REFERÈNDUM ÉS EL QUE TOCA

Que es vota en les eleccions del  25-N?

Els catalans votaran per la formació d’un govern a favorable o contrari a fer ús o no de el seu dret d’autodeterminació en un referèndum, que defineixi el futur de les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol.   A favor hi ha cinc partits: CiU, ERC, ICV, SI y les CUP  i en contra tres partits: PSC, PPC y Cs.

Tots  els pronòstics assenyalen que les opcions per al referèndum obtindran la majoria. El dubte és quina serà la diferència en vots entre els que suportaran una consulta ciutadana i els que la rebutjaran, i si CiU, el partit més votat, obtindrà majoria absoluta o haurà d’establir pactes per conduir la política d’autodeterminació.

L’objectiu de realitzar un referèndum és difícil d’aconseguir, més encara si es proposa ser vinculant, és a dir, que els seus resultats siguin obligatoris. El PP y el PSOE s’oposen sense ambigüitats. El govern de Rajoy, cautelós, planteja dificultats i el President parla de “disbarat”.

Si els partits catalans favorables al referèndum d’autodeterminació volen posar per davant la legitimitat democràtica a la legitimitat de la Constitució del 78, haurien de tenir en compte el missatge donat per Antoni Castells, un socialista català amb veu pròpia, en una trobada  de l’Assemblea Nacional Catalana.

Deia que l’objectiu d’aquest moment és aconseguir l’autodeterminació i després tocarà definir el model polític català (independent, federal o altre). Què el que és important és arribar a tenir una àmplia y contundent majoria social ciutadana a favor de la realització d’una consulta o referèndum.

L’autodeterminació és una demanda impulsada des de la societat civil. Aquest fet inhabilita que un partit s’apropiï com portador exclusiu i excloent de dita política. Per contra,  si es pretén augmentar la capacitat política per superar les fortes resistències al referèndum que vindran, els grups polítics catalans, després del 25-S, tindran que entendre’s, representar i ampliar, més encara, la majoria ciutadana obtinguda.

No serà suficient ni el 51 o 60% de la població per desenvolupar un referèndum. Diferent podria ser si el 74% dels ciutadans favorables a la consulta, segon l’enquesta de el Centre d’Estudis de la Generalitat, es consolidés amb dos terços de la població catalana. A més de comptar amb una opinió pública expressiva en el espai públic que en forma que enlluerni els ulls d’espanyols, europeus i del món sencer, com va succeir l’11-S.

El referèndum per l’autodeterminació és l’objectiu que pot sumar i cohesionar  als catalans que desitgen incidir en la solució de la contesa amb l’Estat espanyol. Després vindrà el temps polític per debatre i votar per la independència o unes altres  formes de relació amb Espanya. 

L’adhesió i l’entusiasme que arribi a tenir  una política d’autodeterminació, com la representada per el referèndum, també dependrà de la mena de govern que es formi després del 25-S, però això és matèria d’un altre post.

INDEPENDÈNCIA: MAS o menys?

Catalunya, nou Estat d'Europa serà el lema de la capçalera de la manifestació de la Diada de l'Onze de Setembre, convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ACN). El 298 aniversari de la caiguda de Barcelona, que va acabar amb tot vestigi d'independència a Catalunya, es commemorarà en mig d'una creixent eufòria ciutadana per la independència. 

El President de la Generalitat, Artur Mas, va decidir no participar-hi. El seu portaveu va donar una explicació diplomàtica: "com a cap del govern s'ha de centrar el dia nacional de Catalunya en els actes institucionals". Però, alhora, va dir que el seu èxit serà un estímul per a la demanda del Govern i el Parlament de Pacte Fiscal davant el govern de Rajoy.  

El President de la Generalitat decideix no adherir-s'hi amb la seva presència, però els anima i interpreta l'èxit de la manifestació com una cosa a favor del seu full de ruta respecte de Madrid. Artur Mas, elegantment, evita confondre's amb tot el que faci olor a independència.

El portaveu, interpretant al President, eludeix referir-se al contingut de la capçalera -Catalunya com a nou Estat d'Europa- tot i que el propi Mas es va comprometre a encaminar-se cap a l'Estat propi en el XVI Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Com diu la capçalera de la web del partit: "aprovem el debat en el si de la societat per tal de construir l'Estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació".

Mas desaprofita l'oportunitat d'iniciar un nou cicle polític encapçalant la marxa cap l'Estat propi promès. Prefereix circumscriure's a la tàctica de tractar amb Rajoy els avantatges d'un concert econòmic o hisenda pròpia. Fins i tot, semblaria que la seva absència fos un gest cap al Govern d'Espanya, apuntant a la possibilitat d'evitar un xoc i refer un itinirari envers l'enteniment.

La convocatòria de l'ANC té una qualitat molt diferent al full de ruta de la Generalitat. La manifestació d'aquesta Diada pretén demostrar la voluntat política d'una majoria social catalana d'anar cap a la construcció d'un Estat propi. 

Tanmateix, el crit d'independència, en aquest Onze, en comptes de ser dirigit a Madrid, hauria de ser-ho cap el President Mas i el seu entorn, i d'aquesta manera intentar remoure la seva por, així com entusiasmar-lo amb un projecte d'autodeterminació per tal que el seu horitzó sigui la decisió sobirana dels catalans respecte de quin tipus de relació desitgen tenir amb Espanya.

Com bé diu, en llenguatge col·loquial, Jordi Pujol, patriarca de Convergència Democràtica de Catalunya: "s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta. El govern ha de ser valent". 

MAS NO ES DECIDEIX

Catalunya està en un pou sense fons. Comença a sentir els primers símptomes d'ofec. Aquests s'evidencien quan no pot pagar al Tercer Sector o quan el portaveu del govern diu que no es pot garantir res mes a mes. El govern de Mas, angoixat, demana auxili. A qui? Al govern d'Espanya. Li sol·licita que l'alliberi de la seva aflicció al veure possible arribar a ser una "autonomia fallida".

Mas demana a Rajoy ser rescatat. Mai Catalunya, en 34 anys de democràcia, havia estat més depenent d'Espanya: "Catalunya no té un altre banc que el Govern d'Espanya", va dir el Conseller Mas-Colell, i en poc més d'un mes, aquestes paraules són una realitat. 

Paradoxalment aquesta situació d'alta dependència econòmica, i en última instància política, es dóna quan fa uns mesos Mas va descriure com a horitzó polític una Catalunya amb Estat propi.  I a continuació es proposava, com un primer pas, aconseguir, amb l'Espanya governada per el Partit Popular, un pacte fiscal amb hisenda pròpia.

El govern de CiU ha debilitat la seva pròpia sobirania, entre altres causes per la seva aliança, de fet, amb el Partit Popular, per retallar i retallar despesa pública com a única política per afrontar la crisi. En efecte, d'aquesta forma s'ha aprofundit la recessió, estrenyent, cada vegada més, la seva capacitat d'autogovern. D'aquesta manera, també incoherent, el Govern de Mas ha contribuït, com a efecte no desitjat, a que el Govern de Rajoy  vegi facilitada la seva política de recentralització de l'Estat.   

Deia que mai Catalunya s'havia vist més exposada als designis de Madrid, però alhora, i aquesta sembla una altra paradoxa, mai, en democràcia, Catalunya havia, com ara, experimentat tanta efervescència independentista. Es tracta d'un independentisme que adquireix força amb un perfil de moviment polític ciutadà, fora dels partits polítics.

És el independentisme dels milers de catalans que van participar en les desenes de consultes populars dels anys 2009 i 2010, molt ben avaluades per l'opinió pública. És la demostració independentista de milers de ciutadans en la marxa del 10-J, sorprenent a totom, en defensa de l'Estatut convocada por Òmnium Cultural i és la força de l'independentisme de l'Assemblea Nacional Catalana que ha instat els catalans en tot  el territori a marxar i manifestar-se a favor d'una declaració d'independència  i que culminará l'Onze de Setembre.

Aquest moviment ha influït en tots els partits catalans, fins i tot en el Partit Popular de Catalunya (PPC). L'adhesió ciutadana per la independència ha col·locat el tema en l'agenda permanent dels partits:

- Ha incentivat el renovat perfil d'ERC, que asumeix amb naturalitat la diversitat independentista i està més disposat a pactar; 

- Ha provocat en CDC un estímul als corrents sobiranistes (Puig, Pujol, Rull, Tremosa) a posar alguns límits a la tradicional ambigüitat (peix al cove) que representa Mas;
- Ha influït en la aparició d'una alternativa en Unió Democràtica: una minoria sobiranista,encapçalada per l'Alcalde de Vic, Josep Maria Vila-d'Adabal, que incomoda a la personalitat narcicista del seu líder, Duràn Lleida i els seus seguidors;

- Ha atret a ICV-EiU a posicions de més autogovern participant en l'acord sobre Pacte Fiscal amb CiU i ERC; 

- Ha despertat els catalanistes del PSC, que proposen tractar en la seva agenda interna, sense por, el tema de la independència, davant la política de descatalanització de la directiva de Pere Navarro, Manuel Bustos i Daniel Fernández i 

- Ha obligat al PPC a marcar la seva política amb la "singularitat catalana" davant els sectors més espanyolistes del PP a Madrid.

Però que té de nou tot això és l'auge de part important de l'electorat de CiU, ICV-EiU; PSC per prendre l'opció per la independència. 

En aquest context: de major limitació econòmica i gestió política enfront a Madrid i d'augment de la demanda independentista  dels catalans, el President Mas vacil·la. Per una banda, demana ajuda a Madrid, la que segur la hi donarà a canvi, sense dubtes, de forts codicionaments econòmics que al seu torn són els principal assumptes polítics d'avui, i per una altra, pretén que Madrid li concedeixi crear una hisenda pròpia a Catalunya.

Per acabar, i el govern de Mas amb qui aprovarà el pressupostos d'aquest any? Amb el rescat, Mas ha optat per no comptar amb ERC per a aquest tema. Difícilment comptarà amb el PSC de Pere Navarro sota pena d'hipotecar el seu futur amb les majors retallades que imposarà Madrid com a contraprestació del rescat. Per tant, podria posar-se en les mans del PPC obtenint algunes concessions econòmiques (peix al cove), i postergant, per a millors temps, la sortida cap a Ítaca ("la terra promesa") que Mas (el líder) va prometre als catalans ("el poble triat").

LA CRUILLA DE MAS

La paraula intervenció es posa sobre Espanya i el seus territoris. La Comissió Europea espera que el govern de Rajoy sol·liciti formalment un rescat el proper setembre. Al seu torn, el govern d'Espanya espera que les autonomies compleixin les seves instruccions respecte el sostre del dèficit autonòmic sota pena d'intervenció. 

A més, la idea de mesures recentralitzadores carreguen l'aire polític, sobretot quan cinc comunitats autònomes planten cara al govern central, per exemple davant el cas de l'assistència de salut als immigrants sense papers. 

Com es veu, les incerteses creixen, però això succeeix especialment amb Catalunya, després que el Parlament aprovés la iniciativa d'un pacte fiscal, que suposa establir un concert econòmic o hisenda pròpia a Catalunya.

El govern de CiU i el PPC, durant més d'un any i mig, han mantingut un pacte de fet. Amb aquest suport, la Generalitat ha pogut dur a terme les mesures de retallades del sector públic i intentar complir amb l'objectiu de dèficit que comparteix amb el govern central.

A pocs mesos de complir la meitat del periode, el govern de Mas es percep com un govern aplicat en  retallar despesa pública creant un alt cost social en els catalans. Ara, el govern de CiU vol fer-se càrrec d'una de les seves promeses electorals: recaptar la totalitat dels impostos.

Aquesta iniciativa, de caràcter sobiranista, posa en qüestió la seva aliança amb el partit popular i s'acosta a establir una nova aliança amb Esquerra Republicana (ERC). Però, sense el suport dels populars, el govern de Mas com enfrontaria els pressupostos per al proper any? 

ERC ja ha posat límits per acordar un pacte: cap retallada en educació i salut, sinó tocar els impostos que afecten als sectors benestants de la societat. També ha posat com a condició que CiU faci una oposició sense ambigüitats al govern de Rajoy en el Congrés dels Diputats a Madrid.

Totes les mirades es posaran sobre el President Mas: continuarà amb l'ambigüitat dels "pactes asimètrics" amb la pretensió d'aconseguir atraure al govern d'Espanya a una negociació o respondrà en forma contundent en direcció a afirmar el dret d'autodeterminació de Catalunya?

Les dades són ambivalents: per una part, després que el Ministre Montoro humiliés al Conseller Mas-Colell i aquest respongués amb la seva absència a la reunió següent, el propi Conseller va dir, dies més tard, que l'incident s'havia d'oblidar i tornar a la taula per negociar una flexibilizació del sostre del dèficit català. Tanmateix, per una altra banda, el govern ha obtingut el suport majoritari del Parlament per presentar davant el govern central un nou pacte fiscal que consideri la hisenda pròpia.

Per acabar, el problema per a CiU és aclarir si està disposada a cercar una majoria política i social qualificada i mobilitzada a Catalunya. Això significaria necesariament fer un pacte econòmic i social més integrador, que clarament apuntés cap una redistribució social dels costos de la crisi.

En aquestes condicions, el govern de Mas podria desafiar al govern de Rajoy convocant un referèndum consultiu i  demostrar-li, sense dubtes, que compta amb la legitimitat del poble de Catalunya per demanar-li les competències per recaudar la totalitat dels impostos. 

CiU ESPERA EL MESSIES

Digues-me amb qui vas i et diré qui ets, diu un refrany popular. El govern de CiU, de la mà del PP, busca el sí de Sheldon Adelson, el multimilionari amo de Las Vegas Sands.

Adelson finança les candidatures del Partit Republicà, Mitt Romey i Paul Ryan, aquest últim afí al Tea Party, "la veu de l'integrisme fiscal" en referència a les seves polítiques sobre els "paradisos fiscals" que busca el multimillonari. A més, Adelson, és un dels majors patrocinadors de la ultradreta israeliana, encapçalada pel cap de govern Benjamin Netanyahu.

Alguns diuen que els negocis no tenen res a veure amb la política. Adelson mateix és qui els desmenteix. Actualment, a l'Estat de Nevada (Estats Units) ell està sent investigat a causa de suposats soborns a funcionaris xinesos, país on té dos casinos. 

A més, el magnat exigeix que l'Estat espanyol li cedeixi privilegis: canvis en l'Estatut de Treballadors, la llei d'Estrangeria, la llei d'Antiblanqueig de capitals, la llei de Fumadors, dos anys d'exencions a quotes a la Seguretat Social i d'impostos estatals, regionals i municipals, noves infraestructures de transports, entre altres.

El govern de CiU s'acosta cap aquest personatge, lliurat a cedir-li un gran terreny per construir el seu negoci: l'Eurovegas, una ciutat mediterània del joc on s'oferirà espais d'hotels de quatre i cinc estrelles, llocs de jocs i de congressos internacionals (tipus Mobile World Congress).

Es vendrà diversió i negoci en un ambient on circularà el diner -net o brut-, les drogues, i dones i homes de l'ofici de la prostitució d'alt standing. Una espècie de "cluster turístic", integrat per diferents elemens complementaris a fí d'obtenir rentabilitat a baix cost.

CiU espera en religiós silenci la decisió d'Adelson. Espera que Barcelona sigui elegida com la Terra Promesa amb la arribada d'un Messies que reactivará la economia catalana, crearà ocupació a milers d'aturats, i que deixarà com a llegat un enclavament turístic, una "ciutat del joc" on l'amo serà un home de dubtosa reputació, lligat a interessos polítics extrems, dels radicals d'Estats Units i d'Israel.

CiU, amb el suport del PP, estan questionats per fer ús de fonts fosques de finançament tal com ho acrediten el cas Palau i el cas Gürtel, encara en tràmit. També Adelson té judicis oberts per blanqueig de diners i suborns als funcionaris xinesos.

CiU seduïda per les seves temptacions està a punt de caure en el pitjor dels pecats: la cessió de sobirania amb l'enclavament de l'ultraderetà Adelson. Mentrestant distreu els catalans amb les seves gesticulacions, ara amb retòrica d'independentisme. 

ESPANYA CAP L'INFERN

"Espanya ha de deixar de ser el "paradís" de la immigració il·legal" diu el portaveu del PP al Congrés de Diputats, Rafael Hernando. D'aquesta manera, el Govern del PP es proposa complir el seu objectiu de fer desaparèixer els immigrants sense papers del territori espanyol.

El Govern de Rajoy ha optat per negar el dret a la salut als immigrants irregulars, és a dir, no seran atesos en  cap centre de salut, aquells que no paguin 710 euros anuals si són menors de 65 anys i 1.864 si són majors d'aquesta edat. El propi portaveu explica el sentit de la mesura: aquestes persones "han de tornar als seus països".

És clar que un sense paper, a l' atur o amb feina esporàdica i precària, no té capacitat de reunir dits ingressos. El PP en comptes de expulsar per decret a quasi mig miler de estrangers sense residència recorre a la denegació de drets fonamentals com és la salut.

Però el portaveu del PP parla d'Espanya com a "paradís". No ho és ni per als immigrants sense o amb papers, ni per als espanyols a l'atur, ni per a els que treballen amb contractes o ingressos precaris, ni tampoc per als milers de joves espanyols que no poden independitzar-se de casa dels seus pares, ni per als professionals que han de buscar feina en altres països.

Espanya no és un paradís ni per als treballadors estrangers ni autòctons. Més aviat és un país desconcertat i que ha entrat en un període de decadència política, econòmica i moral. La crisi de representació de la seva classe política, la deterioració i l'empobriment creixent de la seva població i l'ambient de corrupció i protecció a delinqüents que s'aprofiten de les seves posicions de poder financer i polític o que cometen frau al fisc col·locant els seus diners en paradisos fiscals.

Tot això és producte d'una crisi internacional, però també a causa dels governs socialista i popular. Per una part, el govern del PSOE va incomplir la promesa amb els espanyols de canviar el model de creixement establert el 1998 amb el programa de liberalització del govern d'Aznar, després va negar en forma descarada durant més d'un any la crisi a Espanya, per finalitzar sotmetent-se a les directrius dictades per Merkel-Sarkozy.

Per una altra part, el govern del PP va incomplir les promeses fetes als espanyols durant la campanya de fa set mesos. Va enganyar a la població dient que el problema d'Espanya era de confiança i que a la seva arribada al govern aquesta es restabliria i està profunditzant la deterioració amb una política de retallades socials, augment dels impostos indirectes i de canvis estructurals que aguditzen la desigualtat social i la depressió econòmica.

El govern del PP manifesta desesperació al carregar contra els drets humans (com és la denegació de l'accés a la salut) dels més desfavorits: els immigrants sense papers. A més, enganya als espanyols quan el problema principal són els costos que generen els ciutadans britànics, francesos, italians o de altres països de la Unió Europea, que no resideixen a Espanya, i que aprofiten la seva condició d'europeu per ser atès en hospitals espanyols.

El govern sembla no tenir consciència ni escoltar als professionals que adverteixen que si els prop de mig miler de persones immigrants sense papers no són ateses posen en perill la salut de la resta de la població. Així, el govern de Rajoy sembla portar a Espanya cap al seu propi infern.

ELS ULLS CONVERGEIXEN CAP A CDC

Els ulls polítics dels ciutadans es posen sobre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Denúncies que informen l'Agència Tributària, la Policia i resolucions de jutges sobre suposades conductes delictives de CDC i alguns dels seus dirigents comencen a perfilar una situació semblant a la del Partit Popular a Espanya. El cas Palau s'està convertint en el malson per al Partit del President Mas, com el cas Gürtel ho és per al Partit del Presidente Rajoy

CDC va admetre que la seva Fundació Trias Farga (avui Catdem) va rebre del Palau pagaments de 630 mil euros i el seu dirigent Àngel Colom 75 mil euros. No obstant això, allò no ha sigut suficient per aclarir les dimensions dels vincles del Partit de Govern amb el Palau encapçalat per Lluís Millet. Mentre les investigacions judicials avancen, els dubtes sobre la conducta de CDC creixen.

Davant això, CDC reacciona malament. Nega la veracitat dels informes i decisions de les institucions, fins i tot va més enllà, quan diu que tot això forma part d'una mena de conspiració davant la iniciativa de la Generalitat, suportada per una majoria parlamentària,  de plantejar-li al Govern d'Espanya una negociació per canviar el model de finançament  de Catalunya mitjançant un nou pacte fiscal.

CDC es veu com víctima d'una operació política de jutges i grups mediàtics per abatre el projecte sobiranista que suposa l'establiment d'un nou concert econòmic. A més, va denunciar al jutge Pijuan de prendre decisions més pròpies d'un règim policial que d'un estat de dret al basar-se en indicis en comptes de proves.

CDC es posa a la defensiva i desqualifica. Acusa de conspiracions polítiques com si les denúncies de comissions i donacions fossin arbitràries, invents mal intencionats, desprès d'investigacions judicials que ja tenen més de tres anys. Per un altre costat, el Palau ha sortit en auxili de CDC al dir-li jutge que el Partit no té deutes amb el Palau i si es comprovés un suposat lucre l'hauria de pagar Millet i Montull.

Els llaços i la familiaritat o proximitat entre els directius del Palau, d'ahir (Millet) i d'avui (Carulla), amb destacats directius de Convergència són conegudes, per tant no és inverseblemant que més d'una irregularitat hi hagi hagut, com les ja aclarides: Fundació Trias Fragas i Colom.

El Govern de la Generalitat hauria d'estar interessat en què es resolgués amb promptitud tot el que afecti la imatge de CDC i així desmentir els pretenen perjudicar l'ideari catalanista, o bé esperar en silenci que la qüestió es decideixi amb transparència, sense manipulacions ni pressions indegudes, per les vies institucionals.   

LA GENERALITAT DAVANT ELS CATALANS

Un dia la Generalitat demana diners al Gobierno d'Espanya per poder complir amb les despeses corrents (pagament de deutes i nòmines), i al següent dia li planteja iniciar negociacions per a que la Generalitat sigui la que "reclami, gestioni, recapti, revisi, sancioni, i inspeccioni tots els tributs suportats a Catalunya". 

A curt termini, Catalunya reconeix que depèn dels diners d'Espanya i vol ser  independent dels mateixos diners. Com va dir el Conseller Mas-Colell: "Catalunya no té més banc que el Govern d'Espanya" i el President Mas, 48 hores després, va dir que ara és el moment d'aconseguir la independència fiscal: "ara o mai".

Tots semblen estar d'acord que l'economia catalana passa per un moment delicadíssim, però no sembla que succeeixi el mateix cosa  respecte a la política. El Govern creu que té el suficient suport per a que aquest sigui el moment d'aconseguir, sense dubte, la principal conquesta de Catalunya en els 35 anys de la democràcia espanyola.

Quan la Generalitat decideix recórrer al fons de liquiditat autonòmic de l'Estat, es compromet a contraprestacions, és a dir, a complir una sèrie de condicions que imposa el Gobierno d'Espanya (tassa d'interès, terminis, destins dels diners, control i informes periòdics, penalització per no compliment...). Políticament Catalunya queda compromesa.

Per descomptat, la iniciativa és rebutjada per el PSOE i el PP a Madrid, però també a Catalunya ha obtingut un suport polític manifestament més dèbil que l'aconseguit al projecte de l'Estatut el 2005. No només per la no acceptació del PSC, sinó per un suport d'una Esquerra Republicana que té en ment agitar un referèndum per la independència i d'una Iniciativa per Catalunya que pensa en obtenir més recursos per a plans socials, molt diferents als plans de CiU.

Però si realment el Govern de Mas busca atreure a Madrid, haurà de crear entusiasme, mística en la societat civil catalana. Les enquestes no són suficient per inquietar al Gobierno de Rajoy. Requereix una Catalunya viva, animada, il·lusionada, més o menys com la del 10-J de fa dos anys.

El Govern de CiU ha de mirar més cap a la seva pròpia societat que per cap a la Moncloa. Si el nord és aconseguir  una negociació -molt diferent a una gesticulació- amb alguna possibilitat d'èxit necessita d'una majoria política i social activa que avui no té, però que podria crear-la si el Govern baixa a l'estat pla per explicar i dibuixar un nou horitzó, el què significa prometre un canvi en la política econòmica en cas de disposar dels recursos aconseguits per un eventual pacte fiscal.

Així doncs, si el Govern veiés que l'objectiu no s'aconseguia, el capital catalanista obtingut podria ser clau en una estratègia més pròpia, com un referèndum no vinculant que demostri als propis catalans i als espanyols què desitgen: si un canvi en les relacions Catalunya-Espanya o anar cap a una Catalunya cada vegada més "residual", como ja ho va anticipar l'ex-president Jordi Pujol. És el que planteja cada vegada amb més claredat el Partit Popular: una Espanya recentralitzada.

DE "L' ESTAT PROPI" AL RESCAT D'ESPANYA

Fa quatre mesos, en el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Artur Mas, prometia com a horitzó per a Catalunya un "Estat propi". Ara, ell mateix, es prepara per demanar al Gobierno de España un rescat financer que li permeti afrontar les seves obligacions amb els catalans. 

Per tant, l'horitzó és una Catalunya controlada financerament pel Ministeri de Hisenda i Administracions Públiques a càrrec de Cristóbal Montoro, el mateix que fa uns dies, tal com va dir el Conseller Mas-Colell, va tractar a Catalunya de "súbdit". 

Artur Mas ha sigut perseverant en l'aplicació d'una política econòmica d'austeritat amb severes retallades de la despesa pública i imposant rebaixes en els ingressos dels funcionaris. Per tot això, ha comptat amb el suport continu del Partit Popular.

A més, Mas, en el congrés de CDC, deia que el partit era un "coordinador de majories" a diferència de la resta de partits. No obstant això, la senyera del Govern -el concert econòmic, un pacte de més autogovern català- no ha pogut aconseguir el suport d'una majoria, fins i tot ha obtingut menys suport que el projecte d'Estatut del Govern del tripartit de Maragall.

El govern de CiU no ha sigut capaç de coordinar una majoria darrere la iniciativa sobiranista. El futur, després de sol·licitar el rescat, probablement reduirà a Catalunya a una situació residual, com ho anticipà l'ex President Jordi Pujol. 

D'avant d'això caben dues alternatives: o seguir complint els deures d'austeritat amb el suport del PPC, d'acord a les polítiques de Madrid o obrir-se a coordinar una  majoria política i social amb la resta dels partits i la trama de la societat civil catalana, sigui amb un govern o amb un suport parlamentari majoritari d'unitat nacional.