen quan diu que tot això és resultat de “una catástrofe sin precedentes para el sistema eléctrico”. Una explicació fal.laç si admetem que aquestes intenses nevades s’han produït amb certa regularitat a Catalunya, com les recordades del 2001, el 1986 i el 1962. Per tant, sí que hi havia suficients precedents per estar preparats.

La neu se n’ha anat, però roman una boira espessa que bloqueja explicacions creïbles i sobretot mesures transparents i consistents. Per això cal una investigació tècnica i administrativa per determinar la fermesa dels materials (torres), la qualitat del manteniment i la serietat de la fiscalització pública del funcionament del sistema.

Les accions de la natura (terratrèmols, inundacions, huracans, tempestes de neu) revelen el que han fet l’administració (en els seus diferents nivells) i l’empresa privada amb el territori i quin grau de concordança han tingut les seves realitzacions amb les necessitats de la ciutadania. Sempre, davant qualsevol catàstrofe, hi ha responsabilitats públiques i privades sigui per acció o per omissió.

El futur pròxim dels ciutadans de les comarques gironines, encara que i també de la resta del país, requereix no només conèixer als responsables, sinó també, seguidament, que es faci una política amb transparència. Només així es podrà netejar la boira que ha deixat descoberta la tempesta.

DAVANT DE L'ESCAMOT D'AFUSELLAMENT

De sobte, Baltasar Garzón sembla estar davant d’un escamot d’afusellament.

El jutge ha estat sorprès en un lloc perillós on conflueixen passat i present. Ha creuat la intangible zona franquista amb l’ànim de moure el què està amagat sota el silenci de vius i de morts, i s’ha atrevit a traspassar una zona fosca de la vida privada del Partit Popular.

El moviment obstinat del jutge és desusat, sorprenent, paralitza als sospitosos, inquieta. La seva temeritat d’envestir contra delictes atrau, siguin contra el poder polític de socialistes (Gal) o de populars (Gürtel); o del terrorisme d’estat (Pinochet, Videla) o de grups (ETA i el seu entorn polític, financer, logístic i publicitari).

Però aquesta vegada, el jutge l’ha emprès alhora contra la dreta espanyola ombrada per crims contra la humanitat ahir i per la corrupció avui. Això sembla intolerable per a una justícia, de majoria conservadora, “hecha unos zorros por el ganado que hay dentro”, segons l’ex-president Felipe González.

La sentència que es prepara s’assembla a les que s’apliquen als bojos, els que s’extravien amb les seves extravagàncies i per tant s’han d’apartar, posar fora de circulació, perquè la seva bogeria consisteix en anunciar un saber prohibit, ocult, com un secret, com una veritat inaccessible a les entranyes del món, en aquest cas, de la dreta espanyola d’ahir i d’avui.

L'EXEMPLE DE LA CEOE

Per començar a contractar joves (el 39,6% dels actius, menors de 25 anys, estan a l’atur), la CEOE (associació dels empresaris espanyols) va plantejar fer contractes de treball sense cotitzacions socials, amb sou inferior al salari mínim, sense indemnitzacions per acomiadament, sense dret a l’atur i amb possibilitat d’acomiadar en qualsevol moment.

Una narració que va fer saltar a la memòria les condicions del nens i joves que treballaven a la indústria al segle XIX, a Anglaterra. El rebuig va provocar tant soroll, que el director de Relacions Laborals dels empresaris va dir que allò només era “un exemple”. Precisament dir això és inquietant, en comptes de dir que que era una idea dolenta, des de el punt de vista dels drets humans al camp laboral.

“Un exemple” es refereix a una iniciativa modèlica, a una pauta que s’ha de seguir…

Quin serà el pròxim “exemple”?