"CAMPS MINATS" A EUROPA

El pas per Barcelona del sociòleg Zygmunt Bauman, amb motiu del Tricentenari de la Guerra de Succesió, deixa petjades. Europa és un "camp minat", diu, perquè no acaba d'acceptar les diferències ètniques i nacionals. Sense gens de simpaties per la sobirania territorial, el sociòleg pensa que Espanya i Catalunya, inexorablement diferents, haurien de dialogar per garantir la convivència política.  

Bauman, pare de la modernitat líquida, atalaia Europa des de El Born

la sobirania nacional, erosionada

"Estem condemnats a conviure amb les diferències", va dir Bauman. Es referia a la complexitat de la societat dels països europeus i va afegir que "Europa travessa per camps minats que ningú sap quan ni on  esclataran". Tot això, a causa de rebutjar la diferència en comptes de acceptar-la, dialogar amb ella i conviure.

Una de les característiques d'Europa és la coexistència de diferents nacionalitats (o identitats nacionals) sota un mateix Estat i els corrents o fluxos migratoris (identitats ètniques, religioses, culturals), propis de les societats complexes. Ambdues condicions han estat explosives al llarg de la història europea.  

Bauman afirma que els governs ja no controlen els processos econòmics, avui en mans d'una elit mundial, i tenen cada cop més dificultats per dirigir la política local i complir els seus compromesos amb els  ciutadans. La sobirania nacional (i territorial) dels actuals Estats s'erosiona perquè deixa de ser una solució per a conduir els processos d'interdependència global.  

diàleg en un camp minat

En aquest context, Bauman no és un admirador de la sobirania territorial i per tant els conflictes entre societats on coexisteixen diferents identitats nacionals, com Espanya i Catalunya, per exemple, haurien de  resoldre'ls a través d'un diàleg sincer per assumir com a resultat d'això una convivència pacífica.

Doncs, la pregunta és si Rajoy i Mas volen o no dialogar. El primer diu que sí, però sempre que no es parli de la consulta sobirana, perquè és inconstitucional, i el segon diu que sí, però sempre que es parli d'una consulta per acordar-la i sigui legal.

El plantejament català suposa un diàleg, però l'Estat objecta el plantejament que se li fa i per tant rebutja aquest diàleg. Així, tot queda en un punt mort i la convivència política comença a deteriorar-se. És un conflicte de sobiranies, un dels "camps minats" que poden esclatar.

O es dialoga, o "les alternatives són les bales", deia el sociòleg. El diàleg és la alternativa que garanteix una convivència entre dues societats diferents i, qualsevol que sigui la solució, continuaran sent diferents.

un exercici per fer Política

Diàleg entre antagonistes enconats: sobiranistes i centralistes, en aquest cas. En política, el diàleg és sempre entre adversaris o enemics. Amb el conflicte català en el rerefons, va suggerir una metodologia de diàleg del sociòleg Richard Sennet, en tres fases: informal obert i cooperatiu.

La primera és una conversació sense agenda preestablerta. Es tracta precisament fer junts una agenda o llesta de matèries sobre els quals es dialogarà. Així ho van aconseguir Michelle Bachelet i Evo Morales, quan van  elaborar, sense condicions, la agenda de 13 punts i que va incloure la mediterraneidad (equivalent a la consulta sobirana). Després, Sebastián Piñera va interrompre el procés i no va continuar.

La segona és un enraonament i per tant sense un final preestablert. Cal que ambdues parts estiguin disposades a posar entre parèntisi les seves raons. Inicien una exploració en què cadascú es posa en el lloc de l'altre. Amb aquesta disposició aprendran elements desconeguts, perquè si no, no hauria diàleg, sinó paròdia. Aquest va ésser el diàleg entre Nelson Mandela i Frederik De Klerk, que, amb saviesa i flexibilitat sorprenent, van arribar a un acord que va posar fi a l'apartheid i va iniciar el procés de democratització de Sudàfrica.

La tercera, que sorgeix de les dues anteriors, és quan s'ha arribat al moment en què les dues parts estan en condicions de cooperar per a enriquir i donar forma a un acord satisfactori per a tots dos. Que cadascú se senti còmode i ningú sent la sensació de ser vencedor ni vençut. El president Mas i els partits sobiranistes van dialogar amb una actitud inclusiva i van col·laborar per acordar l'enunciació de la pregunta, amb la qual tots van aconseguir sentir-se còmodes.

els tics del passat

Aquesta metodologia de diàleg requereix que ambdues parts es situïn en el mateix pla, cara a cara. La dreta espanyola té una tradició centralista i autoritària (amb els tics de la España una, grande y libre) que exhibeix quan es troba amb majoria absoluta. Així va ser en la segona legislatura d'Aznar i és en aquesta primera de Rajoy.

Res amb Urkullu per resoldre el procés de normalització a Euskadi, res amb Mas per resoldre el conflicte sobiranista entre Catalunya i Espanya, i res amb Rubalcaba per una reforma constitucional que resolgui la crisi del model territorial.
  

 

UNA REFLEXIÓ A FAVOR DEL DIÀLEG

Rajoy mana, no dialoga. Nega la nova realitat catalana, es tanca i espera (o prepara) "el despertar del nacionalisme espanyol". Els socialistes, desconcertats, arriben molt tard amb una reforma constitucional i queden fora de joc.  Els sobiranistes catalans s'acomoden, en comptes d'exigir diàleg a Rajoy, amb totes les forces cíviques, socials i culturals i amb la realitat política catalana en la mà. 

Entre la raó democràtica i la raó d'Estat

el xoc de legitimitats

"Si el 90% del Parlament de Catalunya decidís la independència, seria legítima des de punt de vista de majories i minories, però no des de punt de vista de prendre aquesta decisió", va dir l'ex president del govern d'Espanya, Felipe González davant el president de la Generalitat, Artur Mas. Un xoc de legitimitats.

Mas entén Catalunya com a una nació que vol ser un Estat  i depenent del resultat d'una consulta -no vinculant- iniciar una negociació amb l'Estat espanyol per fer una nova relació amb Espanya associant-se o independitzant-se.

En canvi, González concep Catalunya com a una comunitat autònoma que forma part de la nació espanyola, amb les seves singularitats, i subordinada a l'Estat espanyol mitjançant la Constitució i les lleis.  Per tant, per a ell, Catalunya no té legitimitat per decidir si vol o no ser independent, ni dret d'autodeterminació, i en el hipotètic cas, no desitjable, de decidir haurien de fer-ho tots els espanyols.  

una majoria social ja no creu en l'Estat espanyol

El "no" rotund a una consulta sobiranista del govern de Rajoy i del PSOE, no deixa gairebé marge per iniciar un diàleg sobre la realitat posada damunt la taula en les eleccions del 25-N (2012), quan els ciutadans van triar una majoria política clara que expressament va postular la revisió de la relació política de Catalunya amb l'Estat espanyol.

Aquest fet incontestable va ser confirmat pel Parlament en diverses resolucions el 2013 i 2014 corroborat, fins ara, per totes les enquestes d'opinió. Aquesta és la realitat política ineludible, determinada pel creixent malestar dels catalans que va començar a l'inici del 2000, va esclatar amb la sentència del TC el 2010 -en la manifestació del 10-J-, es va ampliar en la Diada del 2012, consolidant-se en el 25-N, i reafirmada per les decisions del Parlament durant el 2013, la Diada del 2013, i totes les enquestes d'opinió.

Aquesta és la nova realitat que Rajoy no reconeix

Una realitat que va néixer de la ciutadania, no dels partits sobiranistes, siguin o no independentistes. I és aquest l'element nou i que li dóna consistència a l'actual procés d'autodeterminació. Hi ha una majoria que ja no creu el statu quo actual i vol canviar la naturalesa política  de la relació amb l'Estat espanyol (cap a una relació d'Estat associat o independent).

la qüestió és la consulta
 

El PP y PSOE a Madrid i el PPC, PSC i Cs a Barcelona demanen a la Generalitat que abandoni aquest procés cap a la consulta sobiranista per iniciar un diàleg, en canvi el govern català i els partits sobiranistes demanen un diàleg amb el govern d'Espanya per acordar una consulta.  

Així, doncs, el gran problema per a l'Estat és la consulta, no la hipotètica independència. Encara que aquesta no sigui jurídicament vinculant, acceptar-la és el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític sobirà i, per tant, com a una nació (sense estat propi) amb legitimitat per reclamar i negociar un canvi del estat polític actual.

La consulta inacceptable pel PP i el PSOE en el Congrés dels Diputats

La consulta sobirana és la expressió democràtica del moviment social i polític que s'ha produit en els últims deu anys. És la resposta a la decisió de l'Estat espanyol d'anul·lar el referèndum estatutari aprovat pels catalans. És la demostració fàctica de la desafecció dels catalans (difícilment reversible) de la qual va parlar l'ex president de la Generalitat, José Montilla, fa més de tres anys, no escoltat ni pel PSOE i menys pel PP.  

Rajoy, cap a una Espanya gran i única

Aquesta és la realitat que no accepten els que s'oposen a la consulta. I si la Generalitat abandonés el procés, com és el que demanen, els catalans ja no retornarien a la depressió d'altres vegades, sinó que, el més probable, és que s'iniciaria una lluita política més complexa, on el moviment sobiranista, amb un gran suport ciutadà i polític, ocuparia l'espai públic amb la senyera de la desobediència civil.

Rajoy no vol parlar ni dialogar ni menys negociar sobre la consulta (tampoc de reformes constitucionals federals).  La seva política, en plena marxa, és la recentralització de l'Estat i per tant aprofundir les retallades competencials de les comunitats autònomes. Així espera consolidar un Estat amb forts components autoritaris (retallades de drets ciutadans) i garantir l'avenç cap un model de creixement neoliberal (dret socials precaris).

Per tot això compta amb majoria absoluta i una oposició parlamentària dèbil i amb escassa credibilitat ciutadana. En aquest context, per què la Generalitat hauria de renunciar a la seva política sobiranista de caràcter democràtic i pacífic?  Seria un suïcidi polític amb l'agreujament d'obrir les portes a un període d'inestabilitat política.

diàleg sobre una nova realitat

El raonable seria obrir un diàleg a partir de la nova realitat catalana, negar-la és un camí cap la sortida autoritària, el despertar del nacionalisme espanyol, va dir Felipe González. El punt clau és assumir que la relació passada, de tires i afluixes, s'ha trencat, i caldrà arribar a una nova relació Catalunya-Espanya i qualsevol proposta haurà de passar per una consulta o referèndum català. 

EL "SI" DE ROS I EL "NO" DE SÁNCHEZ-CAMACHO

El projecte polític del PSC s'ha desplaçat cap a Madrid: la reforma federal de l'Estat espanyol. La consulta sobiranista és un obstacle que cal desfer-ho, "sí o sí". Ni cap diàleg ni competències per fer-la. La perspectiva és afirmar una idea federal en el PSOE, que aquest guanyi en 2015 i pactar una reforma constitucional amb el PP ... ¿federal?

les fronteres de l'actual cicle polític

El "sí" de l'Alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC) i el "no" de la diputada Alicia Sánchez Camacho (PPC) a cedir les dades dels padrons municipals per fer la consulta simbolitza la línia divisòria de l'actual cicle polític català obert el 25 de novembre de 2012 i que es tancaria amb la consulta del 9 de novembre de 2014.

Ros, cap d'una de les tendències catalanistes crítica a la direcció del PSC, va acceptar la realització d'una consulta sobiranista pactada i legal, com la compromesa per la Generalitat, en canvi la cap del PPC va plantejar boicotejar-la i va invitar al PSC a fer el mateix, però la direcció va dir que no es pronunciaria.

Ros va buscar l'acord amb Navarro, però...

l'abandó del catalanisme polític

Tanmateix, el PSC, el PPC i Ciutadans sí que s'oposaran a la proposició de llei, mitjançant la qual la majoria sobiranista demanarà al Congrés dels Diputats que delegui a la Generalitat les competències per fer un referèndum sobiranista. 

El PSC se sostraurà a sol·licitar aquestes competències, perquè considera inacceptable una Catalunya sobirana, que des de si mateixa, amb independència de la resta d'Espanya, s'acosti a l'Estat per acordar una consulta sigui per refer un nou pacte (encaix) o per independitzar-se.

Navarro no reconeix els canvis

La nova conducció socialista no considera la nova realitat creada amb la desafecció profunda i estesa en la societat catalana. La mateixa anunciada per l'ex President Montilla en 2010 i que el govern de Zapatero no va voler reconèixer.

No reconeix que en el Congrés dels Diputats el PSOE i PP, sota la influència d'Alfonso Guerra, va retallar aspectes fonamentals de l'Estatut i després el PP va rematar-ho aconseguint que el Constitucional anul·lés el què la societat catalana havia aprovat en un referèndum.

Tampoc registra l'autocomplaença de Zapatero després de la sentència del TC, i el seu incompliment de restituir el capítol de Justícia de l'Estatut amb una llei simple. La directiva de Navarro parla de l'actual cicle d'autodeterminació como si aquest fos una construcció temerària de Mas i Junqueras.

primeríssim pla d'una nova realitat de la qual Navarro no és fa càrrec

el sobiranisme català, el principal adversari

Així, el PSC, davant l'auge independentista, el qual es va estrenar-se en  el 10-J (2010), ha quedat perplex un temps i sota la direcció de Navarro s'ha desplaçat cap el PSOE abandonant la seva ànima catalanista. 

El Nou PSC va deixar de pensar políticament des de Catalunya, com a subjecte polític sobirà que busca un nou pacte amb Espanya, i va passar a pensar a partir d'un PSOE que acabi promovent una reforma de l'Estat espanyol en un sentit federal.

Per a aquesta política, el seu principal adversari és el sobiranisme català. Per tant, no li convé un acord entre Catalunya i l'Estat sobre un referèndum sobiranista. Per això el PSC s'oposarà a la votació de dijous, coincidint amb el "no" del PPC de Sánchez Camacho, tal com Pérez Rubalcaba coincideix amb la decisió de Rajoy: "la consulta no es farà".  

  

DIÀLEG, A QUI LI INTERESSA?

El diàleg polític és considerat una pràctica democràtica per conduir conflictes. A Espanya, avui, és gairebé inexistent. Rajoy es nega a fer-ne ús per tractar la qüestió catalana. Mas ho demana tèbiament. Per què el sobiranisme -compromès amb una consulta pactada- no l'exigeix per arribar al referèndum, mobilitzant la diversitat política, social i cultural de la societat catalana?
 
sense diàleg no hi ha consulta pactada

El govern del PP es nega a dialogar amb el govern de CiU sobre com resoldre la crisi entre Catalunya i l'Estat. Així, pretén neutralitzar la iniciativa catalana de realitzar una consulta pactada amb el govern d'Espanya. Sense diàleg no hi ha acord i sense acord no hi ha consulta pactada, com estableixen les dues declaracions sobiranistes votades pel Parlament català.

Així doncs, sorgeix la pregunta de si la Generalitat, el Parlament, els partits sobiranistes i l'activa societat civil catalana estan o no disposats a lluitar per trencar el tancament del govern de Rajoy. Exigint-li diàleg, sota pena de pagar un alt cost polític al continuar negant-se a obrir diàleg sobre la consulta sobirana. 

Fins ara, ningú sembla dissenyar una estratègia de mobilització nacional que intenti remoure la resistència de Rajoy. El President Mas deixa entreveure que podria, en comptes de consulta, fer eleccions plebiscitàries. El seu soci, Oriol Junqueras, parla de fer una consulta sense un pacte amb Madrid o recórrer a una declaració unilateral d'independència.

Europa considera un assumpte intern el conflicte entre Espanya i Catalunya

el diàleg com a senyera dels sobiranistes

La fermesa de Rajoy de no dialogar amb Mas i la tebiesa de Mas per demandar diàleg a Rajoy, dóna força a la consigna: "la consulta no es farà". Més encara, si CiU no recolzés una consulta sense l'aprovació de Madrid.

Aleshores, per què no aixecar com a objectiu el diàleg sobre la consulta per aconseguir-la?  Per què no estimular a la diversitat de la societat catalana a que es mogui en l'espai de les xarxes socials, de les ciutats i pobles, i de les institucions de tota mena per aconseguir obrir un diàleg amb el govern d'Espanya?

Què passaria si una majoria abrumadora, mitjançant moltes formes, demanés al govern central la seva obligació democràtica d'obrir un diàleg per acordar una via de solució a la crisi política entre Catalunya i l'Estat?

EL diàleg polític és una pràctica valorada per l'opinió pública  europea

davant dels ulls d'Europa

Espanya i Catalunya estan sota la mirada atenta d'una Europa que reconeix el conflicte com una qüestió interna. Una aposta ferma pel diàleg o pel desbloqueig de la resistència per acordar una forma democràtica de resoldre la crisi política, seria un factor important per la creació d'una opinió pública a Europa i els seus governs.

En aquest cas, el diàleg no és un assumpte de Rajoy i Mas, sinó dels que volen un referèndum democràtic amb garanties per a tothom, per oposició als qui busquen la subordinació a una lectura autoritària de la Constutució del 78, pactada entre franquistes i demòcrates.

Però, a qui li interessa el diàleg entre el govern central i la Generalitat? Els independentistes gairebé ni pronuncien la paraula, com si fos incòmoda o pitjor, inútil; els socialistes, de la tercera via, la pronuncien massa, però paradoxalment s'aïllen convirtint-la en retòrica política; i la dreta espanyolista, la pronuncia sense contingut, utilitzant-la com a pretext per seguir imposant.  

EL LIDERATGE COMPARTIT

Mas assumeix un lideratge compartit i encerta. Sis partits del catalanisme polític es comprometen a fer una consulta sobiranista. La pregunta distingeix una Catalunya sota sobirania espanyola d'una Catalunya sobirana. Rajoy-Sánchez Camacho (PP-PPC) i Rubalcaba-Navarro (PSOE-PSC) coincideixen en la consigna, "la consulta no es farà". 

  Una foto semblant a l'arc polític de la Assemblea de Catalunya (1971)

foto inèdita

Un mes abans de l'acord sobre la pregunta i data del referèndum, el President Mas va introduir la paraula "inclusiva" com a condició de la pregunta. Aleshores, donava un senyal que pel President la paraula "independència" no assumia del tot la complexitat de la societat catalana, ni tan sols del catalanisme polític. Així, Mas va acceptar exercir un lideratge compartit i el primer resultat ha estat sorprenent. 

La pregunta és conseqüència del reunir-se, de l'escoltar-se i de la capacitat d'articular una síntesi expressiva del conjunt del món sobiranista. Mas ha encertat amb aquesta mena de lideratge: dialogant, transversal i de qualitat política. A més, ho ha fet amb un estil seriós, sense sobreactuar, amb maneres democràtiques. 

La foto del 12 de desembre ho diu tot: un President amb el suport de 6 partits polítics (de 9 en el Parlament). Una imatge molt diferent a les de propaganda cínica que acostumen els governs (inclòs el de CiU). Aquesta foto, per contra, és expressió d'un treball dialogant d'un President que ha exercit un lideratge compartit i fet de portaveu o primus inter pares del consens aconseguit. 

lectura de la pregunta

¿Vol que Catalunya sigui un Estat? sí o no?, i si és així, independent? si o no? Aquesta pregunta estableix dues lectures complementàries: una, es refereix a la sobirania nacional de Catalunya i la segona, a la relació d'una Catalunya sobirana amb l'Estat espanyol.

En relació a la primera lectura, els catalans/nes que diguin que "no" optarien perquè Catalunya continués sent una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol; en canvi els que votin "sí", preferirien que Catalunya fos un Estat sobirà, és a dir, amb capacitat d'autodeterminar el seu futur per sí mateixa.

En relació a la segona lectura, els que diguin "sí" i "no" marcarien la preferència per obrir una negociació per establir una mena d'associació amb l'Estat espanyol (confederalisme, federalisme, etc) i els que diguin "si" i "sí" votarien per obrir una negociació per independitzar-se de l'Estat espanyol.

Així doncs, la fórmula acordada considera la diversitat de la societat catalana, respecta una majoria social i política per trencar l'statu quo establint un Estat sobirà, i ofereix, dins d'aquesta, dues alternatives: la  independència o un nou pacte amb l'Estat espanyol. Una proposta inclusiva per aconseguir una alta participació ciutadana i per tant legitimitat democràtica a qualsevol de les tres alternatives en joc.

lluita per la consulta

El PP i el PSOE es precipiten a declarar que l'Estat espanyol garanteix que no es farà la consulta. Es més, el govern de Rajoy es nega a dialogar o negociar qualsevol proposta sobre el conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol. El PPC i el PSC repeteixen que no hi haurà consulta, no obstant l'inèdit acord del catalanisme polític.

Rubalcaba i Rajoy coincideixen: "la consulta no es farà"

La pregunta inclusiva anima al  món sobiranista a seguir endavant amb nova energia. Porten la iniciativa mentre el PP espera i el PSOE planteja al PP una reforma constitucional sense èxit. El PP i Cs, a la defensiva, pujen el to i no acaben per incorporar a un PSC absolutament descol·locat en un front de resistència.

Si, per una banda, d'aquí a setembre, els partits sobiranistes mantenen i aprofundeixen la legitimitat compartida, encapçalada per Mas, en torn a la idea de la consulta democràtica i el diàleg amb l'Estat (tot dos rebutjats per Rajoy) i, per una altra, articulen en forma coordinada suports a Espanya (IU, PNV, BNG, CC, Bildu, Compromís i PSM...) i  prenen iniciatives creatives en l'espai públic català, en simptonia amb els ciutadans, podrien registrar-se nous fets ara no imaginats.

 

L'OBSERVACIÓ D'UN INDEPENDENT

Catalunya és una autonomia espanyola que cada cop decideix menys per si mateixa. Però també és un poble amb voluntat de ser nació. Per això, l'objectiu polític dels catalanistes hauria de ser aconseguir autodeterminar-se en forma sobirana. Aleshores, decidir el seu futur independent d'Espanya o amb alguna mena d'associació. Perdó, i quina és la pregunta?...   

L'escenificació del primer pas. Ara, la pregunta és si haurà pregunta i quina

voluntat i raonament

Els canvis polítics de calat requereixen d'una gran voluntat (força, persistència...) i d'un raonament clar (proposicions, estratègia...), però la sola voluntat -voluntarisme- porta cap a una rigidesa política i el sol raonament -tactisme- porta cap una incomunicació política. Ambdues actituds són fatals per a que un procés polític acabi bé.

El procés d'autodeterminació català té, per una banda, un cos vigorós com ho ha demostrat un moviment cívic (ANC) en les diades i, per una altra, un cap dèbil com ho demostra un govern incapaç d'establir aliances sòlides que transmetin una unitat nacional forta, cohesionada i convincent amb una estratègia (no només un full de ruta) i objectius compartits.

autonomia i nació

És bo recordar que Catalunya és avui una comunitat autònoma subordinada a l'Estat espanyol, però també un poble que majoritàriament (eleccions 25-N i diades de 2012 i 2013) vol ser una nació amb capacitat i legitimitat política per decidir el seu futur per si mateix. 

Per això, Catalunya busca acordar amb l'Estat un referèndum vinculant dels catalans per definir sobiranament el seu status amb Espanya i validar democràticament o bé la seva autodeterminació per després triar independència o una altra mena de associació amb l'Estat espanyol, o bé directament la independència.

La pregunta haurà d'optar si posa èmfasi en l'autodeterminació o en la independència. Encara  que no siguin conceptes excloents, el primer permet l'adhesió de persones a favor o no de la independència, a diferència del segon, on només adhiririen els que estan per la secessió.  

inclusiu i excloent

La primera opció planteja que el trencament amb l'Estat requereix un front catalanista, des d'UCD fins a les CUP, i la possibilitat d'atraure els socialistes desafectats amb el PSC de Navarro. La segona, planteja que la única alternativa és una pregunta amb la paraula independència i que qualsevol altra seria un frau.

No obstant això, cap de les alternatives tanca el procés de autodeterminació ni l'opció d'independència. Mentre la primera pretén aconseguir el seu dret a l'autodeterminació -marca d'identitat d'una nació- i des de la seva condició de nació definir després el seu futur polític, la segona creu que aquest dret ja el té i només falta excercir-lo i que és sinònim d'independència.

Però si hi hagués autodeterminació de veritat, com podria explicar-se que el pacte CiU-ERC demani autorització de l'Estat per fer la consulta (gener 2013)? i com entendre l'acceptació del pacte CiU-ERC d'uns pressupostos segons les exigències imposades pel govern d'Espanya (novembre 2013)?

la pregunta per la sobirania nacional

És clar que la condició de comunitat autònoma subordinada  anul·la l'autodeterminació i per tant la sobirania  sorgeix com a un objectiu polític per aconseguir i així avançar cap a la independència o alguna mena d'associació. Sembla que resulta convenient fer-se càrrec d'aquesta realitat i actuar en conseqüència.

Una pregunta sobre la sobirania no tanca un camí cap a la independència i per contra pot fer-lo més consistent o legítim als ulls dels catalans no independentistes, espanyols i sobretot Europa. Així doncs, la consulta seria saber si els catalans volen un Estat sobirà independentment de la voluntat d'Espanya, és a dir, una nació plena, amb autodeterminació.

Si aquesta alternativa obté una adhesió majoritària, el govern de Mas hauria complert el seu objectiu programàtic: el dret a decidir. Per tant, hauría de convocar a unes eleccions on els partits, amb claredat,  haurien de proposar programes sobre quin Estat hauria de ser Catalunya i si independent o amb alguna mena d'associació amb Espanya. Un parlament legitimat democràticament pel poble català per decidir-ho.

sumar o restar

Avanzar sin transar (entre els demòcrates) va ser uns dels factors que més van incidir en la frustració de la via democràtica cap el socialisme a Xile. Això mateix, un no-acord entre els sobiranistes, també podria ser un factor que frustrés la via democràtica cap a la sobirania i la independència.

ABANS DE LA PREGUNTA

S'acosta el temps de la proposta d'autodeterminació. Mas crida al consens sobiranista. Es tracta d'integrar en una pregunta la diversitat nacional. Aquests més de dos terços de catalans que volen decidir. Per això es requereix asseure's, posar en comú diferents anàlisis, debatre'ls i construir una pregunta convincent, que li doni al procés i a la consulta, una alta legitimitat a la sobirania catalana davant el món.   

després de la renúncia del PSC

El PP i el PSOE, oposats a la consulta sobiranista, van aconseguir que el PSC abandoni el procés pel dret a decidir, després que Pere Navarro (PSC) exigís un acord del govern català amb el govern espanyol, una cosa impossible perquè Rajoy rebutja qualsevol diàleg sobre la consulta.

El President Mas sembla haver sentit aquesta pèrdua i ha reaccionat amb rapidesa dient que la negociació dels sis partits (CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i CUP) ha d'arribar a la formulació d'una pregunta inclusiva i per tant consensuada pels partits.

Tots ells tenen en comú considerar Catalunya com a una nació capaç d'autodeterminar el seu futur polític en relació a Espanya i Europa. També sintonitzen amb més dels dos terços de la ciutadania catalana (71%), que dóna suport a un referèndum per decidir si Catalunya ha de ser un nou Estat.

representar a més de dos terços dels catalans

Però, els partits sobiranistes difereixen en el com avançar i en els termes de la consulta. El que està en joc és la capacitat de Catalunya de ser reconeguda a tot arreu com un país de debò, i tot país és naturalment una realitat heterogènia, diversa, contradictòria. 

A més a més, els sis partits en les seves deliberacions i decisions per definir què els diferencia han de tenir en compte sempre el capital electoral divers i contradictori que representa aquest 71%. El desafiament és interpretar i respondre davant aquesta realitat complexa.

Aquest repte és vital per a definir els termes de la consulta, perquè ha de concitar el suport i la participació massiva abans i, sobretot, en el referèndum. Aquí és on es demostrarà sense ambiguïtat la legitimitat d'una Catalunya diferenciada d'Espanya davant el món i especialment Europa.

en clau de procés, no de "judici final"

Per això, és clau que la pregunta, la data i la via obtinguin el suport, al menys, dels catalans que estan a favor de la consulta i rebin el rebuig només d'aquells que estan en contra de la seva  realització. Més encara, els partits sobiranistes -independentistes o no- haurien de proposar-se representar, a més del 57,9% que se senten catalans o més catalans que espanyols, a la majoria del 33,3% que se sent tant català com espanyol, com ho registra l'útim baròmetre del CEO (novembre, 2013)

Es tracta de trencar la condició d'una autonomia subordinada a l'Estat espanyol i d'aquesta manera fer-se un país sobirà. Els criteris del debat i el tarannà de les opcions polítiques han de ser nacionals, no només partidistes i per tant han d'involucrar diferents alternatives.

El President Mas crida els partits a una negociació política que acabi en una pregunta inclusiva. Una mena de consens sobiranista. Això implica fer concessions en els termes de la pregunta. La actitud fonamental per a això és assumir la situació en clau de procés i no d'un "judici final" i obrir-se a interpretar diversos sectors de la societat catalana, incloent als que no pensen com a un o altre partit, però que sí que volen decidir.

 Mas demana pregunta inclusiva, i espera consens dels partits

  
asseure's i dialogar com a país

El missatge de Mas revela o que el diàleg de debò no existeix o que és de dolenta qualitat. Els caps polítics, seuen a conversar sobre els seus anàlisis i alternatives de solució?, queden per fer consultes i tornen a reunir-se?  

Els últims moviments sobre preguntes, dates i vies expressats a través dels mitjans de comunicació, fan saltar un dubte: els caps polítics, es refien uns dels altres? Per desfer prejudicis i desconfiances el millor és un diàleg de qualitat, obert, escoltant-se i cedint per a que la proposta sigui tant convincent, que tothom s'adoni que la força política i social del procés d'autodeterminació és la d'una majoria nacional i, per tant molt amplia, diversa,  pròpia d'un país.

    

A UN ANY DEL 25-N

El PSC sembla una federació catalana del PSOE. La seva idea és la reforma federal, que depèn de la voluntat i capacitat del PSOE, incompatible amb una consulta legal o il·legal. La renúncia del PSC és un cop pel lideratge de Mas, que no ha sabut fer complicitats ni incorporar idees de la resta de partits catalanistes. Mas ha estat un gestor més que un líder, sota la mirada i disciplina d'ERC.  

Quantes vegades Mas i Navarro van conversar sols del procés aquest any?

Rubalcaba triomfa a Catalunya

El cap del PSOE Pérez Rubalcaba ha aconseguit un triomf a Catalunya. Quan el PSC va introduir el dret a decidir en el seu programa electoral (25-N) va crear rebuig en el PSOE, però Rubalcaba amb rotunditat va sentenciar que ho arreglaria. Quasi un any després, el PSC ha abandonat el procés pel dret a decidir i tanca files amb el PSOE sota la senyera de la reforma constitucional federal a Espanya.  

Pel PSOE, el dret a decidir o consulta sobiranista era incompatible amb la seva estratègia de recuperar el govern i també amb la seva pròpia idea d'Espanya. La direcció del PSC, des de la defenestració de Pasqual Maragall i, amb més claredat, després del fracàs del Tripartit, va ser assumida pels alcaldes del cinturó de Barcelona amb menys arrelament a la idea d'una nació catalana diferent a l'espanyola.  

Navarro s'espolsa la consulta

La direcció de Pere Navarro va aixecar el discurs federalista davant l'auge de l'independentisme. Va aconseguir que el PSOE l'incorporés al seu vocabulari i amb aquest suport espolsar-se el procés sobiranista català. El PSC aposta per encaixar Catalunya amb Espanya des de l'Estat espanyol amb la reforma federal i per a això el dret a decidir, impulsat pels partits catalanistes, és contraproduent.

La resolució de la majoria del Consell Nacional del PSC d'oposar-se a qualsevol iniciativa institucional cap a la consulta sense un acord previ amb Rajoy, és la forma d'abandonar el procés pel dret a decidir. Aquesta posició del Consell Nacional, confirma l'actitud de la directiva de Navarro de no col·laborar aportant iniciatives pròpies que exerceixin pressió perquè Rajoy s'obrí a un diàleg amb el govern català.

Mas, no convenç

La renúncia del PSC és també l'expressió de la debilitat del lideratge del President Mas al no tenir cap capacitat per neutralitzar la sortida del PSC del procés. És més, la falta d'influència de Mas es una nova demostració de la lectura equivocada que ell va fer dels resultats de les eleccions del 25-N. 

Els catalans van donar un clar missatge de que un procés sobiranista requeria un lideratge compartit entre els partits catalanistes. Mas es va restringir a un pacte de estabilitat política amb ERC i mai va buscar complicitat i acords sobre les questions polítiques, econòmiques i socials importants ni amb el PSC, ni ICV-EUiA, ni les CUP.  A més, va deteriorar la sintonia amb el seu soci Duran Lleida.

Un lideratge nacional compartit suposa un nivell de diàleg, d'escoltar-se, capaç d'incorporar idees d'uns i altres en la política de govern i sobretot aconseguir confiança i il·lusió amb tots. Mas ha estat lluny d'aconseguir això, perquè va optar per la autocomplaença de la majoria aritmètica que li ha donat ERC.

 Caben en una pregunta independentistes, federalistes i confederalistes?

la pregunta, inclusiva o excloent

Amb l'autoexclusió del PSC, Mas s'adona que el procés es debilita i tem que ICV-EUiA i UDC puguin demà restar-se i per evitar-ho comença a pronunciar la paraula "inclusiva", clau per exercir un lideratge nacional compartit, del qual ha estat mancat. 

Aquesta paraula -"inclusiva"- serà un criteri per formular la pregunta i la data de la consulta? Si així fos, CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP, i considerant també a un món socialista catalanista que vol participar en el procés, haurien d'incloure les diverses sensibilitats del 82% de la ciutadania que declara voler ser consultada. 

 

LA POLÍTICA CIRCULA PER TOTA LA SEVA GEOGRAFIA

(article publicat pel diari Xilè El Clarín l'11 novembre 2013).

A Catalunya, un moviment cívic, transversal política i socialment, ha posat i sostingut el projecte independentista que sorprèn i inquieta a Espanya. 

La independència en política és un valor, més si es tracta de política democràtica. No obstant això, l'Estat espanyol la percep com una bogeria inadmissible en el cas de Catalunya. El 80,5 % demana una consulta sobiranista i el 64,4 % del Parlament català es proposa convocar per a l'any 2014. 

Catalunya es planteja ser un nou Estat independent, amb un territori semblant a la regió de l'Araucanía, una població de 7,5 milions, menys de la meitat de la de Xile, i un PIB per càpita de 27.588 $, mentre a Xile és de 16.200. 

És viable ? Catalunya és un territori amb una economia exportadora d'alt valor afegit (aporta el 19,5% a les arques de l'Estat espanyol), amb una elit i una societat civil madura per autogovernar-se amb un Estat propi. 

Però això no és suficient. Es requereix una majoria catalana a més de numèrica, políticament unida, capaç de forçar un diàleg i un acord amb un govern espanyol sense disposició a parlar de la consulta. Així, sorgeixen tots els dubtes sobre la seva viabilitat.

Catalunya i Espanya , no encaixen

I, per què una part de la societat catalana (52,3%) desitja marxar d'Espanya i viure en forma independent? Aquesta realitat forma part del procés de globalització, des d'on emergeixen, com a reacció o projecte - realitats singulars i identitats pròpies o diferenciades .

Catalunya és una d'aquestes que, encara reconeguda en la Constitució del 78 com una nacionalitat diferenciada, va quedar atrapada per un model autonòmic -"cafè per a tots"- com una realitat igualada a les altres autonomies. Una decisió, durant la transició, sota la por de no provocar el rebuig de l'exèrcit i de sectors civils centralistes del franquisme .

Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol va ser un constant " tira i arronsa " per obtenir més competències . Les frustracions es van sumar fins que el govern de majoria absoluta de José María Aznar va iniciar les hostilitats contra les aspiracions del catalanisme d'assolir nivells superiors d'autogovern i de desenvolupament de la pròpia personalitat.

Els governs d'esquerres encapçalats pel socialisme català (2003-2010) van assumir aquests anhels amb un nou Estatut d'Autonomia. Aprovat al Parlament català i el Congrés dels Diputats i votat en un referèndum, el Partit Popular ( PP ) el va impugnar davant el Tribunal Constitucional (TC), el que va acabar per anul·lar les seves parts més substantives.

En 2009, milers van votar en un poble rural. Foto: Àngels Solà

Independència des de la societat civil

El conflicte obert entre els partits catalanistes i el PP va ser el marc del llançament d'un moviment cívic per la independència . Diverses plataformes convocar consultes no vinculants per un sí o un no a la independència.

Es van celebrar 553 votacions a través de la geografia de Catalunya. El procés va culminar a Barcelona amb la participació de 257.000 ciutadans (el 21,3 % del cens electoral de la ciutat) i va aconseguir el 91 % de suport a la independència . Aquesta experiència inèdita mobilitzar 885.000 catalans.

Aquest moviment cívic va ser el pròleg de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), la responsable que milions de persones pel món preguntessin què passa a Catalunya al veure les imatges de centenars de milers de persones desplaçant per Barcelona l'11 de setembre del 2012 i un any després per Catalunya en una cadena humana de 400 quilòmetres.

En 2013, una cadena humana de 400 kilòmetres. Foto: Mario Cerqueira

Si no hi ha consulta...

Aquest ha estat el subjecte polític que ha forçat els partits catalanistes cap a l'autodeterminació a través d'una consulta vinculant. Però, aquesta requereix un acord amb el govern del PP, el qual la titlla de "anticonstitucional i il·legal", justificació per no dialogar.

El govern de Rajoy opta per l'statu quo. Espera que els catalans frustrin la consulta per desacords sobre els seus termes, o si la convoquen amb una llei pròpia impugnar davant el TC o si el govern català crida a eleccions plebiscitàries decretar la intervenció de Catalunya.

A fins de 2013 es compleix el termini per acordar la pregunta i data de la consulta. L'ANC ja prepara les seves forces per mobilitzar, al gener als catalans perquè, poble a poble, subscriguin una exigent demanda al Parlament: proclamar unilateralment la independència si no prosperés la consulta.

EL PSC S'EN VA

La directiva de Navarro margina el PSC del procés pel dret a decidir. L'autoexclusió la fa després que Rajoy digués no al diàleg sobre la consulta, i quan la resta dels partits catalanistes decidissin presentar una fórmula legal per acordar-la. El PSC prefereix una reforma constitucional federal conduïda pel PSOE. En comptes d'una Catalunya sobirana, una Catalunya sota sobirania espanyola.

Navarro trenca el compromís de març

La directiva del PSC encapçalada per Pere Navarro s'ha decidit a abandonar el procés cap una consulta sobiranista legal i pactada. Així ho demostra la seva automarginació de l'acord de presentar davant el Congrés dels Diputats una declaració o proposició de llei a favor d'un referèndum segons l'article 150.2 de la Constitució espanyola.

El PSC argumenta la seva opció dient que la iniciativa hauria d'haver estat fruit d'un diàleg entre Mas i Rajoy, però, el president d'Espanya ha mantingut en ferm el seu rebuig a la demanda de Mas d'obrir un diàleg sobre aquest tema. La directiva de Navarro prefereix abandonar els partits del catalanisme polític en comptes de buscar formes de pressió política per trencar l'immobilisme de Rajoy.

El PSC s'ha decantat per tancar files amb el PSOE que, junt al PP i UPyD, és contrari al dret a decidir o anar cap a una consulta sobiranista legal i pactada. Navarro virtualment trenca el compromís que va subscriure en la declaració sobiranista del Parlament el 13 de març de 2013.

Mas escolta a Rubalcaba i s'en va del procés sobiranista

Rajoy diu no...

La direcció socialista en comptes de lluitar, junt a la resta de partits catalanistes, per el que s'hi havia compromès, aposta per un PSOE que, condicionat pel procés català, proposa una reforma constitucional federal. Una idea que Rajoy va descartar rotundament responent en el Senat a una interpel·lació del senador José Montilla (PSC).

Una reforma federal no assumida del tot pel PSOE, on moltes veus ni tan sols l'esmenten, i per tant raonablement aparcada en la Conferència Política. Una reforma sense una base social activa i sense un suport consolidat en el PSOE, a més de rebutjada sense ambigüitats pel PP. Una idea vaga sense horitzó en el curt i mig termini.

Catalunya ja va intentar quallar la idea federal en l'Estatut del 2005. Aleshores, el PSOE i el PP la van retallar, el PP la va impugnar i el Tribunal Constitucional la va sentenciar sota la complicitat passiva del govern de Rodríguez Zapatero. L'Estat espanyol va dir no al projecte federalizant del PSC, recolzat aleshores per ERC, ICV-EUiA i CiU.

...i Navarro, com si plogués

El PSC  diu que Mas hauria de dialogar i acordar la consulta amb Rajoy. Aquest li diu que no dialogarà ni acordarà res sobre la consulta. Però el PSC com si plogués. És clar que la directiva de Navarro vol deixar el procés sobiranista -obert la Diada de 1012- en un punt mort i frustrar-lo.

La seva opció és una aposta per un altre procés, de reforma constitucional conduït pel PSOE i, en aquest marc espanyol, trobar un nou encaix de tipus federal en l'Estat. Tal procés no podrà començar al menys fins el 2016 i suposant que el PSOE guanyi les eleccions i estableixi un govern amb suports per a sostenir tal canvi.

Però, quina serà l'opinió dels sectors del PSC crítics a Navarro? Quina actitud tindran quan el Parlament decideixi la declaració o proposició de llei sobre la consulta legal i pactada que es presentarà properament? S'acosten moments decisius pel PSC, entre la Catalunya sobirana que va votar el març o la Catalunya sota sobirania espanyola que va votar el PSOE el 28 d'octubre passat.

EL TEMPS S'ACABA

A l'anomenada consulta legal i pactada sembla acabar-se-li el temps. No es veu ni força ni cohesió dels partits catalanistes davant l'Estat. Les mobilitzacions són una condició necessària, però no suficient per fer una consulta sobiranista. Així doncs, comença a aparèixer la via catalana no pactada, però hi hauria força política i legitimitat democràtica a Catalunya per a això?
 
la difícil consulta pactada

La consulta sobiranista legal i pactada -segons el full de ruta - depèn en primer lloc dels catalans, de la creació d'una majoria política i social capaç de portar el govern de Rajoy a asseure's a una taula de diàleg i negociació, i en segon lloc de si el govern d'Espanya entén o no la nova realitat política a Catalunya  i si accepta abordar-la amb formes democràtiques.

Catalunya disposa d'una majoria social consolidada a favor del dret a decidir (la consulta) per resoldre el conflicte català-espanyol. Tanmateix, no disposa encara d'una majoria política (no aritmètica) amb una definició comuna sobre la pregunta i la data de la consulta, condició sine qua non per convèncer el govern de Rajoy que és millor dialogar i acordar que enfrontar-se i imposar.

La possibilitat que hi hagi un referèndum legal i pactat és amb l'acord de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP (suscriptors de les declaracions sobiranistes de febrer i març de 2013). Si el govern d'Espanya ja s'ha mogut de la seva indiferència després de la gran mobilització de la Diada del 2013, podria obrir-se al diàleg si veiés un acord polític convincent dels 107 diputats catalanistes.

La CUP llança el desafiament d'un referèndum unilateral cap a l'autodeterminació

la difícil unitat catalanista

És possible repetir aquest acord nou mesos després? Sembla impossible si considerem que, per una banda el PSC rebutja una consulta en què es pregunti sí o no a la indepèndencia i que sigui forçosament el 2014 i, per una altra, ERC només considera vàlid tot el contrari: sí o no a la independència el 2014.

UDC diu que la pregunta ha de consensuar-se, li incomoda el plantajament d'ERC i considera que no és obligatori que sigui el 2014. ICV- EUiA proposa una pregunta que sumi als sectors que estan per trencar l'statu quo amb Espanya, a favor o no de la independència. Les CUP la considera ja resolta i assenyala que "no pot ser pervertida pel partits. La mobilització ha definit la pregunta, que ha de ser sobre la independència" i el referèndum ha de ser tant sí com no.

CDC manté una indefinició. Parla de fer un pregunta clara i explícita. Planteja fer-la sobre un Estat propi i conclou que ha de ser consensuada entre els partits a favor del dret a decidir. El president Mas va afirmar que si el govern d'Espanya no li dóna el vistiplau a la consulta, aquesta podria substituir-se per una elecció plebiscitària el 2016.

el difícil trencament amb l'Estat

En aquest context tan contradictori i confús, el president Rajoy anuncia que no dialogarà sobre temes com la consulta sobiranista, perquè "Espanya i la seva sobirania no són negociables". Diu no al diàleg que li demana el govern català. Així doncs, hauria de donar-se per finalitzat el full de ruta i l'acord del Parlament del 13 de març passat?

La actitud de no acceptar el diàleg sobre la nova situació catalana, hauria d'estimular l'apropament dels partits catalanistes per definir una pregunta i data raonable, consensuada i per tant disposats a cedir per arribar a una posició comuna i per buscar complicitats en el PSOE i IU, a més dels partits dels diferents territoris d'Espanya perquè Rajoy cedeixi i s'obri cap un diàleg amb Mas.

S'acosta el moment de saber si els partits catalanistes estan interessats en enfrontar el rebuig del govern d'Espanya a dialogar i en acordar una consulta, amb o sense la paraula independència, per a que puguin trencar l'statu quo i aconseguir ser una nació de debò, sobirana i lliure per decidir el seu lloc en el món.

el quid del problema

Catalunya té la voluntat de ser subjecte polític sobirà, però encara no ho és. Si així fos no es necessitaria pactar una consulta amb Espanya. No n'hi ha prou de decidir ser alguna cosa per a que sigui, s'ha de tenir la capacitat de fer-la efectiva. És un error pensar que es té el dret a decidir pel sol fet de declarar-ho. La força política i legitimitat democràtica d'exercir-lo és condició per afirmar que el dret s'ha aconseguit.
  

IN FRAGANTI

Ciutadans empoderats, amb les seves imatges, han posat en evidència actuacions de la policia catalana. En tres anys, el conseller Puig amb prepotència i el conseller Espadaler amb cinisme han protegit el comandament de Manel Prat, responsable de policies sense control.  El Parlament hauria de produir el relleu i reformar una "estructura d'estat", sota mínims democràtics.

el càstig i la mort

Si els homes que van reduir i colpejar a l'empresari Juan Andrés Benítez no haguessin portat uniforme de mossos d'esquadra, probablement es parlaria de linxament. Els símbols del poder actuen i limiten l'ús de les paraules que millor expressen la realitat. En aquest cas, s'ha executat a una persona sense procés i en forma tumultuosa.

L'autòpsia acredita que la causa de la mort van ser “múltiples traumatismos sobre la región craneo-facial”. En coherència  amb això, la policia nacional, encarregada per la jutgessa de fer un informe, conclou que Benítez rep cinc cops de puny al seu cap i adverteix l'ús d'un objecte extensible. A més, els vídeos casolans transparenten a mossos que actuen com ho fan els sicaris, sense pietat.

El conseller d'Interior, Ramon Espadaler (UDC) crida a no precipitar-se, però ell mateix es precipita i es contradiu. Un dia valora l'informe de la policia i es planteja la possibilitat de prendre mesures disciplinàries si haguessin comès males pràctiques, i al dia següent qüestiona l'inform dient que, segons els seus vídeos, és insostenible la conclusió de l'informe que afirma males pràctiques com cops de puny al cap.

els consellers i els ciutadans

Espadaler sembla seguir els passos de l'anterior conseller Felip Puig (CDC). Si ho recordem, Puig va demostrar una defensa corporativa a mort amb el cos policial, negant la violència innecessària de la policia contra els manifestants del 15-M (2011) i els trets del mossos contra els manifestants, el 14-N (2012), que va causar la pèrdua d'un ull a Ester Quintana.

Puig va negar els abusos i l'ús de pilotes de goma, malgrat les imatges de vídeos de ciutadans que van circular per les xarxes socials i els mitjans de diferents parts del món. Espadaler enfila per la mateixa estratègia. Passa a l'ofensiva llençant un desafiament a la policia judicial restant-li validesa a seu informe i, fins i tot, pretén deslligar la mort dels cops rebuts en la zona craneo-facial de part dels mossos. 

Les persones comunes i corrents s'empoderen amb les tecnologies en les seves mans. Desvetllen les conductes criminals de policies contra ciutadans i despullen la insolvència de responsables polítics d'Interior i del cap dels Mossos. Així els ciutadans a més de exercir control social de l'autoritat política-policial, donen elements per discutir l'estat de la qualitat de la democràcia.

Manel Prat, porta als Mossos d'Esquadra sota mínims d'un Estat democràtic

és l'autoritarisme ...

Els Mossos d'Esquadra, sota la direcció del Manel Prat, mostren un elevat descontrol, exercint una violència innecessària contra manifestants, fent ús d'armes desproporcionades danyant la integritat física, maltractant a persones detingudes i ara sotmetent a un càstig brutal a una persona deixant-la en estat agònic i morint hores més tard.

Una pràctica policial tolerada i protegida políticament pels consellers d'Interior (Puig i Espadaler). Defensa corporativa dels comandaments i personal policial contra tota evidència, fins a caure en el ridícul de negar el què mostraven les imatges i donar múltiples versions contradictòries sobre l'actuació policial. Un comportament polític paradoxal, d'un accentuat autoritarisme en un context democràtic.

La majoria absoluta de CiU-ERC en el Parlament no pot ser tan irreflexiva com per no adonar-se de que alguna cosa està molt malament en la direcció policial. És la oportunitat de fer el relleu i iniciar un canvi profund en una "estructura d'estat" que no compleix amb els mínims d'un estat democràtic de dret.