LA CRUILLA DE MAS

La paraula intervenció es posa sobre Espanya i el seus territoris. La Comissió Europea espera que el govern de Rajoy sol·liciti formalment un rescat el proper setembre. Al seu torn, el govern d'Espanya espera que les autonomies compleixin les seves instruccions respecte el sostre del dèficit autonòmic sota pena d'intervenció. 

A més, la idea de mesures recentralitzadores carreguen l'aire polític, sobretot quan cinc comunitats autònomes planten cara al govern central, per exemple davant el cas de l'assistència de salut als immigrants sense papers. 

Com es veu, les incerteses creixen, però això succeeix especialment amb Catalunya, després que el Parlament aprovés la iniciativa d'un pacte fiscal, que suposa establir un concert econòmic o hisenda pròpia a Catalunya.

El govern de CiU i el PPC, durant més d'un any i mig, han mantingut un pacte de fet. Amb aquest suport, la Generalitat ha pogut dur a terme les mesures de retallades del sector públic i intentar complir amb l'objectiu de dèficit que comparteix amb el govern central.

A pocs mesos de complir la meitat del periode, el govern de Mas es percep com un govern aplicat en  retallar despesa pública creant un alt cost social en els catalans. Ara, el govern de CiU vol fer-se càrrec d'una de les seves promeses electorals: recaptar la totalitat dels impostos.

Aquesta iniciativa, de caràcter sobiranista, posa en qüestió la seva aliança amb el partit popular i s'acosta a establir una nova aliança amb Esquerra Republicana (ERC). Però, sense el suport dels populars, el govern de Mas com enfrontaria els pressupostos per al proper any? 

ERC ja ha posat límits per acordar un pacte: cap retallada en educació i salut, sinó tocar els impostos que afecten als sectors benestants de la societat. També ha posat com a condició que CiU faci una oposició sense ambigüitats al govern de Rajoy en el Congrés dels Diputats a Madrid.

Totes les mirades es posaran sobre el President Mas: continuarà amb l'ambigüitat dels "pactes asimètrics" amb la pretensió d'aconseguir atraure al govern d'Espanya a una negociació o respondrà en forma contundent en direcció a afirmar el dret d'autodeterminació de Catalunya?

Les dades són ambivalents: per una part, després que el Ministre Montoro humiliés al Conseller Mas-Colell i aquest respongués amb la seva absència a la reunió següent, el propi Conseller va dir, dies més tard, que l'incident s'havia d'oblidar i tornar a la taula per negociar una flexibilizació del sostre del dèficit català. Tanmateix, per una altra banda, el govern ha obtingut el suport majoritari del Parlament per presentar davant el govern central un nou pacte fiscal que consideri la hisenda pròpia.

Per acabar, el problema per a CiU és aclarir si està disposada a cercar una majoria política i social qualificada i mobilitzada a Catalunya. Això significaria necesariament fer un pacte econòmic i social més integrador, que clarament apuntés cap una redistribució social dels costos de la crisi.

En aquestes condicions, el govern de Mas podria desafiar al govern de Rajoy convocant un referèndum consultiu i  demostrar-li, sense dubtes, que compta amb la legitimitat del poble de Catalunya per demanar-li les competències per recaudar la totalitat dels impostos. 

CiU ESPERA EL MESSIES

Digues-me amb qui vas i et diré qui ets, diu un refrany popular. El govern de CiU, de la mà del PP, busca el sí de Sheldon Adelson, el multimilionari amo de Las Vegas Sands.

Adelson finança les candidatures del Partit Republicà, Mitt Romey i Paul Ryan, aquest últim afí al Tea Party, "la veu de l'integrisme fiscal" en referència a les seves polítiques sobre els "paradisos fiscals" que busca el multimillonari. A més, Adelson, és un dels majors patrocinadors de la ultradreta israeliana, encapçalada pel cap de govern Benjamin Netanyahu.

Alguns diuen que els negocis no tenen res a veure amb la política. Adelson mateix és qui els desmenteix. Actualment, a l'Estat de Nevada (Estats Units) ell està sent investigat a causa de suposats soborns a funcionaris xinesos, país on té dos casinos. 

A més, el magnat exigeix que l'Estat espanyol li cedeixi privilegis: canvis en l'Estatut de Treballadors, la llei d'Estrangeria, la llei d'Antiblanqueig de capitals, la llei de Fumadors, dos anys d'exencions a quotes a la Seguretat Social i d'impostos estatals, regionals i municipals, noves infraestructures de transports, entre altres.

El govern de CiU s'acosta cap aquest personatge, lliurat a cedir-li un gran terreny per construir el seu negoci: l'Eurovegas, una ciutat mediterània del joc on s'oferirà espais d'hotels de quatre i cinc estrelles, llocs de jocs i de congressos internacionals (tipus Mobile World Congress).

Es vendrà diversió i negoci en un ambient on circularà el diner -net o brut-, les drogues, i dones i homes de l'ofici de la prostitució d'alt standing. Una espècie de "cluster turístic", integrat per diferents elemens complementaris a fí d'obtenir rentabilitat a baix cost.

CiU espera en religiós silenci la decisió d'Adelson. Espera que Barcelona sigui elegida com la Terra Promesa amb la arribada d'un Messies que reactivará la economia catalana, crearà ocupació a milers d'aturats, i que deixarà com a llegat un enclavament turístic, una "ciutat del joc" on l'amo serà un home de dubtosa reputació, lligat a interessos polítics extrems, dels radicals d'Estats Units i d'Israel.

CiU, amb el suport del PP, estan questionats per fer ús de fonts fosques de finançament tal com ho acrediten el cas Palau i el cas Gürtel, encara en tràmit. També Adelson té judicis oberts per blanqueig de diners i suborns als funcionaris xinesos.

CiU seduïda per les seves temptacions està a punt de caure en el pitjor dels pecats: la cessió de sobirania amb l'enclavament de l'ultraderetà Adelson. Mentrestant distreu els catalans amb les seves gesticulacions, ara amb retòrica d'independentisme. 

ESPANYA CAP L'INFERN

"Espanya ha de deixar de ser el "paradís" de la immigració il·legal" diu el portaveu del PP al Congrés de Diputats, Rafael Hernando. D'aquesta manera, el Govern del PP es proposa complir el seu objectiu de fer desaparèixer els immigrants sense papers del territori espanyol.

El Govern de Rajoy ha optat per negar el dret a la salut als immigrants irregulars, és a dir, no seran atesos en  cap centre de salut, aquells que no paguin 710 euros anuals si són menors de 65 anys i 1.864 si són majors d'aquesta edat. El propi portaveu explica el sentit de la mesura: aquestes persones "han de tornar als seus països".

És clar que un sense paper, a l' atur o amb feina esporàdica i precària, no té capacitat de reunir dits ingressos. El PP en comptes de expulsar per decret a quasi mig miler de estrangers sense residència recorre a la denegació de drets fonamentals com és la salut.

Però el portaveu del PP parla d'Espanya com a "paradís". No ho és ni per als immigrants sense o amb papers, ni per als espanyols a l'atur, ni per a els que treballen amb contractes o ingressos precaris, ni tampoc per als milers de joves espanyols que no poden independitzar-se de casa dels seus pares, ni per als professionals que han de buscar feina en altres països.

Espanya no és un paradís ni per als treballadors estrangers ni autòctons. Més aviat és un país desconcertat i que ha entrat en un període de decadència política, econòmica i moral. La crisi de representació de la seva classe política, la deterioració i l'empobriment creixent de la seva població i l'ambient de corrupció i protecció a delinqüents que s'aprofiten de les seves posicions de poder financer i polític o que cometen frau al fisc col·locant els seus diners en paradisos fiscals.

Tot això és producte d'una crisi internacional, però també a causa dels governs socialista i popular. Per una part, el govern del PSOE va incomplir la promesa amb els espanyols de canviar el model de creixement establert el 1998 amb el programa de liberalització del govern d'Aznar, després va negar en forma descarada durant més d'un any la crisi a Espanya, per finalitzar sotmetent-se a les directrius dictades per Merkel-Sarkozy.

Per una altra part, el govern del PP va incomplir les promeses fetes als espanyols durant la campanya de fa set mesos. Va enganyar a la població dient que el problema d'Espanya era de confiança i que a la seva arribada al govern aquesta es restabliria i està profunditzant la deterioració amb una política de retallades socials, augment dels impostos indirectes i de canvis estructurals que aguditzen la desigualtat social i la depressió econòmica.

El govern del PP manifesta desesperació al carregar contra els drets humans (com és la denegació de l'accés a la salut) dels més desfavorits: els immigrants sense papers. A més, enganya als espanyols quan el problema principal són els costos que generen els ciutadans britànics, francesos, italians o de altres països de la Unió Europea, que no resideixen a Espanya, i que aprofiten la seva condició d'europeu per ser atès en hospitals espanyols.

El govern sembla no tenir consciència ni escoltar als professionals que adverteixen que si els prop de mig miler de persones immigrants sense papers no són ateses posen en perill la salut de la resta de la població. Així, el govern de Rajoy sembla portar a Espanya cap al seu propi infern.

ELS ULLS CONVERGEIXEN CAP A CDC

Els ulls polítics dels ciutadans es posen sobre Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Denúncies que informen l'Agència Tributària, la Policia i resolucions de jutges sobre suposades conductes delictives de CDC i alguns dels seus dirigents comencen a perfilar una situació semblant a la del Partit Popular a Espanya. El cas Palau s'està convertint en el malson per al Partit del President Mas, com el cas Gürtel ho és per al Partit del Presidente Rajoy

CDC va admetre que la seva Fundació Trias Farga (avui Catdem) va rebre del Palau pagaments de 630 mil euros i el seu dirigent Àngel Colom 75 mil euros. No obstant això, allò no ha sigut suficient per aclarir les dimensions dels vincles del Partit de Govern amb el Palau encapçalat per Lluís Millet. Mentre les investigacions judicials avancen, els dubtes sobre la conducta de CDC creixen.

Davant això, CDC reacciona malament. Nega la veracitat dels informes i decisions de les institucions, fins i tot va més enllà, quan diu que tot això forma part d'una mena de conspiració davant la iniciativa de la Generalitat, suportada per una majoria parlamentària,  de plantejar-li al Govern d'Espanya una negociació per canviar el model de finançament  de Catalunya mitjançant un nou pacte fiscal.

CDC es veu com víctima d'una operació política de jutges i grups mediàtics per abatre el projecte sobiranista que suposa l'establiment d'un nou concert econòmic. A més, va denunciar al jutge Pijuan de prendre decisions més pròpies d'un règim policial que d'un estat de dret al basar-se en indicis en comptes de proves.

CDC es posa a la defensiva i desqualifica. Acusa de conspiracions polítiques com si les denúncies de comissions i donacions fossin arbitràries, invents mal intencionats, desprès d'investigacions judicials que ja tenen més de tres anys. Per un altre costat, el Palau ha sortit en auxili de CDC al dir-li jutge que el Partit no té deutes amb el Palau i si es comprovés un suposat lucre l'hauria de pagar Millet i Montull.

Els llaços i la familiaritat o proximitat entre els directius del Palau, d'ahir (Millet) i d'avui (Carulla), amb destacats directius de Convergència són conegudes, per tant no és inverseblemant que més d'una irregularitat hi hagi hagut, com les ja aclarides: Fundació Trias Fragas i Colom.

El Govern de la Generalitat hauria d'estar interessat en què es resolgués amb promptitud tot el que afecti la imatge de CDC i així desmentir els pretenen perjudicar l'ideari catalanista, o bé esperar en silenci que la qüestió es decideixi amb transparència, sense manipulacions ni pressions indegudes, per les vies institucionals.   

LA GENERALITAT DAVANT ELS CATALANS

Un dia la Generalitat demana diners al Gobierno d'Espanya per poder complir amb les despeses corrents (pagament de deutes i nòmines), i al següent dia li planteja iniciar negociacions per a que la Generalitat sigui la que "reclami, gestioni, recapti, revisi, sancioni, i inspeccioni tots els tributs suportats a Catalunya". 

A curt termini, Catalunya reconeix que depèn dels diners d'Espanya i vol ser  independent dels mateixos diners. Com va dir el Conseller Mas-Colell: "Catalunya no té més banc que el Govern d'Espanya" i el President Mas, 48 hores després, va dir que ara és el moment d'aconseguir la independència fiscal: "ara o mai".

Tots semblen estar d'acord que l'economia catalana passa per un moment delicadíssim, però no sembla que succeeixi el mateix cosa  respecte a la política. El Govern creu que té el suficient suport per a que aquest sigui el moment d'aconseguir, sense dubte, la principal conquesta de Catalunya en els 35 anys de la democràcia espanyola.

Quan la Generalitat decideix recórrer al fons de liquiditat autonòmic de l'Estat, es compromet a contraprestacions, és a dir, a complir una sèrie de condicions que imposa el Gobierno d'Espanya (tassa d'interès, terminis, destins dels diners, control i informes periòdics, penalització per no compliment...). Políticament Catalunya queda compromesa.

Per descomptat, la iniciativa és rebutjada per el PSOE i el PP a Madrid, però també a Catalunya ha obtingut un suport polític manifestament més dèbil que l'aconseguit al projecte de l'Estatut el 2005. No només per la no acceptació del PSC, sinó per un suport d'una Esquerra Republicana que té en ment agitar un referèndum per la independència i d'una Iniciativa per Catalunya que pensa en obtenir més recursos per a plans socials, molt diferents als plans de CiU.

Però si realment el Govern de Mas busca atreure a Madrid, haurà de crear entusiasme, mística en la societat civil catalana. Les enquestes no són suficient per inquietar al Gobierno de Rajoy. Requereix una Catalunya viva, animada, il·lusionada, més o menys com la del 10-J de fa dos anys.

El Govern de CiU ha de mirar més cap a la seva pròpia societat que per cap a la Moncloa. Si el nord és aconseguir  una negociació -molt diferent a una gesticulació- amb alguna possibilitat d'èxit necessita d'una majoria política i social activa que avui no té, però que podria crear-la si el Govern baixa a l'estat pla per explicar i dibuixar un nou horitzó, el què significa prometre un canvi en la política econòmica en cas de disposar dels recursos aconseguits per un eventual pacte fiscal.

Així doncs, si el Govern veiés que l'objectiu no s'aconseguia, el capital catalanista obtingut podria ser clau en una estratègia més pròpia, com un referèndum no vinculant que demostri als propis catalans i als espanyols què desitgen: si un canvi en les relacions Catalunya-Espanya o anar cap a una Catalunya cada vegada més "residual", como ja ho va anticipar l'ex-president Jordi Pujol. És el que planteja cada vegada amb més claredat el Partit Popular: una Espanya recentralitzada.

DE "L' ESTAT PROPI" AL RESCAT D'ESPANYA

Fa quatre mesos, en el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Artur Mas, prometia com a horitzó per a Catalunya un "Estat propi". Ara, ell mateix, es prepara per demanar al Gobierno de España un rescat financer que li permeti afrontar les seves obligacions amb els catalans. 

Per tant, l'horitzó és una Catalunya controlada financerament pel Ministeri de Hisenda i Administracions Públiques a càrrec de Cristóbal Montoro, el mateix que fa uns dies, tal com va dir el Conseller Mas-Colell, va tractar a Catalunya de "súbdit". 

Artur Mas ha sigut perseverant en l'aplicació d'una política econòmica d'austeritat amb severes retallades de la despesa pública i imposant rebaixes en els ingressos dels funcionaris. Per tot això, ha comptat amb el suport continu del Partit Popular.

A més, Mas, en el congrés de CDC, deia que el partit era un "coordinador de majories" a diferència de la resta de partits. No obstant això, la senyera del Govern -el concert econòmic, un pacte de més autogovern català- no ha pogut aconseguir el suport d'una majoria, fins i tot ha obtingut menys suport que el projecte d'Estatut del Govern del tripartit de Maragall.

El govern de CiU no ha sigut capaç de coordinar una majoria darrere la iniciativa sobiranista. El futur, després de sol·licitar el rescat, probablement reduirà a Catalunya a una situació residual, com ho anticipà l'ex President Jordi Pujol. 

D'avant d'això caben dues alternatives: o seguir complint els deures d'austeritat amb el suport del PPC, d'acord a les polítiques de Madrid o obrir-se a coordinar una  majoria política i social amb la resta dels partits i la trama de la societat civil catalana, sigui amb un govern o amb un suport parlamentari majoritari d'unitat nacional.

L'ALCALDE DE L'ODI

L’alcalde Xavier Garcia Albiol (PPC), de l'Ajuntament de Badalona, la tercera ciutat més nombrosa de Catalunya (219.786), va afirmar que “no podia permetre’s el luxe de consentir una imatge més pròpia del Tercer Món", i que "degradava la imatge de la ciutat”, després de prohibir que els islàmics puguin  fer les seves oracions a la plaça Camarón de la Isla durant el mes sagrat del Ramadà.

Com és posible que l’alcalde encara no s’adoni que Badalona, a més de Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat, per nomenar a la primera i segona ciutat de Catalunya,  ja tenen el Tercer Món (africans, asiàtics i llatinoamericans) en el seu paisatge urbà. 

Fa més de sis anys que més d’un miler de fidels musulmans acudeixen als rés dels divendres a aquesta plaça davant la falta d’una mesquita a la ciutat. La majoria d’aquests són dels col·lectius pakistanès i marroquí, actualmente el 37,56% dels 32.620 estrangers residents a Badalona, el què equival al 14,8% del total de població a la ciutat.

L’Alcalde, encarregat de l’executiva del PPC sobre el tema de la immigració, no asumeix que els immigrants van ser part del model de creixement espanyol establert pel govern de José Maria Aznar (PP), que demanava mà d’obra barata, no espanyola, per empènyer la inversió en el mercat inmobiliari: el motor de l’economia del país durant deu anys.

El creixement, tan valorat i anyorat pel Partit Popular, va ser degut, en bona part, a la feina dels immigrants sense papers, susceptibles de pagar menys, i més tard regularizats. Mai Garcia Albiol ha reconegut res de positiu dels immigrants, no té ni desenvolupa cap política d'acollida i inserció, només exigeix que asumeixen la cultura i costums espanyols.

Més encara, ara García Albiol fa discursos agresius i d’odi, dient, per exemple: “conviure amb els gitans romanesos vulnera el dret a la dignitat dels veïns”. També és partidari de retallar drets bàsics com l’atenció de salut a immigrants irregulars. Sempre exercint pressió, arraconant-los, en fi, desijant la seva desaparició de l'imaginari de la ciutat, com si deixessin d’existir.   

EL JOC d'ERC

A Catalunya, el cap del Govern és el cap del partit que governa. No es diferencia, com si que succeeix en un sistema presidencial, on el cap de govern no és el cap del partit. Aquest fet contradiu l'argumentació d'Esquerra Republicana (ERC) quan diu que la compareixença d'Artur Mas per explicar "els indicis" de financiació il·legal del CDC exposaria el prestigi de la Generalitat.

La indiferenciació de la gestió política del Govern i del partit, sota una mateixa persona, exigeix una aclaració formal precisament, en aquest cas de Mas, per evitar que l'institucionalitat es vegi tocada.  En el sistema català és el Parlament qui ha de vetllar pel bon prestigi de les institucions polítiques. 

Per tant, el normal és que Mas hagués acceptat comparèixer i aclarir els dubtes que hi ha sobre les actuacions de CDC en el cas Palau. El jutge Josep Maria Pijuan  va decidir que el partit de Govern dipositi una fiança de 3,2 milions d'euros per presumptes diners lliurats per Fèlix Millet i Jordi Montull (2002-2008) i per desviament de fons mitjançant facturacions falses (2007-2009).

Darrere del falaç argument de ERC, el que explicaria l'opció dels republicans és la aspiració de substituir al Partit Popular (PPC) com a soci privilegiat del Govern. Aquesta perspectiva es pot verificar en un seguiment de la línia traçada des d'un començament per l'actual directiva que presideix Oriol Junqueres.

ERC pretén reprendre el seu perfil independentista, diluït en la seva participàció durant el Govern del Tripartit (PSC, ERC, ICV-EUA)  i reposar-se políticament com un partit prop de CDC. Es tractaria d'estimular la dinàmica sobiranista de Convergència i tornar a ser percebut com un partit que es planteja com a horitzó una Catalunya fora d'Espanya.

El suport d'ERC a Mas, després de la decisió judicial, es dóna en un moment crític en que el Govern català rep una envestida del Govern d'Espanya per disciplinar-lo respecte a les competències re-centralitzadores.

ERC adverteix un moment favorable per acostar-se al Govern de Mas i allunyar-lo del PP a Catalunya. Tot això, subordinant una política de transparència democràtica, en aquest cas, d'un partit com CDC, tocat en el seu prestigi ètic, similar al del Partit Popular a nivell d'Espanya.

EL GOVERN SENSE RUMB PROPI

El Govern de CiU era l’avançada en el compliment de retallades fins a la setmana passada en Espanya.  No obstant, amb la intervenció europea  del sistema financer espanyol, el  Goven de Rajoy l'ha sobrepassat.  Amb l’allau de mesures, el Govern no només ha quedat a la saga, sinó que ha sigut envaïda en les seves competències.

El Govern de Mas orgullós de complir els deures pel seu compte, el divendres passat va xocar amb la realitat. El Ministre Montoro va recordar  al Conseller Mas Colell, renyant-lo, que el Govern d'Espanya és el que mana.

El cap de setmana, el Secretari d’Organització de CiU, Josep Rull, li va demanar al Govern que incomplís les retallades ordenades pel Govern del Partit Popular. La resposta ha arribat dos dies després: els continguts de les mesures són correctes, el problema són les formes, per a concloure que s’estudiarà la constitucionalitat d’algunes d’elles.

No, no s’arribarà a la insubmissió reclamada. No sembla l’estil de la dreta catalana. A més de recórrer a les institucions de l’Estat, CiU es limitarà a fer el seu tradicional gest polític: no col·laborar amb el seu vot, en aquesta oportunitat insignificant, amb el partit majoritari a les Corts espanyoles.

Després d’aquest episodi, què es pot esperar del Govern de CiU amb el pacte fiscal, la senyera d’aquesta legislació? Poca cosa,  si el Govern no ha fet cap esforç significatiu per formar un front polític i social català, indispensable per arribar a Madrid amb força, tampoc manifesta fermesa quan un Ministre atura en sec al Conseller que es presenta com un soci, com si fora d'un altre país.

El Govern català  cada dia més és ostatge del Govern d’Espanya, com aquest ho és de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional.

DAVANT EL 29-M

La vaga general és només el començament, han dit Toxo (COOO) i Cándido (UGT). Una forma de dir que una vaga, per si mateixa, no canviarà la estratègia del govern d'Espanya. Però també sembla indicar que una vaga pot produir major confiança entre diferents sectors de la societat per multiplicar noves accions que duguin al govern a pensar en la necessitat d'obrir un diàleg social.

Per diferents motius existeix la idea que la vaga és inútil, ja que no canviarà res. La pregunta que cal fer-se és: què podria canviar i què no després de la vaga i de què depèn. Seria interessant saber en quin sector de la producció y dels serveis hi haurà hagut més vaga i en quals menys; quines conseqüències haurà tingut en el desenvolupament de les grans ciutats; com haurà reaccionat el govern respecte a la vaga el mateix dia i els següents, i quines opinions hauran expressat els partits polítics, també seria convenient observar les repercussions en alguns indicadors econòmics i mitjans de comunicació internacionals i, per descomptat, conèixer l'estat d'ànim amb què hauran quedat els que hauran fet la vaga i els que no.

Tota aquesta informació seria útil per mirar endavant i veure la possibilitats de canvis i de quins canvis. Avui, si hi ha alguna cosa segura és que el govern de Rajoy està decidit impulsar les reformes estructurals i aplicar fortes retallades en la despesa pública per complir amb les exigències de la Comissió Europea i avançar cap un nou model de desenvolupament econòmic sota les idees neoliberals.

Aquesta política requereix un major control de les despeses i per tant una major centralització en la administració. Per això, Rajoy ja va anunciar que es prendran mesures d'igualació de vàries normes de competències autonòmiques. La crisi és també una oportunitat per estimular la iniciativa privada en camps com la salut i l'ensenyament, dues àrees de competències autonòmiques. També són previsibles canvis en els sistemes de negociacions col·lectives flexibilitzant-los per afavorir als sectors empresarials i fins i reglamentant tot el dret a vaga.

La idea-força és progressivament desplaçar recursos del sector públic cap al sector privat, és a dir, desmuntar part important de l'anomenat estat del benestar i cada vegada més, empreses privades vagin assumint tasques que abans eren del sector públic, en altres paraules, la privatització de l'economia de serveis.

És davant d'aquesta perspectiva, que ja trasllueixen les mesures i discursos oficials i oficiosos, que diferents sectors de la societat hauran de reaccionar en el curs dels pròxims mesos. Així doncs, la vaga pot ser un primer pas necessari, però absolutament insuficient davant l'envergadura dels canvis que s'acosten. Obrir un diàleg social i polític requereix d'una demanda d'una majoria social i política que avui no existeix.

CDC MIRA CAP A ÍTACA

Del "dret a decidir" cap a la "lluita per un estat propi" apareix com la novetat dels acords del Congrés de Convergècia Democràtica de Catalunya (CDC). Un pas endavant en la desambiguació de la tradicional política del principal Partit de la dreta catalana. Tanmateix, el Congrés no ha aprovat cap estratègia política ni fulla de ruta que tingui com a perspectiva l'objectiu proclamat, és a dir, no existeix garantia que aquest objetiu s'acompleixi.

"Volem llegar l'avenir d'una Catalunya lliure, justa, independent que ocupi un espai propi en el món del segle XXI", diu l'acord congressual. És l'expressió d'un desig més que no pas el final del camí establert. Aquesta voluntat d'anar cap un "estat propi" pot dissoldre's per no anar acompanyada d'un recorregut de curt, mig ni llarg termini. Tampoc d'un programa polític. Per tant, per ara, és només un objectiu imaginari: "... Hem pujat a les barques i hem posat rumb a Ítaca, però el nostre estol l'ha de conformar tot el poble de Catalunya. Volem que en aquest viatge a Ítaca hi sigui la gran majoria del poble català...".

Mas ha posat èmfasi en què a l'obtenció de "la màxima llibertat nacional" s'hi pot arribar "amb tota la gent de Catalunya o quasi tota". Una condició ambígua, molt difícil d'aconseguir, que fins i tot pot llegir-se com a pretext per justificar la postergació indefinida de l'arribada a Ítaca.

Per un altre costat, Mas posa tota la seva confiança per aconseguir l'objectiu, en la capacitat de CDC de ser l'articulador d'una majoria social. Hom es pot preguntar si una transició nacional pot ser conduïda per un partit únic, sense pactes ni aliances amb unes altres forces polítiques ("articuladors de minories", les ha anomenat), més quan el mateix Mas, posa com a requisit el concurs d'una majoria ciutadana molt més superior al 50% dels catalans.

Tot plegat, a CDC li costa pronunciar frases més contundents: portar la seva política sota el principi d'autodeterminació cap a la consecució d'un estat independent d'Espanya. Es veritat que l'últim congrés indica un augment de la consciència per crear un estat independent, però alhora, no es compromet amb un programa o estratègia política per aconseguir-la.

I encara més, Mas, després de tot, diu que el primer és atendre la crisi i per això necessita el pacte amb el Partit Popular i després vindrien els plans de la transició nacional. Respecte a la iniciativa del Pacte Fiscal amb Espanya, en la línea d'una política d'autodeterminació, ningú no sap quan la presentarà. Aquest seria el començament de la prova per saber quanta consistència tenen els acords del congrés.

Per acabar, el govern de CiU, fins ara, no ha sigut capaç de dur endavant una política asimètrica, és a dir, establir pactes amb diferents partits en el Parlament. La política fiscal i laboral l'ha pactat amb el PP i d'igual manera ho ha fet amb la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació, on el PP arriba per primera vegada i res menys que la Vicepresidència.

Ja veurem què passarà amb el govern de CiU després de la presentació dels pressupostos de l'estat.

L'ALTRE COSTAT DE DURAN LLEIDA

El president de UDC, Josep Antoni Duran Lleida ha aconseguit el favor del Presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, d'indultar a dos del seus companys: Josep Maria Servitje, ex secretari general de la Conselleria de Treball (1994-95) i l'empresari Víctor Manuel Lorenzo, contravenint les sentències de l'Audiència de Barcelona i el Tribunal Suprem, que els va condemnar a quatre anys i mig de presó per les seves responsabilitats de malgastar fons públics per un valor de 46.158 euros.

Duran Lleida sosté l'indult de Rajoy com un acte de justícia, de reparació, davant l'error dels jutges de condemnar-los. El cap dels diputats de CiU a les Corts espanyoles posa l'acte d'indultar al mateix nivell que l'acte de resoldre una condemna judicial. Així, el diputat, intenta fer creure que els seus companys no van cometre el delicte de desviar fons públics.

L'indult és, per definició, un acte de gràcia, un favor, o privilegi, que abans atorgaven els reis i ara l'atorguen alguns presidents. És una resolució política que no requereix argumentació alguna. En canvi, les sentències judicials són tot el contrari: es dicten després de llargs processos, en diferents instàncies, on es desenvolupen intricades argumentacions jurídiques de la acusació i la defensa.

Tanmateix, Duran Lleida confon els conceptes quan diu que els seus companys no han comès el frau contra l'estat. L'indult de Rajoy no anul·la el judici ni la sentència judicial, sinó que permet no complir-la. Aquesta no ha sigut revisada per cap tribunal, doncs, els companys del diputat unionista segueixen sent delinqüents d'acord a la justícia. Ningú ha presentat proves que desmenteixin el provat pels tribunals.

La actitud de Duran Lleida, que pretén blanquejar la culpabilitat de Servitje i Lorenzo, s'afegeix a la dels partits respecte a la corrupció política. A Catalunya, ni la dreta ni l'esquerra donen mostres d'interès per aclarir fets foscs com el que succeeïx en l'Associació Catalana de Municipis: republicans, convergents i socialistes no admeten auditories independents per aclarir casos de sospitosos actes de corrupció.

Duran Lleida, en aquest cas, prefereix mostrar satisfacció complaent amb els corruptes, desqualificant la feina de la fiscalia, dels jutges i la sentència del tribunal. D'aquesta manera prefereix actuar com un cap més d'una corporació mafiosa que d'un partit democràtic, i així contribueix enfortir la percepció estesa entre els ciutadans de manca d'ètica dels actuals polítics

LA PRECARIETAT ARRIBA PER QUEDAR-SE

La precarietat és la normalitat en una societat de mercat per a la majoria dels ciutadans. Una societat moguda pels interessos dels grans inversors (o millor dit, especuladors) capitalistes i els valors d'un individualisme possessiu, cobejós. Uns interessos i valors que creuen i desenvolupen la concentració del poder (econòmic i polític), la desigualtat social i econòmica, i l'exclusió de la participació i d'un debat lliure, ampli i plural.

En efecte, la precarietat econòmica, com el fet d'acceptar com a normal el mileurisme, quan fa poc temps es considerava un problema social greu, per a que sigui sostenible en el temps requereix de precarietat democràtica, és a dir, pèrdua de la deliberació i del debat públic com fonament per a la presa de decisions polítiques dels representants de la ciutadania.

La idea dominant de què no hi ha alternatives ni estratègies econòmiques vàlides, sinó les promogudes pels governs conservadors de l'UE, subordinats als poderosos que trafiquen pels mercats, és el triomf del pensament únic que conjuga neoliberalisme econòmic amb autoritarisme polític.

Són moltes els senyals que indiquen que Espanya marxa fermament cap a la precarietat econòmica (les retallades de la despesa pública, els acomiadaments massius, les rebaixes de sous, les execucions hipotecàries). Les polítiques d'ajust estructural són un primer pas en aquesta direcció.

La reforma laboral ha obert una nova etapa que tendeix a fer normal la precarizació del sistema laboral amb el trencament els mecanismes de negociació social substituint-lo per la desregulació de les relacions laborals, que permet un domini, sense contrapès, del capital per imposar les seves condicions.

Ja apunta la reforma de la salut amb la imposició de formes de copagament dels remeis i probablement, les retallades que imposarà el govern d'Espanya en els pressupostos 2012 i 2013, obliguin a restringir la salut pública i així precarizar-la, afavorint el desenvolupament de la salut privada.

La crisi mundial, augmentada a Espanya per la bombolla immobiliària, aprofundida per les polítiques imposades per l'UE al govern anterior (2010) i consolidades per l'actual govern són una oportunitat per l'ideari neoliberal d'anar construint la trama d'una societat de mercat on el ciutadà perd la seva categoria de ser un subjecte polític i es redueix a anar, cada cert temps, cap a les urnes a votar formes semblants per aplicar la política única (postpolítica).

Aquest era el somni de la Margaret Thatcher frustrat en part per les mobilitzacions socials dels ciutadans, però amb la crisi mundial s'ha introduït per tota Europa atacant "l'estat de benestar", un obstacle per als especuladors capitalistes que es mouen globalment, i precarizant la democràcia europea (parlamentària) basada en un pacte social, ja que impedeix la llibertat i fluïdesa que reclamen els especuladors per poder estendre els seus negocis.

EL CONFLICTE ESTÀ SERVIT

La reforma laboral és necessària es diu una i altra vegada. Però, la pregunta que hauríem de fer-nos és si aquesta reforma laboral, en concret, que estableix l'abaratiment del cost de l'acomiadament, de les indemnitzacions per acomiadament i normes contractuals en què l'empresari pot acomiadar fàcilment, és la necessària?

El govern espanyol i català diuen que la reforma és necessària per creuar noves ocupacions, però, alhora, admeten que continuarà augmentant l'atur el 2012. Doncs, per a què és aquesta reforma laboral?

És per afavorir a les empreses, les quals acomiadant treballadors puguin reduir els seus deutes, equilibrar seus comptes i així, en un futur, qualificar davant dels bancs i accedir a préstecs.

I doncs, el important d'aquesta reforma laboral del govern espanyol, amb el suport incondicional de CiU, és l'acomiadament. Els treballadors són els triats per contribuir a resoldre els problemes de dèficit de les empreses.

Però, aquesta reforma no només és per a això, sinó que aquesta pertany al programa del Partit Popular de reformes estructurals, que pretén canviar el model anomenat de l'estat de bienestar, basat en el pacte social, per un altre: neoliberal, basat, ja no en l'acord social, sinó en el comandament del sector privat o anomenat, amb eufemisme, els mercats (o lliure mercat), on dominen els grans centres financers.

La reforma laboral forma part d'un pla que va més enllà de la crisi. Es tracta que les empreses, i entre aquestes les que dominen els mercats, siguin les que tinguin el poder de decidir, sense regulacions especials ni contrapès, els termes dels futur contractes, acomiadaments i indemnitzacions.

Aquesta reforma laboral s'assembla a llei del sòl del govern d'Aznar, també recolzada per CiU, que va eliminar les regulacions especials i va produir l'urbanisme salvatge a la costa mediterrània i la bombolla immobiliària per tot arreu.

Per concloure, representa el trencament del pacte social i la imposició de l'austeritat salvatge per consolidar un capitalisme salvatge, és a dir, sota el diktat dels més rics. El conflicte està servit.

ADÉU ESPANYA

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, el portaveu de CiU a les Corts espanyoles, Josep Antoni Durán Lleida i la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho han alçat la veu per dir que aquí no hi caben tots els immigrants.

Però, res diuen de com els espanyols no estan cabent a Espanya i emigren cap a altres països, una situació que es va registrant amb força ja des del 2010. Els espanyols se'n van, perquè no veuen perspectives econòmiques pel seu desenvolupament personal i familiar. Les mateixes raons que van tenir molts sudamericans (equatorians, peruans, colombians, argentins...) per venir cap a Espanya.

Fa cinquanta anys, milers d'espanyols van veure's forçats a emigrar com conseqüència de la estratègia de desenvolupament econòmic adoptat per Franco de la mà dels tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei. Ara, augmenten els espanyols que surten d'Espanya producte de la estratègia econòmica davant la crisi europea.

La diferència d'una respecte a l'altra és que els emigrants dels 60 eren majoritàriament famílies obreres, treballadores, en canvi, ara són famílies joves de classes mitjanes, amb estudis superiors que no troben feina o són expulsats del mercat de treball i trien com a destí països europeus com França i Alemanya, o sudamericans com Brasil o Veneçuela.

El problema no és que no càpiguen estrangers i espanyols a Espanya, sinó que els polítics d'ahir i d'avui, com els mencionats, assumeixen models econòmics sigui per desenvolupar-se (en els 60) o per enfrontar la crisi actual (en els 2000) que no ofereixen un horitzó, en el cas actual, als joves i adults-joves de realització personal i familiar.

DES DEL PARTIT

L'acomiadament fulminant del cap del CCCB, Josep Ramoneda, és un senyal de que s'allotja un tarannà autoritari dins de Convergència Democràtica. Si bé el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve (CiU) té facultat legals per nomenar el director, el problema és el procediment, les formes i el rerefons de la decisió.

Es tracta del CCCB, un organisme públic de gestió cultural, que gaudeix de prestigi intern i extern, després de 17 anys de funcionament sota la direcció de Ramoneda. Esteve no ha donat cap explicació: ni si la mesura havia sigut el resultat d'una avaluació del cap o de la gestió del CCCB o era la conclusió d'una reflexió compartida per les institucions de la qual depèn el CCCB, la Diputació (75%) i l'Ajuntament de Barcelona (25%).

L'únic que ha transcendit és que la mesura de Esteve hauria estat presa a instàncies superiors. La probabilitat de que sigui així s'ha enfortit després de saber-se que el nomenament del periodista Marçal Sintes, qualificat com "masista", va ser el resultat d'una lluita dins Convergència Democràtica.

Aleshores, Esteve seria un mer executor de decisions del partit del President Mas. Per tant, l'obra començada fa més de vint anys i que ha obtingut un reconeixement que fins ara no ha estat discutit, quedarà sota la tutela partidària, en mans d'una persona que no acredita, segons el seu curriculum, una trajectòria pública coneguda ni té coneixement ni experiència en gestió cultural.

Una decisió pròpia d'aquells governs coneguts com de partit únic, de qualificació autoritària, on la cultura és percebuda més com un instrument de propagació ideològica que com un espai públic de creativitat, debat, difusió i trobades en torn a temes de la cultura contemporània, del segle XXI.

LA AFONIA DEL PSC

Veu pròpia va decidir tenir el PSC, davant el PSOE, en el seu últim Congrés . Llavors, ¿no la tenia fins ara? No, no la tenia com ho va demostrar la contesa sobre l'Estatut de Catalunya, quan un dia va votar amb els partits catalans una cosa en el Parlament a Catalunya i 36 hores després va votar una cosa diferent juntament amb el PSOE en les Corts a Espanya.

Però, ¿n'hi ha prou amb dir-ho per a que succeeixi? Per tenir-la és necessari articular-la i això exigeix una estructura exclusiva. Sense aquesta serà impossible elaborar-la amb independència i, més encara, que surti com un discurs individualitzat.

Aquesta estructura és el grup parlamentari propi, condició per a que surti una veu inconfusible, respecte a l'el·laborada per el grup del PSOE, no subjecta a les seves regles i per tant no subordinada al que resolgui dit grup a Madrid.

Per això, la decisició del congrés és un desig retòric i per tant el més probable és que el PSC continui subordinat al PSOE, sense veu pròpia, i que les seves discordàncies sigueixin sent una col·lecció d'anècdotes.

EL TSJC TREU LA LLENGUA

Catalunya novament embolicada amb les institucions de l'Estat espanyol. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha advertit a la conselleria d'Educació de la Generalitat que té dos mesos per procedir a incorporar també el castellà com a llengua vehicular de l'ensenyament.

La resolució del TSJC torna posar en escac el model d'inmersió lingüística vigent des de 1983 a Catalunya. Ho fa a més d'un any de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut de 2010, després de la qual el Govern d'Espanya (Zapatero) es va comprometre amb el Govern català (Montilla) a prendre iniciatives per canviar la Llei Orgànica del Poder Judicial.

Així, el Govern espanyol prometia rescatar competències judicials autònomes a través de l'establiment del Consell de Justícia de Catalunya, rebutjat pel TC. Tanmateix ni el govern de Montilla ni menys el govern de Mas han reclamat el restabliment promès.

L'ordre del TSJC es fonamenta en la sentència del TC, la mateixa que la cap de llista del PSC, Carme Chacón, considerés satisfactòria, sense reparar que el TC sancionava com a inconstitucional el fet que el català fos la llengua vehicular i d'aprenentatge a l'ensenyament, ometent el castellà, l'única llengua oficial.

El President de la Generalitat, Artur Mas ha reaccionat amb virulència: "Porten molts segles tocant-nos el nas amb el tema del català, intentant que vagi a menys". Però, també des de fa segles que els catalanistes no tenen el coratge d'enfrontar el nus de la qüestió que hi ha darrera d'aquest recurrent tema.

L'Estat espanyol, les seves institucions, no reconeix Catalunya com a una nació, diferent a l'espanyola, i per tant amb capacitat d'autodeterminació. Catalunya pertany a "la indissoluble unitat de la nació espanyola", sense perjudici d'acceptar el concepte de "nació catalana", però sense efectes jurídics, sinó com autorepresentació ideològica, històrica o cultural.

I respecte a la llengua, el TC va dictaminar que ambdós llengües no només han de ser objecte de ensenyament, sinó també mitjà de comunicació en el conjunt del procés educatiu i per tant constitucionalment obligatori que siguin reconegudes com a vehiculars.

Si el President Mas i els catalanistes (democristians, liberals, republicans, socialistes, ecologistes, etc.) volen garantir la discriminació positiva del català com a llengua vehicular en el procés d'ensenyament, entre d'altres, com en el de l'administració, han de elaborar una política democràtica de la qual l'objectiu sigui aconseguir el dret en l''autodeterminació ( o dret a decidir).

En suma, ser una nació amb conseqüències jurídiques, no metafòrica. Però em temo que uns i altres tenen motius per a no portar les coses tan lluny. El propi govern, tan dramàtic per expressar el rebuig, depèn del Partit Popular per continuar la seva política de retallades i austeritat econòmica, definida com a la seva primera prioritat.

En tot cas la resolució del TSJC serveix per saber, en dos mesos més, quin és el pols del catalanisme, dels partits catalanistes que van ser derrotats per el TC l'any passat i que molt aviat es veuran enfrontats al compliment de l'ordre del TSJC.

UNA ALTRA MIRADA DE CATALUNYA

Fa cinc dies, el post anterior: "CiU I LA POR A L'ALTRE", es preguntava quan seria possible que un alcalde digués que s'autoritzava un projecte de centre de culte en virtut dels drets humans (article n 18) i el compliment de les normes administratives. L'alcalde de Figueres, Santi Vila (CiU) ho ha fet.

A diferència dels seus col·legues de Salt i Torroella de Montgrí-L'Estartit, Vila ha presentat un projecte, d'acord a les normes de la llei aprovada pel tripartit encara vigent, pel qual els ajuntaments estan facultats per cedir terrenys destinats a la construcció de centres de culte.

A més, ha justificat el seu projecte dient que compleix amb els "principis de la democràcia occidental", que precisament es basa en els drets humans. Vila critica la reforma anunciada pel govern de CiU, perquè contravé aquests principis.

L'alcalde afegeix que el projecte és un element per a la convivència i la integració. Per ara, les confessions interessades són les que professen els cultes ortodox (romanesos), testimoni e jehovà (americans) i islàmic (marroquins).

L'alcalde Vila assumeix el "fet nou" que ha portat la globalització. Visualitza una Catalunya barrejada per una població culturalment diversa. Davant això, crea espai per a que la diversitat, religiosa en aquest cas, es manifest en llocs dignes i apropiats. Una forma de normalitzar el que ja esdevé a la societat, de gestionar una ciutat amb cohesió social i convivència.

L'alcalde de CiU a Figueres s'ha cregut la metàfora de la Casa Gran promoguda per Mas fa un temps i actua en conseqüència. Mentre el Govern de Mas prepara una reforma que introdueix criteris subjectius per a que els alcaldes resolguin construccions de llocs de culte d'acord a les circumstàncies i no segons el dret dels ciutadans , com ho ha fet l'alcalde Vila.

CiU I LA POR A L'ALTRE

Els alcaldes de CiU a Salt (Jaume Torramadé ) i a Torroella de Montgrí-L'Estartit (Jordi Cordon) van revocar les construccions de mesquites i un centre de culte evangèlic decisió presa pels seus antecesors en l'Ajuntament argumentant questions d'avantatges econòmics i estètics urbans.

El Govern de CiU s'acosta a reformar la llei de centres de culte, aprovada per el Govern Tripartit (2009), que obligava als ajuntaments a preveure terrenys d'ús religiós. Ara, els alcaldes podran decidir les noves construccions de centres de culte d'acord a "les característiques arquitectòniques, culturals, de tradició, històriques i l'impacte sobre els elements artístics” dels projectes.

Els que professen ambdós religions -islàmica i evangèlica- són majoritàriament immigrants residents que procedeixen del món àrab (i Pakistan) i del món americà. Per tant, les mesures es proposen contenir la lliure expressió del culte religiós, de mantenir els privilegis de l'Església Catòlica com si fos un acte per cautelar la tradiciò i la cultura catalana.

Aquestes actituds i mesures col·loquen a CiU en línia amb el tradionalisme catòlic pre-conciliar, hereu dels esperits dels creuats. El Govern de Mas dóna la esquena a un aspecte propi de la identitat europea, de la il·lustració -la llibertat religiosa- com ho va reconèixer amb sabiduria i humilitat el Papa Joan XXIII en un discurs als bisbes del món (1963) .

Quan serà possible escoltar a un alcalde dir: s'autoritza la construcció d'una mesquita o d'un temple evangèlic en virtut del dret a la llibertat de manifestar la religió o la creença, individual y col·lectivament, tant en públic com en privat, per l'ensenyament, la pràctica, el culte i la observància i per complir amb les normes administratives.

Per això, cal assumir que a la nostra època, la de la globalització, li correspon construir una societat intercultural en la qual es respectin els drets humans de tots, en aquest cas dels catalans i dels nouvinguts a una Casa Gran com va prometre un dia Artur Mas, però que ara, el seu Govern s'obstina en empetitir sota la por a "l'altre".